Ara toca el rebre a un dels grans herois de l’Imperi Americà. Un suposat il·lustre que ens va deixar en herència uns «regalets» dels quals encara gaudim. A ell li devem la creació de l’OTAN, la Guerra Freda, la consolidació del franquisme en l’àmbit internacional, el bloqueig comercial a Cuba o la magnífica idea de partir un país anomenat Corea per la línia del paral·lel 38, creant Corea del Sud i Corea del Nord, un lloc pensat perquè hi manin uns tipus que la Marvel descartaria com a grollers per sobreactuats. Un home sense més principi que una fòbia paranoide contra els comunistes i un militar d’oficina amb més reputació que èxits. Parlem de Dwight David Eisenhower. Ike.

Com primer se’l coneix és com a soldat. Sota el pseudònim d’Ike, que és com li deien a l’acadèmia militar de West Point, i fill d’una família d’origen alemany, quines coses, acabà envaint i bombardejant el país dels seus avantpassats després de desapuntar-se dels Testimonis de Jehovà, que en les seves creences renuncien a les armes.

El cas és que ell es fa militar, més per manar que per anar a fotre trets; és com el conseller delegat de l’exèrcit, vaja. Durant la seva joventut, la seva experiència en combat és minsa. No va més enllà d’una expedició de càstig contra Pancho Villa el 1917. És curiós veure com va començar lluitant contra Pancho Villa, va seguir contra Hitler i va acabar contra Stalin. Queda clar que a aquest home el que no li agradaven eren els tipus amb bigoti.

A la Primera Guerra Mundial és el cap instructor de soldats. Sense trepitjar un camp de batalla, acaba la guerra com a major. Passa a l’Estat Major dels EUA com a cap de planificació abans de viatjar, juntament amb McCarthur, a Filipines com a assessor del govern que els japonesos es fumarien en tres setmanes. Quan comença la Segona Guerra Mundial és enviat a Londres com a enllaç militar amb el govern anglès.

Era un militar de despatx i això li va portar molts problemes amb altres militars, com l’anglès Montgomery i els seus compatriotes Patton i McArthur (dos tipus que es pensaven que encara vivien al Far West).

La rivalitat entre aquestes tres dives dels tancs va afavorir que ell, que passava per allà, fos el cap dels tres i prengués decisions que mai acontentaven a ningú, especialment quan Patton i Montgomery van convertir el final de la guerra en una cursa tipus «Pekín Express» per veure qui era el que arribava abans a Berlín. Per als de l’ESO, explicarem que Eisenhower era una cosa així com el cap d’equip de Valentino Rossi i Jorge Lorenzo.

Com a cervell dels aliats, va organitzar les principals accions militars de la guerra. L’aparell propagandístic el va convertir en un heroi gairebé infal·lible, però la realitat era diferent. El famós Dia D va estar a punt de fracassar per culpa de la seva impaciència (que va costar moltes vides humanes), l’Operació Market Garden, per envair els Països Baixos amb paracaigudistes, relatada a la novel·la i pel·lícula Un pont massa llunyà, va ser un nyap que va allargar la guerra i va facilitar el contraatac alemany a les Ardenes belgues, que va agafar Ike amb els pixats al ventre.

La que millor li va sortir va ser l’Operació Husky, la invasió de Sicília, en la qual va tenir l’ajuda del cap de la màfia Lucky Luciano, que des de la presó a Nova York va posar-se en contacte amb els parents de l’illa perquè als aliats no els faltés de res i sabotegessin els alemanys.

El fet és que acaba la guerra com un gran heroi i penja l’uniforme, que només es tornarà a posar quan va crear l’OTAN. Torna al seu país i en principi és nomenat president de la Universitat de Columbia, però era clar que abans o després acabaria com a candidat a president dels Estats Units.

Per presentar-se a president negocia amb els dos partits: Demòcrates i Republicans. Finalment, tria els Republicans i forma tàndem electoral amb Richard Nixon, amb el qual va arribar a ser família, ja que el seu nét es va casar amb la filla de Dick el trampós.

Cal dir que Nixon ja de jovenet prometia. A la campanya del 53 amb Ike ja estava acusat de malversació de fons. Però Nixon no era el pitjor dels col·laboradors que va triar Ike. La seva mà dreta i un dels principals donants de la seva campanya va ser el senador per Wisconsin Joseph McCarthy, un veritable sonat que va fer molt de mal.

