Abordem un dels polítics que ha marcat la política espanyola de la segona meitat del segle XX. Un home que demostra que es pot ser molt intel·ligent, que ho era, però que això no vol dir que no siguis un miserable. Fill de l’alcalde de Villalba, Lugo, durant la dictadura de Primo de Rivera, aquest gallec va ser secretari general, ministre, vicepresident del Govern, ambaixador, president de la Xunta de Galícia, creador d’Alianza Popular, després Partido Popular, i un dels pares de la Constitució. Té totes les condecoracions i medalles possibles a Espanya i a l’estranger. Parlem del Lleó de Villalba: Manuel Fraga Iribarne.

Tothom sap que Fraga va ser ministre franquista. No obstant això, amb Fraga s’aplica un cert maquillatge històric. Ha passat per ser un home culte, puntual, de memòria privilegiada, número 1 en totes les oposicions a les quals es va presentar, l’home que va començar a alleugerir la censura amb la Llei de premsa, un dels pilars de la Transició, pare de la Constitució, autonomista reconvertit i un home de dretes però tolerant i brillant. Però demostrarem que no, que Fraga no va ser un vers lliure al franquisme, que va ser un gran defensor de la censura, que té morts en el seu armari i que va ser un dels polítics que van sembrar la corrupció que avui suportem. Un personatge sense moral, chaquetero, fosc, cínic i sinuós. Un ser abjecte fins al final.

Amb onze germans, Fraga va néixer a Villalba, va ser molt bon estudiant, amb vint-i-tres anys ja era funcionari i amb vint-i-cinc tenia dues carreres. Va ingressar després com a lletrat de les Cortes, va fer la carrera diplomàtica i es va fer professor universitari: als vint-i-sis anys era catedràtic. Tothom deia que era tan llest com ambiciós i aquestes característiques no van passar desapercebudes al franquisme, que li va anar donant càrrecs institucionals fins que, amb quaranta anys, el mateix Franco el crida per ser un dels seus elegits i el nomena ministro de Información y Turismo. Corria l’any 1962, just quan Espanya començava a destacar com un país de vacances barates i entraven les divises dels turistes. «Spain is different» (versió original de la malmesa «Marca España»), era l’eslògan. Quan el país comença a treure el cap, Fraga es converteix en una estrella, com si els turistes haguessin arribat de veritat per la seva campanya. En aquest moment, comença la gran degradació de la costa espanyola. Primer boom immobiliari, els sis-cents i, és clar, les sueques!

És en aquesta època, 1966, quan es produeix un dels esdeveniments que semblen còmics però que són, definitivament, tràgics. Parlem de Palomares, Almeria. Allà, dos avions nord-americans pateixen un accident. Un d’ells, un B-52, portava càrrega nuclear. En plena Guerra Freda, i amb Espanya com a focus turístic del sud d’Europa, els EUA i el govern franquista van decidir negar la contaminació nuclear i, per demostrar-ho, Manuel Fraga i l’ambaixador americà es van banyar, «lorzas» al vent, a la platja de Palomares —que es deia Quitapellejos—. Gairebé una premonició.

La cara B d’aquesta història és que 21 dels 40 militars americans van patir càncer i molts van morir de la malaltia. El mateix va passar a l’equip espanyol de rescat, en què hi hagué nombroses baixes i malalties. Per a més crueltat, els van prometre que no passava res i no els van donar ni un vestit especial. Un dels guàrdies civils que va emmalaltir, però que va sobreviure, explica que no entenien per què els americans anaven vestits com apicultors (per als de l’ESO, uns senyors vestits com a Esclat de Dustin Hoffman i que crien abelles per obtenir mel). La conclusió és que, com més arxius es desclassifiquen, més evidències hi ha de la mentida i de la manipulació. Com a mostra, el 1986 gairebé un terç de la població de la zona encara tenia traces de plutoni a l’organisme. Terrorífic.

En aquest mateix any gloriós per a Fraga, surt la Ley de prensa e imprenta. Aquesta llei ha passat a la història com l’avantsala de la llibertat de premsa, que va permetre publicacions fora del paraigua de la premsa del Movimiento. Això és, com gairebé tot el que toca el nostre home, una mitja veritat o una mentida versemblant. Per evitar problemes, durant el període d’elaboració de la llei, van anar tancant publicacions i censurant periodistes per no fer-ho amb la llei vigent i que algú pogués dir que no era aperturista. Un cas clar va ser la dimissió de Miguel Delibes com a director d’El Norte de Castilla. Dimiteix perquè no aguanta la pressió política a què el sotmet don Manuel. Ja amb la llei en marxa, el govern franquista va segrestar el diari (d’esquerra radical). ABC per un article monàrquic del també anarquista d’ultraesquerra Luis María Anson. En fi, col·locar Manuel Fraga com el valedor de l’obertura de la premsa és com mantenir que el PP és el partit que lluita amb més força contra la corrupció.

Per il·lustrar com Fraga entenia la premsa tenim el cas d’Enrique Ruano, que era un estudiant i militant del grup antifranquista FLP. El 1969 va ser detingut per la policia i portat a un habitatge, suposadament per a un registre, i va ser llançat al carrer des d’un setè pis. El cas va crear una gran commoció i Fraga, després d’amenaçar personalment per telèfon la família Ruano («ya ha muerto un estudiante, no querrán que mueran más»), va orquestrar amb el periodista i policia Alfredo Semprún una campanya al diari ABC en què es defensava (i s’aportaven proves falses) que s’havia tractat d’un suïcidi. Van falsejar el diari del difunt atribuint-li tendències suïcides. La teoria de Pedro Jota i l’àcid bòric de l’11-M és periodisme contrastat, al costat d’aquest muntatge.

