El retorn a la bicicleta

Cada dia creix l’alarma davant els perills de l’anomenada «contaminació de l’atmosfera». Els papers impresos de circulació periòdica s’ocupen de l’afer amb grans títols, comentaris solemnes i reportatges excitants. I en alguns llocs, fins i tot s’han produït manifestacions als carrers, a base d’estudiants i de mares de família, per a donar a la protesta un relatiu abast espectacular. La cosa no és per a menys, no cal dir-ho. Es tracta d’una amenaça aspra, les conseqüències de la qual poden adquirir un caire realment tenebrós, si no ens guardem. La causa del risc no és cap secret: els grans centres industrials amb els seus residus tòxics —gasos, cendres, socarrim, deixalles—, les ingents i quotidianes escombraries de les aglomeracions urbanes, i l’ús i l’abús dels vehicles que funcionen a impuls de motors d’explosió… De fet, són els mateixos avantatges del món en què vivim.

Millor dit: la contrapartida d’aquests avantatges. L’incipient «benestar» generalitzat que devem a l’expansió tecnològica, d’altra banda indiscutible, comporta, de moment, l’amarga insídia d’un atac a la salut pública. I no solament és l’atmosfera el que hi ha «contaminat»: també els rius i les mars, i les terres —d’això encara no en parlen—, i, al capdavall, la flora i la fauna, incloent-hi la nostra pròpia espècie. No necessite insistir en detalls: tots sabem de què va.

Hi hagué un temps en què, per a representar decorativament el progrés material en les nostres societats, els dibuixants, els poetes i els regidors de vocació oratòria solien acudir a la imatge de les xemeneies i les seues fumeroles. El fum era com una bandera d’alegria i de treball: el fum industrial, s’entén. Els panorames amb cingles, boscs o sembrats resultaven gloriosament lírics, sens dubte, molt estimables, i més si s’adornaven amb un ramadet, un camperol d’honrades suors o un campanar evocador; però les fàbriques i les seues crineres constituïen el vertader símbol de la prosperitat col·lectiva. La raó —el «sentit de la història», com deien fins fa poc alguns dels nostres més conspicus intel·lectuals— estava del costat de la sutja. Sobre això no hi val la menor discussió. L’alternativa agropecuària significava l’estagnació i la deterioració social… Ara els mites canvien: sorgeix de nou el cromo bucòlic, encara que bastant trastocat, amb platges solelloses, bungalows dotats de piscina, excursions de diumenge, càmpings mesquins i totes les altres estampes de «retorn a la naturalesa». Els homes de ciència ajuden la maniobra amb les seues denúncies de la «pol·lució de l’aire». En tot això hi ha una confusió considerable, on es barregen interessos d’immobiliàries, whiskeries amb noies balancejants i música animada, reivindicacions laborals i tràfic de divises. Però la «pol·lució de l’aire» és certa: desgraciadament, certíssima.

I vet aquí el que sembla que es pretén insinuar: el «retorn a la naturalesa» hauria de ser un «retorn a la bicicleta». Literalment. He vist fotografies de piquets de manifestants —llunyans, és clar: no recorde si a Londres o Nova-York—, que, per a formalitzar la seua protesta, no solament exhibien els cartells manuscrits propis del cas, sinó que muntaven en velocípede. Sí: unes tendríssimes bicicletes venien a encarnar l’esperança de salubritat en la respiració del veïnat de les ciutats enormes.

