4

Els Panofsky tenim ànima de poeta; el meu pare, per exemple. L’inspector Izzy Panofsky va abandonar aquesta vall de llàgrimes en estat de gràcia. Tal dia com avui fa trenta-sis anys que es va morir d’un atac de cor a la llitera d’una sala de massatges del North End de Montreal, just després d’haver ejaculat. Em van trucar perquè em fes càrrec del cadàver del meu pare, i la noia haitiana, visiblement afectada, se’m va emportar a part. No tenia cap última voluntat per transmetre’m, però em va fer saber que l’Izzy havia expirat sense haver firmat el comprovant de la targeta de crèdit. Com a bon fill, vaig pagar l’última efusió passional del meu pare, vaig donar a més a més una propina generosa i vaig demanar disculpes per les molèsties que allò hagués pogut causar al negoci. I aquesta tarda, per commemorar l’aniversari de la mort del meu pare, he fet la meva visita anual al cementiri jueu i, com faig cada any, he buidat una ampolla de whisky Crown Royal sobre la seva tomba, i, en lloc d’una pedreta, a la làpida hi he deixat un canapè de pa de sègol amb carn fumada i un cogombre a la vinagreta.

Si el nostre Déu fos just, que no ho és, ara el meu pare viuria al bordell més luxós del cel, amb un servei de menjar ràpid, una barra amb reposapeus de llautó i escopidora, una provisió de puros White Owl i un canal televisiu d’esports de vint-i-quatre hores. Però el Déu que ens ha tocat als jueus és cruel i venjatiu. Tal com jo ho veig, Jehovà també va ser el primer humorista jueu, amb l’Abraham de pallasso seriós. «Pren el teu fill —va dir el Senyor a l’Abraham—, Isaac, el teu fill únic, que tant estimes, i vés-te’n al país de Morià; i allà, a dalt de la muntanya que jo t’indicaré, ofereix-me’l en holocaust». I l’Abraham, el primer de la infinitat de jueus mesquins que hi ha hagut, va guarnir l’ase i va fer tal com li deien. Va aixecar un altar, va apilar-hi la llenya, va lligar el seu fill Isaac i va posar-lo a l’altar, damunt la llenya. «Escolta, papa —va dir l’Isaac, inquiet—, tenim el foc i la llenya, però ¿on és l’anyell per a l’holocaust?». Com a tota resposta, l’Abraham va allargar la mà i va agafar el ganivet per degollar el seu fill. En aquell moment Jehovà, recargolant-se de riure, hi va fer baixar un àngel, que va dir: «Atura’t, Abraham. No aixequis la mà contra el teu fill». I l’Abraham va aixecar la vista, va mirar al seu voltant i darrere seu va veure un moltó agafat per les banyes a uns matolls; i hi va anar, va agafar el moltó i el va oferir en holocaust en comptes del seu fill. Però no crec que la relació tornés a ser mai més la mateixa entre l’Abraham i l’Isaac.

Estic fugint d’estudi, ja ho sé. Però aquesta és la meva història personal i penso explicar-la exactament com em vingui de gust; i ara estem fent una petita marrada en aquell territori que en Holden Caulfield va qualificar una vegada de porqueria estil Nicholas Nickleby. ¿O era Oliver Twist? No, Nicholas Nickleby; n’estic convençut^[015].

Una vegada la Clara em va demanar: «¿Com és que la teva família va emigrar al Canadà precisament? Em pensava que els jueus anaven a Nova York».

Li vaig explicar que jo era canadenc de naixement perquè al meu avi, que era degollador ritual, li van faltar dos bitllets de deu i un de cinc. Era l’any 1902, i en Moishe i la Malka Panofsky, acabats de casar, van anar a parlar amb en Simcha Debrofsky, de la societat d’ajuda als emigrants jueus de Budapest.

—Volem fer els papers per anar a Nova York —va dir el meu avi.

—¿Siam no us convé? ¿L’Índia no us interessa? Entesos, entesos. Ara agafo el telèfon per trucar a Washington i dir al president: «¿Et falten pipiolis a Canal Street, Teddy? ¿Te’n calen més que no parlin ni un borrall d’anglès? L’enhorabona, doncs; aquí tinc un parell d’arreplegats que volen venir a viure a Nova York». Si el que vols és la goldene medina, Panofsky, et costarà cinquanta dòlars trinco-trinco.

