9

Vull ser just. Vull ser un testimoni fidedigne. La veritat és que les novel·les d’en Terry McIver, incloent-hi The Money Man, en què faig l’important paper de l’interessat Benjy Perlman, són verges d’imaginació. Són novel·les d’un adotzenament uniforme, serioses, llamineres com menjar dietètic, i, no cal dir-ho, mancades de tot sentit de l’humor. Els personatges que hi apareixen són tan encartronats que es podrien fer servir per fer capses. És només als diaris que en Terry fa entrar la imaginació en escena. Les pàgines de París, sobretot, són plenes d’inventiva: les fantasies d’un sonat. Una vegada la Mary McCarthy va comentar que tot el que la Lillian Hellman escrivia era mentida, incloent-hi les is i els peròs; doncs el mateix es pot dir dels diaris d’en Terry.

Posem-ne un exemple: unes quantes pàgines dels diaris d’en Terry McIver (cavaller de l’Orde del Canadà, guardonat amb el premi del governador general) tal com aviat apareixeran a la seva autobiografia, De temps i febres, publicada pel «grup» (Toronto), que agraeix profundament el suport de la santíssima trinitat de la mediocritat: el Canada Council, l’Arts Council d’Ontario i l’Arts Council de Toronto.

París, 22 de setembre del 1951. Aquest matí no he pogut avançar gens amb Mort à Crédit de Céline. Va recomanar-me’l en P^*** amb la seva inseguretat entendridora, i no em sobta, veient com viu aclaparat per la seva còlera immadura contra el món. Amb en P^*** hi tinc una relació del tot superficial, que no puc eludir perquè tots dos som de Montreal tot i que això no sigui sinònim per força de proximitat.

En P^*** va aparèixer per París aquesta primavera passada amb la meva adreça, que li havia proporcionat el meu pare. Aquí no coneixia ningú, i buscava la meva companyia cada dia. M’interrompia mentre treballava, em convidava a dinar i em demanava, a canvi, que li digués els noms dels cafès que havia de freqüentar i li presentés coneguts meus. Al cap d’una setmana ja s’espavilava amb l’argot dels negres que està ara de moda, i que s’ha après de cap a cap. En una ocasió digna de memòria em va venir a trobar a la terrassa del Mabillon, on m’estava llegint Vides vils de l’Evelyn Waugh.

—¿És una pallissa, tio, o és potable?

—¿Què mana?

—¿Creus que m’enganxarà?

Al final vaig aconseguir treure-me’l de sobre i endossar-lo a una trepa de nord-americans frívols que feia tots els possibles per defugir. D’entrada no es van mostrar precisament agraïts, però no van trigar a descobrir que en P^***, que volia guanyar-se’ls tant sí com no, estava disposat a deixar-se sabrejar. En Leo Bishinsky li treia diners per comprar teles i pintures, i els altres també li gorrejaven, cada un segons les seves necessitats. Un dia, com aquell qui res, vaig dir a en Boogie:

—Veig que t’has procurat un nou amic.

—Tothom té dret a tenir el seu lacai, ¿no?

En Boogie, que estava tenint una mala ratxa molt llarga a les taules de joc, i que l’havien amenaçat de fer-lo fora de l’hotel, va aconseguir que en P^*** li saldés els deutes.

Igual que altra gent autodidacta, en P^*** sent la necessitat de fer ostentació de tot el que llegeix i d’empedrar la seva conversa de cites literàries. Educat als humils carrers del ghetto, és de naturalesa vulgar i té inclinació tant a l’alcohol com a les baralles a cops de puny, una cosa que sobta si es té en compte que és d’extracció jueva. ¿Negació de la realitat? Podria ser.

Nascut a Montreal, criat en una llar angloparlant, en P^*** encara té tirada a invertir moltes de les frases com si fossin traduïdes del jíddix, com ara «Era un gran fill de puta, el metge de la Clara», o, a posteriori, «Si ho arribo a saber n’hauria tingut un altre, de comportament». Haig de recordar-me de fer servir aquesta sintaxi característica quan escrigui un diàleg entre jueus.

En P^*** no té un físic desagradable: cabells negres arrissats i forts com un fregall d’acer; ulls murris de botiguer; boca de sàtir; alt, desmanegat i amb inclinació a fer-se veure. Encara ara se’l veu desorientat, fora de lloc, però s’ha convertit en un acòlit d’un dels poseurs més nefastos del barri, a qui va al darrere com si fos el seu catamita, el seu Ganimedes, que no és el cas perquè cap dels dos és homosexual.

Avui he escrit sis-centes paraules i he acabat estripant el full. Deficient. Mediocre. ¿Com jo?

