Després de donar canya a un execrable sense fissures com Uzcudun i a un feixista que anava repartint clatellots, per compensar la donarem a un il·lustre de veritat, a un dels poetes més prestigiosos que ha donat la llengua espanyola, a un home d’esquerres i a un dels grans de la Generació del 27. Busquem el costat fosc a Rafael Alberti.

Va escriure un dels llibres imprescindibles de la poesia espanyola, Sobre los ángeles, encara que també altres bastant irregulars com Marinero en tierra (aquestes rimes de marinero amb salinero, ai!). No ho confongueu amb Marinero de luces, que és cosa d’Isabel Pantoja i que també s’inspira en rimes com aquesta.

Alberti va inventar la rima perfecta, com rimar «lado del río» amb «lado del río». Immillorable, sens dubte. Però no és en la poesia on trobem les vergonyes de Rafael Alberti. Va ser bon poeta, però mal amic, fals, interessat, aprofitat, vanitós, adulador de dictadors i un marit qüestionable.

Una de les primeres escenes tristes es produeix a la Guerra Civil. Alberti i la seva dona, María Teresa León, feien festes en plena guerra, al palau d’Heredia Espínola de Madrid, amb música, disfresses i alcohol. La mateixa María Teresa diu que el palau «seguia conservant la seva negror malgrat les nostres rialles». De fet, Juan Ramón Jiménez va dir d’ells: «Eren senyorets, imitadors de guerrillers, i passejaven els seus rifles i les seves pistoles de joguina per Madrid, vestits amb granotes blaves molt ben planxades». Doncs bé, en una d’aquestes festes, va aparèixer el poeta Miguel Hernández, que venia de lluitar al front, i, escandalitzat per la festa i el xampany mentre la sang corria als carrers, va dir en veu alta: «Aquí hi ha molta puta i molt fill de puta». Alberti li va demanar que ho repetís si era home i Hernández ho va escriure en una pissarra. Alberti el va tombar a terra d’una bufetada.

Quan la guerra acabava, no va incloure Hernández a la llista per refugiar-se a l’ambaixada de Xile, però, sobretot, no el va incloure a la del cotxe republicà que portaria el matrimoni a Alacant per agafar un avió a Orà. Hernández va caure i va morir a la presó després de tres anys.

És clar que van viure la Guerra Civil d’una manera una mica lleugera i el seu record era d’un temps feliç. El col·laborador de La Vanguardia Andrés Trapiello va trobar una foto del matrimoni vestit de militar en plena Guerra Civil, enviada a un escriptor rus als anys seixanta amb la llegenda La belle èpoque. Posa els pèls de punta, la veritat.

També a la guerra, el bàndol republicà va detenir el dramaturg Pedro Muñoz Seca, autor de La venganza de don Mendo, una de les obres més populars de tots els temps, i avi d’Alfonso Ussía. No consta que el detinguessin per cap d’aquests dos motius. Era del Puerto de Santa María igual que Alberti, i donava suport a Franco. La família de Muñoz Seca li va demanar ajuda, ja que estava al comitè d’intel·lectuals antifeixistes. Alberti no va voler ajudar-lo i Muñoz Seca va ser afusellat. Segons Ignacio Martínez de Pisón, tampoc Alberti va voler ajudar el traductor José Robles Pazos, que fou depurat (pelat) en plena guerra.

Va viatjar en nombroses ocasions a la Unió Soviètica i va tenir molta admiració per Stalin (per als de l’ESO, Stalin és com un Sauron que va organitzar «la gran purga» en què es van matar i van enviar a Mordor centenars de milers de persones). Quan va morir Stalin, quan ja es coneixien tots els seus crims, Alberti li va escriure un poema que deia, entre altres coses: «Padre y maestro y camarada: quiero llorar, quiero cantar. Que el agua clara me ilumine, que tu alma clara me ilumine en esta noche en que te vas».

