7

Fa temps vaig acariciar l’esperança que la Miriam i jo, nonagenaris, ens poguéssim morir alhora com Filemó i Baucis. Aleshores un Zeus benigne, amb un cop suau del seu caduceu, ens transformaria en dos arbres que s’acariciarien a l’hivern amb les branques i entrellaçarien les fulles a la primavera.

Això dels arbres em recorda la tarda en què en Sean O’Hearne va estar amb la Miriam i amb mi al porxo de la nostra casa de camp, mirant el llac on temps enrere els submarinistes havien buscat en Boogie, que, segons les meves declaracions, havia sigut vist per última vegada corrent falda avall fent esses, passant pel pantalà com una exhalació i capbussant-se a l’aigua per esquivar la meva bala. L’O’Hearne va demostrar tenir una inesperada sensibilitat poètica quan, mirant-me fixament i assenyalant els arbres, va deixar anar:

—Vés a saber què dirien aquests oms, si poguessin parlar.

—És evident, què dirien, O’Hearne —va dir la Miriam—. Dirien: «Som aurons».

Al llarg dels anys posteriors a la desaparició d’en Boogie he estat no sé quantes vegades assegut en aquest pantalà desitjant veure’l sortir de l’aigua sa i bo. Ahir a la nit mateix vaig somiar que en Boogie, asserenat després de la capbussada, s’enfilava al pantalà tot sol amb la força de les mans i es posava a saltar amunt i avall a peu coix per treure’s l’aigua de l’orella.

—Res del que t’he dit no ho deia de debò, Boogie. No sé què m’ha agafat.

—Va, que som amics des de fa molt —deia ell, abraçant-me—. Sort que tens mala punteria.

—Sí, noi.

Tornem a la realitat. A la Gazette d’aquest matí hi ha una notícia per partir-se de riure que haig de retallar per enviar-la a la seductora senyoreta Morgan de Lesbianes en directe.

LES CADENES DE PRESIDIÀRIES INDIGNEN LES FEMINISTES

Un grup de presidiaris de sexe masculí d’Alabama que l’any passat van ser condemnats a treballar encadenats entre ells pels turmells en torns de dotze hores a les carreteres per segar i desbrossar les cunetes, han presentat una instància al governador dient que la seva pena és sexualment discriminatòria. El comissari de presons d’Alabama hi ha respost dient que no hi havia «cap motiu perquè no ho facin també les dones» i ha ordenat a la directora de la presó estatal femenina Julia Tutwiler de Wetumpka, a l’àrea metropolitana de Montgomery, que comenci a fer cadenes de presidiàries d’aquí tres setmanes. Elles, però, no treballaran a la carretera, sinó dintre del recinte de la presó, plantant verdures, tallant l’herba i recollint les escombraries.

Rosegat pel remordiment tot i els anys transcorreguts, fins ara he estat resistint-me a rememorar el desastrós viatge de nuvis amb la segona senyora Panofsky a París, on els cafès eren plens de records de la Clara i tenia l’esperit enterbolit per l’ànsia de veure la Miriam. Per acabar-ho d’adobar, a l’aparador de La Hune hi havia una fotografia de la Clara. Se la veia asseguda en una taula del Mabillon, i, mirant amb atenció, es podien distingir en Boogie, en Leo Bishinsky, en Hymie Mintzbaum, en George Plimpton, en Sinbad Vail, en Cedric Richardson i jo. Al cap d’un any just en Cedric va participar amb els estudiants de l’Agricultural and Technical College de Carolina del Nord en una tancada a la cafeteria d’un supermercat de Greensboro. Més tard, em sembla que l’any 1963, en Cedric va abandonar les files d’en Martin Luther King i es va incorporar a les d’en Malcolm X, i posteriorment es va dir que havia hagut de passar a la clandestinitat a Chicago, encara sense anar escortat pels seus guardaespatlles dels «Fruits de l’esglai» o com sigui que es diuen aquells assassins a sou del profeta Elies. Torno a avançar-me als esdeveniments.

La fotografia de La Hune estava posada al capdamunt d’una pila de llibres de la traducció acabada de publicar dels poemes de la Clara, que, si la memòria no em falla aquesta vegada, ja anaven per la sisena edició als Estats Units. En aquelles dates, El poemari de l’amazona s’havia traduït a setze idiomes, i, per a sorpresa meva, la fundació creada per en Norman Charnofsky feia diners. I aleshores, per consideració a les inclinacions de la Clara, en Norman va incorporar dues feministes al consell d’administració i va sembrar la llavor de la seva desgràcia.

