10

Ves per on; el senyor Leo Bishinsky torna a ser notícia. El MoMA està preparant una retrospectiva que després anirà a l’AGO de Toronto, que així per fi serà un museu de categoria mundial. La fotografia d’en Leo que surt al Globe and Mail revela que actualment es vesteix amb una catifa (feta de pèls del pubis de models famoses, per l’aspecte). Se’l veu amb el pit descobert, radiant, abraçat per la seva amant de vint-i-dos anys, que sembla ben bé una Barbie i li enllaça la panxa grossa, peluda i botida amb tots dos braços. El trobo a faltar, en Leo; i molt. «Al matí, abans de posar-me a treballar», explica en Leo en confiança al periodista del Globe, «surto a passejar pel bosc del voltant de casa per escoltar els arbres».

A la pàgina tres del Globe hi ha una perla encara més bona.

Ni Abelard i Heloïsa, ni Romeo i Julieta. Deixeu-vos estar també d’en Carles i la Diana, o d’en Michael Jackson i el fill predilecte de l’ortodontista de Beverly Hills. Al Globe d’aquest matí apareix un cas situat a Ontario que dóna set voltes a totes aquestes colpidores històries d’amor. Ahir es va casar un home que es diu Walton Sue, un fet, segons el periodista del Globe, que «dóna digne desenllaç a la història gairebé shakespeariana d’amor, diners i rivalitat familiar de què ell i la seva dona han acabat sent insòlits protagonistes». En Walton Sue, que va quedar discapacitat físicament i mentalment quan fa quinze anys el va envestir un cotxe, s’ha casat amb la senyora Maria DeSousa, que pateix de paràlisi cerebral i va amb cadira de rodes. Van casar-se en una cerimònia «secreta» als jutjats de l’ajuntament vell de Toronto on van assistir més mitjans de comunicació que no pas familiars, escriu el periodista del Globe.

El problema d’en Walton Sue era que el seu pare, que era totalment contrari al casament, tenia plens poders sobre la indemnització de dos-cents quaranta-cinc mil dòlars per l’accident. Abans-d’ahir, però, un advocat va declarar en Walton Sue incapaç per administrar els seus béns i va transferir els poders sobre els diners al departament de tutela i administració fiduciària d’Ontario, cosa que ha permès a en Walton Sue i la senyora Maria DeSousa instal·lar-se en un pis per a persones discapacitades.

No me’n foto, d’aquesta parella, a qui desitjo tota la sort del món. El que vull dir és que el fet de ser discapacitat mental dóna a en Walton Sue més bones perspectives de tenir un matrimoni feliç que no jo, i parlo com a veterà que hi ha ensopegat tres vegades. L’última vegada em vaig casar amb una dona «que els anys no marceixen, ni el costum desgasta»^[023], però que va acabar considerant-me indigne d’ella, per no dir una altra cosa. Ai, Miriam, Miriam, vida meva.

Si la meva primera dona encara fos viva, les convidaria a ella, la segona senyora Panofsky i la Miriam a un bon dinar a Le Mas des Oliviers, un simposi sobre els fracassos conjugals del senyor Barney Panofsky, cínic, amant de les dones i del beure i xerraire incontinent; i potser també assassí.

Le Mas des Oliviers, el meu restaurant preferit d’aquí, demostra que aquesta ciutat atribolada i dividida encara té coses que la redimeixen. I el que la salva és la perseverant dedicació al plaer de les seves forces vives. A Montreal no fan fúting ni es prenen una amanideta al migdia després del partit d’esquaix, un mal de què sí que pateix l’empresarial Toronto, sinó que es troben a Le Mas a fer dinars de tres hores en què es cruspeixen generosos plats de côtes d’agneau o boudin regats amb ampolles de Saint Julien i rematats per una copa de conyac i un puro. Aquí és on els advocats antagonistes, i també els jutges, es troben per dirimir les seves disputes de forma amistosa, però no sense abans haver-se regalat mútuament amb les xafarderies més sonades del dia. S’hi veuen més amants que mullers. El cap quebequès del partit conservador, amb aire magnànim, va rebent demostracions de respecte a la seva taula de costum. Els ministres del govern provincial, amb potestat per concedir suculents contractes de construcció de carreteres, escolten els peticionaris d’altres taules. De tant en tant concorro a la taula rodona dels jueus pecadors, amb l’Irv Nussbaum de cap de taula, sense que se’m retreguin les meves transgressions o que com a molt se’n parli amb voluntat de fer-ne broma.

Aquí vaig portar en Boogie el dia abans de casar-me amb la segona senyora Panofsky.

En Boogie, si ara fos viu, tindria setanta-un anys, i segurament encara s’estaria barallant amb aquella primera novel·la que havia d’enlluernar tothom. Això que he dit és molt lleig; destil·la rancúnia; però és que m’he passat anys esperant que truqués a la porta, si no l’endemà, l’endemà no l’altre. «¿Has llegit Lovecraft?».