Influït per McCarthy, Eisenhower va començar a veure comunistes pertot arreu de manera obsessiva, especialment al cinema, a la literatura i als mitjans de comunicació. Per combatre-ho, Ike va permetre que el tarat de McCarthy creés el tristament cèlebre Comitè d’Activitats Antiamericanes, que no era res més que un instrument de xantatge que va crear un clima de terror entre actors, guionistes i periodistes sospitosos de ser espies de l’URSS. Molts van haver de deixar el país, canviar de feina o signar amb altres noms. Altres van acabar executats.

És el cas de l’execució a la cadira elèctrica del matrimoni format per Julius i Ethel Rosenberg, acusats d’espionatge en una farsa de judici, que va ser una de les taques més negres del mandat d’Eisenhower.

Altres de les seves accions polítiques durant el seu mandat van ser el bloqueig comercial a Cuba, la divisió de Corea i Vietnam, que donaria peu a una guerra terrible, o la llei de les terres submergides, que ve a ser com un Proyecto Castor bestial per a major glòria de les grans corporacions petrolieres.

Però per sobre de tot destaca el que tècnicament es coneix com la Doctrina Eisenhower, però que popularment es diu la Guerra Freda. Una política que es podria resumir com «juguem en contra de l’URSS a qualsevol camp». El món es va convertir en un immens tauler del Risk, on les dues grans potències patrocinaven guerres i cops d’estat per debilitar l’adversari. S’inaugurava la «cursa armamentística mundial». El món va viure aquells anys obsessionat amb la Tercera Guerra Mundial, pendent de qui seria el boig que pitjaria primer el botó dels míssils i ho faria petar tot.

Però els espanyols també tenim comptes pendents amb Ike. Va ser ell qui va donar legitimació internacional a la dictadura del general Franco. Espanya era un país aïllat internacionalment que no estava a l’ONU (recordeu la pancarta en una manifestació franquista que deia «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos») i que només mantenia relacions diplomàtiques amb l’Argentina de Perón, el Portugal de Salazar i la Santa Seu.

La visita d’Eisenhower a Espanya al desembre del 59 (la primera d’un president dels EUA a Espanya) va suposar la normalització de Franco al món. El dictador ho sabia i va organitzar un Bienvenido Mr. Marshall king size. Ike va aterrar a Torrejón el 21 de desembre i un milió i mig de persones el van aclamar al llarg dels 20 km que separen la base aèria de Madrid. Pels carrers de la capital s’havien penjat 60.000 banderes dels dos països, 20.000 retrats de Franco i Ike, un milió de bombetes i 360 projectors il·luminaven Madrid. Es van construir arcs de triomf amb flors perquè la comitiva passés per sota.

Franco va fer a Eisenhower alcalde honorari de Marbella (això explica moltes coses que han passat després) i membre honorari de la Federació Espanyola de Beisbol. A la seva dona, Mami doña Carmen Polo, la Collares, li va regalar dues mantellines. Ike, per la seva banda, va regalar a Franco una copa de cristall de roca i una càmera de fotos Polaroid, que encara no es comercialitzava fora dels EUA. Segurament, el primer selfie de la història d’Espanya el va fer Franco (amb permís dels autoretrats de Velázquez).

Franco i Eisenhower es van caure molt bé. Franco considerava que amb Ike hi podia parlar perquè, «com a mínim, és un militar». I la premsa de l’època destaca que es van explicar acudits i que Franco va fer riure Ike. Per la seva banda, Eisenhower per fi trobava al món algú que odiava els comunistes tant com ell i que, a més, li permetia construir bases militars a Torrejón, Rota, Morón i Saragossa, a part que no es queixaria si a Palomares queia per error una bomba atòmica.

En el sopar de gala al Palacio de Oriente, Ike va dormir a la Moncloa. L’alegria de Franco era tal que va dir: «Nuestros dos países están alineados en el mismo frente de la paz y la libertad». Eisenhower va respondre a Franco dient-li que «la pau és la nostra professió». S’ha de ser barrut. Aquella visita va permetre que el món veiés el franquisme com una cosa normal i no com una dictadura emparentada amb Hitler, Mussolini i Franco, que va arribar fins al 1975 sense problemes.