V

MAL SOMNI

—Josep!

—Missenyor…

—Mariagna!

—Missenyor…

—Mireu… he determinat cridar a la gent de la parròquia i fer-la venir aquí a la rectoria… Haig de provar si, tot i sent ànimes fredes com són, els faig pujar a les galtes la vergonya ensenyant-los la misèria de l’església. Vull veure si, an aquests morts de les tristes clotades, Déu els toca el cor i els ressuscita… Amb això, Josep, vós pujareu a Puiggraciós i ho fareu saber an els del Serrat; després baixareu als sots veïns i direu que tothom comparegui diumenge, a mig matí… Que els tinc d’enraonar… Què els tinc de veure… ¿Ho teniu entès, Josep?

—Sí, missenyor.

—I vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos d’aquí el sot, de les cases més properes.

—Bé, missenyor.

—Diumenge tothom aquí!

Aquella matinada, mossèn Llàtzer se troba més refet, més reeixit. Encara que capolat de cos pel llarg viatge i pels sotracs que li havia fet a l’ànima la visió d’aquell món tan feréstec i ple de runes a on li tocava viure d’aquí endavant, s’havia desvetllat bon xic seré i resolut, sentint-se en certs instants ple d’aquella fe que obra prodigis i muda de lloc valls i muntanyes… I això… que havia passat una nit esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis i de tètriques visions. Quin desvari! Quines coses més sinistres!

Havia somiat que l’enterraven en vida dins d’un gran sot, aparedat de muntanyes negres. Ell prou cridava, amb els cabells eriçats de por: «Mireu lo que feu, mireu que m’enterreu de viu en viu!…». «No hi fa pas res… —li responien des de les fondàries dels avencs—; no hi fa pas res… Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som alhora mig cadavres, mig vivents…». I allò que li deien era ben veritat, perquè només li calia mirar al voltant del somni per a veure que tot el sot era un immens cementiri, guarnit de fosca i de solitud. Les cases, escampades ençà i enllà, no eren res més que tombes i ninxos… i la gent tristoia que les habitava, res més que morts. Mentres és nit, amb la quietud que cau i la negror que fa, l’espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s’ha post, els homes, les dones, les criatures, s’enterren ells mateixos dins les cases i, emmortallant-se amb llençols, resten hores i hores estirats sobre els tómbols que ells se pensen que són llits. Al néixer el dia, com que es veu claror i els aucells canten, se creuen que tornen a la vida…, però tot allò són enganyifes i falòrnies… La mort va seguint, seguint… i, a la primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui amb l’aixada al coll, qui amb el sarró a l’esquena. Com animetes de l’altre món, tots van caminant d’esma a l’ombra de les boscúries, i els sembla que fan camí i que passen per allà a on volen. Mengen, beuen, caminen, s’aturen, llauren la terra, pasturen els ramats… i tot ho fan a les palpentes, sense saber per què ho fan. Ho fan… perquè ho han vist fer als altres morts més antics, que van tenir per pares o per avis. Els morts no pensen, i solament per instint segueixen els camins mig esborrats que els van deixar les centúries… Tampoc estimen…, com no sigui la quietud que els volta eternament… Que no els toquin, és lo que volen. Que no els inquietin… Que els deixin estar…

«Quina damnació! Quina damnació, bon Déu!», mormolava el capellà, lluitant amb les angúnies del somni. «Però, jo, ¿què hi tinc que veure amb aquests fantasmes ensopits? Jo vise, jo penso, jo batego, jo estimo… Doncs, ¿per què m’hi enterreu, en aquí, de viu en viu?». «A tu t’hi enterren per càstig», li responien des del fondo dels avencs. «Tu, per vanitat d’home entès, vas volguer enlluernar a la gent amb miracles de sabiduria. Tu volies ressuscitar un filosop antic, un savi d’altres sigles, de qui ja no es recordava ànima viventa. Tu, per vanitat, vas furgar la sepultura dels seus llibres, vas remenar la floridura de les planes, plenes de corcs i de pecats, i per vanitat vas dir que la veritat del món era allí dintre. I, cada dia més ensuperbit, vas volguer, d’un heretge, fer-ne un sant… Per això t’han donat pena de desterro als sots dels morts, amarats de tenebra i de tristesa. Per això et tocarà viure frec a frec amb els difunts que van caminant per les boscúries negres, amb semblances i positures de sers animats…».

* * *

Al pobre rector, aquell mal somni de la primera nit de ser a Montmany se li havia quedat estampat al pensament com una imatge endolada. Ell prou volia arrabassar-se-la del cap per a emprendre amb coratge la redempció dels miserables pastors i terrassans; però, sense saber com, de seguit li tornava a desfilar per la memòria la professó de les ànimes obscures que anaven i venien ensonyades per aquells llimbs, sense poguer obrir mai els ulls als resplendors de la vida.

Per això, quan, al diumenge vinent, van venir a dir-li que els feligresos ja havien comparegut i que l’estaven esperant al cementiri, a mossèn Llàtzer li va entrar una angoixa estranya, només de pensar que anava a trobar-se davant per davant d’aquells desventurats bosquerols que ell havia vist, en somnis, vagar com espectres pels sitis adormits i entrar i sortir silenciosos de les tombes que habitaven.

Ademés d’això, hi havia una altra cosa que també l’aturmentava. Saber com havia d’explicar-se per a fer-se entendre d’aquella gent… Ell havia ensenyat a les aules, i coneixia el llenguatge que convenia als deixebles; ell havia predicat mil voltes per les esglésies de ciutat, i sabia la manera de commoure a la gent del món; ell havia disputat amb els homes més entesos del seu temps, i posseïa el do de vèncer als doctes amb la paraula. Però… amb la gent esmortuïda com aquella no hi havia enraonat mai, i no sabia com parlar-los-hi… Allò l’omplia de dubtes i d’angúnies, i semblava que li deturés els passos…

—Missenyor, la gent s’espera… —va fer en Josep.

—Sí, sí…, ja hi vaig.

I, tot encaminant-se cap al defora, deia entre si, com si demanés la inspiració del Cel: «¿Com ho faré per a persuadir-los? ¿Què els diré per a somoure’ls? ¿Quins deuran ser els millors mots per a deixondir als difunts?».