9

L’última vegada que he vist en Hymie Mintzbaum va ser fa uns quants mesos, a l’última visita que vaig fer a Hollywood. Hi havia anat a mirar de vendre un programa pilot, i de cop em va agafar la pruïja de tornar a exercitar la meva mà de vell en la tasca d’escriure un guió. I vaig cometre l’estupidesa d’anar a proposar una idea estrafolària al milhomes que actualment dirigeix l’estudi. En Shelley Katz, nét d’un dels pares fundadors, és tingut a Beverly Hills per un extravagant. En comptes d’anar amunt i avall amb el Rolls o el Mercedes a què té dret per naixement, en Shelley té com a signe d’identitat una camioneta Ford trucada amb uns originals parafangs abonyegats que segurament són obra d’algú del departament de direcció artística de l’estudi. En Shelley devia dir-li: «El que vull és que tingui un aire rústic, com si fos sortida d’un relat ambientat en algun poble de mala mort del nord de Vermont, per exemple. Una mica de rovell quedaria de conya. ¿Quèdem així, doncs? T’ho agraeixo molt. Aquí som com una família».

Els aparcacotxes del Dôme i de l’Spago’s guanyen bitllets de cinquanta dòlars si informen de l’arribada de la camioneta Ford a l’estacionament a uns quants agents i productors en concret («Ha arribat, està a punt d’entrar. No, no trucaré ningú més, de debò»), cosa que els permet córrer-hi a retre-li tribut i potser fer petar una mica la xerrada i exposar-li algun projecte.

—El nostre protagonista —vaig dir a en Shelley— és una mena de Candide actual.

—¿Quin Candide?

—El d’en Voltaire.

—¿Qui és aquest?

Amb això no pretenc insinuar que en Shelley sigui un inculte, sinó més aviat que és un dels nous nens prodigi de la indústria cinematogràfica. Si jo hagués dit el nom de Superman, de Batman, de Wonder Woman o de Namor, l’home submarí, hauria assentit amb complicitat, deixant entendre que tots dos érem uns entesos. Déu meu, el jovent d’avui dia. Privilegiats fins a l’exageració, han nascut massa tard per recordar la batalla de Stalingrad, el dia D, la Rita Hayworth traient-se el guant de nit a Gilda, en Maurice «Rocket» Richard dirigint un atac a la pista, el setge de Jerusalem, en Jackie Robinson fitxant pels Montreal Royals, en Brando a Un tramvia anomenat desig, o un Harry Truman radiant ensenyant la primera plana del Chicago Tribune amb el titular «DEWEY DERROTA TRUMAN».

—El nostre protagonista —vaig continuar— és una persona ingènua, un noi jove. La història comença l’any 1912, i ell és a bord del Titanic en el viatge inaugural, i tothom del públic espera que topi contra els icebergs…

—¿Sap què va dir en Lew Grade del seu Salveu el Titanic, aquella porqueria? Va dir: «Hauria sigut més senzill abaixar el nivell de l’Atlàntic».

—Però, com si fos un miracle —vaig continuar—, el Titanic arriba sense cap entrebanc a Nova York. Allà el noi coneix una periodista molt atractiva, una mena de Lauren Bacall, que…

—¿La Lauren Bacall? —va dir ell—. No foti! Haurà de fer algun paper de mare, si de cas.

—Una mena de Demi Basinger, volia dir, que li demana què li ha semblat el viatge. Ell li diu que l’ha trobat avorrit, i llavors…

—¿La Demi Basinger? Té un sentit de l’humor una mica especial, vostè, senyor Panofsky. M’alegro molt d’haver tingut un forat per parlar de projectes amb un gat vell de la professió, però aquest no l’hi compro. Per cert, ¿sap que estic casat amb la néta d’en Hymie Mintzbaum? Amb la Fiona; l’estimo molt. Tenim dos fills.

—També els deu estimar molt, és clar.

—Moltíssim.

—Ja m’ho penso.

De cop va sonar el telèfon.

—Parlant del rei de Roma… És la meva dona. Si em permet…

—Només faltaria.