Enrere queden aquelles nits en què em despertava amb un sobresalt a les quatre de la matinada i m’arribava amb el cotxe a la casa del llac endut per un pressentiment foll. Obria la porta d’una revolada i cridava el nom d’en Boogie, en va, i després baixava al pantalà, on em quedava contemplant les aigües on l’havia vist per última vegada.

—Només el vaig veure aquell dia, al teu casament —va dir-me fa temps la Miriam—; i, perdona que t’ho digui, vaig trobar que feia pena. No em miris així, sisplau.

—No et miro de cap manera.

—Ja sé que hem parlat mil vegades del que va passar aquell últim dia, però continuo tenint la sensació que et guardes alguna cosa. ¿Us vau barallar?

—No, no ens vam barallar pas.

Els al·licients de la meva entranyable casa de vora el llac, uns cent quilòmetres al nord de Montreal, han disminuït una mica amb el pas dels anys. És cert que, amb l’autopista de sis carrils que van fer als anys seixanta, trigava una hora a arribar-hi en lloc de dues; però, per desgràcia, l’autopista ha fet del llac un lloc avinent tant per a la gent que es mou cada dia entre casa i la feina com per als que treballen per ordinador des de casa. A un pas de l’autopista, el meu refugi ha deixat de ser aquell cul de món on s’arribava per un traïdor camí forestal en què havia de vigilar les pedres que sortien i els sots més fondos i que m’obligava a canviar el silenciador del tub d’escapament cada any. No trobo a faltar els arbres caiguts que a vegades em barraven el pas, però sí aquell perillós pont de fusta d’un sol sentit que travessava el riu Chokecherry, que baixava esvalotat i amenaçador durant el desglaç de primavera. Fa temps que el van canviar per un pont decent d’acer i formigó; i el camí forestal, que el van eixamplar a finals dels cinquanta, ara està asfaltat i hi fan passar la màquina llevaneu a l’hivern. També hi hem progressat políticament: aquest llac esplèndid, que per a mi continua sent el llac Amherst, va ser rebatejat durant els anys setanta amb el nom de Lac Marquette per la Commission de Toponymie, que es cuida de netejar la belle province dels noms de lloc del conqueridor. I a l’estiu, en què abans només es veien piragües i velers en un llac de trenta-cinc quilòmetres de perímetre, ara està envaït de flotilles de forabordes amb esquiadors aquàtics. De tant en tant el sobrevolen caces de la base que l’OTAN té a Plattsburg i que fan trontollar els vidres de les finestres. També hem d’aguantar algun Boeing 747 procedent de l’altra banda de l’Atlàntic que enfila cap a l’aeroport de Mirabelle, i hi ha tres magnats que arriben el cap de setmana amb el seu hidroavió particular. En aquella època, en canvi, recordo que aquestes aigües aleshores cristal·lines van ser agitades per un avió una sola vegada. Va ser un d’aquells avions amfibis antiincendis que es provaven el 1959, em sembla que era, i que va baixar al llac amb la seva remor eixordadora, va engolir què sé jo quantes tones d’aigua i es va tornar a enlairar per deixar caure el seu carregament sobre alguna muntanya distant. La primera vegada que vaig venir aquí només hi havia cinc cases vora el llac incloent-hi la meva, mentre que ara passen de setanta. Em fa riure pensar que he acabat exercint l’estrafolària funció de vell patriarca del llac, a qui els veïns de les cases dels voltants conviden perquè obsequiï els seus fills amb anècdotes sobre els temps en què hi abundava la truita de rierol i no teníem ni llum ni telèfon, i encara menys televisió per cable o antenes parabòliques.

Vaig descobrir la meva Yasnaya Polyana per accident. Cap allà el 1955 una amistat m’havia convidat a passar un cap de setmana a la casa que tenia en un altre llac, i jo vaig agafar un trencant que no era i em vaig trobar en una carretera forestal que es va acabar de cop en el que em va semblar una cabanya abandonada que estava enfilada en un serrat que mirava al llac. En una de les columnes de fusta del porxo esbalandrat hi havia un rètol on hi deia que es venia amb el nom d’una agència immobiliària. La porta de l’entrada estava tancada amb cadenat, i les finestres estaven tapiades amb fustes, però vaig aconseguir obrir-ne una i saltar-hi a dintre, d’on van sortir uns quants esquirols i ratolins espantats. Més tard vaig saber que aquella cabanya l’havia construït un home de Boston l’any 1935 com a refugi de pesca, i que feia deu anys que es venia, cosa que no em va estranyar vist l’estat deplorable en què es trobava. Però jo me’n vaig enamorar a primera vista, i la vaig comprar, juntament amb les cinc hectàrees adjacents de prat i bosc, pel preu extraordinàriament mòdic de deu mil dòlars. Durant els quatre anys següents hi vaig anar quasi cada cap de setmana d’estiu amb el sac de dormir, llums de querosè, productes de xarcuteria i rateres parades per tot arreu, per barallar-me amb els flemàtics paletes i industrials del país que me l’estaven fent habitable. El tercer any hi vaig instal·lar un generador de gasoil, però no vaig aconseguir que em fessin els tancaments i els aïllaments de la casa ni que m’acabessin les dependències i el cobert per a la barca fins que la Miriam i jo no vam ser casats. Encara conservo en perfecte estat la cabanya de dalt de l’arbre on els nens jugaven; potser la faran servir els meus néts.

