Desmuntem un personatge en el qual tot és mentida, amb una fama immerescuda. Parlarem d’algú que ha estat recordat com un gran general, valent, gran estrateg i un home d’honor. I que no era general, va ser un genocida, un cercador de glòria a qualsevol preu, un precursor de l’autobombo (per als de l’ESO, quan surts a Facebook posant morrets) i algú que es va forjar el seu propi mite utilitzant la premsa. Dediquem aquest personatge a tots aquells que de petits, quan jugaven amb el Fuerte Comansi, sempre triaven els indis. Donem la benvinguda amb tots els honors al Club dels Execrables al tinent coronel George Armstrong Custer, conegut com el general Custer.

Per començar, el general no era general, era tinent coronel. És cert que, a la guerra civil dels Estats Units, Custer va ser ascendit, provisionalment, de capità a general de brigada dels voluntaris just abans de la batalla de Gettysburg, però després es van regularitzar els rangs militars i va quedar només com a capità. Quan va acabar la guerra civil, Custer va dubtar si dedicar-se a la mineria, però va decidir anar com a oficial mercenari a combatre al costat de Benito Juárez a Mèxic contra Maximilià I, però els nous Estats Units no li ho van permetre per no ofendre França i li ho van prohibir.

Gairebé tots els seus èxits estaven narrats per ell, que va saber guanyar-se el favor de la premsa (que no era precisament la CNN, en aquella època), que estava àvida de narracions heroiques. Per començar, es va graduar a West Point el 1861 i va ser l’últim de la seva promoció. Al seu expedient tenia més de 700 faltes en només quatre anys. La majoria, això l’honora, per la seva desmesurada afició al whisky, i el paio va escriure, mentint, que no provava l’alcohol. No el provava, que això era d’indis, ell en buidava ampolles.

Us estranyarà que un desastre de cadet de West Point entrés a l’exèrcit de seguida amb grau de tinent, però tot té una explicació. Tots els cadets de West Point eren fills de terratinents del Sud i quan va esclatar la guerra de Secessió, van marxar a allistar-se amb els sudistes. L’únic que quedava disponible de la seva promoció per lluitar amb la Unió era Custer.

La història dels seus adoradors ens diu que sempre sortia victoriós de les batalles amb el sistema allau Custer o atac massiu sorpresa, però les investigacions posteriors apunten que era temerari i inconsistent i que les baixes enemigues estaven sempre inflades per ell i seus biògrafs de cambra. Servir al seu costat era comprar tots els números de la loteria per acabar sota terra per la seva temeritat. No li importava gens la vida dels seus soldats. A la batalla de Gettysburg van morir 257 soldats de la seva unitat, més que en qualsevol altra dels dos bàndols.

La sort per a ell (i la desgràcia per als soldats que manaria al llarg dels anys) és que no li passava res, a les càrregues que dirigia. La seva carrera militar és un compendi de fortuna, inconsistència, insensatesa i agressivitat. I això que era una diana fàcil. Influït per llibres de moda militar, va modificar el seu uniforme perquè era un presumit: botes per sobre dels genolls, pantalons de tub de color verd oliva, jaqueta d’hússar amb brodats de plata, camisa de mariner amb estrelles, un mocador vermell al coll i el cabell llarg com Maxi López. Una mena de Paco Clavel a cavall.

El moment de demostrar que estava a l’altura del seu mite i la seva oportunitat li arriba a la batalla de Little Bighorn. Allà va cometre errors de principiant i va ser una derrota sonadíssima. Va dividir les tropes per emportar-se la glòria i es va endur la gran derrota contra els indis. La batalla està en els reculls d’errades immenses de la guerra. A més de la divisió de tropes, es va precipitar, no va fer ús de les armes adequades i no va seguir el consell dels seus exploradors indis. Jo no l’hauria deixat jugar ni a l’Stratego.

Mireu, no hi ha una batalla tan petita que hagi merescut tanta literatura ni cinema, està absolutament sobrevalorada. De fet, no va durar ni 20 minuts i ni el nombre de baixes és especialment alt. Van morir 320 soldats de cavalleria i uns 50 indis, a Gettysburg; entre morts, ferits i desapareguts va haver-hi 46.000 baixes.

Però la mítica de Little Bighorn és imbatible. Per aprofundir una miqueta, farem un curset accelerat d’idioma lakota. Si un dia us trobeu una prada de Montana i els vostres exploradors crow (indis) us diuen «ottoe sioux», foteu el camp. Els indis no compten com nosaltres; en la seva llengua, és un, uns quants, molts, moltíssims, l’hòstia, un oceà, infinit i, finalment, ottoe. Custer anava tot xulo amb els seus 200 soldadets, als quals havia obligat a deixar els sabres i les metralladores a la rereguarda per anar més ràpid, ja que va dir que «puc eliminar qualsevol poble indi de la prada». Els exploradors es van mirar i van fotre el camp dient: «ja t’ho faràs, zumbat». Van ser els únics que van sobreviure, juntament amb un cavall anomenat, curiosament, Comanche.

Per cert, a la batalla en qüestió, el seu seu cos va aparèixer descalç. Vaja, que ni tan sols allò de morir amb les botes posades era veritat. La literatura sobre la seva mort és abundant. Sembla segur que tenia dos trets de bala, un al costat i un altre al cap. Es va suïcidar abans que els indis practiquessin amb ell l’autòpsia en viu, per això no li van arrencar la cabellera (només l’arrencaven als que mataven). Segons altres versions, li van ficar una fletxa pel penis com una sonda i li van obrir els timpans perquè hi pogués sentir, al més enllà.

