14

París, 1952. Vaig despertar-me de mala gana sense saber on era després d’una nova borratxera de vodka, pocs dies després de la mort de la Clara, amb la sensació d’haver sentit una fressa a la porta, com si hi rasquessin o hi piquessin. «Que se’n vagin», vaig pensar. Però els trucs van continuar. Potser tornava a ser en Boogie; o en Yossel. Els meus vetlladors benevolents. «Que se’n vagin», vaig pensar, i em vaig tombar de cara a la paret.

—Senyor Panofsky. Senyor Panofsky, sisplau —va suplicar una veu que no em sonava; una veu servil.

—No sé qui és, però foti el camp. No em trobo bé.

—Sisplau —hi va tornar aquella veu gemegosa—. No em mouré d’aquí fins que obri la porta.

Les cinc de la tarda. Vaig aixecar-me del sofà amb un grinyol de molles, vaig anar amb pas vacil·lant fins al lavabo i em vaig remullar la cara amb aigua freda. Potser era algú que venia a quedar-se el pis. Havia posat un anunci a l’International Herald-Tribune. Vaig arreplegar a corre-cuita la roba bruta, les ampolles buides i els plats amb sobres de frànkfurts o d’ou i ho vaig entaforar tot al calaix de més a prop. Vigilant de no trepitjar cap caixa amb objectes de la Clara, vaig obrir la porta i em vaig trobar amb un homenet rabassut que no coneixia, amb una perilla grisa punxeguda i unes ulleres de muntura de banya que li feien més grossos els ulls de gos trist que tenia. Vaig fer-li uns cinquanta i pocs anys. Portava un abric de llana amb coll d’astracan i un barret de feltre, que va afanyar-se a treure’s i que va deixar al descobert un yarmulke negre que portava agafat amb una agulla de ganxo als cabells grisos esbullats. Anava amb l’abric descordat, i vaig veure que tenia el faldó de davant de la corbata tallat amb estisores.

—¿Què vol? —li vaig demanar.

—¿Què què vull? Sóc el senyor Charnofsky —va dir—. Sóc el senyor Chaim Charnofsky —va repetir, com si allò ho aclarís tot.

¿Charnofsky? El primer marit de la Clara. Vaig remenar el cap, que semblava que em volgués esclatar, tractant en va de fer parar el zub-zub dels polsos.

—¿El professor de belles arts? —li vaig demanar, desconcertat.

—¿Quin professor de belles arts? ¿Sap jíddix, si no li fa res que l’hi demani?

—Una mica.

—Sóc el seu machuten. Sóc el pare de la Clara. ¿Puc passar?

—Sí, és clar. ¿Em permet un moment?

Vaig tornar-me a remullar la cara, i quan vaig tornar vaig comprovar que allò no era cap al·lucinació. El senyor Charnofsky encara hi era. Amb les mans a l’esquena, examinava els dibuixos a tinta que encara tenia penjats a la paret.

—¿És artista, senyor Panofsky?

—Són de la Clara —vaig dir jo.

—¿Són de la Clara? ¿Com és que comprava coses de tan mal gust?

—Són fets d’ella.

—¿Són fets d’ella? M’he fixat que en aquella habitació petita hi ha un bressol. ¿Van tenir una criatura?

—Un nen. Se’ns va morir.

—Vostè ha perdut un fill i jo he perdut una filla. Tant de bo no hi hagi mai més dol ni a casa seva ni a casa meva.

—¿Li ve de gust un cafè?

—Em fa venir gasos, sobretot aquest cafè francès que fan aquí. Una tassa de te sí que l’hi agrairia, si no li fa res.

Va fer-se espai a la taula netejant-la d’engrunes amb un gest exagerat i enretirant un tassó mig ple on suraven unes quantes puntes de Gauloise. Va examinar la cullereta i la va eixugar amb la vora de les estovalles.

—De llimona ¿què en tindria? —em va demanar.

—Em sap greu, però se m’han acabat.

—Se li han acabat —va dir el senyor Charnofsky, arronsant les espatlles. I sense més ni més, tot xarrupant el terròs de sucre i prenent el te a glops curts, em va explicar que era el xantre de la sinagoga B’nai Jacob de Brighton Beach.

