III

RECTOR NOU

Per això, quan, una tarda, van veure, des del bosc, alguns veïns, que per la banda de Ca l’Oliveres pujava un capellà de certa edat, cavaller a dalt d’una euga i acompanyat d’un jaio i una jaia, que devien ser els sirvents, tot van ser xiuxius a cau d’orella i dir-se els uns an els altres:

—Això és que en deu haver fet una de molt grossa… i el duen aquí a purgar el pecat…

Mes el pobre capellà estava ben lluny de sospitar les mormolacions que aixecava amb sa arribada, i encara més lluny d’endevinar que la malícia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de flairar el mal en lo més fondo dels secrets.

Muntanya amunt, muntanya amunt, anava cavalcant penosament, amb la dèria d’arribar abans de nit a la parròquia que li havien designat.

—El camí és llarg i costerut… —rumiava el rector, ple d’una tristesa resignada—; el camí és llarg i costerut… com el camí que em manca per a arribar a la pau de l’ànima.

Però, bo i a mida que anava enfonsant-se en la soletat de les boscúries, se sentia més confortat, més coratjós. La vista dels arbres centenaris que se li alçaven serens davant dels ulls, la flaire sanitosa de les reïnes que li anava a besar el rostre marcit, semblava que de sobte el reanimessin, com venint-li a oferir una vida nova que, sobreposant-se a la passada, li esborrés del cap els coissosos records d’aquella caiguda tremenda, d’aquells erros d’enteniment, d’aquelles supèrbies de cor, que eren la causa del seu desterro.

Com més s’anava endinsant entre el misteri ombrívol de les pinedes, més lleuger se trobava d’esperit, com si, a cada tros de camí fet, anés deixant enrere, de mica en mica, la feixuga càrrega de les antigues tribulacions. Des del dia del penediment en què, vessant-li les llàgrimes abundoses cara avall, semblava que li haguessin tret del pit tot el pes dels condols i les recances, no havia tingut una hora tan dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot l’afany contemplatiu que tancava dins de l’ànima s’assadollava amb la visió dels espadats altívols i dels boscos misteriosos, fins al punt d’oblidar la pena que arrossegava pel món des del moment d’aquell desvari que va estar a riscos de dur-lo a la revolta i a la perdició.

—Però si això, en comptes de desterro, serà el meu paradís! —deia entre si el capellà, mentres, trencant a mà esquerra de la vall, emprenia l’aspra pujada de Ca l’Uià—. ¿Què més puc demanar, Senyor, a la vigília de mes velleses, que amagar les afliccions en la pau de les muntanyes?

I allavores li va venir la idea al pensament de que la infinita misericòrdia, en lloc de punir-lo per l’arruixadesa d’un instant, més aviat semblava que volgués premiar-lo per son penediment. Del fons del cor sentia néixer una gratitud sens mida per la clemència de Déu, que li encaminava els passos cap a aquelles grandioses soletats.

—Què hermós que és tot això, enmig de la seva mateixa feresa! —exclamava contemplant, a mà dreta, l’alterosa cinglera de Bertí, que s’alçava damunt seu com una muralla immensa, feta al principi dels sigles per bravos de gegants. L’admiració li brollava a dolls dintre de l’ànima, portant-li als llavis paraules d’aire bíblic:

—Admirables són tes obres, oh Senyor, i no hi ha boca prou digna de lloar-les.

I, com si no capigués a dintre seu l’entusiasme que sentia, basquejava d’encomanar-lo als seus acompanyants, interrogant-los amb certa exaltació:

—¿Oi que és admirable, això, Josep?

—Sí, missenyor —responia, ple d’humil acatament al sacerdot, el jaio que li duia l’euga del ronsal.

—¿No trobeu que és hermós, això, Mariagna? —repetia el capellà, dirigint-se a la majordona, que, muntada dalt d’una mula, seguia les petjades de l’euga del rector, traginant tot el fato de sacs, farcells i coixineres.

I la pobra àvia, fent moure una mica el cap, deia respectuosament:

—Sí, missenyor.

* * *

Els ulls del rector nou, oberts com els d’un nin davant de l’espectacle de les espesses arbredes, lluïen amb l’esperança de viure i morir tranquil entre la serenitat de les salvatges clotades. Solament se li estrenyia un xic el cor quan, al topar per la pujada amb algun que altre veí que anava o venia del Figueró, observava el posat esquerp de la gent o reparava les mirades de reüll que li clavaven els passants, com si, tot volguent esbrinar el com i el què de la gent que anava a viure a la rectoria, els fes quimera que vinguessin hostes nous.

—Bones tardes tingueu! —els deia el capellà, tot amorós.

—Déu vos gord —responien emborbossats els caminants, tot capcots i amb els ulls baixos, com si es donguessin vergonya de tornar la salutació. Però, aixís que havien donat set o vuit passes, giraven el cap amb monita, i vinga escorcollar de cua d’ull quina cara tenien els forasters, quin posat feien, o com anaven vestits, o bé si duien gaire fato…

—Són aspres i bonyeguts com les muntanyes que habiten —pensava el rector, tot volguent capir el gènit sorrut d’aquella gent—. L’eterna lluita amb una terra mal agraïda, que amb prou feines deu dar per pa, els mata l’amor al pròxim i els fa pensar mal de tot… Però jo els amansiré, si Déu m’ajuda… jo els ablaniré… —I, recordant-se del text sagrat, afegia—: Jo sembraré entre els homes granes de dolçor.

En això, la comitiva gairebé havia arribat dalt del collet, i ja començaven a obirar-se les tàpies negres de Ca l’Uià. Com home que sap les tasqueres del terrer, en Josep se va endavantar uns quants passos per a entrar a la casa, i, ficant-se al barri entre els lladrucs dels gossos, cridava a la gent de dins:

—Heu, la gent! Déu hi sia! Me fa venir mossèn Llàtzer, el rector nou, per a què em dongueu les claus de la parròquia.

Entretant el capellà esperonava un xic l’euga per a acabar de passar el coll. Però, abans…, va dirigir la vista enrere, contemplant per últim cop aquella vall estreta i fonda, que semblava que per sempre més l’havia de separar del món dels vius. Després…, al trobar-se a dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obria davant seu… i al moment va sentir com un esglai, a l’obirar, al bell mig de la clotada, el campanaret neulit de l’església i les ronyoses parets de la rectoria, tot ensorrat i com perdut entre els xiprers i l’herbei del cementiri, que omplien de tristor tèrbola aquell racó de soletat.

¿I aquí em destineu a viure, Senyor Déu meu?… —pensava el rector amb el cor estret d’angúnia, mentres dalt de les finestres de l’Uià treien un xic el cap els amos de la casa, com per a donar la benvinguda als forasters… L’amo, un home vell i cego, mig babau, va moure vagament una mà tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bífia, de menos edat que el cego, no va fer més que clavar sobre els forvinguts una mirada esbrinadora com si se’ls volgués menjar amb els ulls.

L’aspecte d’aquella gent estrafolària, que tindria per veïns dels més propers, junt amb la vista d’aquell sot ombrívol, d’aquell clot de la tristor, en què estava a punt d’entrar com per a enterrar-s’hi en vida, varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap blanquinós damunt del pit, doblegat per un gran defalliment.

Després, fent un esforç per a revenir-se:

—Vaja, endavant! —va dir an els jaios, com si volgués passar d’un cop la darrera estació d’aquell calvari, que de primer moment havia pres per paradís.