I

L’ALEIX DE LES TÒFONES

¿A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni?

Era tan xaruc, xaruc, que, mentres els uns deien que tenia més de noranta anys, d’altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l’esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d’aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa de que ja havia sigut enterrat una vegada, però que com que era bruixot i tenia part amb el dimoni, i ademés era tan ric, tan ric, havia fet mans i mànigues per a descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixia una festa a la missa matinal que un capellà foraster deia a l’ermita de Puiggraciós, tothom se’l mirava de cua d’ull, amb una mena de rancúnia estranya, que tenia quelcom d’enveja i potser fins quelcom d’admiració.

—Ves qui en daria dos quartos d’aquest vellot! —deia un bover, amb estranyesa.

—I tantes dobles com té enterrades! —responia un llenyataire, amb aires d’home enterat.

—Llamp que el toc! —exclamaven els demés, plens de cobdícia—. Aixís se li tornessin escorpins!

Però lo cert és que al jaio semblava que no li feien fred ni calor totes aquelles malvolences i mirades de reüll.

Encorbat pels anys i amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, passava tot taujà i com qui fa l’orni, a tall d’home refiat que se sent guardades les espatlles per dos gossarros que l’acompanyaven sempre, bo i flairant arreu i reganyant els ullals.

Fos per por dels gossos, fos per por del jaio, la mainada fugia esfereïda cada cop que els veia comparèixer; i només calia cridar «Mireu que ve l’Aleix!» per a què les criatures corressin a arrupir-se sota les faldilles de les mares. Tan solament s’hi atansaven els més ganassasses, i encara per a fer el valent o per a pidolar-li qualque cosa.

—Aleix… ¿me voleu dar un quarto? —feia algun bordegàs.

—Nu, nu —responia el jaio, amb un parlar tot emborbossat, tot fosc.

—¿I per què no?

—Parque nu’n tenc pos de cortus ju…

—Oi que sí, que en teniu!

—Nu, nu.

—Bé feu forrolla amb les tòfones…

—Tufunes… Nu’n cercu pos.

I com per a escórrer el bulto a les preguntes i a la requesta dels pidolaires, el vell girava cua de seguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, an aquells veïns de les quasi desertes fondalades de Montmany, que, d’ençà que estaven sense rector a la parròquia, tot lo més se veien algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l’Aleix, amb una lleugeresa que semblava mentida per als seus anys, davallava cap el sot de l’Uià, traspassava la pineda de la Rovira, seguia el relleu de la cinglera de Bertí, s’endinsava en la boscúria de l’obaga, fins que a l’arribar al collet de l’Ensulsida, com una serp que es fica al cau, s’esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní.

* * *

Aquelles quatre parets esquerdades sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d’estrelles, eren la seva estada, el seu amagatall. D’allí sortia cada jorn a punta d’alba, encaminant-se cap a solei, per a empendre la cacera misteriosa de les tòfones.

—Les condemnadotes prou s’entafuren… pro ju les amarro pu —mormolava el vell tot cargolant-se i rient per sota el nas.

I, com hi ha nell, que podia ben bé riure, perquè, amb els anys i panys que resseguia els racons i raconets de les feréstegues clotades, pla sabia a on jeien les remaleïdes! ben acotxadotes sota terra… Rellamp que les toc! Per a escapar de ser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos… i com que són tan males pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però això sí! ben orejats per l’aire i ben escalfats pel sol de migdia… Per això s’aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assoleiades, mig a la fresca…

De cent passes lluny ja coneixia el jaio els llocs preferits per la perfumada trumfa; i quan passava per la vora d’un pollancre, d’una alzina o d’un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, i tot seguit sabia si hi havia allí res per a pelar. Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrere, trico, trico, amb un sarró a l’esquena i un caveguet a la mà. Aixís passaven de vegades hores i hores… però tan bon punt lladrava un gos bo i rascant prop d’una bardissa o d’un matoll de roldor, saltava el vell com una llagasta cap al seti de la fressa, i amb un cop d’ull ne tenia prou per a reconèixer el paratge.

Si veia que la terra s’alçava com inflada, amb el mànec del càvec picava sobre la inflor, i, per mica que el terreny fes soroll de buit, el jaio, amb una ganyota de satisfacció, semblava que digués: «Per tot te deixo!». Per a què el tret fos segur, només mancava que vegés surar, sobre l’indret, els vols de mosquits morats que ronden enllepolits per la flaire de la trumfa… Allavores s’ajupia, i vinga cavar amb cuidado, vinga aixecar la crosta de terra amb suavitat… fins que apareixia el sospirat tresor. Una per una anava collint les tòfones, una per una les netejava amb afalec, una per una les amorosia amb el palmell de la mà… i, després de contemplar-se-les un rato, tan negretes, tan polides, tan bonicoies, les desava amatent dins del sarró.