—No és cap bicoca —va dir—, però et donen casa. L’edifici és propietat del president de la sinagoga, que es moriria abans d’avenir-se a donar-hi una mà de pintura, i encara menys a fer reparar una tassa del vàter que perdi. La seva dona no pot tenir fills, és una pena, o sigui que ¿a qui deixarà la fortuna que té? Ja s’ho farà. Jo ja tinc prous maldecaps. Tinc pedres a la bufeta del fel, cosa que no li desitjo per res del món. També pateixo de sinusitis, de varius i d’ulls de poll. És de passar tanta estona dret a la sinagoga. Mira, almenys no és càncer. Ah, i també tinc la misèria que guanyo cantant en casaments i enterros, on si afluixen cinquanta dòlars volen factura, i cada Pasqua oficio el seder a l’hotel kosher d’en Finestone, als Catskills. Cada any omplen gràcies a mi. A la meva veu. És un do del Totpoderós, beneït sia. Ara: ¿on m’allotja en Finestone, agraït com hauria d’estar pel dineral que arreplega? Doncs en una habitació com un cop de puny darrere la cuina, amb la nevera i el rebost tancats a la nit amb cadenat per por que no li pispi una Coca-Cola o una llauna de sardines. I haig de caminar una hora per anar a fer les meves necessitats. Tot i així enviava a la Clara tot el que podia estalviar a través de l’American Express, que és l’única adreça seva que tenia.

El senyor Charnofsky havia tingut un fill i una filla. El noi es deia Solly, i era comptable, un nou-ric casat i amb dos fills adorables, tots dos molt estudiosos. Me’n va ensenyar unes fotografies.

—Ara vostè és el seu oncle. En Milton va néixer el 18 de febrer i l’Arty el 28 de juny, per si s’ho vol apuntar de cara al futur.

I la noia era la Clara, és clar.

—Alav ha sholem —va dir—. Sembla una mica sorprès de veure’m.

—Necessito temps per pair-ho.

—Temps, necessita, diu; ¿i jo? No sabia ni que fos casada, la meva filla! —va exclamar, passant del to conciliador a la ràbia—. I ¿diu que la meva Clara va dibuixar aquestes porcades?

—Sí.

L’estat del nostre pis devia haver envalentonat el senyor Charnofsky. Sens dubte, venint de Brighton Beach li devia semblar una cort de porcs, i no el trofeu que tants diners de paga i senyal m’havia costat. Va treure’s un mocador blanc de fil d’una butxaca dels pantalons i es va eixugar el front.

—I la Clara ¿no li va parlar mai de nosaltres, per casualitat?

—La veritat és que no.

—La veritat és que no, diu. Doncs jo li haig de dir que em ve molt de nou que la meva princesa es casés amb un noi jueu. Un africà hauria fet més per a ella; li agradaven amb bogeria.

—Li agrairé que no els hi digui «africans».

—M’ho agrairà. Com vulgui; digui’ls-hi com li sembli —va dir el senyor Charnofsky, ensumant l’aire estantís i arrufant el nas—. Si li ve de gust obrir la finestra, no li diré que no.

Vaig fer el que em demanava.

—Si no és artista, senyor Panofsky, ¿em permet que li demani a què es dedica exactament?

—Sóc exportador.

—És exportador. Però no deu girar gaire, per com viu. Cinc pisos sense ascensor, sense nevera, sense rentaplats…

—Anàvem tirant.

—Deu pensar que sóc injust; però si un fill seu, un fill de la seva pròpia sang, alav ha sholem, de gran s’avergonyís de vostè, ¿com se sentiria?

Vaig aixecar-me, vaig trobar el conyac i me’n vaig abocar una mica al cafè. El senyor Charnofsky va tocar l’ase i va sospirar.

—¿És licor, això?

—Conyac.

—Conyac. Honra el pare i la mare. Això és un manament. ¿Fa això, si més no?

—La meva mare està fumuda.

—I el seu pare ¿puc saber què fa?

—És policia.

