Després de carregar-nos Shakespeare i Gandhi, toca desmuntar el mite del mascle alfa per antonomàsia. Un home que, tot sigui dit, envegem profundament (es va casar amb Ali McGraw). El típic tio bo que sense dir res arrasa als bars, que després de mort segueix sent una icona de la vida aventurera, un rebel, un actor dels que ja no en queden. Una estrella en majúscules. En fi… un tipus realment execrable.

Ara descobrirem per què Steve McQueen era una persona odiosa. El típic company de feina que es queda sense regal el dia de la festa de l’amic invisible. Un indesitjable.

Ens fiquem amb algú tan gran que ha fet tres anuncis televisius d’èxit de manera pòstuma.

Per als de l’ESO: vol dir després de morir.

Només se li acosta Bruce Lee, amb el seu «Be water, my friend».

Els set magnífics és una pel·lícula colossal de John Sturges del 1960. Quan només hi havia dues cadenes de tele a Espanya, els dissabtes a la tarda, després de Heidi, sempre feien pel·lis de l’oeste. Jo hauria vist aquesta catorze cops al dia. Fins i tot acceptava veure Heidi per poder ser algun dia un dels set.

Aquesta pel·lícula va suposar la consagració d’un actor, fins aleshores secundari, de telefims de western, anomenat Steve McQueen. Va arribar a aquell rodatge com un Sergi Roberto de la vida que havia de donar rèpliques a Yul Brynner (el Messi del cinema d’acció dels seixanta) i que va sortir del film sense amics, amb una fama nefasta, però fet una estrella mundial.

Una guerra. D’entrada, McQuenn volia triomfar com fos. La televisió li havia quedat petita i li arribà l’opció de fer la pel·li. Però tenia contracte amb la tele. Demana trencar el contracte, li diuen que no i no s’ho pren gaire bé. Per tenir un permís de rodatge, arriba a l’aeroport de Boston, lloga un cotxe i s’encasta contra el banc més important de la ciutat.

Era un gran conductor, amant de motos i cotxes i amic dels especialistes dels estudis. Sabia com impactar. Va sortir amb un collaret cervical i al cap de dos dies era a Cuernavaca, Mèxic, en un dels rodatges més èpics de la història del cinema.

Us preguntareu si la va liar molt. Doncs, com a resum, que sapigueu que, molts anys després, Robert Vaughn, que compartia repartiment amb ell, va dir-li: «En aquella època, la resta d’actors estàvem tan ocupats odiant-te que ens vas robar la pel·li sense que ens n’adonéssim». James Coburn ho va resumir dient que, «des del primer dia, el principal objetiu de Steve era promocionar-se i robar escenes a Brynner. Les va robar totes».

Brynner i McQueen s’odiaven. Yul era una estrella consagrada i Steve un trepa disposat a tot. Estem parlant d’un rodatge que era la Fira Mundial de la testosterona (Yul Brynner, Eli Wallach, Robert Vaughn, Charles Bronson, James Coburn i Steve McQueen). Al seu costat, Los mercenarios és Mujercitas. Des del primer moment, McQueen va tenir-ho clar. Va arribar amb set línies de guió i, després d’emborratxar-se i fumar-se tota la marihuana de Mèxic amb John Sturges (el director), va sortir com l’estrella de la pel·li. Els altres actors li van començar a dir supie (per superestrella) o Dick el trampós.

A la primera escena que es va rodar, les instruccions eren clares: tots set creuen un riu a cavall a la posta de sol i l’escena era per a Yul Brynner, que encapçalava la marxa. McQueen, en segon pla, es treu el barret, el fica al riu i es tira aigua al pit. Escena robada.

I va seguir. Brynner era baixet i es feia una muntanyeta de terra, quan tenia escenes amb altres actors, per estar a l’alçada. Mentre rodaven, Steve es dedicava a donar cops de peu a la muntanyeta per posar-lo per sota seu. A les escenes de muntar a cavall, McQueen, que ho feia molt bé, sempre passava pel seu costat, l’avançava i fins i tot el feia caure.

Evidentement, la tensió va esclatar entre tos dos. Brynner el va amenaçar i li va dir: «Jo no em pego mai amb secundaris». I McQueen, en el seu paper, li va respondre: «Jo sóc sord d’una oïda, em falten dents i tinc cicatrius, no perdo res en una baralla».