Com que tenia la sensació que un hotelet de la Rive Gauche no seria del gust de la segona senyora Panofsky, vaig agafar una habitació al Crillon. I va ser un encert, perquè, cosa comprensible, ella encara estava emmurriada pel desastre de la nit de noces.

Convé assenyalar que, abans del viatge de nuvis, l’única vegada que la segona senyora Panofsky i jo havíem estat junts havien sigut aquells tres dies frenètics a Nova York, en què pràcticament no la vaig veure perquè no parava d’anar d’un lloc a un altre. Amb prou feines havíem començat a acariciar-nos que es desempallegava de mi i deia «Temps» mentre es tornava a ficar els pits als sostenidors i es passava una altra vegada les faldilles per sobre dels genolls. «Llàstima! Ens hi hem acostat». La primera vegada que vam fer l’amor va ser a l’habitació del Crillon, on vaig tenir la sorpresa de descobrir que no era verge.

Portar la segona senyora Panofsky a París va ser una equivocació. Sí que és veritat que ara em podia permetre anar a tots aquells restaurants bons que l’any 1951 només em mirava des de fora: Le Grand Véfour, el Lapérouse, La Tour d’Argent, La Closerie des Lilas. Asseguts a la terrassa del Café de Flore, però, amb la meva flamant esposa tota enjoiada i jo tot mudat, contemplant les despreocupades parelles joves que passejaven donant-se la mà, em sentia com els turistes rics de qui la Clara i jo ens burlàvem quan érem parella. Allò em feia estar de mal humor.

—¿Podries deixar estar la guia mentre estem aquí asseguts?

—¿Què et faig passar vergonya?

—Sí.

—¿Com amb el bidet?

—No calia que ho demanessis a la cambrera. Ja t’ho hauria dit jo, per a què era.

—¿Parles hebreu?

—No.

—¿Ets llicenciat per la McGill?

—No.

—I ¿passo vergonya?

Vaig començar a remugar.

—Fa potser mitja hora que estem asseguts aquí i potser m’has dit vuit paraules. No vull semblar malagraïda per tantes atencions, però ¿quanta estona més hi haurem de passar?

—Una copa més.

—Amb això ja són onze paraules. No he vingut a París a passar el dol per la mort de la teva primera dona.

—Jo tampoc.

—No pares de dir que el meu pare és un esnob, però a mi em consideres inferior perquè em pensava que el bidet era un bany de peus. T’hauries de mirar al mirall.

—No goso.

—Doncs mira, jo no penso estar-me aquí asseguda ni un moment més veient com mires l’infinit, perquè només ens queden quatre dies i encara tinc moltes coses per fer —va dir, traient de la bossa aquelles fitxes que tenia amb una llista dividida en tres categories: activitats imprescindibles, activitats opcionals i activitats per si queda temps—. Quedem a l’hotel a les set. I seria un detall que quan anem a sopar encara estiguessis serè; seria d’agrair, per variar.

A mesura que l’habitació de l’hotel s’anava omplint amb les seves compres, vaig començar a sentir-me com un personatge d’aquella obra d’aquell romanès, ja sabeu qui vull dir^[048]. Va escriure’n una en què en Zero Mostel es convertia en un elefant; no, en un hipopòtam^[049]. L’obra es deia Cadires, ara me’n recordo, i el nom de pila de l’autor és el mateix d’aquell que va entrenar els Expos els primers anys; Gene Mauch, es deia. No el dramaturg, sinó l’entrenador de beisbol. «¿Un romanès que es digui Gene?». Deixem-ho córrer. A l’obra, l’escenari s’omple de mobiliari fins que els personatges no hi caben, i era el que semblava que passés a la nostra habitació d’hotel, que era com una carrera d’obstacles.

Vaig observar, perplex, com el sobre del tocador quedava tot cobert d’ampolles de perfum, colònia, xampú i olis corporals; pintallavis arrenglerats com si fossin bales; envasos de sabons d’olors diferents; capses amb esprais, sals de bany i pólvores; una esponja marina; pots de crema reconstituent i tubs d’ungüents misteriosos; llàpissos de celles; polvorera amb recanvis. Per tot arreu m’entrebancava amb capses i bosses de botigues del Boulevard de la Madeleine, del Faubourg Saint-Honoré, de la Rue de Rivoli, de l’Avenue George-V i del Boulevard des Capucines. Hi havia conjunts, amb accessoris a joc, comprats a Courrèges, Cardin i Nina Ricci, i una bossa de nit de Lanvin. I si la segona senyora Panofsky era llicenciada per la McGill era per alguna cosa: quan jo ja feia estona que dormia, ella es dedicava a tallar amb compte amb una fulla d’afaitar les etiquetes de marca que haurien delatat l’origen dels vestits que enviava a casa i els hi cosia les etiquetes d’Eaton’s, Ogilvy’s i Holt Renfrew que havia portat de Montreal.