Ara, neguitós, començo a anar amunt i avall de la sala de casa. Algú m’ha de venir a fer una entrevista a les onze, però ja no recordo qui, ni per què. Havia deixat una nota adhesiva en alguna banda, però no l’he trobat. Ahir, assegut al volant del Volvo, quan anava per agafar Decarie Street, em vaig trobar que no sabia com reduir a tercera. Vaig parar a la vorera per calmar-me, vaig posar punt mort i vaig començar a practicar amb les marxes.

Calla; ara m’ha vingut al cap. La noia que ha de venir és la presentadora de Lesbianes en directe, de la ràdio estudiantil de la McGill University, i em ve a veure perquè està fent la seva tesi doctoral sobre la Clara. No serà pas la primera vegada que em fan preguntes sobre ella. He rebut visites, o qüestionaris, de feministes de llocs tan llunyans com Tel Aviv, Melbourne, Ciutat del Cap i aquella ciutat d’Alemanya on en Hitler va encapçalar la marxa cap al Parlament. Sí, home; que hi havia aquell primer ministre britànic del paraigua, que va prometre «pau per als nostres temps». Collons; és la ciutat on fan aquella festa de la cervesa tan famosa. ¿Pilsner? ¿Molson’s? No; té un nom semblant al d’aquells nans de El màgic d’Oz, o al d’aquell que va pintar El xiscle…^[024] Munch; Munic. Tant se val; el que volia dir és que les admiradores de santa Clara màrtir són legió, i tenen dues coses en comú: l’una, que em consideren un monstre; i l’altra, que no saben entendre que la Clara sentia una profunda aversió cap a les altres dones perquè les veia com a rivals respecte a l’atenció masculina que la feia sentir-se realitzada.

Penjat a sobre la xemeneia tinc encara un dels atapeïts i recargolats dibuixos a llapis i tinta de la Clara. Representa una violació en grup d’una colla de verges. Una orgia. Diables i monstres en plena gresca. El sàtir enriolat que hi surt dibuixat amb les meves faccions engrapa pels cabells una Clara despullada. Ella està de genolls, i jo l’hi endinyo a la boca oberta aprofitant que deixa anar un crit. Per aquesta meravella de quadre m’han arribat a oferir dos-cents cinquanta mil dòlars, però no me’n penso desprendre de cap manera. Encara que pugui semblar el contrari, sóc un pobre sentimental.

I ara em disposava a rebre la visita d’un espècimen del que en Rush Limbaugh ha batejat amb el nom de «feminazis». Segur que portava una arracada al nas, pírcings als mugrons, punys de ferro, un casc de l’exèrcit alemany i botes militars. Al final, però, la dona a qui vaig obrir la porta va resultar ser una noieta pudibunda que no portava els cabells tallats curts sinó deixats anar en una llarga cabellera i somreia amb dolçor, amb unes ulleres rodones petites, un vestit Laura Ashley i sabates de mudar. De seguida em va conquistar admirant les fotografies dels immortals del claqué que omplen les parets de casa: en Willy «Pickaninny» Coven, creador del «vals rítmic»; en Peg Leg Bates, atrapat en ple salt; els germans Nicholas, del Cotton Club; en Ralph Brown; en James, en Gene i en Fred Kelly de joves vestits de grums, fotografiats al teatre Nixon de Pittsburgh l’any 1920; i, per descomptat, en Bill «Bojangles» Robinson amb el seu barret de copa, corbata blanca i frac, cap al 1932. La senyoreta Morgan va engegar la gravadora i va treure una llista de coses a demanar-me, però no sense fer-me entrar en situació —amb les típiques preguntes de «¿Com va conèixer la Clara?», «¿Què li va atraure d’ella?», etcètera, etcètera— abans de deixar-me anar la primera andanada:

—A tots els articles que he llegit es diu que vostè era indiferent al gran talent de la Clara com a poeta i pintora, i que no va fer res per encoratjar-la.

Enriolat, vaig decidir prendre una mica el pèl a la senyoreta Morgan.

—Permeti’m que li recordi el que la Marike de Klerk, la dona de l’antic primer ministre de l’Àfrica del Sud, va dir una vegada a l’església: «Les dones no comptem. La nostra funció és servir, curar ferides, donar amor…».

—Quina gràcia —va dir ella.