—És policia. Caram. ¿D’on és vostè, senyor Panofsky?

—De Montreal.

—De Montreal. Vaja. ¿Què potser coneix els Kramer? Són molt bona família. ¿I el xantre Labish Zabitsky?

—Em sap greu, però no.

—Doncs el xantre Zabitsky és molt conegut. Hem fet concerts junts a l’hotel Grossinger. La gent havia de fer la reserva amb antelació. ¿Segur que no n’ha sentit parlar?

—No pertanyo a una família practicant.

—No es deu avergonyir de ser jueu, per això —va exclamar, rabiós—; com ella, com la Clara.

—Alav ha sholem —vaig dir, i vaig tornar a allargar la mà cap a l’ampolla de conyac.

—Als dotze anys va començar a arrencar-se flocs de cabells a l’hora de saludar la gent. «Doctor Kaplan —vaig dir al doctor Kaplan, que és un membre molt respectat de la nostra congregació i que hi fa moltes donacions—, ¿què hauria de fer?». «¿Li ha vingut, ja, la regla?», em va demanar. Ves! ¿Què havia de saber-la, jo, una cosa així? «Faci-me-la venir», em va dir. No em va ni cobrar, i ¿sap què va dir després la Clara, la malagraïda? «M’ha grapejat els pits». Una nena de dotze anys, fer servir aquest llenguatge dels barris baixos! La meva dona me la va aguantar i li vaig rentar la boca amb sabó.

»Aquí va començar la bogeria. ¿Què dic? Ja havia començat. “Vosaltres no sou els meus pares”, deia. Més ens hauria valgut. “Sóc adoptada —deia—, i vull saber qui són els meus pares de veritat”. “Sí, dona —li deia jo—. Ets filla del tsar Nicolau; o potser del rei Jordi d’Anglaterra, ara no me’n recordo”. “No sóc jueva —deia ella—, això segur; i vull que em digueu qui són els meus pares de veritat”. Va dir que no menjaria fins que no l’hi diguéssim. Al final li vam haver d’obrir la boca a la força, i això que clavava unes bones mossegades, i li vam abocar l’escudella de pollastre a la boca amb un embut. I després va vomitar sobre meu expressament. Sobre el vestit bo. Un desastre.

»Més endavant vaig començar a trobar-li llibres indecents a sota del matalàs. Algun de traduït del francès! Nana o Nina o una cosa així. Poemes d’aquell renegat d’en Heine, que també es donava vergonya de ser jueu. En Sholem Aleichem no era prou, per a la senyoreta. I va començar a anar a Greenwich Village i a passar la nit fora de casa. Va ser quan vaig començar a tancar-la amb pany i clau a la seva habitació a la nit. Però vaig descobrir que havia fet tard, perquè ja no era verge. Anava pel carrer vestida com una dona de mala vida. Pel barri. La gent murmurava. Podia perdre el meu càrrec a la sinagoga; i llavors ¿què? Hauria de posar-me a cantar a les cantonades. Ves, així va començar l’Eddie Cantor, i mira’l avui, amb aquella veu tan prima i aquells ulls de gripau. Amb prou feines deu passar del metre i mig. Però el cas és que és milionari, i els gentils i tot el respecten.

»La cosa va acabar fent-se insuportable. Tot eren rebequeries i renecs. A vegades es passava potser deu dies sense sortir de l’habitació, sense fer res, mirant el buit. Sort del doctor Kaplan, que va fer les diligències per ingressar-la en un sanatori mental. Allà rebia atenció especialitzada, i no vam escatimar diners. Nosaltres ens en podíem estar. Li van aplicar teràpia d’electroxocs, l’última novetat en medicina moderna. I quan torna a casa t’ho agraeix tallant-se les venes a la banyera. L’ambulància a fora i tothom espiant darrere les cortines. La meva dona va passar tanta vergonya que va estar una setmana sense sortir del pis. A sobre de totes les obligacions que tenia, vaig haver d’anar a comprar si no em volia trobar un entrepà de tonyina a casa per sopar.