París, 3 d’octubre del 1951. El marit de S^*** és a Frankfurt per assumptes de feina, i ella m’ha enviat un pneumatique aquest matí convidant-me a sopar a la nostra oubliette, un restaurant de la Rue Scribe on és improbable que cap dels dos trobi cap persona coneguda. Burgesa prudent, temorosa de les llengües viperines («Elle entretient un gigolo. Tiens donc»), S^*** m’ha buscat la mà sota la taula i m’hi ha esmunyit prous francs per pagar el compte.

Fa tres mesos que exerceixo d’amant complidor de S^***. Se’m va lligar una nit d’estiu a la terrassa del Café de Flore. Asseguda tota sola a la taula del costat de la meva, va somriure, va assenyalar el llibre que jo llegia i va dir: «No gaires nord-americans són capaços de llegir Robbe-Grillet en francès. Haig de confessar que jo i tot el trobo difícil».

Reconeix haver complert els quaranta, però jo diria que en té uns quants més, com en donen testimoni les estries de la pell. S^***, la meva actual hurí per pròpia elecció, no corre el perill immediat de ser confosa amb Afrodita però és esvelta i fa força goig. Comença a beure de bon matí («Ginebra amb vermut, comme la reine anglaise»); i al sopar d’avui, després d’haver-se pres quasi tot el vi, m’ha fet un gest per indicar-me que sota la taula tenia les cames obertes i instar-me a treure’m una sabata i el mitjó perquè l’hi faci un massatge amb els dits dels peus.

Havent sopat ens encaminem a la meva esquifida i rònega habitació d’hotel, que ella fa veure que li encanta perquè satisfà la seva nostalgie de la boue i també la seva idea del que és convenient per a un artista jove que s’obre camí. Copulem dos cops, un per davant i un per darrere, i encabat em nego a fer-li un cunnilingus. Això la deixa emmurriada; però es torna a alegrar quan, després de demanar-m’ho ella, li llegeixo una part de l’obra que tinc entre mans. Ho qualifica de merveilleux, vraiment incroyable.

S^*** té l’aspiració que jo l’exalci a les meves pàgines, i ha triat el nom d’Heloïsa perquè ho faci. Tot i la pluja torrencial i el cansament, l’acompanyo a peu fins al seu Austin-Healey, que hem deixat estacionat a una distància prudencial, i li reitero l’alta estima que sento per la seva bellesa, la seva perspicàcia i la seva intel·ligència. Novament a la meva habitació, m’afanyo a seure per descriure en cinc-centes paraules, mentre encara ho tinc fresc a la memòria, els estremiments que li causa l’orgasme.

Em desperto esternudant a les dues de la matinada. Em poso el termòmetre i veig que estic a trenta-set tres. Tinc el pols accelerat i em fan mal les articulacions. Ja ho he pensat, que no havia de sortir plovent.

París, 9 d’octubre del 1951. Fa deu dies que tinc una carta del meu pare damunt la taula, i fins avui no em decideixo a estripar el sobre, d’un gruix que no presagia res de bo.

Puc representar-me mentalment el meu pare, escrivint aquesta carta amb la seva lletra atapeïda, assegut davant de l’escriptori de persiana de roure de la rebotiga de la llibreria. Fuma un Export A, amb un escuradents clavat a la punta per mantenir-lo encès fins que amenaci de cremar-li els llavis. A sobre l’escriptori hi ha un punxó de notes ple fins dalt de factures impagades i una capsa de puros on té els clips, les gomes elàstiques i els segells de països estrangers que guarda per al carter francocanadenc. També hi ha les sobres de l’esmorzar: el que ha deixat de l’ou dur, que no s’acaba mai, o d’un entrepà de sardina oliós, i un cor de poma. Es xucla les dents esgrogueïdes i escriu amb una ploma antiga amb l’empunyadura de suro, de la mateixa manera que encara s’afaita amb navalla i s’embetuma cada matí les seves clivellades sabates angleses.