—«Si una dona empeny un home a ser bo —va dir la senyora de Klerk—, serà bo». Doncs sàpiga, ja que hi estem posats, que la Clara no va complir aquesta funció.

—I vostè ¿creu que va complir amb la Clara?

—El que va passar era inevitable.

A la Clara li feia pànic el foc. «Vivim en un cinquè pis —deia—. No ens salvaríem segur». Sempre que trucaven inesperadament a la porta de l’habitació de l’hotel quedava petrificada, i les amistats es donaven a conèixer primer. «Sóc en Leo», o «Sóc en Boogie. Fiqueu tots els objectes de valor en una bossa i passeu-la per sota la porta». Els plats greixosos li provocaven vòmits. Patia d’insomni. Si prenia prou vi, per això, s’adormia, cosa que no deixava de ser un inconvenient perquè aleshores tenia malsons que la feien despertar-se tremolant. Desconfiava dels desconeguts, i era més suspicaç encara amb els amics. Tenia al·lèrgia al marisc, als ous, a les pells d’animal, a la pols i a qualsevol persona que fos indiferent a la seva presència. La regla li feia venir mal de cap, rampa, nàusees i mal humor. Li agafaven uns brots d’èczema que li duraven molt. Sota la finestra tenia un gerro amb tapa de terrissa, un Bellarmino, ple d’orina i retalls d’ungla seus, per conjurar els maleficis. Els gats li feien angúnia; les altures li feien feredat; els trons li feien posar els cabells de punta. Tenia por de l’aigua, les serps, les aranyes i l’altra gent.

I m’hi vaig casar, lector.

Jo en aquella època era un calent mental de vint-i-tres anys, però la Clara no era precisament una tigressa. El nostre idil·li, si se’n pot dir així, no tenia l’al·licient dels delits del llit. La Clara, una escalfabraguetes que sempre estava dient marranades, va resultar ser amb mi tan pudibunda com la mare que afirmava que no podia veure, fins al punt de negar-me sovint el que ella anomenava amb menyspreu el meu «mig minut de refregar-me». O bé ho sofria, fent tots els possibles per sufocar la mica d’alegria que haguéssim pogut obtenir dels nostres aparellaments cada vegada més comptats i insatisfactoris. Al cap de tants anys, del que m’enrecordo més és dels seus advertiments.

—Vull que primer te la netegis amb aigua calenta i sabó, i després pobre de tu que te m’escorris a dintre.

Una vegada va accedir a fer-me una fel·lació, i just encabat estava vomitant a la pica. Avergonyit, em vaig vestir sense dir res, vaig sortir de l’habitació i vaig anar caminant pels quais fins a la plaça de la Bastilla i tornar. Quan vaig arribar, vaig veure que la Clara havia omplert una maleta i estava asseguda al llit, encorbada, sacsejada per les esgarrifances tot i portar posada una muntanya de xals.

—Me n’hauria anat abans que tornessis —va dir—, però necessitaré diners per pagar una altra habitació.

¿Per què no vaig deixar que se n’anés aleshores, que encara me n’hauria sortit bé? ¿Per què vaig haver d’abraçar-la i bressolar-la mentre ella sanglotava, i la vaig desvestir, i vaig ajudar-la a ficar-se al llit, i la vaig amanyagar fins que es va ficar el dit gros a la boca i va començar a respirar plàcidament?

Vaig passar el que quedava de nit assegut vora seu, fumant un cigarro darrere l’altre i llegint aquella novel·la sobre el golem de Praga, d’aquell amic d’en Kafka que ara no em surt com es diu, i l’endemà a primera hora vaig anar al mercat a comprar-li una taronja, un crosant i un iogurt per esmorzar.

—Ets l’únic home que m’ha pelat una taronja —va dir, encunyant el primer vers del poema que actualment apareix a tantes antologies—. No em faràs fora, ¿oi? —em va demanar amb aquella veu de nena que demana permís a la mare per tot.

—No.

—Encara l’estimes, la teva Clara tocada del cap, ¿oi?

—No ho sé, la veritat.

Tot i estar rebentat, ¿com és no li vaig donar diners aleshores i la vaig ajudar a mudar-se a un altre hotel?

El problema que tinc és que no sé arribar mai al fons de les coses. Tant se me’n dóna no entendre els mòbils de l’altra gent, almenys a aquestes altures, però ¿com és que no entenc per què faig les coses jo?

Al llarg dels dies següents, la Clara no hauria pogut mostrar-se més contrita, dòcil, efusiva i més ben disposada amb mi al llit, amb un ardor que el seu cos tens i previngut delatava com a fingit.

—M’ha agradat molt. Que bé —deia—. Tenia necessitat de sentir-te a dintre.

Sí, i una merda. Però jo segurament tenia necessitat d’ella. No menystingueu el bon samarità que es deleix per sortir de dintre fins i tot d’algú tan irascible com jo. Vetllar per la Clara em feia sentir una persona noble. La mare Teresa Panofsky. El doctor Barney Schweitzer.