Aleshores se disposava a tornar al cau…, però abans cridava als gossos i s’assegurava bé de si es veia ningú per allí als voltants… Escoltava una estona amb el cap arran de terra, pegava mirada ençà i enllà, amb les mans fent ventalla sobre els ulls… i, si no hi havia entrebanc, se les emprenia, trico, trico, cap a l’amagatall de Romaní. Calia vigilar, calia fer l’ull viu. Eren tan verros aquells llenyataires de l’Ensulsida! ¿I els pastorots de l’obaga? El dimoni que els va fer!

Per això, quan arribava al casalot enrunat, no es podia estar de fer una llengota a tots aquells brètols remaleïts que li envejaven els quartos. Per això no es descuidava mai d’allargar el braç envers les cases veïnes de les fondalades, mormolant aquestes paraules de bruixa, mentres remenava el puny clos:

—La figo vus fai a tuts!

* * *

Se pot ben dir que l’Aleix era la temptació eterna de tot Montmany. La figura cargolada del jaio omplia de dia i nit el pensament de la gent trista i miserable que habitava les cases escampades per aquells sots. Sobretot al vespre, quan, al voltant de la llar mig apagada, engolien homes i dones les mossades d’un pa negre i florit, o s’empassaven els tragos amidats d’un vinot agre, no podien arrabassar-se del pensament el record de l’avi de Romaní, que tantes dobles guardava sota terra. Tèrbols propòsits de robo i de mort els passaven, com fantasmes sagnants, per l’espessa imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anaven donant voltes an aquella idea sinistra que els capficava contínuament, per més que quasi mai en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la cabòria, saltava un pastor dient: «Avui so vist a l’Aleix»; i tots alçaven el cap esfereïts, com si, deixondint-se del somni afrós que els perseguia, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments.

—I… ¿a on l’has vist? —preguntava l’amo, fingint un to d’indiferència.

—Lo so vist sota les feixes de Cal Sunyer.

—Devia anar a vila… —insinuava la mestressa.

—Potser a ciutat… —deia algú altre.

I altre cop tornaven a quedar tots callats i somiosos, pensant fins a on hauria arribat, fent càlculs sobre quin dia tornaria, imaginant quants quartos deuria dur d’aquelles tòfones que tant s’adineraven a ciutat… De tants anys d’espiar-lo nit i dia, se pot dir que li tenien els passos tots comptats. Grans i xics sabien que un cop cada mesada eixia amb el bulto de les tòfones; que a la tornada s’aturava al Figueró a proveir-se de vianda i beure, i que sempre venia carregat de carn de moltó i amb pa de fleca al corn de la manta.

Prou hi havia hagut, més d’un cop i més de cent, qui havia intentat sorprendre’l pel camí i fer-li donar els diners, o engegar-li una escopetada de trascantó, o estimbar-lo al passar per dalt del cingle…, però les males intencions no havien anat avant, perquè, fins els més desanimats, aixís que arribava l’hora de fer el fet, sentien una mena de por estranya davant d’aquell home misteriós que, segons deia la brama, ja havia sigut enterrat un cop i tenia part amb el dimoni. I la mateixa temença que el jaio, inspirava a la gent el casalot de Romaní. Ningú gosava atansar-s’hi gaire; i, si bé es deia que era per respecte als gossos, lo cert és que tothom pensava amb certa basarda: «Qui sap què hi deu haver darrere la negror tremolosa d’aquelles tàpies mig enfonsades!». Tot lo més que feien els pastors, al trobar-se a tret de pedra de les runes, era engegar-hi un roc amb el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres ells s’escorrien rostos avall, tot persignant-se i mormolant: «Jesús!».

* * *

Però, en això, va venir un dia en què va començar a córrer la veu de que a l’Aleix no se’l trobava en part del món. Qui sap de quantes setmanes ençà que no l’havia vist ànima viventa, ni dels pastors que guardaven ovelles al bosc de Brera ni dels pilers que feien carbó a solei! Sense saber com ni per què, el jaio havia desaparegut tot d’un plegat, com si el dimoni se l’hagués endut. Quan, saltant de casa en casa, va començar la nova a esbargir-se per les clotades, una ànsia estranya feia batre el cor de tots els veïns. Dintre de cada casa no es parlava d’altra cosa.

—¿Què deu haver passat?

—Potser s’ha mort…

—Potser ha fugit…

—Hauríem d’arribar-hi.

—Pla s’hi ha d’anar!

