Toca burxar una de les reines de la novel·la (i parlem de reines en plural, perquè aquest tron el comparteix amb altres com Agatha Christie o Pilar Eyre). Ens referim a la creadora d’un personatge tan torbador, i torbat, com Ripley, la que va escriure Estranys en un tren. Donem el carnet d’execrable a una dona tan malvada i carregada d’odi com els seus personatges. Parlarem de Patricia Highsmith.

Sí, segurament molts tindran la imatge d’una velleta lletjota i encantadora, però no, no es deixin enganyar. Highsmith va ser una misantropa (per als de l’ESO, com aquest antipàtic de la teva classe que no sap què és Joc de trons), manipuladora i especialista a destrossar els seus semblants. Una de les seves frases favorites era: «La meva imaginació funciona millor quan no he de parlar amb la gent».

He de dir que això de lletjota tampoc és veritat. Si poseu «Patricia Highsmith nude» a Google, us sortirà una foto, en blanc i negre, de la nostra autora amb els pits enlaire i de bon veure. I, de fet, el seu llarguíssim historial d’èxits sexuals amb homes i, especialment, dones, així ho demostra.

Bé, si som d’aquests a qui posen Cristina Almeida en topless i li veus un pase. En fi! Patricia va néixer nou dies després que els seus pares es divorciessin i després que el seu pare biològic, el bo de Jay Bernard Plangman, intentés que la seva mare avortés bevent trementina, popularment coneguda com aiguarràs (C10 H16), que és un dissolvent obtingut de la destil·lació de la resina i que és inflamable, nociu per inhalació, ingestió i, fins i tot, en contacte amb la pell.

Doncs la senyora mare de la Patty s’ho va prendre, però el fetus va aguantar i va néixer un nadó no volgut, al qual la seva mare va deixar amb l’àvia més de tres anys. Quan va anar amb la seva mare, ella ja vivia i s’havia casat amb el senyor Highsmith, al qual Patricia va odiar des del primer dia perquè considerava que li havia robat l’amor de la seva mare. «Els meus primers instints assassins», va escriure ella en el seu quadern. Val a dir que, als deu anys, el seu llibre favorit era Crim i càstig.

La mare, que era una catxonda i molt de la broma, va estar tota la vida fent conyes a la petita Patty sobre aquest esdeveniment de la seva vida. Bromes així com «que no t’agrada l’olor de pintura?» o presentant la seva filla a les visites com la «nena legítima nascuda fora del matrimoni».

En aquesta amorosa llar (on l’osset de Mimosín s’hauria tornat en Chucky) creixia la nostra protopsicòpata fins que van aparèixer als dotze anys els primers dubtes sobre la seva sexualitat. Se sentia un noi en un cos de noia. Per si això no la confonia prou, la seva mare, en conèixer l’homosexualitat de la seva filla, va dir: «Hauria de haver-te donat més aiguarràs». Un encant de mare!

I com que tant d’amor podria arribar a produir hiperglucèmia, va començar a beure com una cosaca. I quan dic beure, és beure. Esmorzava amb vodka o ginebra. Després, un baixatiu (o pujatiu) de cervesa i, a partir de les dotze del matí, la seva dieta era bàsicament llet i whisky. Ella va mantenir que mai va patir ressaca, però la seva biògrafa, Joan Schenkar, manté sorneguerament que «no va detectar la ressaca perquè estava borratxa». Al seu costat, Massiel era abstèmia (abstemi, per als de l’ESO, aquest amic que diu als seus pares que no beu i que, efectivament, no beu).

A més de l’alcohol, als seus «anys bojos», va arribar el sexe. «He destrossat una altra parella. Ja els està bé», escriu. Dones, però també homes, van ser les seves víctimes. Aquesta ombra autodestructiva va acabar sent un imant per als dos sexes, com una teranyina on Patricia devorava les seves víctimes. Les usava, les maltractava i al final les abandonava. Un dels reptes amorosos va ser Hellen Hill, sociòloga de caràcter fort, amb qui tenia sonades discussions a crits. Hellen va tenir dos intents de suïcidi en quatre anys de relació i va estar tota la vida enamorada de Patricia Highsmith. Avui això s’anomena relació tòxica. Llavors només s’anomenava: Patricia és un mal bitxo.

Però sembla que es va enamorar perdudament una vegada, d’una dona casada. En els seus diaris detalla profusament com fan l’amor. Després de quatre anys en els quals Patty es va comprar la casa del costat de la seva amant per estar més a prop, i amb el matrimoni destrossat, Patricia i la seva amant van trencar. I va començar una altra vegada l’espiral amorosa que també incloïa homes. Segons ella, relacions «sense èxit» com les que va tenir amb l’escriptor Arthur Koestler o el fotògraf Rolf Titgens. Segons Koestler, més que sense èxit, van ser «un maleït desastre». Curiosament, l’escriptor Marc Brandel li va demanar matrimoni i ella va anar a un psiquiatre perquè la «normalitzés sexualment». Òbviament, no va funcionar i la teràpia va fracassar estrepitosament.

Segons els seus biògrafs, el problema de Highsmith era que sempre va tenir el complex d’agradar a la seva mare i, com que no ho aconseguia —ja hem vist que no era una dona fàcil—, optava per humiliar els altres. El brindis que va pronunciar quan va complir els vint-i-sis anys ja ens ho deixa clar: «Per tots els meus dimonis, per les luxúries, passions, odis, estranys desitjos, enemics reals i irreals, per l’exèrcit de records contra els quals lluito: que mai em donin descans».

L’escriptura li va servir per conduir aquests dimonis. Els personatges de les seves novel·les són malèvols, inquietants i refinats, tot i que als seus inicis, quan era guionista de còmics a l’editorial Timely, que després seria la Marvel (això als de l’ESO no cal que us ho expliquem), va crear un personatge poc refinat: es deia Matajaponesos Johnson. Això sí, signava amb pseudònim.

També signava amb un altre nom furibundes cartes antisemites als diaris de tot el món. Es veu que escrivint aquestes cartes era quan més gaudia de l’ofici d’escriure.

En els seus diaris relata que dues persones habiten dins seu i sempre va tenir por de patir algun tipus d’esquizofrènia. Això sembla confirmat pel seu entorn encara que una de les poques amigues que va conservar durant anys va dir malèvolament: «Efectivament hi ha dues Pats, una de dolenta i una altra de dolentíssima». De fet, tothom sabia que en qualsevol moment podia tenir una sortida de to. Si anés a Sálvame, l’audiència estaria pels núvols.

Al final de la seva vida, rica, amb un èxit infinit, només menjava mantega de cacauet i bevia cervesa. Fumava sense parar. Vivia envoltada de gats i en la seva última època es va aficionar als caragols, però no a la llauna, sinó que els observava durant hores mentre es reproduïen entre baves. Va morir d’anèmia i de càncer a Suïssa.