La carta, com de costum, comença amb una andanada contra la política. Com era d’esperar, en Julius i l’Ethel Rosenberg han sigut declarats culpables i els han condemnat a mort. La bomba H s’ha provat al Pacífic, cosa que és una provocació a la Unió Soviètica i les altres democràcies populars. Als Estats Units han detingut vint-i-un líders comunistes acusats de conspiració perquè propugnaven la caiguda del govern. Després d’això passa al tema central de la carta. La mare no millora. No se la pot deixar sola a casa, i cada matí se l’emporta a la llibreria amb la cadira de rodes; però d’aquí no gaire glaçarà i nevarà, i ¿com s’ho farà, amb l’artritis que el tortura? Ella fa capcinades o llegeix a la rebotiga fins que ell decideix que és hora de tirar la persiana i tornar-la cap a casa. Allà la banya, li fa fregues amb esperit de vi i encabat li escalfa una sopa de tomàquet Campbell que li serveix amb pastanaga tallada a daus i blat de moro, tot de llauna; o, si no, li fa un parell d’ous ferrats amb llard ranci, amb les vores ben torrades. Al vespre li llegeix algun llibre amb la seva veu de fumador, enmig d’atacs de tos que li omplen el mocador llardós de flemes: Howard Fast, Gorki, Ilya Ehrenburg, Aragon, Brecht. En comptes d’un crucifix, sobre el capçal hi ha penjada una còpia emmarcada de l’homenatge de Mao al camarada Norman Bethune. Ara la mare ha de tenir un protector de llit al matalàs. Algun vespre ell li pentina els cabells blancs per desfer-li els nusos mentre li canta perquè s’adormi:

El meu pare m’escriu que no es veu amb cor de continuar així. Si torno a casa em perdonarà tots els meus pecats d’omissió i de comissió. Podré tenir l’habitació del darrere, amb el radiador que xiula i cruix tota la nit i la finestra des d’on es té aquella alegre vista dels calçotets llargs Penman d’altres cases voleiant estesos a l’eixida, i, a l’hivern, dels llençols glaçats i encarcarats. Escriuria al matí i em cuidaria de tant en tant de la meva mare, buidant-li la gibrelleta de la cadira de rodes per anar fent gana per dinar. I a la tarda rellevaria el meu pare a la llibreria i em dedicaria a vendre panacees marxistes als camarades. Me les hauria d’haver amb l’ingenu esporàdic que entra per demanar: «¿Què teniu cap exemplar de El poder del pensament positiu de Norman Vincent Peale?». ¿O potser Sembleu més joves i visqueu més de Gayelord Hauser? I em pagaria una setmanada de vint-i-cinc dòlars.

«Ni m’estic tornant jove jo ni s’hi està tornant la teva amantíssima mare, sinó que la vida se’ns acaba, i per això necessitem tenir-te al costat».

«¿I la meva vida?», penso jo. ¿Per què l’hauria de sacrificar per ells? Abans em tallaria les venes, com va fer la pobra Clara (la Clara, el prodigiós talent de la qual vaig ser un dels primers a reconèixer)^[021], que no tornar a aquella casa trista, a aquella pretesa «llar» on no podia portar mai els amics sortint d’escola sense que el meu pare els fes un discurs sobre la història de la vaga general de Winnipeg i els carregués de pamflets perquè els donessin als seus pares.

Mentre rellegeixo la missiva del meu pare agafo un llapis i li corregeixo la sintaxi i la puntuació. També observo que, cosa pròpia d’ell, en totes set pàgines no em demana en cap moment pel meu estat d’ànim. Ni una engruna d’interès, tampoc, per l’obra en què treballo.

Inevitablement, aquest requeriment filial em fa venir migranya. Se’m fa impossible treballar. Travesso passejant el Jardin du Luxembourg, surto a la Rue Vavin i m’arribo a Montparnasse. Fent això he comès una bestiesa, perquè tot aquest exercici m’ha despertat la gana i no tinc diners per dinar. Passant per davant de Le Dôme, hi descobreixo P^*** conspirant amb l’estafador amb qui diuen que ara intima. És un canvista de la Rue des Rosiers.

Un dia malgastat, erm, en què no he escrit ni una sola paraula.

París, 20 d’octubre del 1951. El taló de la UNESCO, que fa temps que espero, encara no ha arribat. Del New Yorker m’han tornat el relat amb una nota de rebuig impresa. Les efusions d’Irwin Shaw són més del seu gust. M’ho hauria hagut d’esperar.

S^*** sempre va mudada amb vestits de Dior o Chanel. Amb el que val un de sol dels conjunts que porta, jo podria passar uns quants mesos. Aquell collaret de perles amb el fermall de brillants; aquells anells; el rellotge de polsera Patek Philippe. El seu marit és un directiu del Crédit Lyonnais. Fa més d’un any que no li fa l’amor. Ella ha arribat a la conclusió que és un marieta, però que pot anar «à voile et à vapeur», com va dir un dia.

S^*** ha tornat a anar a comprar a la Rue Faubourg Saint-Honoré. Quan torno del mercat de la Rue de Seine, la portera em dóna un paquet petit, lligat amb una cinta, que han portat personalment. És de Roger et Gallet: una ampolla de perfum per a home i tres pastilles de sabó perfumat. Ai, l’arrogància dels rics!

De cop, en el moment que m’asseia a la taula, ella arriba sense aire, per la falta de costum de pujar cinc trams d’escala.

