3

El guió que en Hymie i jo vam escriure a Long Island no es va arribar a produir; però menys d’un any després, el 1961, em va telefonar des de Londres.

—Vine, que escriurem una altra pel·lícula junts. Estic tan engrescat amb aquest projecte que ja he escrit el meu discurs d’acceptació de l’Oscar.

—Hymie, aquí estic molt emmerdat. Passo els caps de setmana a Toronto amb la Miriam, o si no ella agafa l’avió cap aquí per anar a veure junts algun partit d’hoquei. ¿Per què no et busques un escriptor de debò, aquesta vegada?

—No vull cap escriptor de debò; et vull a tu, amic meu. És d’un relat original que vaig comprar fa anys.

—No me’n puc anar així com així.

—Ja t’he comprat un bitllet de primera classe en un vol que surt de Toronto demà.

—Sóc a Montreal.

—¿I què? Tot és al Canadà, ¿no?

Al carrer feia una temperatura de quinze sota zero, i una altra dona de fer feines m’acabava de deixar plantat. A la nevera hi tenia coses florides. El pis feia pudor de fum de tabac i de camises i mitjons bruts. En aquella època acostumava a començar el dia amb una cafetera plena, conyac per al cafè i un bàguel ranci que havia de posar en remull en aigua i escalfar-lo en un forn amb les parets recobertes de greix. Aleshores ja estava divorciat de la segona senyora Panofsky. També era un pària de la societat: el jurat m’havia declarat innocent, però quasi tota l’altra gent em tenia per un assassí que havia tingut una sort increïble de sortir-ne sense càrrecs. M’havia aficionat a fer juguesques infantils. Si els Canadiens guanyaven deu partits seguits, o en Beliveau feia un hat-trick un dissabte al vespre, dilluns al matí rebria una postal d’en Boogie en què em perdonava el meu esclat de còlera i aquelles paraules feridores que juro que no volia dir. Vaig localitzar i vaig escriure o telefonar amics comuns de París, Chicago, Dublín i, sí, home, aquell poble pintoresc del desert d’Arizona que sembla un decorat de Hollywood i que tant agrada als productors de calça curta i camperes, amb aquells restaurants de menjar sa on no es pot fumar i tothom pren pastilles d’all i de vitamines acompanyant la seva dosi diària de fibra. No és gaire lluny d’on van fer la bomba atòmica i d’on en D. H. Lawrence va viure amb aquella. Santa no sé què^[013]. Però ningú havia vist en Boogie ni en tenia notícies, i n’hi va haver que els va molestar que els ho demanés. «¿Què pretens demostrar, desgraciat?». Vaig anar als llocs que en Boogie freqüentava a Nova York: el San Remo, el Lion’s Head.

—Em sembla que a en Moscovitch el van matar a no sé on del Canadà —em va dir el bàrman del San Remo.

—I un colló.

En aquella època també tenia els meus problemes amb la Miriam, que em va acabar canviant la vida: aleshores, ara i per sempre més. Ella aleshores encara dubtava. Mudar-se a Montreal per casar-se amb mi li representava haver de deixar de treballar a la CBC Radio. A més a més, segons ella, jo era una persona intractable. Vaig trucar-la.

—Vés-hi —va dir—. Londres et provarà, i jo necessito passar una temporada sola.

—Que no.

—Quan tu hi ets no puc pensar.

—¿Per què no?

—Perquè em monopolitzes.

—M’has de prometre que si em passo més d’un mes a Londres vindràs uns quants dies. No et costa gens.

Va prometre-m’ho, i vaig pensar que podia estar bé i tot. No seria cap feinada. Jo necessitava diners urgentment, i tot el que en Hymie volia era tenir al costat algú que l’entengués, algú que s’assegués davant de la màquina d’escriure i li rigués els acudits mentre ell feia trucades de feina passejant amunt i avall, cridant o xerrant amb les actrius, els apoderats, els productors o la seva psicoanalista: «M’acaba de venir al cap una cosa important».

La pel·lícula d’en Hymie va resultar ser un més dels seus projectes incerts i agafats amb pinces, en què el finançament depenia de la distribució prevenda a territoris separats: la Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia. Els cabells arrissats negres se li havien tornat de color de cendra, i havia agafat el costum de petar-se els dits i pessigar-se els tous de les palmes de les mans clavant-hi les ungles fins a encetar-se la pell. Havia deixat la psicoanalista reichiana per una de jungiana, amb qui tenia consulta cada matí. «És un cas; és un fenomen. L’hauries de veure. Té uns pits impressionants».

