Contra les guerres

Potser, en definitiva, qualsevol guerra sempre és «guerra santa», i la història de la humanitat és plena d’exemples que ens induirien a creure-ho. Cada exèrcit, en el combat, es pensa que té Déu al seu favor. I si no es tracta exactament del Déu —per dir-ho així— clàssic, un altre mite poderós i excitant hi juga el mateix paper. Però, en determinats casos, la situació resulta explícita: la guerra declarada té la connotació clara de «santa». Fa anys que ho estem veient en els conflictes del Pròxim Orient, on els rabins i els ulemes, els uns amb Jahvè i els altres amb Al·là, han crispat les respectives feligresies fins a extrems ignominiosos. Al pas que van, probablement no quedarà ni un circumcís viu, llevat dels qui han estat laicament operats de la fimosi. I el problema, entre ells, no sembla obrir-se a cap solució racional. Si aconsegueixen una treva, no passarà de treva, i, més tard o més d’hora, la Mesquita i la Sinagoga tornaran a predicar la «guerra santa». Morir en la batalla, siga per la pàtria, per la revolució o per alguna altra cosa igualment «secular», pot proporcionar la il·lustre satisfacció del deure complit, del sacrifici per la «causa noble», o vés a saber què. Ara: en una «guerra santa» el soldat difunt té garantida la glòria celestial, i aquesta remuneració deu ser molt estimulant a l’hora d’entrar en combat. Un fanàtic, amb una metralladora entre mans, fa molta por. Fins i tot teòricament.

De Sagitari