NOTÍCIA EDITORIAL
Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910) va participar molt intensament en la vida cultural de l’última dècada del segle dinou i la primera del vint. Ho va fer sobretot des de la premsa: va col·laborar a la revista L’Avenç (1891), va ser redactor i crític d’art de La Vanguardia (1892-1898) i finalment redactor en cap de La Veu de Catalunya (d’ençà que La Veu es va convertir en diari, l’1 de gener del 1899, i fins al dia que Casellas es va suïcidar, el 2 de novembre del 1910). En el món de l’art, hi va intervenir com a crític —amb els articles aplegats pòstumament en dos volums titulats Etapes estètiques (1916 i 1918)—, com a historiador (des de la Junta de Museus de Barcelona) i com a col·leccionista privat; en el camp del teatre, va ser un dels introductors de Maeterlinck a Catalunya (i va arribar a fer d’actor en la representació de La intrusa a la Festa Modernista de Sitges del 1893); però el seu talent d’escriptor el va desplegar especialment en el conreu de la narrativa, amb la novel·la Els sots feréstecs (1901) i amb els contes aplegats als volums Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909).
El 19 de març del 1899, Casellas va publicar «L’Aleix de les tòfones» a La Veu de Catalunya: era la primera d’un seguit d’evocacions de personatges que poblaven els seus records d’infantesa a Montmany i els Cingles de Bertí (al límit entre el Vallès Oriental i Osona). Aviat aquelles evocacions se li van anar articulant en un ordit argumental que gira al voltant de la figura de mossèn Llàtzer; poc després que aparegués l’última narració al diari, Casellas les aplegava totes, reestructurant-les i introduint-hi les modificacions necessàries per travar el conjunt, en la novel·la que la Llibreria Francisco Puig va publicar el març del 1901 amb el títol Els sots feréstecs. Era la primera novel·la del modernisme català, i va obrir camí a obres tan remarcables com Solitud (1905), de Víctor Català, o Josafat (1906), de Prudenci Bertrana.
D’ençà d’aleshores, Els sots feréstecs ha estat gairebé permanentment a l’abast dels lectors, amb un seguit d’edicions que n’han normativitzat i intervingut el text en diversos graus i maneres. En aquesta edició hem pres el text que Jordi Castellanos va establir el 2001 (Edicions 62, El Cangur-Butxaca), basant-se en l’edició crítica que ell mateix havia publicat el 1996 (Curial). És, doncs, un text del tot respectuós amb el lèxic, la morfologia i la sintaxi, i fins i tot amb la puntuació, de la primera edició de l’obra: un text prenormatiu en què només s’ha modernitzat l’ortografia. Hem modificat, però, algunes de les solucions de Castellanos (desaglutinant, per exemple, formes com abaix, aon, aprop i peraque, que escrivim a baix, a on, a prop i per a què) i hem ajustat els criteris ortotipogràfics als que apliquem normalment en aquesta col·lecció.
JORDI CORNUDELLA