Un altre moment de gran sensibilitat de Fraga va ser quan als anys seixanta li va arribar la petició de Luis Cernuda per acudir des de Mèxic a l’enterrament de la seva germana (no la seva mare, com s’ha escrit, que havia mort el 1928). Doncs bé, permís NO concedit. «Que se quede donde está, ya tenemos bastantes maricones en España!». Per no parlar que va anomenar polloses les dones dels miners de la conca del Nalón, a Astúries. A aquestes dones els van afaitar el cap i les van passejar humiliades i colpejades pels carrers. Un tros de pa, aquest Fraga, tu.

El pitjor és que aquesta ànima sensible no va millorar després de la mort de Franco. El 1976, com a vicepresident i ministre de Gobernación, va prohibir les manifestacions de l’1 de Maig. Ni d’esquerranosos ni de sindicalistes, «la calle es mía», asseguren que va dir. Aquest mateix any, al març, a Vitòria, la policia armada mata cinc obrers i hi ha cent ferits. També el 1976, al setembre, crea Alianza Popular, un altre any gloriós de don Manuel. L’any 2008, una comissió del Parlament Basc va considerar Fraga i Martín Villa (un altre pollastre molt poc recomanable) responsables polítics de les morts dels obrers. Mai el van jutjar perquè, fins al dia que va morir, va tenir bona cura de mantenir un càrrec polític.

Una altra visió que ha quedat de Fraga és la seva lluita contra la corrupció. Com si Trump quedés com el feminista del segle XXI. Es va guanyar aquesta fama immerescuda gràcies a un dels casos de corrupció durant el franquisme (perdó per la redundància), l’anomenat cas Matesa. Fraga, per enfonsar els anomenats tecnòcrates, va utilitzar tots els mitjans per acusar els corruptes. Va pensar que havia guanyat la batalla, però Franco, en una decisió salomònica, va destituir tant els corruptes com els que van donar publicitat del cas. Fraga va passar a ser ambaixador al Regne Unit. A més, durant la seva etapa de presidència a Galícia, es van multiplicar les acusacions de nepotisme, tràfic d’influències, caciquisme i malversacions diverses. Mentre va ser president de la Xunta, del 1991 al 1999, tot Espanya va créixer econòmicament, menys Galícia. Encara avui, en les investigacions de Bárcenas, han aparegut indicis que ell mateix va recaptar il·legalment grans quantitats de diners per a ell o per al partit: ho feia sense dissimular, en aquesta Galícia que ell va creure que era el seu jardí.

Va convertir Galícia en el seu petit estat, on era el xèrif. Frustrat per no haver pogut aconseguir ser el primer president de govern de la democràcia espanyola perquè les seves diferències amb Juan Carlos eren irreconciliables, va abraçar l’autonomisme (un tipus que havia dit que per legalitzar la ikurriña haurien de passar «por encima de mi cadáver») i des de la Xunta va actuar con un cap d’estat fent-se molt amic de mandataris com Gaddafi o Fidel Castro, un comunista, ell que no va parar fins que van matar Julián Grimau.

Que Juan Carlos no el pogués veure no era estrany. Fa poc, la CIA va desclassificar documents dels anys setanta de la seva ambaixada a Londres, on hi ha informes que Fraga, en conversa amb Henry Kissinger, va qualificar l’aleshores príncep com un «boy-scout» (i no per la seva afició posterior d’anar d’excursió a Àfrica). Aquest se’n va venjar humiliant-lo on li feia més mal: nomenant Suárez, al qual menyspreava per inculte, com a president.

Odiant Suárez i la UCD, va muntar Alianza Popular, un partit contenidor de la ultradreta. El mite del Lleó de Villalba sorgeix a la campanya electoral del 77, quan la llegenda diu que ell sol va fer fora d’un míting un grup de 300 comunistes que l’estaven insultant; que es va treure la jaqueta i, lluint els seus famosos elàstics amb la bandera espanyola, va anar cap a ells tot sol. Mentida. La realitat és que el seu cos de seguretat, format per uns vint joves de Fuerza Nueva Guerrilleros de Cristo Rey van apallissar els esquerranosos. Un d’ells era Pepiño Blanco, el que ara fa paperots al PSOE. La crònica de la versió apòcrifa dels fets la signa al diario Pueblo un jove periodista anomenat Pedro J. Ramírez.

El més greu de tot és que aquest grup de matons estava dirigit pel seu cap de seguretat, gairebé vitalici. Un personatge sinistre anomenat Rodolfo Almirón Serra, pistoler argentí de la Triple A que estava en recerca i captura al seu país per assassí i torturador, però que a Espanya era el guardaespatlles de Fraga, que, a més, li va posar un jove advocat protegit seu per evitar que fos extradit, un advocat anomenat Alberto Ruiz Gallardón, que amb el temps arribaria a ministre de Justícia. Per cert, finalment, l’any 2006, Almirón va ser detingut i extradit a Argentina. Va ser detingut en un pis pagat per la Generalitat Valenciana presidida per Paco Camps. Fots una puntada a una tifa i apareix Fraga.

En definitiva, un home que en un país normal hauria acabat jutjat per torturador i assassí i que aquí hem acabat rient-li les gràcies i fent-ne caricatures. Un tipus, no ho oblidem, que, com explica sempre que pot Jorge Vestrynge, que va ser la seva mà dreta, considerava Catalunya «tierra conquistada» i que és l’autor de la frase «Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en el 39 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil, por consiguiente, ya saben a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar». Això sí, va dir que «me gustan las sardanas y odio a los Rolling Stones».

Bibliografia