Ara toca treure els draps bruts de l’home que va ser un dels màxims antagonistes del nazisme, un dels grans defensors de la democràcia occidental i un dels polítics més admirats de la història. Un polític que va guanyar, a més, el premi Nobel de literatura perquè no va haver-hi ous de donar-li el de la pau.

Parlem de Winston Churchill, un execrable que va estar en el govern de dos partits polítics anglesos (vaja, com si demà Alícia Sánchez Camacho fos candidata de JuntsxSí), i que no dubtaríem a qualificar de persona cruel i despietada, però que el 2002 va guanyar l’enquesta de «Millor Britànic de la Història», per davant del nostre vell amic William Shakespeare.

Però, Winston Churchill també?

Per posar-ne un primer exemple: Churchill, que era militar, va deixar anar aquesta perla: «No entenc aquests miraments contra l’ús del gas. Estic completament a favor d’usar gasos verinosos contra les tribus incivilitzades». Noam Chomsky, per a escàndol dels seus defensors, va dir que es tractava, simplement, d’un home inhumà.

De fet, però, hi ha un expert anglès, Warren Dockter, que creu que Churchill es referia al gas lacrimogen i no al gas mostassa. Doncs quina merda de premi Nobel de literatura i geni de les paraules que quan diu «gas verinós» vol dir «gas lacrimogen», no creieu? Sembla el «sou en diferit» de Cospedal.

La veritat és que era, com a mínim, implacable. A la Primera Guerra Mundial va voler aïllar navalment l’enemic perquè, literalment, morís d’inanició. També literalment va dir que calia fer morir de fam els homes, dones i nens d’Alemanya. «Alemanya està a punt de morir de fam. D’aquí a poc estarà col·lapsada… Aleshores serà el moment de negociar». Impressionant, no?

Pare del famós bombardeig de Dresden, un dels més polèmics de la Segona Guerra Mundial, en el qual es va massacrar la població civil i es va arrasar la ciutat amb els alemanys ja a les últimes, Churchill va mentir al·legant que allà s’hi trobava la caserna general nazi i el centre de la Gestapo, però el que realment hi havia eren dinou hospitals. Aquesta tàctica és la que va fer servir Bush amb Saddam. Un altre gran estadista. El gran escriptor americà Kurt Vonnegut, que hi va ser, va manifestar: «És l’únic moment en què em vaig avergonyir de ser del bàndol aliat».

També va ser el responsable, en contra de l’opinió dels seus generals, de l’operació per conquerir la península de Gal·lípoli el 1915. Era primer lord i almirall. Van morir 50.000 soldats en una operació que encara avui es considera un dels grans fracassos militars de la història.

Per no parlar de l’Operació vegetariana, que es proposava contaminar amb 5 milions de pastilles el pinso que menjarien els animals i que després arribaria a les persones. Afortunadament no es va fer. Com a prova, van fer un petit experiment a l’illa escocesa de Gruinard per provar-ne els efectes. L’efecte, òbviament, va ser devastador: ha contaminat l’illa durant cinquanta anys. Imagineu el que hauria passat a les poblades ciutats alemanyes. Oi que recorda el cas de les vaques boges? Un visionari, era.

A més, per acabar de definir el personatge, era racista i corrupte.

Té frases com: «No admeto, per exemple, que s’hagi infligit una gran injustícia contra els indis d’Amèrica o el poble negre d’Austràlia. No admeto que s’hagi comès una injustícia contra aquests pobles pel fet que una raça superior, una raça de grau superior, una raça amb més saviesa sobre el món, per dir-ho d’alguna manera, hagi arribat i hagi ocupat el seu lloc».

Al mes d’abril del 2016, el diputat laborista anglès Benjamin Whittingham va posar en una piulada que «Churchill era un racista i un supremacista blanc». Va ser apallissat pels mitjans de comunicació, i el Partit Laborista va haver de demanar perdó desautoritzant-lo.

Era un ferm defensor de l’eugenèsia. Aquesta paraula l’explicarem per als de l’ESO i els actuals. Eugenèsia és l’aplicació de les lleis biològiques de l’herència per perfeccionar l’espècie humana. Per resumir-ho, ell creia que els anglesos es troben a la cúspide de la teoria darwiniana aplicada als països. Una mica fatxa, sí.

No tan sols tenia tírria als negres. També menyspreava altres pobles que ell considerava «menors». De fet, en tenia un molt a prop de casa: Irlanda. I una altre una mica més lluny: Espanya.

Va ser un dels organitzadors de la guerra bruta contra els irlandesos amb els esquadrons de la mort anomenats «Black and Tans». Abans d’anar a matar nazis per Europa, Churchill practicava amb els de l’IRA. Va posar preu al cap de Michael Collins —5.000 lliures—. El seu, quan estava a la guerra dels Bòers, va estar valorat només en 25. Tenia el document penjat al seu despatx.

La seva opinió sobre els espanyols tampoc no era gaire millor. Deia que el govern de la República «feia pudor revolucionària» i definia els espanyols com «éssers venjatius enverinats per l’odi». De fet, no es pot generalitzar. N’hi havia un que li queia bé, anomenat Francisco Franco. Churchill va veure amb molt bons ulls l’Alzamiento Nacional perquè només hi havia una cosa que el posava més nerviós que un nazi: un socialista.

Al seu costat, Margaret Thatcher és de la CUP. «El socialisme és la filosofia del fracàs, el credo de la ignorància i predica l’enveja. La seva virtut inherent és la distribució equitativa de la misèria», és una de les seves frases més celebrades. Tampoc es quedava curt quan havia d’enviar la policia a rebentar vagues.

Si als seus compatriotes no els en deixava passar ni una, imagineu-vos als indis. Les seves diferències amb Gandhi (un altre execrable) eren evidents, l’animava durant les seves vagues de fam: «No el forceu a menjar, a veure si es mor i ens desfem d’un home dolent i d’un enemic de l’Imperi».

També se l’acusa de ser el responsable entre 1929 i 1939 del genocidi del poble bengalí, en el qual van morir entre 6 i 7 milions de persones. Segons l’historiador britànic John Charmley, Churchill estava més aviat a l’extrema dreta, pel que fa a la seva política sobre l’Índia. Fins i tot per als conservadors, les seves idees sobre l’Índia eren aberrants. Ara entenem per què Gandhi tenia bon rotllo amb Hitler.

També era corrupte: va acceptar 7.500 dòlars perquè s’aprovés la fusió de la Royal Dutch Shell i Burmah Anglo-Persian Oil Company, el que avui és BP. Després de tot, era cert que Millet admirava Churchill.

Tenia més coses dubtoses, com prendre’s una copa de whisky així que es despertava. Tot i que no és segur que això sigui un defecte greu per a un ésser humà normal, el que és segur és que és dolent per a un polític que tenia la pau del món a les seves mans.

Un altre gran costum era despatxar els assumptes d’estat des del llit. Era un senyor. No podem imaginar-nos Artur Mas treballant des del llit, però no estaria malament que les típiques fotos oficials fossin amb els presidents entre llençols, oi?

Sí, home! Imaginem-nos la Merkel! O Rajoy!

Bé, en definitiva, Churchill era fill de la seva època, en què el suborn no era il·legal, el racisme era més habitual i la gent fumava als bars, i, si no fos per ell, portaríem botes fins al genoll i bigotet nazi. Això seria hipster.