—Ja… Ja… Va, princesa; ara calma’t, demana disculpes a la senyoreta O’Hara i digue-li que no passa res. Em sembla que ho podré arreglar. Sí, de debò. No, ara no t’ho puc explicar. —Va penjar i em va mirar amb un somriure radiant—. La Fiona ha dit a en Hymie que vostè venia a parlar amb mi, i ell vol saber si voldria quedar per sopar amb ell al Hillcrest. Pot anar-hi amb la limusina. Cortesia de la casa.

Quedaven molt enrere tant la nostra topada a Londres com el sentiment que me n’havia quedat d’haver sigut traït, i vaig tenir una enorme alegria que en Hymie volgués fer les paus. Tindríem moltes coses de què parlar. Abans d’anar cap al Hillcrest vaig parar a la llibreria Brentano’s a comprar per a en Hymie l’última novel·la de la Beryl Bainbridge, una escriptora que admirava molt. Encabat vaig cridar la limusina.

No hauria reconegut en Hymie si un cambrer no m’hagués acompanyat fins a la taula del menjador del Hillcrest on, endormiscat, l’havien deixat assegut a la seva cadira de rodes amb motor. La coroneta de cabells negres atapeïts i arrissats li havia quedat reduïda a uns quants flocs de borrissol blanc esclarissat, delicats com els angelets dels pixallits sota el més petit cop de vent. Aquell cos de defensa de rugbi havia minvat fins a convertir-se en un informe sac d’ossos. El cambrer, que havia tingut el detall de posar-li un pitet, va sacsejar-lo perquè es despertés.

—Ha arribat el seu convidat, senyor Mintzbaum.

—Guen-agr-mm —va dir en Hymie, desvetllat, allargant cap a mi una mà com un sarment, la que encara li responia.

—Digui-li que també s’alegra de veure’l —em va dir el cambrer, picant-me l’ullet.

En Hymie tenia els ulls lleganyosos i la boca torta, com si l’hi tibés un filferro invisible. Per la barbeta li queia la bava. Va somriure, o més aviat ho va voler fer i li va sortir una ganyota, i em va assenyalar el got.

—¿Vol prendre res per beure? —em va demanar el cambrer.

—Porti’m un Springbank. Sense gel.

—I per a vostè el mateix de sempre, ¿eh, senyor Mintzbaum? —va dir el cambrer, i es va allunyar.

Sense parar de fer gronxar el cap endavant i endarrere, en Hymie es va posar a somicar. Va tornar a allargar la mà cap a mi i em va agafar la meva sense gens de força.

—Tranquil, Hymie —li vaig dir, i li vaig eixugar els ulls i la barbeta amb el pitet.

El cambrer em va portar l’Springbank i va servir una ampolla d’aigua Evian a en Hymie.

—Iu-dam-bu-fisc —va dir en Hymie, amb els ulls quasi sortint-li de les òrbites de l’esforç, tombant l’Evian i assenyalant el meu got.

—Això no es fa, senyor Mintzbaum.

—No li parli com a un nen petit —vaig dir jo— i faci el favor de portar-li un Springbank.

—No en pot prendre.

—Vinga —vaig dir jo.

—Amb la condició que li digui que hi ha insistit vostè.

—¿A qui?

—A la néta del senyor Mintzbaum; a la senyora Katz.

—Ja l’hi pot portar.

—Sé què prendrà el senyor Mintzbaum —va dir el cambrer, allargant-me la carta—, però ¿què prendrà vostè? —em va demanar, remarcant el «vostè».

—I ¿què prendrà el senyor Mintzbaum?

—Una mica de verdura al vapor i un ou poché, sense sal.

—Avui no. Tots dos prendrem pit de vedella rostit amb latkes. I no es descuidi els ravenets.

—Fod-du-gu —va dir en Hymie, gronxant-se entusiasmat.

—I voldrem una ampolla de Beaujolais. Ai, i porti una copa de vi al senyor Mintzbaum, sisplau, que veig que no en té.

—La senyora Katz s’enfilarà per les parets.

—Vostè faci el que li dic, que jo ja em cuidaré de la senyora Katz quan vingui.

—Vostè mateix.

En Hymie es va apuntar a la boca oberta amb la forquilla, amb els ulls encesos.

—No cal que parlis, Hymie, que no entenc res del que dius.