Vam visitar el Louvre, el Jeu de Paume i el museu Rodin, on, proveïda d’una llista de les obres principals, hi donava un cop d’ull, les marcava a la llista i passava a la següent. Quan només feia quatre dies que érem a París va tenir l’alegria de poder passar a les activitats opcionals.

Jo sóc una persona impulsiva, una persona que s’estima més cometre errors que no saber-li greu haver deixat de fer alguna cosa, i una de les pitjors que he fet van ser el meu festeig llampec i el meu casament amb la segona senyora Panofsky; però això no és disculpa pel comportament nefast que vaig tenir durant el nostre viatge de nuvis. Ella devia estar desconcertada, perquè jo tant estava malhumorat com, mogut pel remordiment, atent fins a l’exageració i decidit a fer que el nostre matrimoni funcionés. Un dia al vespre, fingint entusiasme per la seva última adquisició de Dior o de Lanvin, que m’havia ensenyat posada a l’habitació, vaig portar-la a sopar en un dels restaurants de la seva llista, i després vaig demanar-li amb intenció pels parents seus que jo havia conegut a la festa de casament, nou-rics que esperava no haver de veure mai més, fent veure que m’interessava per les seves respostes interminables; i al final, com si m’hagués vingut de cop al cap, vaig dir.

—Tens raó, i també hi havia aquella noia, no m’enrecordo de com se deia, que anava amb un vestit de nit blau de gassa amb volants i que es creia qui sap què però tampoc n’hi havia per a tant.

—¿La Miriam Greenberg?

—Sí, em sembla que sí que es deia així. ¿També és parenta?

—No. Ni tan sols estava convidada.

—Així ¿va tenir el valor de presentar-s’hi sense més ni més? Déu n’hi do quina barra.

—Va venir amb el meu cosí Seymour.

Simulant un badall, li vaig demanar.

—¿Són parella?

—No ho sé.

—Tant se val. Va, anem al Mabillon a fer l’última.

—Si et sembla que encara no has begut prou, m’estimaria més anar al Harry’s Bar.

La meva senyora de les llistes s’havia preparat a consciència i s’havia mirat manuals de sexe que no eren a la biblioteca jueva, i n’havia omplert fitxes amb notes i esquemes. Vaig quedar parat de descobrir que sabia què eren la feuille de rose, el gamahuche, el pompoir, el postillonage, el seixanta-nou, el saxonus i fins i tot l’ostra vienesa, i cada nit li pregava que provéssim una cosa o una altra. La segona senyora Panofsky es consagrava als seus plaers de forma implacable; la vida, per a ella, era un examen que s’havia d’aprovar.

—¿Què li deu trobar, al teu cosí Seymour?

—¿Ja estem? —va demanar ella, eixugant-se la boca amb el llençol.

—Tu decideixes el programa, no jo.

—Ecs. No entenc què hi troba, la gent. —Va anar a rentar-se les dents i a fer gàrgares i va tornar—. ¿Què era això tan important que em deies?

—No era important; només deia que què li deu trobar al teu cosí Seymour, aquell pobre infeliç.

—¿Qui?

—Noi, no recordo mai com se diu. Aquella noia del vestit blau de gassa amb volants.

—Vaja… —Em va mirar fixament i em va demanar—: ¿Em sabries dir què portava, jo, avui, per dinar?

—Un vestit.

—Molt bé; un vestit; no anava amb camisa de dormir. I ¿de quin color era?

—Ai, no m’atabalis.

—¿Què no et pots treure la Miriam Greenberg del cap, potser?

—Tranquil·la. Només he dit que no entenia què li trobava a en Seymour.

—En Seymour té un Austin Healey. També té un veler per a sis persones a no sé quina illa del Carib. Ha d’heretar una casa de pisos de Sherbrooke Street i no sé quants centres comercials, pobre infeliç.

—¿Creus que és una caçafortunes, doncs?

—No sé quantes vegades la dec haver vist amb aquest vestit blau amb volants que no et pots treure del cap; deu tenir deu anys, i segur que és comprat en unes rebaixes de gener al Macy’s. És normal que vulgui millorar de condició, ¿no?