»No s’ho ha de retreure, doncs, senyor Panofsky, perquè no era la primera vegada que es volia suïcidar; ni la segona. El doctor Kaplan em va explicar que és com un crit d’ajuda. Doncs si volia ajuda l’hauria pogut demanar. ¿Què sóc sord? ¿Què sóc un mal pare? Bestieses. Senyor Panofsky, vostè encara és un jovencell —va dir, traient el seu gran mocador de butxaca per mocar-se—. L’exportació és un ram amb moltes possibilitats, i segur que si s’hi esforça s’hi obrirà camí. S’hauria de tornar a casar, i tenir fills. Totes aquestes caixes de cartró ¿són perquè es muda? No l’hi retrec.

—Són les coses de la Clara. Si em dóna la seva adreça les hi enviaré.

—¿Quina mena de coses són?

—Roba, les seves llibretes, poemes, diaris, els seus dibuixos a tinta…

—¿Què vol que en faci?

—Hi ha gent que troba les obres de la Clara molt bones. Hauria de fer que s’ho mirés un editor.

—Diaris, ha dit; segur que són plens de mentides sobre nosaltres i plens de bestieses. Ens deu deixar com uns monstres.

—Doncs potser valdrà més que me’n cuidi jo.

—No; enviï-me-les. Tingui la meva targeta. El meu nebot hi donarà un cop d’ull; és catedràtic de literatura a la Universitat de Nova York. És molt ben considerat. Ell sempre li donava ànim.

—Com vostè.

—Com jo, diu. Molt amable! Moltes gràcies! Després de tot el que la meva dona i jo hem patit i la vergonya que ens ha fet passar!

—Teràpia d’electroxoc. Déu meu.

—Pensi que hi havia vegades que es passava deu dies, o dues setmanes i tot, sense sortir de l’habitació, i nosaltres li deixàvem el menjar a la porta. Doncs un dia la meva dona va anar a buscar el plat buit i de cop va deixar anar un crit que em pensava que algú s’havia mort. ¿Sap què hi havia, al plat? La seva caca, amb perdó. Tal com ho sent; això, va fer. Al sanatori van recomanar de fer-li aquella operació; ¿com ne diuen? Una anatomia frontal. Però el meu nebot, el catedràtic, va dir que no, que no deixés que l’hi fessin. ¿Vostè creu que vaig fer mal fet, d’escoltar el consell del meu nebot?

—I tant, si va fer mal fet, senyor Charnofsky; molt mal fet. Però no pas per això, tros d’animal.

—Tros d’animal, diu. ¿Això és manera de parlar a un home més gran que vostè, que acaba de perdre la filla?

—Vagi-se’n, senyor Charnofsky.

—Que me’n vagi, diu. ¿Què potser es pensava que tenia intenció de quedar-me a sopar, en aquesta cort de porcs?

—Vagi-se’n abans que el foti a terra i li renti la boca amb sabó.

Vaig engrapar-lo per les solapes, el vaig arrossegar fins al replà de l’escala i vaig tancar la porta de cop. Ell, des de fora, va començar a picar.

—Torni’m el barret.

Vaig anar-lo a agafar, vaig obrir la porta d’una revolada i l’hi vaig tirar.

—No devia fer-la gaire feliç —va dir el senyor Charnofsky—, si la meva Clara va acabar fent el que va fer.

—Vigili, senyor Charnofsky, perquè encara acabaré tirant-lo escales avall.

—Fugi, fugi.

Vaig fer un pas cap a ell.

—El funcionari de l’ambaixada em va dir que, quan vostè la va trobar dijous, feia dos dies que era morta^[030]. Però la taula estava parada per a un sopar per a dues persones, i al forn hi havia un pollastre cremat. ¿On era vostè aquella nit, senyor Panofsky, si es pot saber?

Vaig fer un altre pas cap a ell. Ell va començar a baixar l’escala, es va parar a mig tram, em va ensenyar el puny i va dir alt:

—Assassí. Oysvorf. Mamzer. Li desitjo tots els mals i totes les deformitats a vostè i els seus fills. Au! —va dir, escopint a terra, i es va tombar per sortir escapat quan va veure que jo feia acció d’empaitar-lo.