El cambrer va portar-li l’Springbank. Vaig brindar amb en Hymie i vam fer un glop.

—Salut —vaig dir—. Pels bons moments que vam passar junts. Això ja no ens ho pot prendre ningú.

Ell va fer un altre xarrup i jo li vaig eixugar la barbeta amb el pitet.

—I per la Vuitena Força Aèria —vaig dir—, i per en Duke Snider i en Mozart i en Kafka i en Jelly Roll i en Samuel Johnson i en Sandy Koufax i la Jane Austen i la Billie Holiday.

—Bu-dam —va dir en Hymie, i es va posar a plorar fluixet.

Vaig acostar més la cadira cap a ell i el vaig ajudar a tallar-se la vedella i els latkes. Quan el cambrer va tornar a venir a la nostra taula, en Hymie va començar a balbucejar i gesticular.

—Molt bé. Entesos —va dir el cambrer, i va portar a en Hymie una llibreta i un llapis.

En Hymie s’hi va estar una estona, concentrant-se, escrivint alguna cosa, estripant el full, tornant-hi, estripant una altra vegada el full, respirant agitadament, bavejant, fins que al final em va allargar el que havia aconseguit escriure:

Vam acabar borratxos, però per sort ja s’havien endut els plats que ens haurien delatat quan la princesa Fiona va irrompre al menjador amb en Shelley a darrere com un gosset, tots dos esquivant les taules i desfent-se en compliments amb els qui encara eren a la llista de gent important, mentre que aquells a qui no es dignaven respondre rebien tot just una simple inclinació de cap. Finalment van arribar on érem. La princesa Fiona era una dona rabassuda, i anava enjoiada i embotida en un vestit de nit de gassa que li feia bonys allà on no n’hi havia de fer, i una capa negra de vellut subjecta amb un fermall de brillants. En Shelley anava amb esmòquing, i portava una d’aquelles camises porpres atavellades que sempre em fan pensar que no les han planxat, un llacet amb un penjoll navaho i camperes repujades a mà, una protecció contra les mossegades de serp per quan s’arriscava a passar per Rodeo Drive.

—Segur que heu tingut moltes coses de què parlar, troneres —va dir la princesa Fiona, arrufant el nas arremangat quirúrgicament i deixant una empremta de pintallavis vermell a la closca quasi pelada d’en Hymie—. Pel que m’han dit, no us estàveu de res, quan vau coincidir a l’alegre París de la vostra època.

—¿Per què collons no m’ho ha dit, en Shelley, que no podia parlar?

—Tranquil. No cal ser mal educat. No es deu haver sabut ficar a la seva pell. A vegades costa una mica entendre’l. ¿Oi, avi?

Del que va passar a continuació en tinc un record imprecís, però sí que recordo que el cambrer va agafar la Fiona a part, i que tot seguit ella es va tombar cap a mi i em va dir:

—¿Li ha deixat prendre whisky i carn vermella amb vi?

En Hymie, amb els ulls molt oberts, maldava per fer-se entendre.

—A-lam-da.

—Té incontinència urinària —va dir la princesa Fiona—. ¿Vol netejar-lo vostè, a les tres de la matinada?

—¿Què ho fa vostè, potser?

—Resulta que avui la senyoreta O’Hara té la nit lliure.

Recordo que en Hymie va enretirar la cadira de rodes de la taula fent-la anar marxa enrere, es va parar i va sortir disparat cap a la princesa Fiona, que va fer un xiscle i es va salvar d’un pèl perquè en Shelley la va treure del mig del pas a l’últim moment. Però potser això no va passar, sinó que només és una jugada que em fa la memòria, que tan amant és d’alterar la realitat. A continuació, en Hymie, fora de si, perquè no havia suportat mai la gent cridanera, va anar per envestir el cambrer, però va voler girar massa de pressa i va acabar topant contra una senyora d’una altra taula. Però potser també això no és més que el que m’hauria agradat que passés. Sempre que explico un cas en una sobretaula tendeixo a adornar-lo. M’agrada arrodonir-ho; sóc fet així. ¿Què és un escriptor, ben mirat, ni que sigui un escriptor novell com jo?