Ara que estic davant del meu escriptori de persiana aquí a Montreal a les dues de la matinada amb una temperatura de vint sota zero al carrer, escrivint a rajaploma i fumant un Montecristo mentre tracto de posar ordre al meu passat incomprensible, incapaç de perdonar-me els pecats adduint que era jove i innocent, puc evocar amb els ulls del pensament aquells moments compartits amb la Clara que encara avui em resulten entranyables. Era una bromista amb gràcia que sabia aconseguir que m’enrigués de mi mateix, una qualitat que no s’ha de subestimar. M’agradaven molt els moments de tranquil·litat que passàvem junts. Jo, estirat al llit en aquella habitació d’hotel com un cop de puny, fent veure que llegia però en realitat observant com la Clara treballava a la seva taula. Aquell feix de nervis que era la Clara, abandonada totalment a si mateixa, concentrada, absorta, amb la cara neta de l’agitació neuròtica que sovint la desfigurava. Jo em sentia immensament orgullós del gran valor que altres persones, més enteses que jo, donaven als seus dibuixos i als poemes que havia publicat. Ja m’imaginava fent-li de mecenes. Li proporcionaria els recursos que li permetessin continuar treballant, lliure de tota preocupació mundana. Me l’emportaria de tornada als Estats Units i li construiria un estudi al camp amb les finestres orientades al nord i una sortida d’incendis. La protegiria dels trons, les serps, les pells d’animal i els maleficis. Finalment, em recrearia en la seva fama fent el sol·lícit paper de Leonard amb la seva inspirada Virginia. En el nostre cas, però, jo estaria sempre vigilant, vetllant perquè no es fiqués a l’aigua empesa per un atac de bogeria amb les butxaques carregades de pedres. En Yossel Pinsky, el supervivent de l’holocaust que es va acabar convertint en el meu soci, havia coincidit amb la Clara un parell de vegades i no ho veia clar. «No ets més bona persona que jo —em va dir—, o sigui que deixa-ho córrer. Està com un llum; abandona-la ara que encara hi ets a temps».

Però no vaig ser-hi temps.

—Deus voler que avorti, ¿no? —va dir ella.

—Espera’t —vaig dir jo—. Deixa’m pensar. —Però el que vaig pensar va ser: «Déu meu, tinc vint-i-tres anys»—. Surto a fer un volt. Ara torno.

Mentre vaig ser fora va haver de tornar a anar al lavabo a vomitar, i, quan vaig tornar, s’havia adormit. Eren les tres de la tarda, i la Clara, la insomne, dormia profundament. Vaig deixar-ho tot tan net com vaig saber, i al cap d’una hora es llevava.

—¿Ja ets aquí, vida meva? —va dir.

—Podria parlar amb en Yossel. Ens podria trobar algú.

—O ho podria provar de fer ell mateix amb el ganxo d’un penjador. Però ja ho he decidit, i vull tenir-lo, tant si és amb tu com sense.

—Si has de tenir-lo m’hauré de casar amb tu, ¿no?

—Quina proposició de casament…

—Només ho plantejo com una possibilitat.

La Clara va fer una reverència.

—Doncs moltes gràcies, príncep blau —va dir ella, i va sortir de l’habitació d’una revolada i va enfilar escales avall.

En Boogie es va mostrar inflexible.

—¿Què vols dir, que n’ets responsable?

—Bé ho sóc, ¿no?

—Encara estàs més tocat del cap que ella. L’has de fer avortar.

Aquell vespre vaig buscar la Clara per tot arreu, i al final la vaig trobar asseguda tota sola a La Coupole. Em vaig ajupir i li vaig fer un petó al front.

—He decidit que ens casem.

—Vaja, que bé. ¿No tinc dret a dir si accepto o no?

—Podem mirar-ho al teu Yijing, si vols.

—Els meus pares no vindran. Es moririen de vergonya. Senyora Panofsky; sona a dona de pelleter, o de l’amo d’una botiga de roba; a cosa de saldo.

Vaig trobar un pis per als dos en un cinquè de la Rue Notre-Dame-des-Champs, fet ajuntant quatre chambres de bonne, i ens vam casar a l’ajuntament de barri del Sixième. La núvia anava amb un barret de campana, un vel ridícul, un vestit negre de llana llarg fins als turmells i un boà blanc de plomes d’estruç. Quan el funcionari va demanar a la Clara si m’acceptava legalment com a marit, ella, que anava col·locada, se’l va quedar mirant sorpresa i li va dir: «M’han fet un bombo. ¿Vostè què faria?». En Boogie i en Yossel van fer de padrins, i hi va haver regals: de part d’en Boogie, una ampolla de Dom Pérignon i cent grams d’haixix ficats en uns peücs blau cel de ganxet; de part d’en Yossel, un joc de sis llençols i tovalloles de bany de l’Hôtel Georges V; d’en Leo, un esbós firmat i uns quants bolquers; i de part d’en Terry McIver, un exemplar autografiat del número de la revista Merlin on havia sortit el seu primer relat publicat.

