II

L’ESGLÉSIA TANCADA

Ja feia un grapat de mesos que a Montmany estaven sense rector.

El darrer que hi havia hagut no va tenir més remei que desemparar la parròquia el dia que, veient-se malalt, revellit i sens recursos, va trobar-se ademés abandonat per la gent coquina que el servia, un marit i muller d’edat, que li feien alhora de sagristans i masovers. Eren un parell de rondinaires que en tot trobaven taps.

La dona, d’un cap de dia a l’altre, no callava mai dient que més s’estimava morir d’un cop que estar-se en aquella rectoriota mig enrunada, amb uns trespols ronyosos que els queien a trossos pel damunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n’estava cansada i cuita, de netejar tot el sant dia aquella església rònega i fosca, tan plena d’esquerdes que la humitat se ficava pertot arreu, i tan romàtiga que els vestits de les imatges se desfeien consumits i el sants se florien dintre els ninxos dels altars. L’home també botzinava, exclamant-se de que ja era massa vell per a fer lo que feia… «Ara rega l’hort i cava la feixa; ara ajuda missa i toca les campanes; ara fes hores de camí a la nit acompanyant Nostramo per fondalades i costes; ara ves a cercar els difunts i ajuda a fer el sot per a enterrar-los…».

—Ell l’afanyem massa com més prou, el plat de trumfes que ens fiquem a la boca! —se deien a tota hora marit i muller, tot mormolant pels racons, i de vegades bon xic alt per a què el pobre capellà n’hagués esment.

Però lo pitjor va ser que un dia, tot certs i mal mandats, van presentar-se al rector, fent-li a saber que el deixaven… «Res… que els havien parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè els que ho eren se n’anaven a viure a vila… i era ben bé del cas aprofitar l’ocasió, perquè… fins Déu els podia castigar, de deixar-s’ho perdre… Allà, a la festa, se fan alguns dinerons amb la gent que va a beure a l’hostalet… I una cosa aixís no surt pas cada dia, per un fluix…».

Al pobre rector va semblar-li que amb aquella trista nova li hagués caigut damunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell instant havia fet forces de flaquesa, arrossegant la feixuga càrrega del ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després del comiat que li prenia la gent de casa, va sentir-se aclofat, atuït, sense esma, com si l’aixafessin d’un plegat totes les penes passades. Setanta anys eren massa anys per a pujar i baixar muntanyes, per a trepitjar fangs i neus, per a dir en un mateix dia missa matinal a Puiggraciós i missa major a la parròquia, per a anar a viaticar o a ajudar a bé morir a l’escampall de veïns entaforats per les salvatges clotades.

Més mort que viu, varen portar-lo al Figueró, a on tenia uns parents, i des d’allavors ençà la rectoria va quedar deserta, abandonada, com un munt de runes voltades de soletat.

* * *

L’església parroquial també havia de tancar-se; mes, abans de posar-s’hi el forrellat, se varen aplegar al peu de la porta els veïns de més a prop, per a veure qui havia de guardar les claus. La veritat sigui dita, no hi havia pas ningú que tingués gran cobdícia de guardar-les. Les coses del temple i de l’altar els feien certa temença, als bosquerols… i això de poder entrar i sortir de l’església, i d’encarregar-se de tot lo de dins, els donava una mena de basarda. Des dels més grans als més xics sentien com una por sagrada de les vestidures sacerdotals, dels ornaments de dir missa, de la patena i el calze. Sabien que tot allò venia a ser la vaixella i el ropatge del mateix Déu Poderós que goreix o mata als homes, que fa llampegar o fa sortir el sol; i solament d’atansar-se an aquelles coses del servei diví, hi havia home que tremolava i s’esfereïa. Per això, encara que haguessin patit la més negra misèria i encara que s’haguessin mort de fam, molts no haurien gosat a posar la mà damunt dels vasos sagrats, per por de que un llamp del cel no els vingués a soterrar entremig del sacrilegi…

Ademés hi havia una altra cosa… i és que no era pas cap secret per a ningú la poca vàlua que tenien aquelles pobres joies del temple muntanyenc. Ça com llà, tothom sabia que el plat de les canadelles era de plom, que el calze era d’aram i que les casulles eren tot un sorgit de cap a peus. Per això, quan va arribar l’hora de tancar-se, potser per sempre més, les ferrades portes de l’església, i algú va preguntar «¿Qui és que se’n duu les claus?», tothom va arronsar les espatlles… i al capdavall se les varen quedar a l’Uià, per ser la casa més a prop de la parròquia.