En tot cas, recordo que hi va haver intercanvi de retrets. La princesa Fiona, cada vegada més histèrica, em va dir que era un borratxo irresponsable. Jo aleshores li vaig demanar, amb una cortesia glacial, si els pits que tenia eren seus i si els hi havien realçat artificialment, perquè jo tenia molt ull i em semblava que presentaven un relleu i una densitat desiguals. Això va empènyer en Shelley a amenaçar-me de tombar-me d’un cop de puny. Jo hi vaig respondre traient-me les dents postisses, ficant-me-les a la butxaca de l’americana i aixecant els punys. La princesa Fiona va aixecar els ulls pintats al cel.

—Ecs; és fastigós —va dir—. Anem’s-en.

I va sortir del menjador empenyent la cadira de rodes mentre en Hymie continuava balbotejant de forma incoherent.

Quan vaig anar per demanar la limusina, cortesia d’en Shelley, el porter em va explicar que la senyora Katz havia dit al xofer que se’n tornés a casa.

—Sent així —vaig dir, amb la camisa tacada de Beaujolais, regal de comiat de la princesa Fiona—, necessitaré un taxi.

—¿On ha d’anar?

—Al Beverly Wilshire.

El porter va cridar un aparcacotxes ros i musculat.

—En Clint l’hi portarà per vint-i-cinc dòlars —va dir el porter— sense comptar la propina.

En Clint va treure de l’estacionament el Rolls-Royce d’algú i em va deixar al Beverly Wilshire com un senyor. Trasbalsat i afligit, vaig anar de dret al Fernando’s Hideaway, vaig instal·lar-me en un tamboret de la barra i vaig demanar un Courvoisier «Hors d’Âge», cosa que va ser una bestiesa perquè ja havia begut prou i el conyac no se’m posa gens bé al vespre.

—¿Què t’ha passat, noi? —em va demanar la dona jove que tenia asseguda al costat, assenyalant-me la camisa.

Era una pèl-roja força atractiva, de cara pigada agradable i somriure descarat que portava un jersei cenyit i escotat. També portava unes faldilles llargues fins als turmells amb un tall que arribava fins molt amunt en un costat.

—¿Em deixes que et convidi a alguna cosa? —li vaig dir.

—Doncs mira, prendria una copa de xampany francès.

La Petula («Pet per als amics», va dir) i jo vam posar-nos a parlar de banalitats, i fins i tot els meus acudits més fluixos tenien com a recompensa una lleugera pressió de la seva mà al meu genoll. Vaig demanar al bàrman amb un gest que ens servís una altra ronda.

—Escolta —va dir la Petula—, si hem de continuar xerrant, i per mi no hi ha cap inconvenient, ¿què et sembla si ens asseiem en aquella tauleta del racó abans que algú altre ens la fumi?

Vaig ficar la panxa endintre, vaig agafar-li la mà que m’allargava i vaig seguir-la fins a la taula carretejant-li la bossa pesadíssima que portava, tot cofoi perquè em va semblar, en l’estat d’embriaguesa en què em trobava, que altres homes del bar, homes més joves que d’entrada potser m’havien vist com un vell acabat, ara m’observaven amb enveja. De cop va començar a sonar un timbre. I sonava dintre la bossa! Vaig tirar-l’hi, i ella hi va remenar i en va treure un telèfon mòbil.

—Digues. Sí. No, ara estic amb gent. Saluda’ls de part meva i digue’ls-hi que la Brenda els hi encantarà —va dir, i va penjar.

Dos homes de mitjana edat, tots dos amb un jersei de Los Angeles Kings i texans, confabulaven a la taula del costat.

—¿És veritat que la venda als japonesos és cosa feta? —va demanar el que portava el número noranta-nou, dient en veu baixa el nom d’un estudi.

—Que quedi entre nosaltres: he vist tota la documentació —va dir el seu company—. Només falta formalitzar-ho.

—¿De debò que ets productor? —em va dir la Petula, acariciant-me el genoll—. No ho dic perquè busqui feina, no et pensis; per això no pateixis. ¿Quants anys diries que tinc?

—Vint-i-vuit.

—No te me’n riguis. Trenta-quatre, en tinc; i el rellotge biològic em va dient cada minut que passa mentre estem aquí xerrant. Tu en deus tenir cap a cinquanta-quatre. ¿Vaig bé o no?