I mentres, sense saber-ho els uns dels altres, tots els escampats veïns emprenien la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de recança, pensaven amb les ocasions que s’havien deixat perdre de fer els comptes al vellot. L’un recordava el dia que el va trobar sobre la cinglera de Bertí… i no va gosar a ventar-li empenta. L’altre es penedia de no haver-li deixat anar la perdigonada de balins aquell capvespre que el va veure pel torrent de la Rovira. «Que en vaig ser de bèstia!», rumiaven entre si. I era tan forta la dèria que els trasbalsava el pensament, que havien de fer esforços per a dissimular-se-la ells amb ells quan se trobaven amb altres colles que caminaven guiades pel mateix fi.

—¿A on aneu? —preguntaven uns.

—Nosaltres a Romaní… ¿I vosaltres?

—Nosaltres també.

—Hem pensat… «potser aquell home està malalt… i si podem fer-li alguna cosa…».

—Lo mateix hem dit nosaltres… «si el podem assistir amb res…».

Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a Romaní, van trobar la casa buida. Ni jaio, ni gossos, ni mobles, ni res enlloc. Per terra, escombrots i runa; per les parets, teranyines; per les obertures, branques d’heura tapant esquerdes i forats. Ja els queia a tots l’ànima als peus, quan, vora del llindar, se van adonar de que la terra estava somoguda… Tots varen córrer cap allí, atiats per la cobdícia. Varen descalçar la terra, varen trobar un buit, i dintre el buit una gerra. Els uns se miraven amb els altres amb desconfiança, de cua d’ull, perquè tots volien apoderar-se del tresor…, però una mà més llesta que les altres va alçar el tap de la gerra, i tothom va veure que a dintre no hi havia ni sombra ni senyal de res. Hi va haver homes que van alçar el puny enlaire, com amenaçant vagament el record maleït del jaio que de semblant manera es befava d’ells.

—Sota terra siga! —deien uns.

—Aixís se l’enduguin els dimonis! —mormolaven els demés. I quan, moixos i escorreguts, baixaven altre cop cap a les clotades, mastegant conjurs i malediccions, semblava sentir-se de dalt dels cingles una veu tota mofeta que deia:

—La figo vus fai a tuts!

* * *

D’això ja havien passat setmanes, ja havien passat mesos…, quan veus aquí que, un dia, a un pastor de Can Sunyer li va semblar veure a l’Aleix entre les alzinelles més altes del bosc de Brera. «Ai vatua l’home consagrat! —va exclamar entre si el pastor—. ¿No és aquell, el jaio? Sí que n’és, mal llampus! Sí que l’és!». I, quan va ser vespre, ho va contar a la gent de casa, aplegada a la vora de la llar, cadascú amb son plat de trumfes aixafades.

—No ho creuríeu pas… Avui, entre els matolls més alts de Brera, m’ha semblat veure a l’Aleix…

—¿Vols dir? —li va respondre amb aires d’incredulitat l’avi Sunyer.

—I ca! —va afegir el pubill.

—No pot pas ésser! —varen recalcar els demés.

I tant varen dir, tant varen dir, que a l’últim va pensar el pastor: «Potser sí, que ho has somiat…».

Però lo bo va ser que, un altre dia, an el porquerol del Malaric també li va semblar llucar al jaio pels encontorns del serrat de Puiggraciós. I l’endemà ja no varen ser dos ni tres, sinó qui-sap-los, els que el varen veure en llocs diferents.

—Jo avui el som vist sota les feixes del Lledonell —deia en Pau Boget a uns pastors que s’havien aplegat sobre el coll de Can Ripeta.

—Doncs jo també el som vist a les rourelles de la Rovira… —va respondre un rabada.

—I jo als voltants del Bosc Negre —va fer el pastor de Can Prat.

—I equina hora era, quan l’has vist?

—Jo?… Uns tres quarts de vuit, serien…

—Jo també. Vuit hores no eren encara…

—Doncs… a la mateixa hora me’l so trobat jo.

I com que tothom l’havia vist a un mateix temps en paratges tan distants, aquells guardadors d’ovelles i moltons varen quedar tot capficats, tot rumiosos, pensant amb aquell home del diastre que tenia el do meravellós d’aparèixer’s des de l’un cap a l’altre cap del terme, a la mateixa hora justa i cabal. I aquella cabòria dels pastors se va encomanar altra volta a tot Montmany. Des d’aquell punt, la figura recargolada del jaio de Romaní va tornar a ser, de nit i de dia, la dèria, el fantasma dels bosquerols.

—Dimoni d’home! Dimoni d’home! —se deien de baix en baix—. Sembla que hi ballin les bruixes, en tot això.

N’hi havia que pensaven que allò podia ser un miracle; n’hi havia que creien que allò era cosa de mal art.

—Ves com pot ser, això de viure més que tothom i d’aparèixer alhora a tants indrets, i de fondre’s un home igual que mort, i d’eixir a lo millor, trescant per valls i serres com una guineu! Ves com ira de bet pot ser això, sense tenir un pacte amb el mal esperit!