* * *

Des d’aleshores va semblar que aquells sots amarats d’ombra i de tristesa acabessin d’enfonsar-se en la tenebra dels llimbs. Amb el darrer toc de campana, van fondre’s tot d’un plegat de les cerimònies de la missa, i l’aplec de veïns de cada festa, i els sermons a peu d’altar, i les cantúries dels homes a dalt del cor, i els encants de coques i panets de l’ofertori…, com si, en un tancar i obrir d’ulls, s’hagués esvaït la miqueta d’ànima que restava als sorruts feligresos d’aquells sots.

El qui volia missa, a la festa, havia d’anar a oir la que deia a punta d’alba, a Puiggraciós, un capellà de l’Ametlla. Si naixia un infant, el duien a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parròquia de Bertí. Si algú es moria, qualsevol capellà dels encontorns anava a la casa a cercar el cos, i, carregant-lo dalt d’un matxo, el traginaven a Montmany per a dar-li terra sagrada.

Feia una cosa més trista tot allò! Fins els veïns més totxos trobaven que els mancava una cosa…, una cosa… que no sabien explicar… I molts deien que allò era un càstig, un conjuri, una maledicció…

Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar les campanes a cap indret del dia. Des dels més grans als més xics, tothom sentia una llei d’angúnia estranya, com si enyoressin la veu que els amidava les tristes hores de la vida.

A les vuit del matí, quan senyalava la missa amb aquells tres tocs cançoners, nang… nang… nang…, seguits de la rematada sorollosa, tota la gent escampada pels boscos o per les feixes treia, per a desdejunar-se, el pa negre del cistelló. Al pic de migdia, aixís que les dotze batallades queien del cloqueret, tothom aplegava les eines, disposant-se a anar a casa si la treballada no era massa lluny, o a asseure’s en un clap d’ombra per a empassar-se les mossades. I sobretot, pel capvespre, al sentir-se els tocs acompassats de l’oració, fins els bous i les ovelles semblava que coneixien el senyal i feien com si es delissin per a tornar a casa i entrar a la cort…

Ningú se’n sabia avenir, ningú, de que s’hagués mort la veu de les campanes. En dies de pluja, en dies de boira, en dies núvols, per l’hivern sobretot, quan el sol sembla que s’amagui per a no senyalar les hores, quan tota la terra es revesteix de negror… els pastors i llenyataires perdien, dins del bosc, l’esma del temps… i anaven a les palpentes, embolcallats pel misteri de la fosca.

Aixís van passar setmanes, van passar mesos… i, com la misèria humana s’avesa a tot, va venir un dia en què pastors i terrassans també van acostumar-se a la quietud de les campanes, an aquella mena de silenci que semblava el de la mort. Veien que l’església s’anava esberlant de mica en mica… i ni menos ne feien cas. Veien que el tou d’ortigues i malves, com un herbei orat, pujava ple de saba i ple d’orgull, bo i tapant de fosca verdor l’espai estret del fossar que s’estenia entre la rectoria i l’església… i ningú en feia cabal. Veien com les heures ho invadien tot, arrapant-se com llagastes a les parets del temple, a les tàpies de l’hort rectoral, fins a les soques rabassudes dels xiprers del cementiri, i ningú hi parava esment. Ja s’hi havien fet del tot, a contemplar com, cap al tard, aucellots negres i feréstecs entraven i sortien, bo i xisclant, pels finestrals de l’església, com si allò fos el seu domini, el seu palau… Tot aquell espectacle de desolació a què vivien condemnats, no els feia calor ni fred.

Solament alguna vegada, quan obiraven per darrere l’absis de l’església les colles d’aligots que, com si ballessin balls de bruixes, voltaven fent rodes misterioses per l’espai, sentien quelcom d’esgarrifances. Però allavors se persignaven a corre-cuita, bo i mormolant una oració estranya que sabien, per a conjurar la mala cosa. Per lo demés, tot els era igual. L’ànima dormilega dels bosquerols havia arribat a resignar-se a l’enrunament del temple i al silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat i a la misèria.

Per això, quan un dia va començar a córrer la veu, de casa en casa, de que venia rector nou, tothom va quedar estranyat.

—Rector nou! —deia la gent—. ¿Quina una en deu haver fet, que ens el portin aquí per penitència?