Nota sobre la llibertat

No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per «prohibir». I si en trobeu alguna que sembla facilitar «llibertats», fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla. Les «declaracions» són una altra cosa: són declaracions de «principis». I parlen de «drets»: els drets de l’home i del ciutadà, per exemple. Us auguren i prometen tants «drets», que, si fos de veres, això seria la glòria celestial. Però no: hi ha les lleis. Fins i tot —com en la vigent Constitució espanyola— parlen de «llibertats», però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes «llibertats» seran «regulades» després, d’una o d’altra manera. Amb la «regulació» corresponent advertireu de seguida que tot són «prohibicions» que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà. Convé no oblidar-ho. En la mesura que vivim —si hi vivim— en «llibertat», només és la mesura de «llibertat» que el poder ens atorga. La mitologia de la «llibertat», tan estimada, és una fal·làcia. Tot s’ha de dir: kantianament, les «llibertats» no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres «llibertats».

D’acord. Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que —cada dia— emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les «classes subalternes». I que s’autoenganye qui vulga enganyar-se. I per això les lleis sempre han fet por. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: «la ignorancia de la ley no excusa de su cumplimiento»… Apa, a «cumplir la ley»!

La llibertat, podem «llegir-la» en un poema de Paul Éluard…

De Sagitari