I els uns feien la creu amb els dits polsos, com per a allunyar la mala cosa, tot barbotegant:

—Déu mos lliuri, Déu mos guardi!

I d’altres se persignaven tremolosos, exclamant:

—Jesús, Maria i Josep!

* * *

Però, entremig de totes aquelles coses tan estranyes, tan misterioses, lo que potser els capficava més de tot era saber a on tancava l’Aleix de part de vespre. Perquè, lo que és al casalot de Romaní, pla sabia tothom que no hi havia ficat mai més el nas des del dia que va semblar que s’hagués fos com una llenca de boira.

De les parets enrunades del catau se n’havien fet amos i senyors, ja feia dies, els pastors i llenyataires d’allí als volts. Uns cops per a desar-hi les eines i els morralets, altres cops per a ficar-hi les ovelles a da’ls-hi sal, allò gairebé era sempre un seguit d’entrar i sortir.

Doncs, si no era allí dintre a on passava la nit… ¿a on llamps de Déu dormia, el gran janfúmer? Al ras no podia ser, amb les glaçades i les mullenes que feien. A l’hostalet de Puiggraciós tampoc, perquè ja s’havia anat a preguntar-ho als ermitants, i els ermitans havien dit que no. Com més anava, el misteri de la vida d’aquell home, més fondo esdevenia i tenebrós.

Allavores va ser quan alguns veïns varen dir: «Calla! ¿I si per a anar a passar les nits s’hagués aparroquianat a l’església, el vell xaruc?». Com feia tant temps que restava abandonada de tothom, només servia de niu als aucellots que anaven a ajocar-s’hi, entrant per l’obertura dels finestrals. Quina en fora! Quina en fora!

Però varen baixar a rondar l’església, varen trucar diferents cops, varen mirar per la reixeta de la porta… i res. Se veia com els aucellots volaven d’una banda a l’altra de cornisa, com se posaven sobre l’ara dels altars, com entraven i sortien per les finestres… però, de l’Aleix de les Tòfones, ni una ungla de dit.

Ben al revés de deixar-se veure, ja feia dies que més aviat se’l trobava a mancar pertot arreu. «A on jaurà, a on deurà ser, a on haurà anat a raure?», pensava tothom. I molts ja tenien coll avall que s’havia tornat a fondre per una temporada…, quan, veus aquí que un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminant-se cap a Puiggraciós.

Els homes que jugaven a la brisca a l’era de l’hostalet varen plegar el carter, l’un darrere l’altre, pensant que havia arribat l’hora de fer els comptes a l’Aleix. «O ara o mai», rumiaven. «O ara o mai». «Amb aquestes anades i vingudes, el millor dia fuig amb les dobles i no li veiem mai més la pell». «Primer, que la quitxalla li pidoli els quartos… i després, aixís que giri l’esquena», pensava cadascú pel seu cantó, «s’ha de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s’allunya als gossos a cops de garrot».

L’Aleix, entretant, s’atansava a les taules mig somrient per sota el nas, com si olorés les males intencions dels bosquerols. I tant com més s’atansava, més s’adonaven els jugadors de que el jaio anava sense gossos, i tot miserable, tot espellifat, tot brut… Els xicots ja es disposaven a demanar-li diner, com de costum…, mes allavores el jaio, com si els volgués guanyar la vantatge amb el pensament, va allargar la mà a tall de captaire i, amb una veu compassiva que enternia, va posar-se a exclamar fent cantarella:

—La buna gent…, la buna gent… ¿Nu vulríeu fer-mi una graci de caritat per mur de Déu?

Grans i xics varen quedar desarmats al sentir això. ¿L’Aleix, pobre? ¿L’Aleix, sense gossos? ¿L’Aleix, sense tros de jupa ni camisa? ¿L’Aleix, demanant-los caritat? Amb un tancar i obrir d’ulls tota la cobdícia que sentien se’ls havia tornat ràbia, ràbia de veure’s altre cop desenganyats.

—Ves a l’infern a captar tions encesos! —va cridar un llenyataire, enfurismat fins al capdamunt.

I el jaio, bo i rient per sota el nas, trico, trico… trico, trico… va tocar el dos de seguit, pensant que amb aquella treta sorneguera s’havia ventat les mosques de damunt per sempre més.

—Ara ningú m’inquietarà… Ara podré dormir tranquil… —anava dient l’Aleix de baix en baix.

I en sent un tros lluny, darrere uns pins, no es va poder estar de girar-se de cara a l’hostalet, i, entre una rialleta endimoniada, va remenar unes quantes voltes el puny clos, tot mormolant amb gaubança:

—La figo vus fai a tuts!…