No vaig voler ficar-me la mà a la butxaca de pit de l’americana per agafar les ulleres de vista cansada, i, després de fer veure que m’estudiava la carta de vins i licors sense ser capaç de distingir-hi res, vaig demanar una ampolla de Veuve Cliquot i un altre Courvoisier «Hors d’Âge».

—Ai, dolent —va dir ella, clavant-me un cop de colze.

Van tornar-me la vedella i els latkes, encara sense pair. Em notava la panxa com una pedra, i vaig tenir treballs per aguantar-me el que vaig veure a venir que seria un pet sonor. Aleshores, per sort, ella va haver d’anar al «lavabo de senyores», cosa que em va permetre deixar anar una llufa i respirar una mica més descansat, però mantenint en tot moment una expressió d’absoluta innocència quan vaig veure que l’home que tenia a sotavent, a la taula de la meva dreta, em fulminava amb la mirada mentre la seva dona es ventava ostentosament amb la carta.

Quan la Petula ja venia, la va parar un moment un noi jove amb una arracada a l’orella que seia tot sol en una taula. No em va agradar la pinta que feia.

—¿Què volia? —vaig demanar a la Petula.

—Aviam si ens entenem —va dir, mirant-me amb expressió resignada—. ¿Què voleu tots els homes?

Mentre ens preníem el xampany, jo amb un raig de conyac, vaig recórrer a la meva provisió de batalletes i vaig començar a parlar sense vergonya de la gent famosa que coneixia. Ella, però, no havia sentit parlar mai ni d’en Christopher Plummer ni d’en Jean Beliveau, i quan vaig dir el nom de Pierre Elliott Trudeau, a qui m’havien presentat una vegada, el va prendre per en Garry Trudeau.

—Ai, doncs digue-li que Doonesbury em va agradar molt. —Va reprimir un badall i va afegir—: ¿Què et sembla si ens acabem de pimplar l’ampolla i anem a la teva habitació? Perquè has vist que sóc una acompanyant professional, ¿oi?

—Ah.

—No facis aquesta cara tan trista, home —va dir, mentre obria el tancador de la seva bossa gegantina i m’ensenyava la màquina de targetes de crèdit que hi tenia—. Menys l’American Express, la meva agència accepta totes les targetes.

—¿Quant cobres, només per curiositat?

—No tinc una tarifa; més aviat són uns honoraris, i depenen del menú, ja m’entens, i del temps que hi estiguis. —I dit això va tornar a ficar la mà a la bossa i en va treure una targeta plastificada que donava fe que no tenia la sida.

—Petula, avui he tingut un dia molt llarg. ¿Què et sembla si acabem la copa i ens diem bona nit? Espero no haver-te fet anar malament.

—Només m’has fet perdre el temps, avi —va dir, acabant de buidar la copa i anant de dret cap a la taula on el macarra de l’arracada a l’orella seia tot sol. Vaig firmar el rebut i em vaig aixecar fent tentines, i vaig sortir del bar amb la sensació de no estar donant una imatge de mi mateix gaire digna. Ja a l’habitació, em sentia tan enrabiat amb la Miriam que no podia dormir. «Aquí em tens —vaig pensar—, flirtejant com un imbècil amb una puta a la meva edat, i tot perquè m’has abandonat». Vaig ficar-me al llit amb La vida de Samuel Johnson d’en Boswell, el llibre que sempre m’emporto quan me’n vaig de viatge perquè vull que me’l trobin damunt la tauleta si em moro durant la nit; i vaig llegir: «Em fa l’efecte, però, que, pel fet de relacionar-se amb Savage, que estava habituat a la vida dissipada i llicenciosa de la ciutat, Johnson, tot i mantenir-se fidel als seus principis, no es va acabar de cenyir a aquella conducta per la qual, en èpoques de més innocència, rebia l’elogi del seu amic Hector, sinó que de mica en mica es va anar permetent algunes indulgències que van trasbalsar en gran manera el seu esperit virtuós». De cop les lletres em van començar a ballar i vaig haver de deixar estar la lectura.

