L’exorcisme

Repassant un vell llibre de Max Horkheimer —un d’aquells pures sòcio-filosòfics de l’Escola de Frankfurt—, trobe una aguda frase incidental: «Basta no mirar obedientment el televisor per a ser ja subversiu…». Jo l’atenuaria una mica: això de «subversiu» no sempre serà segur. Posem-hi una altra cosa. «Escèptic», per exemple. O potser fóra rebaixar-ho massa? En tot cas, l’important és l’adverbi.

Perquè, en general, l’actitud dels consumidors de televisió consisteix a «mirar obedientment».

Jo no sóc, que conste!, dels qui estan en contra de la «tele», dels qui es neguen a «mirar-la» (que seria com posar el cap sota l’ala, segons la tàctica de l’estruç). Pense que es tracta d’una proposta tecnològica de profundes conseqüències col·lectives, culturals o no, més aviat no, que determinen idees i comportaments en un grau decisiu. Vull dir: és l’instrument d’«alienació» més poderós que existeix ara com ara. I ben difícil de contrarestar.

De moment, l’única solució que hi veig seria la de superar-ne la fascinació: «no mirar obedientment». Feu-ho de tant en tant, si podeu. De sobte, la televisió esdevé tota una altra cosa: una font de comicitat, d’ira, de reflexió, d’incredulitat, de fàstic. No la televisió d’ací o la d’allà: totes les televisions.

El mal no ve sempre dels «continguts», que, esporàdicament, poden ser positius: ve de la nostra «obediència». De la nostra falta d’esperit «crític». Amb els ulls i les orelles «crítics», la televisió es pot convertir fins i tot en estimulant. I en última instància, hi descobrim de quin mal hem de morir, quan milions i milions de televidents, mentrestant, la miren sense precaucions…

De Sagitari