Ara en Hymie patia d’insomni, prenia tranquil·litzants i es fumia alguna ratlla de tant en tant. Havia fet una sessió de LSD amb en Ronald David Laing, que aleshores estava de moda. El problema que tenia era que a Hollywood ja no hi havia ningú que tingués necessitat dels seus serveis. Les trucades que feia a la majoria de representants i executius de productores de Beverly Hills no obtenien resposta, o si de cas les hi responia algun subordinat que arribava a haver de demanar a en Hymie que li lletregés el nom. «Torna’m a trucar quan hagis canviat la veu, fill». Tal com m’havia promès, però, ens vam divertir molt tots dos en aquella suite que en Hymie havia agafat al Dorchester, on animava la cambrera a escriure poesia i a un cambrer del restaurant a muntar un comitè d’empresa. Treballàvem fumant Montecristos i prenent conyacs amb sifon, i cridàvem el servei d’habitacions perquè per dinar ens pugessin salmó, caviar i xampany. «¿Saps què, Barney? Potser no ens en podrem anar mai d’aquest hotel, perquè no sé si els meus avaladors podran pagar la factura». Això incloïa les meves llargues conferències a Toronto, a vegades dues al dia. «Tu —em deia en Hymie, interrompent-se de cop mentre llegíem una escena en veu alta—, fa sis hores que no parles amb la teva doneta; potser ja no és la mateixa».

Una tarda a primera hora, potser quan ja feia deu dies que treballàvem, vaig trucar-la una vegada i una altra però no contestava.

—Em va dir que aquest vespre seria a casa. No ho entenc.

—Tu, que aquí hi som per feina.

—És molt mala conductora; i aquest dematí han tingut pluja gelada. ¿I si ha tingut un accident?

—Deu haver anat a veure una pel·lícula, o a sopar amb unes amigues. Va, aviam si treballem una mica.

Eren les cinc de la matinada, hora de Londres, quan van despenjar. Vaig reconèixer aquella veu a l’acte.

—McIver, la mare que et va parir. ¿Es pot saber què hi fas, aquí?

—¿Qui és?

—Doncs sóc en Barney Panofsky, i vull parlar amb la Miriam ara mateix.

Fons de rialles. Dringadissa de copes. Finalment s’hi va posar.

—Barney, ¿encara estàs llevat a aquestes hores?

—No saps com patia. Em vas dir que avui et quedaries a casa.

—És l’aniversari d’en Larry Keefer. Hem sortit tota la colla a sopar i encabat els he convidat a casa a fer l’última copa.

—¿Per què no m’has trucat quan heu arribat?

—He pensat que dormiries.

—¿Com és que en McIver és aquí?

—És amic de fa temps d’en Larry.

—No et creguis res del que explica de mi. És un mentider patològic.

—Barney, tinc la casa plena de convidats i m’ho estàs començant a fer passar malament. Va, vés-te’n a dormir i demà en parlem.

—És que…

—Ai, perdona —va dir, pujant el to de veu—; no hi pensava. ¿Com pot ser? El Chicago ha guanyat el Detroit per tres a dos. En Bobby Hull ha fet dos gols. Vaja, que l’eliminatòria està empatada.

—No he trucat per això. Això tant se me’n dóna. He trucat per tu…

—Bona nit —va dir ella, i va penjar.

Vaig sospesar la possibilitat d’esperar un parell d’hores i tornar a trucar, teòricament per disculpar-me però a la pràctica per comprovar que estava sola. Per sort m’hi vaig repensar, em va semblar mala idea i ho vaig deixar córrer. Tot i així estava fet una fúria. Com devia haver rigut aquell malparit d’en McIver! «I ¿et truca de Londres per saber els resultats de l’hoquei? Sembla mentida».

Tant si anava granat com escurat, en Hymie vivia com un rei. Quasi cada dia sopàvem al Caprice, el Mirabelle o el White Elephant. Si érem nosaltres dos i prou, en Hymie era un company encantador, un gran conversador que t’ho feia passar molt bé. Però quan a la taula del costat hi havia algun personatge de Hollywood es transformava instantàniament en un llepaculs que explicava a un cretí visiblement irritat la il·lusió que li faria treballar amb ell, i, a un altre, que la seva última pel·lícula, tot i haver passat sense pena ni glòria, era l’obra d’un geni. «I que consti que no ho dic perquè el tinc al davant».

Dos dies abans que la Miriam agafés per fi l’avió cap a Londres vaig cometre l’error de voler tenir una conversa seriosa amb en Hymie.

—És molt susceptible. M’agradaria que fessis un esforç per no ser ordinari.

—Sí, papa.

—I el teu últim «descobriment», aquella tonta, la Diana, no vull de cap manera que sopi amb nosaltres mentre la Miriam és aquí.