Mentre preparava els papers per al casament vaig poder donar finalment un cop d’ull al passaport de la Clara, i vaig quedar sobtat de descobrir que el cognom que hi posava era Charnofsky.

—No pateixis —em va dir—, que has caçat una gentil de cap a peus. El que passa és que quan tenia dinou anys vaig fugir a Mèxic amb aquest Charnofsky, el meu professor de belles arts. Va durar tres mesos i prou, però em va costar el dot, perquè el meu pare em va desheretar.

Quan ens vam instal·lar al pis, la Clara va agafar per costum llevar-se a la matinada per escriure el seu diari o per fer els seus tortuosos dibuixos a tinta. Després dormia fins a les dues o les tres de la tarda, sortia del pis amb aire furtiu i no se la tornava a veure fins al vespre, en què se’ns ajuntava a la taula que ocupàvem al Mabillon o al Café Select amb cara d’haver comès alguna malifeta.

—Només per curiositat, senyora Panofsky: ¿on has estat tota la tarda?

—No me n’enrecordo; caminant, segurament. —I tot seguit, ficant la mà per sota de les seves faldilles enormes, deia—: T’he portat un regal. —I em donava una llauna de paté de foie-gras, uns mitjons i, una vegada, un encenedor de plata de llei—. Si és nen —va dir— li posaré Ariel.

—Sona bé —va dir en Boogie—: Ariel Panofsky.

—Jo voto per Otel·lo —va dir en Leo, amb un somriure murri.

—Vés-te’n a la merda, Leo —va dir la Clara, dominada per un dels seus inexplicables però cada vegada més freqüents canvis d’humor. Tot seguit es va tombar cap a mi—. Potser Shylock seria el més escaient, ben mirat.

Cosa curiosa, quan a la Clara li van passar les nàusees matinals, jugar a fer de pares i mares va resultar divertit i tot. Ens vam proveir d’una bateria de cuina i vam comprar un llitet de baranes. La Clara va fer un mòbil per penjar-lo a sobre, i va pintar conills, esquirols i mussols a les parets de l’habitació del nen. Jo cuinava, per descomptat: espaguetis a la bolonyesa, escorrent la pasta amb una escorredora; amanida amb fetge picat de pollastre; i, com a pièce de résistance, costelles de xai arrebossades amb una guarnició de latkes i salsa de poma. En Boogie, en Leo amb alguna de les seves amiguetes, i en Yossel venien sovint a sopar, i una vegada va venir en Terry McIver i tot, però la Clara no volia de cap manera que vingués en Cedric, que no s’havia presentat al casament.

—¿Per què no? —li vaig demanar.

—Tant és; no el vull a casa i s’ha acabat.

Tampoc tolerava en Yossel.

—Té mala aura. No li caic bé. I vull que em diguis quina una en porteu de cap tots dos.

Vaig fer-la seure al sofà, doncs, i li vaig portar una copa de vi.

—Me n’haig d’anar al Canadà —li vaig dir.

—¿Què?

—Només seran tres setmanes; un mes, com a molt. En Yossel et portarà diners cada setmana.

—No tornaràs.

—No comencis, Clara.

—¿Per què has d’anar al Canadà?

—En Yossel i jo ens dedicarem a l’exportació de formatges.

—Què dius, ara! ¿A l’exportació de formatges? Quina vergonya. Clara, t’has casat a París, ¿oi? ¿Amb un pintor? ¿Amb un escultor? No; amb un viatjant de formatges.

—Són diners.

—Pots comptar. Em tornaré boja, aquí tota sola. Vull que em posis un cadenat a la porta. ¿I si hi ha un incendi?

—¿I si hi ha un terratrèmol?

—Segurament t’anirà tan bé amb els formatges que em faràs venir al Canadà i ens farem socis d’un club de golf, si és que en teniu, i convidarem la gent coneguda a jugar al bridge o al mahjong. No em penso fer membre de cap secció femenina de cap sinagoga, i no circumcidarem l’Ariel. No ho permetré.

Vaig manegar-m’ho per registrar una empresa a Montreal, vaig obrir-hi una oficina i vaig contractar un antic company d’escola, l’Arnie Rosenbaum, perquè la portés, tot en tres setmanes de no parar. I la Clara es va acostumar, i fins i tot semblava que esperés amb impaciència, que jo agafés l’avió cap a Montreal cada sis setmanes, amb la condició que tornés carregat de pots de mantega de cacauet, uns quants paquets d’Oreos i almenys dues dotzenes de barretes de panses recobertes de xocolata de la casa Lowney’s. Va ser durant una d’aquestes meves absències que la Clara va escriure, i va il·lustrar amb dibuixos a tinta, la major part de El poemari de l’amazona, que actualment va per la vint-i-vuitena edició. Inclou el poema dedicat a «Barnabus P.», aquell homenatge commovedor que comença així:

Durant una d’aquestes vegades en què jo corria per Montreal atrafegat, quan la Clara ja estava de set mesos, en Boogie em va localitzar un dia a primera hora del matí a l’habitació de l’hotel Mount Royal.