Quan va caure el mur i es va dissoldre l’URSS, TVE va entrevistar moltes persones que s’alegraven de la caiguda del règim. La sorpresa va ser quan van posar el micròfon a Rafael Alberti. Sense immutar-se, va dir: «L’URSS no morirà mai, almenys al meu cor». Sostenella i no enmendalla. Cal entendre que l’URSS va tractar molt bé Alberti i li va donar el premi Lenin de la pau (abans anomenat Stalin i que és com anomenar premi Ben Johnson una beca contra el dopatge).

Ja en el seu Diario de un poeta a l’URSS del 1933, Alberti parla meravelles del caviar (ser comunista no vol dir tenir gustos de pobre), dels gelats russos (dels gelats a Rússia!) i de com de contents estaven els treballadors de les fàbriques. Ni paraula de l’ensaladilla, ni dels mantecaos de l’Estepa. La traductora i escriptora russa Ella Braguinskaya diu que Alberti mai va estar a l’URSS real, que estava en una de virtual, un parc temàtic per sorprendre els intel·lectuals occidentals que volien creure que era un paradís. Els van fer una mena de Camp Nou Experience.

Alberti tampoc no era un gran amic, segons sembla. Un dels seus grans amics de joventut, el músic i militar Gustavo Durán, que va posar música a Marinero en tierra, va ser acusat injustament de delatar amics comunistes a la CIA. En comptes de defensar el seu íntim amic, va escriure fredament, quinze anys després de la seva mort: «D’això no en sé res i prefereixo no saber-ho». Tampoc el seu col·lega Federico García Lorca s’escapava de la seva enveja; estaven contínuament competint com Mozart i Salieri (per als de l’ESO, Mozart era com l’Adele del segle XVIII i Salieri com Pitingo). Pedro Salinas escriu que eren com Belmonte i Gallito, dos toreros de l’època. Doncs bé, tots dos eren els poetes del moment, estrelles. Però, en el teatre, Lorca arrasava. Quan Alberti rep duríssimes crítiques contra l’obra Fermín Galán, diu que li fan molt mal, sobretot perquè a Federico «això no li passa i a mi sí». I això que encara no escrivia Carlos Boyero a El País.

També en la relació amb Picasso, un altre il·lustre execrable, es veien les misèries d’Alberti. En les memòries, La arboleda perdida, es veu com Picasso el maltracta, el deixa esperant en un salonet per després no rebre’l. Està tot el dia pidolant un dibuixet que, segons Alberti, «després valdrà una fortuna». Finalment, Picasso en fa un on ell i la seva dona surten lletjos, però Alberti diu: «Lletjos, però importants i eterns», i és que aquesta vanitat és il·limitada. Com que va viure a Roma una època, va escriure que esperava que algun dia el Commune posés el seu nom a un carreró, «Vicolo di Rafael Alberti», «perquè jo em vaig instal·lar aquí i em vaig convertir en veí d’aquest barri». Visca la modèstia!

Però si no era bon amic, tampoc, al final, va ser bon marit. El seu amor de tota una vida, María Teresa León, va emmalaltir d’Alzheimer. Alberti, en els primers anys de la demència, ja es va enamorar d’una altra dona, la catalana Beatriz Amposta, a Roma. Després, quan ja va haver d’ingressar María Teresa en una clínica, es va casar amb María Asunción Mateo. En un lapse de lucidesa, María Teresa León va voler veure el poeta i la seva nova dona i ell va contestar: «No vull veure’t». Al final van visitar-la i María Asunción va dir amb suficiència que la primera dona del poeta era un «pardal indefens».

Per acabar, només ens queda veure si Alberti, que ja hem vist que no va moure un dit per ningú més que no fos Stalin, que era un interessat, un amic horrible i un marit dubtós, era o no bon pare. Va tenir una sola filla, Aitana. Ella l’adorava i ell li va dir que com a única filla seria la presidenta de la seva fundació. I ja s’estava preparant per a la seva nova vida a Espanya, quan li va escriure que no, que ho faria la seva nova dona i que ella, si volia, s’encarregués d’alguna publicació. Encara avui, és un clam entre els estudiosos que el llegat d’Alberti és un desastre sense parangó.