XIV

LA MISSA BLANCA I LA MISSA NEGRA

Era el diumenge després d’haver-se tret del temple a la bagassa a còpia de conjuris i anatemes. Les tremendes paraules d’excomunió semblava que, ressonant encara dins del temple, tinguessin estamordit al pobre jaio, que s’estava a la vora de la porta, mig arraulit i confós, entre la fosca enfredorida de les primeres hores matinals. Agafat a la corda de la campana grossa, que penjava d’un forat de sota el cor, senyalava a missa pausadament: Nang… nang… nang… Com més anava, més acompassats i cançoners eren els tocs, igual que si les mans que feien moure la corda, tremoloses ja de si, acabessin de perdre l’habilior… Naaang… naaang… naaang…

Per les afraus i les timberes dels sots les batallades s’hi arrossegaven amb ganseria, com si no gosessin enfilar-se rostos amunt ni trucar com sempre a les portes de les cases ensopides, amb aquella cançó de cada festa: Baixa, vet…, la missa a oir…, baixa vet!… Era tan espessa la boira, aquella matinada, era tan espessa i freda… que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de les campanes.

El jaio, tan sofert i tot com era, de tant en tant havia de deixar anar la corda per a fregar-se les mans, que se li quedaven balbes. «Bona entrada d’hivern!…», deia entre dents. «Bona entrada d’hivern ens do el Senyor!…». I, a fi de desentumir-se els peus, que també se li enravenaven a corre-cuita, amb prou feines i dolor donava unes quantes passes, ara cap a dins de l’església, ara cap a fora el porxo, ara cap a sota el cor. Després, un cop s’havia revingut un xic, se tornava a posar a tocar amb tant delit com podia, deturant-se a estones i parant l’orella de tant en tant per a veure si sentia les batallades. Mes, com que era tan xaruc i ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé el so i no sabia del cert si tocava o no tocava. «Valga’m Déu de la Creu! Potser no em faig sentir…», barbotejava el vell, tot consirós.

El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no havia comparegut cap bosquerol ni bosquerola. «Potser no toco com cal i no em senten els veïns…», tornava a mormolar el jaio. Fins que, per a sortir de dubtes, va encaminar-se cap al defora a preguntar-ho a la Mariagna, que, tot i aixafadota com estava, no era tan dura d’orella com era ell.

—¿Que no se sent la campana, Mariagna?

—Jo pla la sento, Josep.

—Doncs allavors…, ¿per què no baixen?

—Oh, i que ja és hora de que fossin aquí!

I els dos avis se miraven estranyats, sense saber de segur lo que els passava.

* * *

Mentrestant, el capellà, davant de l’arquimesa de la sagristia, s’anava revestint per al sacrifici. Com que la matinada era tan emboirada i tèrbola, s’havia hagut d’encendre un cap de blando de damunt d’un canelobre, a truco de que mossèn Llàtzer s’hi vegés al posar-se els ornaments. Era un d’aquells dies sense auba, que vénen tristos i negres, com una nit que anés a darrere d’una altra nit. Pel finestró espitllerat que donava a l’absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de celístia. Tot era rúfol i fosc. Però, amb tot i la tristesa que traspusava arreu com suor de llàgrimes, mossèn Llàtzer, aquell matí, se trobava animat per la fe més viva i fins li corria pels llavis com un somrís triomfal.

El record de la victòria guanyada feia vuit dies sobre el dimoni de la carn, li omplia el cor de confiança en son poder de sacerdot ungit per obra i gràcia de l’Altíssim. Sentia que portava a dins l’esperit de Déu, ja que tenia prou virtut per a confondre als enemics de l’ànima. Mai havia conegut com aleshores que, revestit amb els sagrats ornaments, feia l’ofici de Divina Majestat, amb les tres corones de Glòria sobre la testa, amb l’espasa de foc a l’una mà i les cadenes a l’altra per a lligar a les potestats de l’infern.

Mentres se passava l’alba pel cap, pensava amb aquell espantós conjuri que havia tingut prou força per a aterrar a la bagassa, per a aterrar als feligresos i…, ¿per què no confessar-ho?…, per a aterrar-lo an ell mateix, al deixar anar els mots terribles. Havia sigut tan fort el seu esglai, que havia quedat sens esma al cor per a sermonar als bosquerols i traure de la victòria assolida tot el doll d’ensenyances i d’exemples que se’n podria haver tret.

Però lo que no havia sabut fer el darrer diumenge, corprès de por misteriosa per les pròpies execracions, ho faria ara tot seguit, aixís que l’ofertori arribés.