—Valdrà més que l’agafis —em va dir l’Abigail, la dona de l’antic company d’escola que portava la nostra oficina de Montreal.

En Boogie em va dir:

—Convindria que agafessis el primer vol cap aquí.

L’endemà a les set del matí aterrava en aquell aeroport que ara no sé com es deia abans de dir-se Charles de Gaulle^[025], i vaig anar de dret a l’Hospital Americà.

—Vinc a veure la senyora Panofsky.

—¿És un parent?

—Sóc el seu marit.

Un intern jove que es mirava el seu portanotes va aixecar la vista de cop i em va observar amb interès.

—El doctor Mallory voldria parlar abans amb vostè —va dir la recepcionista.

El doctor Mallory, un home ben plantat amb cabells blancs als polsos i aires de suficiència que segur que no havia tractat mai cap pacient digne del seu talent, em va caure malament a l’acte. Em va convidar a seure i em va dir que el nadó havia nascut mort però que la senyora Panofsky, que era una dona jove i sana, podria tenir més criatures. Amb un somriure sorneguer, va afegir:

—Si li explico tot això és perquè dono per descomptat que vostè és el pare.

Em va semblar que esperava que li respongués.

—Sí.

—En aquest cas —va dir el doctor Mallory jugant amb els elàstics de colors que portava, donant-me una rèplica que segur que s’havia preparat— vostè ha de ser albí.

Mentre païa la notícia amb el cor palpitant vaig adreçar al doctor Mallory la mirada més amenaçadora del meu repertori.

—Ja ens veurem després.

Vaig trobar la Clara a la sala de maternitat amb set dones més, unes quantes de les quals estaven alletant el seu nadó. La Clara devia haver perdut molta sang, perquè estava blanca com la paret.

—Cada quatre hores —em va dir— m’enganxen unes pinces als mugrons i em munyen com si fos una vaca. ¿Has vist el doctor Mallory?

—Sí.

—«Com sou —em va dir—. Com sou». I tenia agafada aquella coseta morta i arrugada com si l’hagués tret d’una claveguera.

—M’ha dit que et podré portar a casa demà al dematí —vaig dir jo, sorprès de la fermesa amb què ho deia—. Vindré d’hora.

—No t’he enganyat, Barney, t’ho juro. Estava convençuda que el nen era teu.

—¿Com collons podies estar-ne tan convençuda?

—Només ho vam fer una vegada, i tots dos anàvem col·locats.

—Clara, hi ha roba estesa. Vindré a buscar-te demà al dematí.

—No m’hi trobaràs.

El doctor Mallory no era al seu despatx, però a sobre la seva taula hi havia dos bitllets d’avió de primera classe a Venècia i un full de confirmació de reserva per al Gritti Palace. Vaig copiar el número de reserva de l’hotel, vaig córrer a l’oficina de correus de més a prop i vaig demanar una conferència amb el Gritti Palace.

—Sóc el doctor Vincent Mallory. Voldria anul·lar la reserva per demà a la nit.

Hi va haver un silenci mentre el recepcionista passava les fitxes del fitxer.

—¿De tots cinc dies? —em va demanar.

—Sí.

—Sent així, perdrà la paga i senyal.

—No em ve de nou, mafiós de merda —vaig dir, i vaig penjar.

En Boogie, el meu guia, estaria orgullós de mi. Aquell rei dels bromistes n’havia fet de molt més grosses que aquella, vaig pensar mentre em posava a caminar d’esma, furibund, amb ganes de matar algú. Vaig anar a parar, no sé com, a un cafè de la Rue Scribe, on vaig demanar un «Johnnie Walkair» doble i em vaig posar a encendre un Gauloise darrere l’altre. De cop vaig descobrir amb sorpresa en Terry McIver instal·lat en una taula del fons amb una dona més gran que anava exageradament mudada i pintada més del compte. Creieu-me: aquella Heloïsa que feia «força goig» era rabassuda, una bola de cara botida amb més que una ombra de bigoti. De seguida que ens vam trobar amb la mirada, en Terry, igual de sobtat que jo, va treure’s de sobre el genoll la mà carregada d’anells d’ella, li va dir alguna cosa en veu baixa i es va acostar a la meva taula amb aire desmenjat.

—És la pesada de la tia de la Marie-Claire —em va dir amb un sospir.

—La carinyosa de la tia de la Marie-Claire, més aviat.

—Està desesperada, pobra —va dir en veu baixa—. Aquest matí li han atropellat el pequinès. Ja t’ho pots imaginar. Escolta, fas molt mala cara; ¿què tens?