Per acabar amb Little Bighorn, dues anècdotes que retraten el personatge. Amant de les relacions públiques, Custer convidava periodistes a anar d’enviats especials als seus batallons per tal que el deixessin sempre com un heroi als ulls de l’opinió pública. A Little Bighorn hi anava un enviat especial del Bismarck Tribune anomenat Marc Kellogg, que hi va anar en substitució del seu director, que es va trobar oportunament malament a última hora. A l’última crònica que va enviar, deia: «Demà, segurament, Custer donarà el que es mereixen a aquesta banda d’arrencacabelleres de Sitting Bull». Acompanyava la crònica amb un telegrama en el qual comentava: «A veure si veiem indis d’una vegada. Diu Custer que és probable que demà en veiem algun». Un altre que no va entendre el significat d’ottoe. Va acabar sense cabellera i sense una orella.

L’altra anècdota explica la inutilitat d’aquella matança i aquella guerra contra els indis, que estaven disposats a negociar la venda de les seves terres i sabien que mai guanyarien als blancs. De fet, després de derrotar Custer, van aixecar el campament i van marxar al Canadà abandonant les terres. Van lluitar perquè Custer volia arrasar el seu poblat amb dones i nens inclosos, per això van anar a la batalla cridant Hoka Hey (‘un bon dia per morir’). El que no s’esperaven era que un inútil com Custer els fes guanyar una batalla que donaven per perduda.

A més de les virtuts que anem veient, Custer era un home contradictori. No dubtava a afusellar desertors i castigava amb ferocitat i crueltat qualsevol desobediència a una ordre seva, però ell mateix desobeïa sense miraments les ordres que rebia. Com a exemple, va desertar per anar a veure la seva dona a Kansas. Va estar gairebé un any suspès. Pel que ell va fer, Custer hauria afusellat un subordinat.

Parlant d’esposes, el nostre cabellera al vent era, segons sembla, també bígam. Es va casar el 1864 amb Elizabeth Bacon Custer, coneguda com Libbie, però també es va casar amb Monaseeetah, filla d’un guerrer cheyenne i, segons sembla, fins i tot va tenir dos fills amb ella. També durant la guerra de Secessió, mantenia relacions sexuals amb la cuinera del regiment i entre les seves aficions, a més de la taxidèrmia, el whisky i la migdiada, hi havia freqüentar prostitutes.

Però no acaben aquí, les contradiccions. Custer es va casar amb una índia i va fer un discurs criticant el tracte que els dispensaven els nadius americans. Això li ha fet guanyar una certa fama d’home amic dels indígenes, però no. Era un genocida que matava dones i nens. Com a mostra, el 1868, el cap indi Olla Negra (hem dit Olla) va demanar refugi al fort Cobb per passar-hi l’hivern. Permís denegat. El general Hazen els va dir que tornessin al riu Washita a esperar el desglaç i que els donava permís per acampar allà. Paper mullat, amb sang, en aquest cas. Quan estaven tranquil·lament acampades les famílies, Custer va entrar amb la cavalleria. Segons expliquen, el primer a morir va ser el vell cap indi, que va sortir amb el braç alçat per aturar els cavalls i explicar que tenien permís. Una bala al cap el va desplomar a l’instant.

Aquest dia Custer i els seus homes van matar cent persones, la majoria dones i nens. Al poblat només hi havia vint guerrers. I, en acabar, va fer que els seus soldats afusellessin els 875 ponis de la tribu. Custer va fer aquest genocidi amb tota la intenció, ja que a partir de llavors els indis no se sentirien segurs encara que haguessin arribat a acords. La fama de sanguinari de Custer va córrer com la pólvora per totes les terres índies. Cal recordar que el gran mentor de Custer era el general Sheridan, que va dir la famosa frase: «l’únic indi bo és l’indi mort».

Custer representa l’aniquilació dels aborígens americans. Es calcula que al segle XVII vivien al que ara és Estats Units uns 10 milions de persones en diferents nacions; ara, en sobreviuen unes 850.000, un genocidi en tota regla. Els que ells anomenen indis van ser tractats com ciutadans de tercera i la seva cultura va ser aniquilada, fet que els ha portat a tenir greus problemes amb l’alcohol. El 12% dels aborígens nord-americans tenen com a causa de mort l’alcoholisme; a la resta de la societat, és el 4%.

Aquest poble mai no va entendre els blancs, que per exterminar-los van decidir matar-los de gana eliminant els bisons, que eren la seva font de subsistència. Dels 75 milions de bisons que hi havia a Amèrica, ara en queden amb prou feines 350.000. En els cinc anys que van del 1870 al 1875, l’època del nostre heroi, van assassinar, per esport, 2,5 milions de bisons en campionats de tir. El rècord, per si interessa, el té un tal McArney, que en va matar 91 en mitja hora.

El món de Custer mai el van entendre, els sioux. Després de Little Bighorn, tancats en una reserva passant gana i malalties, es va presentar un dia un milionari americà oferint diners a canvi que sortís el que havia matat Custer. Tots els indis sabien que Custer s’havia suïcidat, però necessitaven els diners per donar menjar als seus fills. Un dels homes vells es va oferir voluntari per fer el paper, tots el van acomiadar pensant que anava a la forca. El van entregar al milionari, que els va pagar els diners, i la sorpresa va ser quan van descobrir que només el volien per fer-li una foto al diari. «Estan bojos, aquests rostres pàl·lids», devien pensar.

Bibliografia