—Si som en un restaurant i em vénen ganes de fer pipí ¿hauré d’aixecar la mà per demanar permís per anar-hi?

—I sisplau no expliquis cap obscenitat de Hollywood, que agafarà mala llet.

No hauria hagut de fer-me tanta por que la Miriam conegués en Hymie. Vam quedar per sopar al White Elephant i li va caure bé de seguida; el malparit fins i tot la feia riure més alt que jo. Va fer-la posar-se vermella; i vaig quedar parat de veure que ella no es cansava de les anècdotes picants que ell li explicava de la Bette Davis, en Bogart o l’Orson Welles. I jo, encaterinat amb la meva estimada, somrient davant seu amb cara de beneit però clarament de trop.

—M’ha comentat que eres intel·ligent —va dir en Hymie—, però no m’ha dit en cap moment que fossis tan guapa.

—Potser encara no se n’ha adonat. No he fet mai cap hat-trick ni he marcat cap gol de la victòria en una pròrroga.

—¿Com és que et vols casar amb ell, estant jo lliure?

—¿Què t’ho ha dit, en Barney, que em vull casar amb ell?

—No —vaig saltar jo—. T’ho juro. Només li he dit que comptava que volguessis…

—¿Què et sembla si quedem demà a dinar tots dos, i que ell es quedi a picar a màquina una mica de feina que li deixaré?

¿A dinar? Van ser fora quatre hores, i, quan finalment la Miriam va arribar a l’habitació de l’hotel ho va fer amb pas insegur i les galtes enceses i articulava malament, i es va haver d’estirar. Jo havia encomanat taula al Caprice per sopar, però no es va poder llevar.

—Vés-hi amb en Hymie —va dir, i es va tombar i es va tornar a posar a roncar.

—¿De què heu parlat tanta estona? —vaig demanar més tard a en Hymie.

—De tot una mica.

—L’has emborratxat.

—Fes-te fotre, nano.

Quan la Miriam se’n va tornar a Toronto, en Hymie i jo vam reprendre la nostra vida dissipada. Per a en Hymie, a diferència del que deia en Camus^[014], l’infern no eren els altres, sinó estar sense ells. Quan jo abandonava la taula que ocupàvem al White Elephant o al Mirabelle donant com a pretext que estava cansat, ell s’instal·lava en una altra sense ser-hi convidat però era ben rebut perquè enlluernava els comensals amb anècdotes de gent famosa. Si no, passava a la barra i es posava a xerrar amb qualsevol dona que hi hagués asseguda. «¿Saps qui sóc?».

Encara m’esgarrifo quan penso en una nit en què en Ben Shahn es va presentar al White Elephant amb una colla d’admiradors. En Hymie, que tenia un dibuix d’en Shahn, se’n va servir per acostar-se a la taula on seien. Va apuntar en Shahn amb el dit i li va dir:

—La pròxima vegada que vegi en Cliff, faci el favor de dir-li que és una rata de claveguera.

En Cliff, és clar, era en Clifford Odets, que havia buidat el pap davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes, donant noms.

El silenci va caure sobre la taula com una mortalla. En Shahn, sense immutar-se, va apujar-se les ulleres fins al front, va observar en Hymie amb aire burleta i li va demanar:

—I ¿de part de qui l’hi dic?

—Tant se val —va dir en Hymie, desinflant-se visiblement—. Deixi-ho córrer.

I es va retirar amb l’aire d’haver quedat momentàniament atordit, envellit, desorientat.

Per fi, uns quants mesos més tard, va arribar el dia en què, assegut amb en Hymie en una sala de projecció de Beverly Hills, vaig veure passar els títols de crèdit de la nostra pel·lícula. Sobtat, vaig llegir:

—Fill de puta —vaig bramar, aixecant en Hymie de la butaca d’una estrebada i sacsejant-lo—, ¿per què no em vas dir que es basava en un relat d’en Boogie?

—Noi, que susceptible —va dir, i em va fer un pessic a la galta.

—Com si no en tingués prou amb el que passo, ara la gent dirà que exploto la seva obra.

—Hi ha una cosa que no em lliga: si era tan bon amic teu, i encara és viu, ¿com és que no es va presentar al judici?

Li vaig respondre descarregant-li un cop de puny que va aixafar el nas a en Hymie per tercera vegada, una cosa que tenia ganes de fer des del dia que havia portat la Miriam a aquell dinar de quatre hores. Ell s’hi va tornar enfonsant-me el genoll a l’engonal. Vam continuar pegant-nos, rodolant per terra, fins que tres treballadors de la sala van venir a separar-nos mentre nosaltres ens continuàvem insultant.