—Cinquanta dòlars no els tenim, senyor Debrofsky.

—¿De debò? Doncs ja veuràs què farem. Avui tinc una oferta especial; per vint-i-cinc dòlars us puc fer anar tots dos al Canadà.

La meva mare no era la llegendària mare jueva que es desvivia pel seu únic fill sense escatimar sacrificis si això havia de proporcionar-li una vida millor. Quan jo tornava d’escola, obria la porta amb estrèpit i cridava:

—Mama, ja he arribat.

—Xt —feia ella posant-se el dit als llavis, asseguda al costat de la ràdio escoltant els serials Pepper Young, Ma Perkins o One Man’s Family. Només quan arribaven els anuncis es dignava dir-me—: Hi ha mantega de cacauet a la nevera. Tu mateix.

Els altres nens del carrer em tenien enveja perquè a la meva mare tant se li’n donava com m’anava a l’escola o a quina hora arribava a casa al vespre. La meva mare llegia Photoplay, Silver Screen i altres revistes de cine, i es preocupava pel que li passaria a la Shirley Temple ara que era adolescent; per si en Clark Gable i en Jimmy Stewart tornarien sans i bons de la guerra, i per si en Tyrone Power acabaria trobant un amor durador. Altres mares de Jeanne Mance Street feien empassar per força als seus fills el llibre Caçadors de microbis de Paul de Kruif amb l’esperança que els animés a estudiar medicina; o escatimaven uns quants cèntims dels diners de la compra per poder comprar The Book of Knowledge, l’enciclopèdia infantil d’aquella època, ideal per preparar-se per a la vida. Dunkerque, la batalla d’Anglaterra, Pearl Harbor i el setge de Stalingrad passaven com núvols llunyans, però no pas la rivalitat entre en Jack Benny i en Fred Allen, que la tenia molt capficada. El que en aquell temps en dèiem ninots eren per a ella més reals que la meva persona. Va escriure a en Chester Gould per demanar-li que en Dick Tracy es casés amb la Tess Trueheart. Quan la Raven Sherman es va morir als braços del seu enamorat, en Dude Hennick, a Terry i els pirates, va ser una dels milers de persones que va enviar un telegrama de condol. Frisava perquè la Daisy Mae atrapés en Li’l Abner a la carrera matrimonial del Sadie Hawkins Day abans que el seduïssin la Wolf Gal o la Moonbeam McSwine.

El meu pare, un home de metre setanta-vuit que havia anat a veure potser cinc vegades Naughty Marietta, protagonitzada per en Nelson Eddy i la Jeanette MacDonald, i que la seva cançó preferida era «Indian Love Call», va voler allistar-se a la policia muntada però no el van acceptar perquè era massa baix. Això el va decidir-se a ingressar a la policia de Montreal, i per aconseguir-ho va anar a veure en Jerry Dingleman el dia de rebre.

En Jerry Dingleman, àlies «El Nen Prodigi», solia portar els seus negocis des de l’àtic que tenia a sobre de la seva luxosa casa de joc de l’altra banda del riu Sant Llorenç, però cada dimecres rebia la gent que li venia a pidolar en un despatxet esquifit de prop de la sala de ball Tico-Tico, una de les moltes sales de festa de què era propietari. El dimecres era conegut pel cercle íntim d’en Jerry Dingleman com «el dia de rebre», i des de les deu fins a les quatre no parava d’entrar i sortir gent que venia a demanar.

—¿Com és que vols ser policia, precisament? —va demanar en Dingleman al meu pare, enriolat.

—Si m’ajudés a fer realitat la meva vocació, senyor Dingleman, cregui que li estaria agraït tota la vida.

El Nen Prodigi va fer una trucada a en Tony Frank, i encabat va dir al meu pare que anés a veure el doctor Eustache St. Clair per passar la revisió mèdica.

—¿Què has de pensar a fer, per això, abans, Izzy?

—¿Dutxar-me?

—Molt bé. Un home de la teva intel·ligència arribarà a inspector d’aquí quatre dies.

Al cap d’un mes, però, en Jerry Dingleman va entrar al Levitt’s de Main Street a comprar un parell de canapès de carn fumada i va quedar parat de veure que el meu pare encara era darrere el mostrador tallant carn.

—¿Com és que no vas d’uniforme? —li va demanar.