Contra la «desenvolupada» multiplicació dels sis-cents i de les motos, el pedaleig es presenta com una solució vàlida. I no val objectar-hi que la bicicleta, en aquest context, té l’únic designi d’una «metàfora». Les «metàfores», per absurdes o retorçudes que semblen, són sempre unes nítides confessions «directes». Les ingènues senyores que, amb la seua pancarta i el seu bicicle, desfilaren per la Cinquena Avinguda o per Trafalgar Square —potser era Liverpool, Xicago, o Hamburg?—, creuen que l’aclaparadora «contaminació de l’atmosfera» que sofreixen les seues respectives poblacions podria mitigar-se, i notablement, si els seus habitants abandonaven el motor en les seues anades i vingudes. La bicicleta és innòcua. I —pensen— amb una bicicleta es pot anar i venir d’un lloc a l’altre: a la universitat, a l’oficina, als consells d’administració, a les visites o a les compres, al banc, a practicar l’amor o la tertúlia intel·lectual, etcètera. La il·lusió no pot ser més pueril. Es un càlcul fals. Els carrers de la civilització occidental i cristiana estan condemnats a rebre cada vegada més monòxid de carboni, i uns altres monòxids i biòxids expel·lits per les màquines de tràfic habitual…

El remei no és la bicicleta, per descomptat. Desconfiem dels «retorns»: acostumen a ser nefasts, i si no ho són del tot, és perquè són, en el fons, impossibles. No hi ha manera de tornar endarrere.

Seria suïcida, de més a més. Posats en el joc de les al·lusions, a la «bicicleta» correspondrien unes altres innombrables renúncies, que ningú no s’atreviria a aventurar. Les molèsties i les tragèdies no comencen ni acaben amb la «pol·lució de l’aire». Aquí tenen vostès això de l’energia nuclear, per exemple. Les seues aplicacions pacífiques s’anuncien com una afable aproximació a Xauxa. Estem segurs que l’anunci és raonable i just. Però al preu de l’angoixa que les bombes i els artefactes similars ens suggereixen. Les flamants computadores, que tant prometen? Ningú no ignora per a què poden ser «també» utilitzades: per al control administratiu i policíac més rigorós. Una memòria electrònica amb les dades —totes— de tots i cada un dels contribuents, ha de ser, ho vulguem o no, la pitjor mediatització de la llibertat individual. I ja està en marxa en algun país, pel que sabem o sospitem. La mateixa obsessió d’asèpsia a què els metges ens han induït —i moltes gràcies, que no és per regatejar-les— provoca una eufòria de plàstics, papers, cel·lofana, capses, llaunes, vidres, que, un cop «utilitzats», cal tirar. O siga: un increïble volum de sobres, escombralls, greixum, cartons, envasos, que els nostres avis desconegueren. I podríem seguir: els sorolls, els accidents de carretera o de navegació aèria, les truites i els salmons acumuladament difunts… Ja es veu tot el que vull dir, supose. Cada «pro» té el seu «contra».

I no predique que calga aguantar-se; alto! Per damunt de qualsevol sentimentalisme d’urgència, cal aferrar-nos al «pro». Ens aferrem al «pro», instintivament. D’això depèn la nostra precària comoditat actual; d’això depenen les comoditats augmentades d’aquells que vindran després de nosaltres. Però cal ser igualment enèrgics en la demanda de garanties contra el «contra». Entre les quals no figura la bicicleta, en efecte. La bicicleta és una invitació rousseauniana, escapista i ximple.

Potser no a Holanda: m’han contat que a Holanda la bicicleta és com una sabata nacional, i des de la reina Juliana fins als bisbes luterans i els jutges del Tribunal Suprem, l’entera demografia local s’aplica al ciclisme amb idèntic entusiasme patriòtic que a Espanya als bous o a França als premis i als manifests literaris. (Bé: a Espanya, al futbol). Però, anècdotes a banda, la bicicleta no és una opció. El problema ha de resoldre’s per uns altres camins… I que ningú no s’excedesca per l’expectativa de l’optimisme: mentre «hi haurà» àtoms a desintegrar, Hiroshima serà una eventualitat inesquivable. Els beneficis possibles queden tarats pel seu sinistre correlat… El plantejament és una mica depriment, ho sé. Però tertium non datur. Perquè això, aquesta «tercera» hipòtesi, seria —a tot estirar— una commovedora manera de mamar-se el dit.

De Babels i babilònies