Ha arribat el torn d’un personatge al qual hem gastat el nom. Sens dubte un dels grans escriptors del segle XX, creador d’un món tan particular que ha influït en gran part de la literatura que s’ha fet després. I qui ho havia de dir!, perquè parlem d’un home torturat, un funcionari gris i acomplexat, amb una relació més que sospitosa amb les dones i el sexe, un maníac obsessiu de la vida, que es podria definir amb l’insuportable epítet amb el qual tots els pelacanyes del món descriuen allò que no són capaços d’entendre. Òbviament, estem parlant de Franz Kafka, el detector d’impostors. Quan una persona en una conversa us diu que «m’ha passat una cosa kafkiana», allà el teniu: un impostor.

Per començar a parlar dels orígens de Kafka i de la seva relació amb les dones, res millor que Julio Iglesias. Amb les dones va ser «un truhán y un señor» i no hi ha ningú més bohemi que ell. De fet, va néixer a Praga, Bohèmia, i somiador… només cal llegir les seves novel·les. En aquell cap passaven coses.

Amb les dones, la seva relació era rareta, rareta. Combinava l’atracció amb el rebuig, sense terme mitjà. Parlant clar, o les dones eren excelses, dignes de ser estimades i ser mares, o eren unes putes creades únicament per a la seva satisfacció sexual. Les primeres les idealitzava tant, que era incapaç de mantenir-hi una relació sexual; les segones les tenia simplement com un objecte de descàrrega de fluids i no eren dignes de ser estimades.

Per tant, en la seva vida amorosa s’alternen les nòvies a les quals escriu cartes llarguíssimes, els promet matrimoni i les deixa plantades davant l’altar a causa d’un atac de pànic, i les prostitutes dels bordells de Praga, on el nostre amic Franz passava les hores en què no exercia el seu treball com a funcionari d’una empresa d’assegurances de riscos laborals. Indiana Jones, no ho era.

Les dones amb les quals va mantenir relació el descriuen com un tipus estrany. Mai deia les coses clares, especialment si parlem de Felice Bauer, considerada el seu gran amor. Mantenien una relació epistolar (per als de l’ESO, com el sexting, però en carta), arriba a proposar-li dos cops matrimoni i ella ho accepta totes dues vegades. Però els dos cops la deixa plantada dies abans de la cerimònia. Va fugir davant la idea d’haver de compartir la vida amb una dona que el podia allunyar de la literatura. Això sí, quan acabava el capítol, sortia corrents cap a la whiskeria més propera.

A favor de Kafka, s’ha de dir que com a mínim deixava clares les seves intencions, és a dir, que es veia d’una hora lluny que era raret. En una carta a la pobra Felice Bauer quan ja estaven promesos, li diu: «No esperis la vida d’aquella dona feliç que veus caminar davant teu. No t’espera una conversa alegre, agafada al meu braç, sinó una vida monacal al costat d’un home trist, callat, malaltís, que està lligat amb cadenes invisibles a la literatura i que es posa a cridar quan algú s’apropa a ell, perquè pensa que li vol trencar les cadenes».

Amics que esteu a les xarxes socials aquestes de lligar via missatges, un consell ottoe important: Mai, MAI, utilitzeu frases de Kafka en els vostres perfils, podeu rebentar l’algoritme de Tinder.

Però podríeu pensar que era un home que acceptava les seves limitacions, doncs tampoc. Tenia des de petit una salut molt fràgil i era un nyicris sense cap mena de força, cosa que l’acomplexava enormement, entre altres coses perquè tenia un pare que era una mala bèstia que el ridiculitzava constantment. Això va portar Kafka a seguir els consell del campió de culturisme de l’època, Charles Atlas, i a fer al peu de la lletra els exercicis que li proposava. També va contractar com a professor de gimnàstica el danès Jans Peter Müller, que acompanyava els exercicis amb exhortacions sobre la superioritat de la raça ària. Per a un jueu amb el cos de Woody Allen, no semblava el més adient. Si visqués ara, a més de petar-ho als xats per la seva afició a les cartes, es deixaria el patrimoni a la teletienda comprant màquines miraculoses per reforçar els abdominals.