—El doctor St. Clair va dir que no era apte per les marques que l’acné em va deixar a la cara.

En Dingleman va sospirar i va remenar el cap.

—¿No et va dir que això es pot curar?

I l’Izzy Panofsky va demanar una altra visita amb el doctor St. Clair; i aquesta vegada, seguint les indicacions que se li van donar, va adjuntar un bitllet de cent dòlars al formulari de sol·licitud i va passar la revisió. «En aquella època —em va dir una vegada el meu pare, rosegant la punta d’un White Owl estovat—, si eres un gentil i tenies els peus plans i molta panxa, no tenies problema per ser policia: en feien venir de tot Gaspé, paios ben grassos, mentre que tu havies de pagar per entrar-hi». Va tenir problemes des del primer dia, em va explicar, mentre es tapava un forat del nas i expel·lia una fleuma per l’altre. «El jutge que em va prendre jurament, un alcohòlic amb ulls de gripau, va fer cara de quedar sobtat. “¿Què no ets jueu?”. I a l’escola de policia, on em van ensenyar jujitsu i lluita lliure, els gentils sempre m’estaven posant a prova. Irlandesos rates i porcs canadencs francesos. Uns curts i els altres ignorants; jo almenys vaig acabar setè de primària sense que em plomessin ni una sola vegada».

A la primera destinació que va tenir, a Notre-Dame-de-Grâce, el meu pare va pecar d’excés de zel i va fer-hi masses detencions, i el van traslladar al centre. Rondant per Saint Catherine Street, alerta, no va trigar a detenir un carterista davant del teatre Capitol, on actuava la Helen Kane, «l’única i inigualable noia del boop-boop-a-doop». El meu pare, que era una persona íntegra, comptava rebre alguna menció per la seva diligència, però en canvi el van fer entrar en una habitació dels darreres de la comissaria i el que va rebre van ser les amenaces de dos inspectors. «“Si vols continuar aquí —em van dir—, pobre de tu que tornis a portar cap d’aquests individus”. Va resultar que tenien carta blanca. ¿Eh que m’entens?».

Altres policies es deixaven untar la butxaca per la gent de l’hampa i els seus advocats, però al meu pare no el van poder subornar. «Havia de conservar l’honradesa, Barney —em va dir—. Era un Panofsky, i no podia tolerar que m’acabessin dient “jueu de merda”. Només m’hauria faltat això, Déu meu; deien que si feia un sol pas en fals estava acabat».

Amb el pas dels anys, el meu pare incorruptible es va anar amargant de veure com els irlandesos rates i els porcs canadencs francesos que ell mateix havia fet entrar al cos passaven a tenir càrrecs superiors al seu. L’Izzy va ser subinspector nou anys. «Quan per fi em van ascendir a inspector van fer una cosa que em va revoltar: van anar al sindicat i es van inventar la bola que no havia aprovat els exàmens de tir. Jo sempre passava revista als meus subordinats, i era sincer amb ells, i ells no em podien veure. Per això van anar al sindicat a queixar-se de mi».

Els problemes de l’Izzy Panofsky al cos de policia se succeïen l’un darrere l’altre.

«Doncs va resultar que, quan vaig anar a fer l’examen per a l’ascens, hi havia en Gilbert a la junta, i em va demanar que com era que els jueus eren més llestos. “N’hi puc donar dues respostes —li vaig dir—. Si pensa que hi ha ningú que sigui sobrehumà, s’equivoca; però si vostè agafa un gos i el baqueteja, el gos queda escarmentat, i vigila més. Doncs a nosaltres fa dos mil anys que ens baquetegen. No som més llestos, sinó que vigilem més. I l’altra resposta que li puc donar és aquell acudit de l’irlandès i el jueu. ‘¿Què ho fa, que sigueu més llestos?’, li demana l’irlandès al jueu. ‘És que mengem un peix especial’, diu el jueu. ‘Casualment en porto un a sobre’. I l’ensenya a l’irlandès. ‘Ostres —diu l’irlandès—. ¿No me’l podries donar?’. ‘I tant —diu el jueu—; per deu dòlars és teu’. I l’hi dóna. Llavors l’irlandès es mira el peix amb deteniment i diu: ‘Escolta, que això no és cap peix; això és una arengada’. I el jueu li diu: ‘Veus, ja comences a ser més intel·ligent’”».