—De tot, però m’estimo més no parlar-ne. ¿Què te la tires, aquesta puta vella?

—La mare que et va parir! —va dir entre dents—. Entén l’anglès. És la tia de la Marie-Claire.

—Entesos, entesos. I ara toca el dos, McIver.

Però no se’n va anar sense tornar-s’hi.

—A partir d’avui —va dir—, t’agrairé que deixis de seguir-me.

En McIver i la «tia de la Marie-Claire» van abandonar el cafè sense haver-se acabat el que prenien i se’n van anar ni més ni menys que amb un Ford Escort^[026], no pas amb un Austin-Healey. És un mentider de marca, aquest McIver.

Vaig demanar un altre Johnny Walkair i després vaig sortir a la caça d’en Cedric. Vaig trobar-lo al seu cafè preferit, el que freqüentaven la colla de la Paris Review i també en Richard Wright, el cafè Le Tournon, al capdamunt de la Rue Tournon.

—Cedric, amic meu, hem de parlar —li vaig dir, agafant-lo pel braç i començant a estirar-lo cap al carrer.

—Podem parlar aquí —va dir ell, desagafant-se i assenyalant-me una taula d’un racó.

—¿Què vols prendre? Et convido.

Ell va demanar un vin rouge, i jo un whisky.

—Fa anys —vaig començar dient-li— el meu pare em va dir que la pitjor cosa que li pot passar a un home és perdre un fill. ¿Tu què en penses, amic meu?

—Si m’has de dir res, amic meu, digue-m’ho directament.

—Tens tota la raó. Però són males notícies, Cedric. Ahir vas perdre un fill; el de la meva dona. Venia a donar-te el condol.

—Collons.

—Sí, noi.

—No en sabia res.

—Ja som dos.

—¿I si tampoc fos meu?

—M’estranyaria molt.

—Em sap greu, Barney.

—A mi també.

—¿Em permets que et demani una cosa?

—T’escolto.

—¿Com és que et vas casar amb la Clara, si es pot saber?

—Doncs perquè estava prenyada, i vaig pensar que era la meva obligació amb el fill que havíem de tenir. Ara deixa’m que et demani una cosa jo.

—Digues.

—¿Te la vas tirar no només aleshores, sinó també després? Vull dir després de casats.

—¿Què t’ha dit, ella?

—T’ho demano a tu.

—Collons.

—Em pensava que érem amics.

—¿Quina relació hi té, això?

Aleshores em va sortir de dir:

—Per aquí és per on jo no hi passo: que es flirtegi amb la dona d’un amic. Jo això no ho faria mai.

En Cedric va demanar una altra ronda, i aquesta vegada jo vaig voler brindar.

—Ben mirat —vaig dir—, l’ocasió s’ho mereix, ¿no trobes?

—¿Què penses fer amb la Clara?

—¿Què et sembla si te la cedeixo, nano?

—A la Nancy no li faria gaire gràcia. No m’atrau, tres en un llit. T’agraeixo l’oferiment, de totes maneres.

—T’ho deia amb el cor a la mà.

—Gràcies.

—A ella tant li és blanc com negre.

—Vigila, Barney, que si et fiques amb mi encara et clavaré una ganivetada.

—No hi havia pensat. Valdrà més que fem un altre got.

Quan la patronne ens va haver tornat a servir, em vaig posar dret amb aire insegur i vaig aixecar el meu got.

—Per la senyora Panofsky —vaig dir— amb agraïment pel plaer que ens ha donat a tots dos.

—Seu, que encara cauràs.

—Tens raó. —De cop vaig posar-me a tremolar. Vaig empassar-me el nus que se’m començava a fer a la gola i vaig dir—: La veritat és que no sé què fer, Cedric. Potser t’hauria d’hostiar.

—Em sap greu haver de dir-t’ho, Barney, però jo no he sigut l’únic.

—Què fots!

—¿No ho sabies?

—No.

—És insaciable.

—Doncs amb mi no ho era.

—¿Què et sembla si demanem un parell de cafès, i després m’hosties si t’ha de fer sentir més bé?

—Necessito un altre whisky.

—Com vulguis. Però primer escolta un bon consell. Tens tot just vint-i-tres anys, i la Clara està sonada. Treu-te-la de sobre. Divorcia-te’n.

—L’hauries de veure. Ha perdut molta sang. Fa molt mala cara.

—Tu també.

—Tinc por que pugui fer alguna bestiesa.

—La Clara és molt més forta del que et penses.

—¿Vas ser tu qui li va fer aquelles esgarrapades a l’esquena?

—¿Què?

—Devia ser algú altre, doncs.

—S’ha acabat. Finito. Dóna-li una setmana de temps perquè es refaci i llavors digue-l’hi.

—Cedric —li vaig dir, envaït de cop per una suor freda—, em roda el cap. Estic a punt de vomitar. Acompanya’m al vàter, corre.