Vaig pensar que podia rabejar-me en la meva humiliació i buscar una mica d’alleujament mirant-me alguna pel·lícula pornogràfica que passessin per televisió, però al final vaig decidir estar-me’n i optar, amb el cor palpitant, per lliurar-me a una de les meves fantasies amb la senyoreta Ogilvy, que no em deixava mai a l’estacada. La senyoreta Ogilvy procedia de Kent, on el seu pare era l’amo d’una adrogueria, això que la gent de les colònies, corromputs pels americanismes, com ella deia, anomenem una botiga d’ultramarins. Vaig tornar a entrar sense avisar a la seva habitació i la vaig sorprendre en una postura d’infart: la senyoreta Ogilvy, puntal del cor de la Saint James United Church, amb calces i lligacames, inclinada endavant, pensativa, per posar-se bé els sostenidors i cordar-se’ls. Però no, encara no; encara era massa aviat. Vaig rebobinar el meu vídeo de records eròtics i el vaig posar en el moment que arribava al pis d’ella aquell matí.

La lasciva senyoreta Ogilvy, que ens feia classes de francès i literatura, sovint llegint-nos en veu alta el John O’London’s Weekly, tenia vint-i-nou anys i a mi em semblava absolutament inaccessible. Però va arribar aquell dissabte en què em va reclamar per ajudar-la a pintar el seu pis d’una habitació.

—Si resultes ser un bon treballador —va dir— et convidaré a sopar. En français, s’il vous plaît.

—No l’entenc, senyoreta Ogilvy.

—¿Com es diu treballador?

—Ouvrier.

—Très bien.

Vam començar per la cuina, que era petita com un cop de puny; i aquell matí, que va ser un suplici, vam topar-hi inevitablement unes quantes vegades perquè senzillament no hi cabíem. Dues vegades vaig fregar sense voler amb el dors de les mans els pits d’ella, i vaig tenir por que se m’encenguessin. Més tard es va enfilar a l’escala per pintar el sostre. Quin espectacle.

—Ajuda’m a baixar, maco —va dir encabat.

De cop va perdre l’equilibri i la vaig haver de parar un moment amb els braços.

—Ui —va fer.

—Perdoni —vaig dir jo, ajudant-la a posar-se dreta.

—Perdonat —va dir ella, despentinant-me amb la mà.

A l’hora de dinar vam prendre pa de motllo untat amb pasta de sardina asseguts als tamborets del taulell de la cuina. La senyoreta Ogilvy també va obrir una llauna de tomàquets, me’n va abocar un al meu plat i se’n va servir un altre per a ella.

—Aprofitem el temps. Saps que teniu els exàmens per d’aquí dues setmanes, ¿no? Va; digue’m quin és el nom correcte per designar la taula de despatx o d’escriure.

—Escriptori.

—Molt bé. ¿I el nom de l’ocell que en francès es diu poule d’eau?

—No ho sé.

—Polla.

—Apa! —vaig dir, ennuegant-me amb la pasta de sardina.

—Sí, se’n diu polla; però ja sé què penses, dolent. Ara digue’m d’on ve la paraula verbigràcia, sisplau.

—Del llatí.

—Sí senyor.

Aleshores va ser quan es va adonar que tenia una taca de pintura blanca a les faldilles. Es va aixecar, va humitejar un drap amb aiguarràs, es va aixecar les faldilles i les va posar planes sobre un dels tamborets per fregar-se la taca. Les faldilles eren prisades i de color marró^[050]. Em sembla que encara ho vegi. Vaig tenir por que, de tan de pressa que em bategava, el cor em sortiria del pit i em saltaria per la finestra. Encabat, remenant els malucs, es va tornar a posar les faldilles a lloc.

—Ai, Déu meu; ara estic molla de sota. M’hauré de canviar. Permete’m, maco —va dir, passant-me pel costat i fregant-me imperceptiblement l’esquena amb els pits, que m’hi devien deixar una cremada permanent, i ficant-se tot seguit a la seva habitació.