Entre les seves manies per millorar la seva fràgil salut, també hi havia tota mena de dietes rares i l’addicció als laxants, cosa que posava nerviós el seu pare, que va deixar de menjar a la mateixa taula que Franz quan aquest es va apuntar al fletcherisme, un corrent instaurat per un metge anomenat Horace Fletcher, conegut a l’època com «el gran mastegador», que recomanava mastegar setanta cops els aliments abans d’ingerir-los, cosa que a Hermann Kafka, el pare de la criatura, l’irritava molt.

I sort que el senyor Kafka sènior no viatjava amb el seu fill, perquè una altra de les manies de Franz era la de revisar i netejar els matalassos de tots els hotels on dormia perquè també tenia pànic als microbis.

I és que, a més de la mala salut que tenia, va morir als quaranta anys afectat de tuberculosi, era un hipocondríac de manual. Al llarg de la seva vida es va queixar de migranyes, insomni, restrenyiment, dificultats respiratòries, reumatisme, furóncols, eritemes, alopècia, problemes amb la vista, deformitat d’un dit del peu, sensibilitat aguda als sorolls, esgotament continu i picors.

Segurament, la seva feina com a gerent de l’Institut d’Assegurances Laborals de Bohèmia influïa en el seu estat d’ànim. Era una feina que li permetia tenir molt de temps lliure, però que, per contra, l’obligava a passar gran part del temps dibuixant dits amputats per documentar maquinàries defectuoses.

En una carta al seu amic Max Brod, diu: «No saps la feinada que tinc, la gent cau de les bastides com si anés beguda i acaba dins de les màquines. Els taulells cedeixen, les parets cauen i els esglaons rellisquen. Totes les coses que es posen alçades cauen a terra i quan estan a terra fan que la gent ensopegui i totes les dones de les fàbriques de porcellana no fan res més que caure per les escales fent molt soroll. Tot això em fa venir molt mal de cap».

Tot i així, el nostre heroi també tenia dies interessants a l’oficina, com quan se li va presentar al despatx la pobra Felice Bauer, la seva nòvia, que davant de tots els empleats va llegir en veu alta les cartes que Kafka havia enviat a la seva millor amiga, Grete Bloch, amb la qual li feia el salt. I no tan sols el salt, sinó que, segons deia ella, li havia fet un fill, cosa que ell sempre va negar.

L’afició per buscar parella als cercles socials que freqüentava li va portar algun problema. Després de liar-se amb la millor amiga de la seva nòvia, va embolicar-se amb Milena Jesenka Pollack, la dona del seu amic Ernst Pollack, a la qual va assetjar a base de cartes. Gairebé tota la correspondència de Kafka està arxivada a la Biblioteca de l’Estat d’Israel i suma unes 20.000 cartes, la majoria a dones. Si arriba a néixer a l’època d’internet, col·lapsa els servidors.

Ja us hem avançat abans que la relació amb el seu pare va marcar la seva vida. El seu pare el menyspreava perquè no tolerava que el seu fill no progressés a l’escala social i fos una persona dèbil. Va ser el que va començar des de ben petit a insultar-lo dient-li que era un insecte i que un dia no es podria aixecar del llit. I ves per on, sense saber-ho, va proporcionar a Franz l’argument de la novel·la que el faria immortal.

No tan sols va ser l’instigador de La metamorfosi, sinó que va provocar que Kafka escrivís la famosa Carta al pare, una sèrie de retrets de Franz al seu progenitor on li deia tot el que pensava d’ell i que no tenia el valor de dir-li a la cara; la valentia no era el seu fort. Un cop la va tenir escrita, la va entregar a la seva mare dient-li: «Quan et vagi bé, l’ensenyes al papa». La dona, amb bon criteri, va llegir-la i va decidir que potser era més convenient guardar la carta en un calaix per evitar mals majors.

Més o menys igual que la seva mare va fer el seu amic Max Brod, és a dir, no li va fer ni cas. Kafka, quan ja estava molt malalt en un balneari d’Àustria on mirava de recuperar-se de la tuberculosi, va fer arribar al seu amic tots els seus manuscrits, la majoria sense publicar, amb la petició que ho cremés tot quan es morís. Per sort, Brod no li va fer cas i va preservar el llegat d’un dels escriptors més influents del segle XX, que va tenir una vida bastant menys interessant que la seva obra.

Una vida, com dirien tots els impostors que no podrien qualificar-la d’una altra manera, absolutament kafkiana.