Després hi havia les trucades que feia cada dia a la seva mare.

—No em puc entretenir, perquè estem a punt de sortir. No, a sopar no; aquí tot just són les set. Apéritifs, mama. En un cafè de Montparnasse. Le Dôme, em sembla que es diu. Sí, sí que m’enrecordo del que va dir la tia Sophie, i només prenc aigua d’ampolla. ¿Ahir al vespre? Ui, vam anar a sopar en aquell restaurant tan maco que es diu La Tour d’Argent. T’enamoraria; s’hi puja amb ascensor, i a dalt tens una vista de Notre-Dame tota il·luminada. Semblava que en Charles Laughton hagués de despenjar-se d’alguna de les gàrgoles en qualsevol moment. És broma. La seva especialitat és l’ànec premsat, i cada un està numerat i et donen una postal amb el número; ja te l’enviaré avui. ¿Saps qui teníem asseguda dues taules més enllà? L’Audrey Hepburn. Sí, ja sé que la Jewel és admiradora seva, però ja tinc una cosa per a ella. No, no vaig poder; en Barney hauria passat vergonya. No em deixa ni que demani un menú com a record. Com que no he viscut mai a París per deu centaus al dia, em mira com si fos una criminal de guerra o una cosa pitjor. És broma. No, mama; ens entenem bé. ¿Mana? Doncs portava el Givenchy nou; ja veuràs quan me’l vegis posat; fes una abraçada ben grossa al papa i digue-li que moltíssimes gràcies. ¿Mana? Doncs és un vestit negre llis de seda i llana, amb cintura alta i llaç i el vol just sobre genoll. Ui, no, el vestit «sac» ha passat a la història. Ja no està de moda. Però no en diguis res a la Pearl ni a l’Arlene; que ho descobreixin elles mateixes ara que s’han gastat tant en els vestits de la temporada passada. No pateixis, dona! Cada dia, quan arribem a la nit, encara que sigui tard, em guarden les joies a la caixa forta. Sí, sí; la màquina de retratar també, que ja m’enrecordo de quant va costar. La deixo aquí a l’hotel, de fet. En Barney no vol que la porti pel carrer perquè no vol que ens prenguin per turistes. Aviam si me’n recordo: de primer vaig prendre un salmó fumat que feia venir salivera. No, aquí no el serveixen amb formatge fresc. No; en Barney va prendre cargols. Sí, ja ho sé; però a ell li agraden. No, jo no podria. Ni ostres tampoc, la veritat. Li vaig haver de demanar que em tragués la panera del davant perquè m’hauria acabat tot el pa i tota la mantega. És de Normandia; se’t fon a la boca. De segon vam prendre ànec tots dos, i per postres creps. Ui, no m’ho facis dir, però era negre i era bastant car. No, no me’n queixo; però segur que va impressionar el sommelier, perquè primer ens va mirar fent una ganyota. Sí; amb cafè i puro. Una copa de conyac bo; no, dues. Et porten un carro ple d’ampolles. No, aquí no escalfen les copes. Ja ho sé; però no pots agafar el Ruby Foo de referència, perquè enlloc d’on hem anat aquí a París les escalfen. Sí, en va prendre un parell, ja t’ho he dit. ¿Mana? Sí, ja l’hi diré, però no m’ha de portar a casa amb cotxe, i a més a més som al viatge de nuvis. ¿Què ja s’ho trobarà? ¿Per què ho dius? ¿T’ho ha dit el doctor Seligman, això? Doncs no és un problema que tingui, de moment; i per molts anys. ¿Com, que t’ofenc? Mama, que sóc casada. Es pot fer. Sí, dona, és clar. Doncs el vaig despertar a les set, em vaig raspallar les dents i em vaig rentar els cabells i ¿saps què vam fer? Ens vam dutxar junts. No ho expliquis al papa, que s’escandalitzarà. Segur que tu mateixa t’has posat vermella. És broma. Hauries de veure quins barnussos tenim; i els sabons són de Lanvin. Sí, no pateixis; ja n’he ficat tres pastilles per a tu en una maleta. Ara que hi penso, avui me n’hauria de comprar una altra per ficar-hi tot el que he comprat. Ja ho sé, mama, que l’oncle Herky m’ho podria aconseguir a preu de majorista, però ho necessito ara. No m’he pas enfadat. No he aixecat pas la veu. T’ho ha semblat. ¿Mana? Sí; torna la cintura cenyida, i jo encara no la tinc malament. No, no sóc cínica. ¿Quantes vegades