Ja fet una estrella per al públic i un actor odiós per als companys, McQueen va decidir convertir en un infern una altra pel·lícula, que el féu un actor inmortal: La gran evasió. Basada en fets reals generals (una gran fuga de presoners aliats en un camp nazi) i en fets reals particulars (durant la seva etapa als Marines, McQueen va estar-se més temps al calabós que fent servei). Ell mateix reconeixia que «perquè jo hagués estat promocionat a caporal, haurien d’haver mort o haver-se negat a l’ascens tots els soldats de l’exèrcit».

D’entrada, va rebutjar el guió perquè considerava, com va passar a Els 7, que el gran protagonista era James Garner i no ell. No va parar fins a canviar la pel·lícula de dalt abaix. Un rodatge de 85 dies es va convertir en un de 200.

William Riley Burnett, el guionista, tira pel dret: «Steve McQueen era un fill de puta que, quan teníem un terç de pel·lícula filmada, en va assumir el comandament i vaig haver de reescriure-la sencera».

A McQueen no li agradava que, després de sortir a la primera escena, el seu personatge no tornés a aparèixer fins mitja hora després i va sabotejar el rodatge amb el seu millor estil. A base d’alcohol i drogues. Va tombar la majoria dels especialistes, elèctrics i altre personal. En aquella època estava molt enganxat al peyote, la marihuana i la cocaïna. Aquell rodatge era conegut en el món del cinema com el de The great headache (‘El gran mal de cap’).

Però té l’escena immortal de la moto al final, que, a més, no era al guió ni al llibre original de Paul Brickhill. Però McQueen se la va inventar sense que la resta de protagonistes en fossin conscients. Va contractar un amic seu campió de motocròs australià i un famós especialista de cine, Bud Ekins, i va rodar de matinada amb la segona unitat per canviar el final de la pel·lícula. Quan ho va saber Richard Attenborough, teòric protagonista del film, ja era massa tard. Podríem seguir parlant de rodatges caòtics com El rey del juego, on va aconseguir que Spencer Tracy abandonés la pel·lícula amb Peckinpah i que Edward G. Robinson estigués a punt de matar-lo, però això ja serien coses professionals. El pitjor és el McQueen en persona.

La seva relació amb les dones és difícil i qüestionable. Parlant en plata: era un maltractador.

Mai va conèixer el seu pare, de qui va declarar quan ja era una estrella reconeguda que «el primer que faria si el veiés seria matar-lo». I, quan es referia a la seva mare, parlava «d’aquella puta». La seva infància, abandonat en reformatoris on la seva mare el deixava seguint el xicot de torn, el va traumatitzar.

Neile Adams va ser la seva primera dona i la mare dels seus dos fills. Va ser la mare que mai va tenir. Es van enamorar a NY, on tots dos aspiraven a ser actors i ella, que en principi va ser la primera que va triomfar, li va aconseguir els primers papers quan la van cridar a Califòrnia per treballar a Hollywood. Ell li va pagar l’estimació enganyant-la amb tot el que es movia.

Poques setmanes després d’estar casats, Steve va muntar-se una orgia amb dues noies a l’habitació del costat on dormia la seva dona. Quan es van llevar tots quatre (tres per un costat i la pobra Neile per un altre), va obligar la seva dona que els fes l’esmorzar. Ell mateix recorda aquella època amb la frase: «Per què he d’esforçar-me per rebre amor a casa si tinc tot el que vull a fora? Em poden dir que sóc masclista i xovinista. Ho sóc i m’importa una merda».

Cansada de les contínues infidelitats del seu marit, fins i tot davant dels seus fills, com recorda el seu fill Chad en el documental I am Steve McQueen, Adams li va dir un dia que l’havia pagat amb la mateixa moneda i que se n’havia anat al llit amb un altre. Boig de gelosia, McQueen li va exigir que li digués qui havia estat, no li ho va dir i li va fotre una pallissa. Com que, tot i això, no li ho deia, va treure un revòlver i la va apuntar al cap. Finalment, va confessar que li havia posat les banyes amb Maximilian Schell. Es van reconciliar i ella es va quedar embarassada. Quan li ho va dir, Steve va obligar-la a avortar perquè estava convençut que el fill no era seu.

