XVIII
ESCARNOTS AL SAGRAMENT
Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de Calvari. A davant, el capellà amb el Sagrament damunt del pit, a l’una mà el llanternó i a l’altra mà el cabestrell. Darrere, el pobre jaio, mig ajagut de gairó sobre la cavalcadura, com un ferit de guerra.
Muntanya amunt, muntanya amunt, el capellà trescava animat, seguint les esses del camí de cabres que mena fins al cim del Serrat de Puiggraciós. En comptes de sentir-se aclaparat pel flagell que acabava de passar-li, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar una batalla al mal esperit i n’assaborís la victòria. Muntanya amunt, muntanya amunt, semblava talment que anés guiat per la divinal promesa de fer-se seus als bosquerols i de vèncer les befes i traïdories a còpia d’amor i caritat. De tan coratjós que anava, fins li venien als llavis, sense adonar-se’n, els versos dels salm de misericòrdia, i els entonava de baix en baix.
—M’arruixaràs amb l’hisop, i seré purificat; m’esbandiràs, i seré més blanc que neu.
Les exclamacions mateixes del salmaire l’exaltaven, l’enardien i a cada paraula hi trobava un misteriós sentit que amb ses pròpies penes i tribulacions.
—Faràs entrar per més orelles el goig i l’alegria, i s’estremiran de joia els meus ossos capolats.
Muntanya amunt, muntanya amunt, anava a estones mirant amb la llanterna al pobre jaio, que estava sobre el bast com ensopit, i a estones reprenia la cançonera salmodia. Aixís s’enfilava tot fent via pel camí obert per les velles generacions entre les pinedes centenàries, muntanya amunt, muntanya amunt…, quan una forta alenada d’aire fred, més fred que el que fins aleshores havia respirat, va fuetejar-li el rostre de ple a ple…
Era que havia arribat al cim de la pujada, i, fora ja del recer del sot, se sentia de sobte embolcallat pels vents glaçats de les altures. Allí dalt, l’aire, deslliurat com se trobava de la presó de fondalades i timberes, anava i venia, corria i girava amb desembràs per damunt de les carenes, escombrant les boires baixes que pujaven de les valls. L’espai era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys atapeïda que dins de la clotada. D’allí estant s’entreveia com una ombra l’ermita de Puiggraciós, amb les tàpies de l’hostalet totes terroses i amb el frontis de l’esglesieta com emblanquinat.
El capellà respirava satisfet com aquell que comença a veure el fi de les seves ànsies. A quatre passes de l’ermita venia el Serrat amb el seu munyoc de cases velles, i a quatre passes més enllà es trobava tot sol el casalot de Lledonell, ja amb un peu a l’altra galta de muntanya, com si estés a punt de davallar al sot veí. Mes, si per una banda se trobava esperonat el rector pel desig de redimir, de salvar, per l’altra se sentia l’ànima encogida per la temença de no saber fer la pau amb els bosquerols…
Quan va passar per davant de l’hostalet, el cor li va fer un salt només que de pensar que potser sortirien els de la casa i d’un moment a l’altre podien presentar-se a davant seu la Roda-soques i els ermitans. Però res d’això va succeir. Arreu regnava la quietud més fonda, i de les obertures de l’ermita no n’eixia ni una guspira de llum.
El capellà, aleshores, com tocat a l’acte per llunyana inspiració, va aturar-se ell, va aturar l’euga, i, plantat davant de l’hostalet, se va posar a cantar amb veu solemnial una altra posada del salm de penediment.
—Jo ensenyaré als malvats els teus camins, i fins els més perversos se postraran davant teu.
Tal com ho va dir, amb aquell enterniment i aquell fervor, allò semblava que fos el mateix clam de contrició que anés a trucar a la porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L’hostalet de les disbauxes bosqueroles restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.
Mossèn Llàtzer va tirar endavant, endavant sempre, pensant que fins a ser al Serrat no trobaria a ningú que el vingués a rebre. Però, aixís que va arribar al munyoc de cases velles, l’ànima li va caure als peus veient que no hi havia rastre ni sombra de veïns enlloc.
—Potser seran a l’era de la casa… —va rumiar després, com qui s’agafa al darrer resquici d’una esperança que es va perdent.