Vaig encendre un cigarro, me’l vaig fumar, i ella que no tornava. Havia d’anar a pixar urgentment, però per anar al lavabo s’havia de passar per l’habitació. Fes-ho a l’aigüera, vaig pensar. No; ¿i si de cop entrava i m’enxampava? Incapaç d’aguantar-me més, vaig sortir a la sala i vaig veure que la porta de la seva habitació era oberta. «Què collons», vaig pensar, de desesperat que estava. Vaig entrar a l’habitació, i la vaig trobar amb calces i lligacames, inclinada endavant, pensativa, cordant-se els sostenidors.

—Perdó —vaig dir, ben vermell—. No sabia…

—¿Què passa?

—És que havia d’anar al vàter.

—Vés-hi, doncs —va dir, en un to de veu sorprenentment aspre.

Quan vaig sortir del lavabo, boig de desig, ja estava vestida. Va engegar la ràdio i algú va cantar «Mr. Five by Five»^[051].

Aleshores va ser quan em vaig armar de valor per acostar-m’hi, i ficar-li les mans per sota el jersei per descordar-li els sostenidors. Ella no s’hi va resistir, sinó que es va treure les sabates amb dos cops de peu, una cosa que em va deixar esgarrifat i meravellat alhora.

—No sé què m’ha agafat —va dir.

Aleshores es va tirar avall les faldilles, i jo li vaig abaixar les calces d’una estrebada.

—Quina impaciència! Quines ganes de jugar que té aquest cadell! Attendez un instant. ¿Què no ha de tenir mai un autèntic senyor?

Merda.

—¿No te’n recordes? —va dir, ficant-me la llengua a l’orella—. Un autèntic senyor no ha de tenir mai…

—Pressa —vaig respondre en to triomfal.

—Això mateix. Ara dóna’m la mà. Aquí! Així! No canviïs, s’il vous plaît!

I va ser aleshores que, sol a la meva habitació d’hotel, amb la dentadura postissa en remull en un got a la tauleta de nit, vaig allargar la mà cap avall per agafar-me-la. A les meves velleses, l’únic recurs és sovint fer-s’ho un mateix. Almenys m’hauria servit per ajudar-me a dormir, però no va ser el cas; perquè en aquell mateix moment, en el meu fantasieig, la senyoreta Ogilvy em va picar la mà perquè l’enretirés.

—¿Què t’has cregut, marrec? Jueu dolent! Ja et pots tornar a posar aquesta roba pudent que portes, que segur que és de rebaixes, i anar-te’n.

—¿Què he fet malament aquesta vegada?

—Porc. ¿Què m’has pres per una qualsevol que et pots lligar en un bar? ¿I si la Miriam hagués entrat i hagués vist en què t’has acabat convertint de vell? O un dels teus néts. Ets dégoûtant; ets méchant. Aquesta nit t’aprendràs de memòria «Oda al vent de ponent» de Keats i dilluns al matí a primera hora me la recitaràs a classe.

—És d’en Shelley.

—No diguis bestieses.

La Miriam se m’ha aparegut en somnis, armada amb un dels seus plecs de càrrecs.

—Vols creure que t’has portat bé amb en Hymie i que l’has defensat, però et conec molt bé; massa bé!

—Miriam, per l’amor de Déu.

—Si li has donat tot aquell menjar i beure és perquè no li has perdonat mai que no et digués que el relat original era d’en Boogie. Ho has fet només per venjar-te, com sempre.

—No és veritat.

—No has perdonat mai res a ningú.

—¿I tu? —vaig cridar, despertant-me—. ¿I tu?

Em vaig llevar d’hora, com acostumo a fer independentment de l’hora a què m’hagi adormit, purgant els pecats de la nit anterior: amb una veta al cap, coïssor als ulls, el nas tapat, el coll en carn viva, els pulmons carregats, els membres feixucs. Vaig fer els bons propòsits de sempre, em vaig dutxar, em vaig posar les dents postisses netes i amb aroma de mentol, si més no per retornar-me la forma de la mandíbula ensorrada de cara a afaitar-me, i a continuació vaig trucar el servei d’habitacions fent servir aquell truc infal·lible perquè et pugin l’esmorzar de seguida. El vaig aprendre d’en Duddy Kravitz.

—Bon dia, senyor Panofsky.

—¿De què, bon dia? He demanat l’esmorzar fa tres quarts d’hora i m’han assegurat que el tindria al cap de vint minuts.

