Intentarem desmuntar un dels mites més grans de la història del segle XX. Una de les figures més irreprotxables i admirades arreu del món. Veurem, per fi, què hi ha darrere dels parracs d’en Gandhi.

Per començar, segur que no hauria passat els estàndards de massa corporal de la passarel·la Gaudí, i després en voldrem donar la culpa només a les top models.

Alguns direu: «Home, és que ell feia una vaga de fam per una bona causa!».

Bé, unes deixen de menjar per guanyar milions i ser famoses i altres ho fan per la pau i per acabar amb el colonialisme.

Abans que res, Gandhi va ser una de les persones que va demostrar que es poden aconseguir coses de manera pacífica (només cal que hi afegim «i familiar»).

El mateix Rabindranath Tagore li va posar el títol de Mahatma (‘gran ànima’), un títol que ell en principi va rebutjar amb una certa falsa modèstia, ja que deia que no se’l mereixia, però, al final, signava els seus escrits com Mahatma.

És el cap del moviment pacifista i la seva influència arriba fins als nostres dies. Predicava l’ahimsa, concepte espiritual que advoca per la no-violència i el respecte a la vida. Creia en la desobediència pacífica i en mètodes com la vaga de fam.

Va ser l’impulsor de la Marxa de la Sal, un recorregut a peu de 300 quilòmetres fins a la costa de l’oceà Índic.

Va recollir amb les mans una mica de sal per demostrar que era de tots i va cridar a la desobediència civil contra el monopoli i l’abús d’impostos sobre la sal.

Això va ser imitat al llarg dels centenars de quilòmetres de costa de l’Índia per milions de persones que van desafiar el poder.

Va aconseguir irritar els colonitzadors. Churchill va dir: «És un faquir sediciós que puja mig nu les escales del palau del virrei».

Per als de l’ESO: sediciós vol dir ‘revolucionari’.

En fi, un paio tan admirable, que va voler integrar les castes més baixes a la societat.

Però del que es tracta és de buscar el seu costat fosc. I l’hem trobat. I no parlem del fet que, per culpa seva, Ben Kingsley va quedar encasellat per sempre. Pobret, més encasellat que James Gandolfini amb Toni Soprano, que, encara que fes de capellà, pensaves: «Mata’l, Toni, mata’l».

El que hem trobat és greu! Va treballar vint anys com a advocat a Sud-àfrica i escrivia amb regularitat, als diaris, coses com aquestes:

Clarament va tenir una joventut una mica racista, almenys pel que fa a la raça negra. Segons el coronel G.B. Singh, Gandhi animava l’Índia a enviar un exèrcit contra els zulus, fet que entra en directa contradicció amb la posterior postura pacifista del nostre esparracat i admirat personatge. També es va posar al costat dels anglesos en la guerra dels Bòers. Era un pacifista de portes endins!

I això no és tot. Molts testimonis afirmen que era molt violent amb la seva dona i els seus fills. De fet, quan Gandhi va promoure el boicot als productes anglesos, el seu fill Harilal es va fer comerciant de roba britànica i es va convertir a l’islam. Apa, venjança!

De portes endins, doncs, endins-endins, no era pacifista. Una joia d’home.

De fet, el seu pacifisme és qüestionable. És complicat ser pacifista i mantenir bones relacions amb Hitler. És com aquell que parlava català en la intimitat.

Hitler i Gandhi van mantenir durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial una correspondència que no deixa gaire ben parat Mahatma. Es dirigeix a Adolf com «amic sincer» i li diu coses com «no tinc dubtes sobre la seva valentia ni tampoc penso que sigui el monstre descrit pels seus oponents».

Si els aliats li haguessin fet cas, ara mateix estaríem tots fent el pas de l’oca. Gandhi, amb les cambres de gas funcionant a tot drap, va dir als jueus que «es guanyarien l’amor de Déu si anaven voluntàriament a la seva mort sense resistir-s’hi» (ja hem dit que les qüestions racials les portava una mica justetes).

I, a més, en els moments en què Alemanya guanyava per golejada el conflicte, va enviar un missatge al poble britànic perquè deixessin de resistir-se a la invasió alemanya: «Les armes no els serviran per salvar-los ni a vostès ni a la humanitat. Han de convidar Hitler i Mussolini que prenguin tot el que vulguin dels seus països. Si volen les seves cases, marxin. Si no els permeten sortir, sacrifiquin-se». La frontera entre el pacifisme i ser imbècil sempre ha estat molt prima. De fet, en el conflicte indopakistanès, no és que insistís gaire en la no-violència.

Probablement, aquest és el motiu pel qual mai va rebre el premi Nobel de la pau. El responsable del Comitè del Premi, Jacob Worm-Müller, el descrivia així: «Indubtablement, és una persona bona, noble i ascètica, però presenta violents canvis en les seves polítiques que difícilment poden ser explicades als seus seguidors. És un lluitador per la llibertat i alhora un dictador; un idealista i un nacionalista, un Crist que esdevé sovint un vulgar polític».

Això era quan el premi Nobel de la pau encara tenia un cert prestigi. Ara el podria guanyar Diego Costa i ens semblaria normal. Però també era, com ho podríem dir, «raret», en altres aspectes.

El senyor Gandhi tenia una certa predilecció per les noies joves. I quan diem joves, volem dir molt joves. Deixant de banda que es va casar amb tretze anys amb una noia de la seva edat (cosa normal a l’Índia), va tenir una relació estranya amb el sexe. Sempre es va culpar de no poder acompanyar el seu pare al llit de mort perquè, quan va morir, ell estava fent l’amor amb la seva esposa. Això el va afectar força, fins al punt que l’última biografia publicada pel premi Pulitzer Joseph Lelyveld desvela que tenia una relació amb un arquitecte alemany, amb el qual tenia una correspondència de sexting. Les cartes, abans de ser subhastades a Sotheby’s per la família de l’arquitecte, van ser comprades per un milió d’euros pel govern indi per evitar l’escàndol. Amb l’alemany va acabar malament. Era alemany, però també jueu, i no va prendre’s massa bé l’amistat de Mahatma amb Hitler.

A trenta-sis anys, després de tenir quatre fills, es va declarar cèlibe i va renunciar al sexe. Però amb matisos. El 1944, The Times va publicar un editorial instant els seguidors de Gandhi que fessin una col·lecta i li compressin una manta. Era una manera irònica de denunciar la pràctica de Gandhi, que fins als seus últims dies dormia amb adolescents despullades al seu llit per «escalfar-se».

Ell mateix també va explicar als seus nebots, que el van enxampar dormint amb la seva dona de disset anys, que se la ficava al llit per «corregir-li la postura mentre dormia» i, finalment, va reconèixer que s’allitava amb noies molt joves nues per posar a prova la seva castedat.

Hem vist als bars tàctiques pitjors, però bé, la veritat és que Gandhi va evolucionar cap a una altra persona, una que ha estat un exemple per a moltes generacions.

La protesta pacífica és la manera de fer les coses i ell ho va fer amb l’exemple. De fet, tots (menys Ben Kingsley) hauríem d’admirar el Gandhi final i no l’home per fer.