* * *
Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat ministeri, sentia que per instants li entenebraven l’esperit els més negres pensaments. Com més s’acostava al Lledonell més angúnies li venien… I una suor freda, freda, li va començar a perlar el front quan va veure dibuixar-se sobre el fondo enterbolit del cel l’ombra indecisa de la xemeneia del casal. Després de la xemeneia, li va semblar que anava apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l’envolum del casalot, amb els patis, amb les corts, amb els pallers… Lo que no es veia era gent… ni ànima viventa, ni criatura nada… Tot tancat, tot barrat… Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta…, enlloc…, enlloc…
A mossèn Llàtzer el cor li anava, li anava, com si li volgués fugir del pit. Fins el jaio, capolat i tot com jeia sobre el bast, aixecava el cap, ple de desfici. A l’arribar a l’era del Lledonell, el rector va deixar el ronsal de l’egua, i, com si tot d’una una es determinés de fer el cor fort, va dirigir-se resolut a trucar a la porta de la casa.
—Troc, troc!
Va passar una bona estona, i res…, ningú va respondre. El capellà va tornar-hi.
—Troc, troc!
Igual silenci que abans.
—Troc, troc! —va fer altre cop, amb més força, el capellà.
Allavores va semblar que a dins fessin remor. Després se varen sentir passos que s’acostaven fent cruixir el trespol. Al capdavall se va obrir una finestra i un home va treure el cap.
—¿Què voleu, tan dematí?
—Mos han enviat recado de venir a assistir a una àvia que està a la mort…
—¿On vos han dit?
—Al Lledonell…
—Ja és aquí…, però no tenim cap malalt.
Al sentir això, el capellà va recular dues passes tot trontollant-se, com qui va a caure sense esma…, però, creuant després els bravos sobre el pit, igual que s’abracés amb el Sagrament que duia a sobre, va córrer desolat cap an el jaio.
—Josep, mos han enganyat!…
El jaio no va dir paraula xica ni grossa, però les llàgrimes li corrien cara avall…
—Si voleu entrar a reposar un poc… —va oferir, com compadit, l’home de la finestra.
—No —va fer, a l’acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el cabestrell de l’euga, per a tornar-se’n altra volta, camí avall al fons del sot.
¿Restar allí? Ni un moment, ni un parenostre… Lo que volia era fugir com un llamp…, desaparèixer per sempre més d’aquells indrets del dimoni… Quina befa, quina befa més crudel la d’aquelles males ànimes! Què es mofessin d’ell, ja els ho perdonava, els ho perdonava de tot cor…, però… voler riure amb el Sagrament! Voler escarnir el Cos del Crist! ¿On s’és vist sacrilegi com aquest?…
Tot fent aquests pensaments, que li torturaven l’ànima, el capellà corria, corria tant com podia, estirant l’euga pel ronsal. Per la celístia esblaimada que començava a néixer al cel, coneixia que l’aubada no era lluny, i tenia por, una por mortal, de trobar-se per aquells cimals maleïts amb claror de dia. Solament de pensar que, quan passes per les cases del Serrat, la gent potser ja correria per allà i se’l mirarien entre rialles i improperis, li feia pujar una cremor a les galtes que l’abrusava com un tió de foc…
I la vergonya que sentia no la sentia pas per ell, pobre sacerdot sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duia a sobre. Per això corria desesperat envers el sot, perquè li semblava que exposar Nostramo a les mofes dels condemnats bosquerols era com fer patir al Crist, altra vegada, l’afront dels assots i les espines, la befa del manto i la canya verda, la ignomínia del patíbul, l’esponja de vinagre i fel…
Quina angoixa feia tot allò! Quan varen haver de passar per davant de les cases del Serrat, amb tot i anar corrents com empaitats per la tempesta, el capellà va creure sentir que s’obrien portes i finestrons i que arreu mormolaven mots de xangla i paraules de riota. Però l’angúnia més grossa va ser després, a l’anar a travessar l’era de l’ermita de Puiggraciós…
Allí potser hi hauria la Roda-soques, l’ermitana i l’ermità, tots els pastors, pilers i llenyataires que devien haver conjuminat aquella treta de mals esperits…
Per a resguardar-se de males mirades i de sacrílegs afronts, el capellà va fer tòrcer un xic de camí a la cavalcadura, passant tots sense ser vistos per dessota l’era, amagats pel marge del caminal. Però aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossèn Llàtzer va sentir esclafir un riure de dimoni que el va deixar esgarrifat. Hi, hi, hiii! Hi, hi, hiii!… Era la mateixa rialla infernal que sentia des de l’ermita les nits de desvetllament… Era la mateixa rialla que havia retrunyit dins de l’església aquell diumenge de l’excomunió…
I allavors el capellà vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat per la santa dèria de lliurar al Cos del Crist dels escarnots i les befes dels maleïts bosquerols.