—¿Qui li ha agafat l’encàrrec?

—¿Com vol que me’n recordi, de qui me l’ha agafat? He demanat un suc de taronja natural, ous pochés, torrades de sègol, compota de prunes, el New York Times i el Wall Street Journal.

Al cap d’un moment de silenci, la noia va dir:

—No trobo la seva comanda, senyor Panofsky.

—Segur que tots els que treballeu aquí sou immigrants il·legals.

—Doni’m deu minuts, sisplau.

—Vigili que no hagi de tornar a trucar una altra vegada.

Al cap de dotze minuts tenia l’esmorzar a l’habitació, amb el cambrer desfent-se en disculpes pel retard. Em vaig prendre el suc de taronja amb la pastilla d’all, la de la pressió, la del colesterol, l’antiinflamatòria, la d’anar de ventre i la de la vitamina C, i vaig passar a mirar al Journal com tenia les accions. Merck pujava un punt i mig, Schlumberger aguantava, American Home Products havia baixat una mica, Royal Dutch havia guanyat dos punts i les altres no s’havien mogut. A la pàgina de necrològiques del New York Times no hi sortia cap amic ni cap enemic. De cop va sonar el telèfon. Era aquell productor servil de la BBC que arreplegava rebuts de taxi en blanc, i que segurament arrambava amb totes les terrinetes de melmelada de la taula quan esmorzava a l’hotel. Trucava des del vestíbul. Déu meu; no hi havia pensat més.

—Estava convençut que havia dit a dos quarts d’onze —vaig dir.

—No; a dos quarts de nou.

Un parell de dies enrere havíem coincidit al Polo Lounge, on em va explicar que estava fent un documental sobre la llista negra de Hollywood. Amb ganes d’embolicar la troca, vaig ufanar-me de tota la gent de la llista negra que havia conegut a través d’en Hymie a Londres l’any 1961, i vaig accedir a deixar-me fer una entrevista amb l’esperança que en Mike la veiés. Dic mentida; hi vaig accedir perquè em va afalagar que em demanessin de pontificar.

Assegut sota la calor dels focus, amb els ulls mig aclucats, fent veure que reflexionava, vaig dir:

—El senador McCarthy era un borratxo sense escrúpols, un pallasso. És un fet; però ara que la cacera de bruixes pertany al passat, crec que se’l pot considerar, vist amb perspectiva, el crític cinematogràfic més perspicaç i més influent que ha existit. Molt més que en James Agee. —Tot seguit, pensant a fer una pausa teatral, vaig deixar caure—: Va fer net, per dir-ho així.

—Caram —va fer la presentadora de la BBC—. No ho havia sentit mai formulat d’aquesta manera.

Com si no trobés les paraules, amb aire atribolat, vaig vacil·lar una mica abans de prosseguir:

—El que em passa és que sentia un gran respecte pels «deu de Hollywood» com a persones, però no com a escriptors, ni tan sols de segona fila. Aquella colla d’arrauxats va abocar tanta energia a la seva absurda postura política carregada de remordiment que no els en va quedar gens per a la seva obra. ¿Va necessitar mai una piscina, en Franz Kafka, per exemple?

Amb això vaig arrencar a la presentadora una rialleta forçada.

—No m’agrada haver-ho de dir; però com que som a la BBC, la veritat per sobre de tot. Estava completament en desacord amb la postura política de l’Evelyn Waugh, però m’estimaria mil vegades més agafar una de les seves novel·les per llegir al llit que no haver de mirar una reposició d’alguna de les seves pel·lícules sensibleres i retrògrades a la televisió a altes hores de la nit.

Xerrameca i més xerrameca. A continuació vaig parar un moment per encendre el meu primer Montecristo del dia, vaig fer-ne unes quantes pipades, em vaig treure les ulleres de vista cansada, vaig mirar a la càmera i vaig dir:

—Permetin-me que acabi amb un parell de versos de Yeats que vénen molt a tomb. «Els més bons estan mancats de tota convicció, mentre que els dolents | són plens de vehemència apassionada». Em fa molt l’efecte que a la meva època era així mateix.

Un cop acabat el número, el productor em va agrair de tot cor els meus originals comentaris.

—Molt bon material —va dir.