t’hauré de dir que tens una figura estupenda, per l’edat que tens? És de Dior. Sí, l’he portat aquest dematí. Ui, em mirava tothom. És de seda salvatge blau cel amb coll drapejat, i a sobre hi portava la rebeca que m’he comprat, de Chanel, de llana rústica beix amb cordó blau marí. Si la porto a la sinagoga per cap d’any, segur que l’Arlene es mor allà mateix. I ja veuràs quan vegis les sabates i la bossa a joc. Digues al papa que m’està malacostumant, però que no em queixo. No l’hi diguis, però li he comprat un fulard de seda a Hermès i uns botons de puny de perles i una camisa a Cardin; a tu no et dic què t’he comprat, però em sembla que t’agradarà. Mama, et juro que no me’n ric, del tipus que tens. Segur que totes les dones de la teva edat et tenen enveja. No, no me n’he descuidat, de la Jewel i l’Irving. Seria molt «propi de mi», ¿oi? Estic comprant tot el que vas apuntar a la teva llista. Prou, mama. Ningú enviarà fotografies al rabí Hornstein. És clar que tanquem la porta amb clau, quan ens fiquem a la dutxa junts; però avui dia no és cap delicte. No hi ha cap mal, a obtenir plaer del nostre cos. Ja ho sé; ja ho sé, que ho dius a fi de bé, però t’agrairé que ho deixem aquí. No t’acuso de tafanera. ¿Com vols dir que se’m nota en el to de veu? No comencem. Ah, mama, en Barney va veure un article al Herald Tribune que deia que pot ser que els Canadiens es venguin en Doug Harvey, i vol saber si és veritat. Ja ho sé, que no llegeixes mai les pàgines esportives, però no et costa gens mirar-t’ho. Mama, no t’imagines que bonic que és tot això. ¿Mana? No és veritat. No dic que Montreal sigui lleig. Ui, sí que estàs susceptible, avui. Si no sabés que ja no et ve, pensaria que tens la regla. No ho dic per burlar-me’n. Ja ho sé, que a mi també em passarà, i espero que quan em passi ho acceptaré més bé que tu. Torna-hi! És la veu que tinc; i, si no t’agrada el meu to de veu, potser valdrà més que pengi. D’acord, d’acord; perdona. No, no li agrada gens anar a comprar; però vam quedar per dinar. ¿Mana? Es diu Brasserie Lipp. Vam prendre xucrut, una especialitat seva. No, perdona; de primer ell va demanar ostres. Jo no, mama. Si t’haig de dir la veritat, per això, no ho vaig fer per cap principi religiós. Jo vaig prendre ous dusos amb maionesa i salmó amb patates rosses. No; ell va prendre cervesa, i jo vi blanc. Una copa i prou, mama; no hauré d’anar a Alcohòlics Anònims, quan torni. Ah, i en Barney se’n va tornar a l’hotel a fer la migdiada. Sort que no sabia que tenia intenció d’anar a comprar-me sostenidors i llenceria, perquè és l’única ocasió en què vol acompanyar-me. Li porten una cadira i s’hi instal·la amb un somriure satisfet per veure les dones que entren i surten. ¿Què potser t’estimaries més que fos com el teu pobre cosí Cyril, mama? No, no és homosexual; i ara. ¿Com vols que ho sigui, un membre de la nostra estimada família? Només és un solter de cinquanta-cinc anys que continua vivint amb la seva mare i se subscriu a totes les revistes de culturisme que es publiquen, i li van demanar que deixés de rondar per la piscina de l’YMCA quan hi havia els nens de les escoles. Perdona. Tens raó, no l’hi van demanar. Va ser una cosa que es va dir. Hi va deixar d’anar. Jo trobo, per això, que tots plegats li hem fet molt mal psicològicament obligant-lo a fer veure que és una cosa que no és. No, en això t’equivoques; en Barney creu que és molt intel·ligent. I a més a més li cau bé. Han anat a sopar tots dos més d’una vegada. ¿Què me’n dius? ¿Aquest vespre? Hi ha un ballarí de claqué que actua en un club de Pigalle, i en Barney el vol veure. Sí, mama; és aficionat a l’hoquei i li agrada el claqué; ¿creus que hauria de demanar el divorci? Ara sí que hauria de penjar, de veritat; estem a punt de sortir. Records per a tu i per al papa de part d’en Barney. No, no m’ho invento. M’ha dit que us ho digui. Ja continuarem parlant demà.