—Només tinc una hora —diu, fent-me un petó on li noto l’alè d’all del dinar.

—Estava treballant.

Ha portat una ampolla freda de Roederer Cristal, i ja es despulla.

—Afanya’t —diu.

Avui, tres-centes paraules. Res més.

París, 22 d’octubre del 1951. P^***, paternalista com sempre, m’ha convidat avui a dinar en aquell restaurant econòmic de la Rue du Dragon, i, naturalment, espera que m’hi mostri agraït. Ha guanyat uns quants diners, diu, gràcies a un negoci tèrbol amb el seu còmplice canvista. Desbordant de zel, s’ofereix a deixar-me’n. Tot i que vaig molt escanyat, rebutjo l’oferiment perquè no és de les persones amb qui voldria quedar a deure. P^*** només aparenta interès. És una persona terriblement insegura, i prodiga els seus favors amb l’esperança que la gent que és més que ell li quedi obligada.

Havent dinat ens hem arribat passejant al Jeu de Paume, on ha quedat captivat pels Seurats.

—Seurat té fama d’original, d’haver trobat un nou estil —li dic—; però, com altres impressionistes, devia ser curt de vista i devia pintar les coses tal com les veia en realitat.

—Això és una bestiesa —diu ell.

París, 29 d’octubre del 1951. Tota la trepa reunida en una taula del Mabillon. Leo Bishinsky, Cedric Richardson, una parella de qui no recordo els noms, una noia d’aixelles peludes i llustroses que no coneixia i, per descomptat, P^***, acompanyat pel seu Svengali i per la Clara. Corresponc a les seves salutacions postisses i m’aturo un moment a la seva taula, però no em deixo provocar pels sarcasmes d’en Boogie. Tots van col·locats d’haixix, cosa que els fa més avorrits que de costum.

Per entretenir-me, he estat pensant quin apel·latiu podria escaure a aquesta colla. ¿«Els brètols»? ¿«Els pòtols»? Al final m’he decidit per «La patuleia».

No han vingut per impregnar-se de la cultura francesa, sinó per coneixe’s. No n’hi ha cap que s’hagi dignat llegir Butor, Sarraute o Simon. Els vespres que em puc permetre d’anar a mirar de pair l’últim Ionesco, o alguna obra dirigida per Louis Jouvet, ells potser estan aplaudint Sidney Bechet al Vieux Colombier. Asseguts al voltant d’una taula de qualsevol cafè, discuteixen interminablement sobre si Ted Williams és més bo que Joe DiMaggio, o, si a P^*** li agafa la dèria de l’hoquei, sobre si Gordie Howe és més bo que Maurice Richard. O bé rivalitzen per veure qui recorda la lletra d’alguna cançó de les Andrew Sisters, o alguna frase de la pel·lícula Casablanca. Es feliciten entre ells i surten en desbandada si descobreixen que hi ha un cine on passen alguna comèdia antiga d’en Bud Abbott i en Lou Costello o algun musical de l’Esther Williams, i encabat se’n tornen a l’Old Navy o al Mabillon per tornar a partir-se de riure hores i hores.

París, 8 de novembre del 1951. George Whitman m’ha pregat que llegeixi a la seva llibreria. Deu ser que en James Baldwin no estava disponible.

Quan he començat hi havia quaranta-cinc persones, incloent-hi P^*** i companyia, que segur que han vingut per riure-se’m. De cop, una colla de lletristes, segurament fets venir per en Boogie, han entrat a manifestar-se. S’equivoquen de mig a mig, però, si es pensen que em poden intimidar. Continuo tot i els seus brams, per consideració als qui han vingut a escoltar.

P^***, visiblement complagut d’haver vist com m’atacaven, em convida encabat a prendre una copa per rabejar-se encara més en la meva desgràcia. Sol·lícit fins a l’exageració, torna a oferir-se a deixar-me diners. Insinua que potser hauria de tornar-me’n a Montreal a treballar en la docència.

—Tenint com tens la beca de McGill i la medalla de les arts… —diu, amb enveja mal dissimulada.

—No saps cosir i vols tallar —li dic.

Ofès, tracta de tocar el dos sense pagar el compte. Jo li deixo clar que si l’he acompanyat al cafè és perquè m’hi ha convidat. Contrariat, fora de si, m’arrenca de la cadira i em clava un cop de puny al nas, i començo a sagnar. Tot seguit fuig carrer enllà, i m’obliga a pagar a mi el compte.

No és la primera vegada que P^*** ha volgut dirimir una controvèrsia amb els punys; i no crec que sigui l’última. És una persona violenta. Em fa por que algun dia pugui arribar a matar algú^[022].