Què, va caient el mite?…

Òbviament, al cap de poc temps, ella va demanar el divorci i ell no va entendre res. Però de seguida es va refer, i de quina manera! Al rodatge de La fugida va conèixer Ali McGraw, una de les dones més guapes de la història, protagonista de la bavosa Love Story i dona del màxim executiu de la Paramount, Robert Evans. McGraw, llicenciada en Filosofia i Història de l’Art, filla de bona família, model i actriu, era la peça que estava desitjant caçar el mascle alfa. En una setmana estaven vivint junts.

A les seves memòries, Moving Pictures, McGraw diu que va enamorar-se de McQueen perquè «exsudava perill, tenia un encanteri sobre meu, mai sabies el que passaria ni el que faria amb mi amb la seva arrogància de mascle». Per la seva part, ell va definir-la com «el millor cul que he vist en la meva vida». Un poeta.

El matrimoni va ser apassionat i brutal. Tots dos estaven drogats la major part del temps i les agressions no van trigar a arribar. McGraw recorda que McQueen la va anul·lar com a persona, va obligar-la a deixar el cinema, a veure els seus amics i a freqüentar la colla de motoristes amb els quals ell anava. «Quan era bo, era meravellós; quan estava malament, era realment molt perillós». Anys després, en una entrevista, va lamentar-se: «Encara no sé com vaig canviar la meva mansió, el xofer, l’estil de vida que tenia per passar anys a la part del darrere de la moto menjant pols amb aquell paio». El fet d’aixecar la dona al productor més poderós de Hollywood tampoc no va ajudar, en la carrera de McQueen, que va quedar vetat per a l’Oscar.

Després de McGraw, es va casar una tercera vegada amb la model Barbara Minty. Una història preciosa d’amor. La va veure al Vogue, al consultori del metge, va trucar al seu representant i va ordenar-li: «Aconsegueix-me una cita amb la noia de la pàgina 36». I es van casar. Va estar al seu costat fins que el càncer el va desfer.

Després d’això, us preguntareu: Encara hi ha alguna cosa més?

Doncs sí. McQueen sempre va odiar Paul Newman, amb el qual va desenvolupar una rivalitat unidireccional. Newman era el que Steve sempre volia ser i sempre va fer el possible per estar per sobre seu.

Per entendre aquesta rivalitat, hem de recordar que, quan McQueen era un actoret a l’East Village de NY i es va assabentar de la mort de James Dean, va dir: «M’alegro que Dean hagi mort, això em deixa més camp a mi».

La primera vegada que coincideixen Newman i Steve en un rodatge és a Marcado por el odio. Newman era l’estrella i McQueen tenia un paperet. Es veu que feia fred i els extres i actors de tercera es glaçaven mentre Newman estava a la seva limo amb calefacció. Ell va intentar entrar-hi per escalfar-se i algú de l’estudi li ho va impedir. Newman ni se’n va assabentar, però no li ho va perdonar mai.

Van estar a punt de tornar a concidir a Dos homes i un destí, quan Steve ja era una estrella. La pel·lícula es deia The story of Butch Cassidy and Sundance Kid. Newman era Cassidy i van oferir el paper de Kid a McQueen. Per acceptar el paper, va exigir que la pel·li es digués The story of Sundance Kid and Butch Cassidy. Li van dir que no i van oferir el paper a un tal Robert Redford.

Finalment, van rodar junts The towering Inferno (‘El coloso en llamas’). McQueen va exigir poder sortir més gran i abans que Newman als cartells i als títols de crèdit, tenir dotze línies més de guió que ell, que l’última escena fos seva i va obligar a canviar les viseres dels cascs de bombers perquè es veiessin més els seus ulls blaus que els de Newman.

Com a colofó, era també un garrepa de dimensions inimaginables. No en perdonava ni una. Sí, un cop va passar una factura de 250 dòlars a la productora pel lloguer del rellotge que portava posat al rodatge.

Una persona un pèl complicada, però, sens dubte, una icona, un mite que, com va dir un dels seus poquíssims amics, l’enorme James Coburn: «Gràcies a Déu que hi ha gent com ell perquè la vida seria molt avorrida sense gent com Steve. Sense gent com ell, la vida no paga la pena». I, a sobre, al final, Ali McGraw el recorda amb estimació.