—Ja ho veieu, germans meus —els diria—; ja ho veieu, com el triomf sempre és de Déu, del Senyor de Cels i Terres, que aidant un dit ne té prou per a tornar el món al no-res! Si aneu pel camí de Déu, anireu de bracet amb els sants, que triomfen eternament. Si camineu per la ruta del pecat, els vostres peus mateixos vos duran a la desfeta i a la mort. El plaer de la carn dura un tancar i obrir d’ulls, i el goig de Déu dura fins després dels sigles. Sota la carn hi dorm la malaltia, hi dorm la damnació: amb l’esperit de Déu hi bateguen la salut i la vida eterna. Veniu amb mi els que vulgueu viure sempre! Jo us ensenyaré el camí de la llum que mai s’apaga… Jo us faré veure l’arbre de la vida, que no s’esfulla mai…

* * *

—Missenyor! —va exclamar en aquell moment una veu mig apagada com d’algú que no gosés a rompre l’exaltació del sacerdot.

Se va girar mossèn Llàtzer, i va veure al jaio que venia amb una cara tota mústiga que feia llàstima de mirar.

—¿Què teniu, Josep? —va preguntar el capellà amb veu piadosa veient al pobre avi tan marcit.

—Ai, missenyor! No ho sé pas! Jo, trist de mi, prou toco la campana…, però la gent no vol venir.

—¿No ha baixat encara ningú a missa?

—Ningú, missenyor, ningú.

I, com per a refermar la dita del vellet, darrere d’ell va comparèixer la Mariagna fent anar el cap amb aires de condol.

El rector se va quedar contemplant bona estona als dos vellets, tot sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feien que per les paraules tristes que mormolaven. Mai com aleshores, mai, se li havien aparentat tan abatuts i al mateix temps tan apesarats. Ells, que mai se trasbalsaven per res del món, ara semblava que es consumissin anguniosos.

—¿Que no veieu que fa una matinada tan crua?… Deuran esperar el darrer moment… —va dir amorós el rector per a donar-los esperances—. Torneu a senyalar a missa un ratet…, sentiu?…, i després tocareu la rematada… Déu no ho vol pas, que pensem mai abans d’hora, ni que desesperem de lo que té de venir.

Ple d’humilitat, el jaio se va tornar a posar a estirar la corda amb tot el delit que va poder… Nang… nang… nang… Mentrestant la vella anava i venia, desficiosa; entrava a l’Església, sortia al defora, mirava cap a l’Uià, mirava cap a la Rovira, frisant per a veure l’arribada dels bosquerols. Però entre el temps, que estava tan tapat, i lo flaca de vista que era ella, per més que llucava amunt i avall dels caminals, no veia venir a cap criatura nada, a cap ànima viventa…, fins que al capdavall, al capdavall, per sota les feixetes de Cal Pugna li va semblar que s’atansava un escamot de gent. Era una clapa a trossos blanca, a trossos negra, que es bellugava, que es movia, que anava marxant, marxant, per entre els arbres, sense que es pogués veure ben bé lo que era.

Per a heure’n la certesa, l’avia va anar a contar-ho an en Josep… i, amb la mà fent ventalla sobre els ulls, tots dosets miraven cap al cingle per a veure si en treien l’aigua clara, de tot allò tan estrany.

—És que ve gent… ¿Fa, Josep?

—Per a mi és un ramat, Mariagna.

—¿Un ramat? ¿Voleu dir?…

—A mi m’ho sembla…

I, mentres els jaios maldaven per a esvanir el dubte que els anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un grau del cingle, va desaparèixer tot d’un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò eren bosquerols o eren ovelles. Allavores els dos vellets varen acabar de perdre la paciència. Tan resignats i quietons com eren de costum, aquell diumenge feien cara d’amoïnats i consirosos, lo mateix que si tinguessin por d’alguna cosa negra que hagués de succeir. Com ànimes en pena, anaven fent camins de la sagristia a l’Església, de l’Església al cementiri, del cementiri als caminals…

—Repapiegen, els pobres vells… repapiegen… —deia entre dents mossèn Llàtzer.

* * *

Però, al cap i a la fi, el posat intranquil dels jaios va acabar per fer-li angúnia, perquè, acostumat com estava a veure’ls sempre tan confiats, sense posar-se per a res cap pedra al fetge, no se’n sabia avenir, de trobar-los ara tan plens de neguit. Mes la pitjor pena i el pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conèixer que ell també s’encomanava el desfici dels sirvents.

¿I si no baixessin?… —començava a pensar mig esfereït—. ¿Si abandonessin l’església per a sempre mes?… ¿Si no volguessin més missa ni sagraments?…

Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va passar una… i res. El capellà, revestit de cap a peus i plantat de tant temps davant de l’arquimesa, a la fi va agafar el calze, i amb aires re-soluts, va sortir cap a l’altar. Al posar els peus al presbiteri, no es va poder estar de llençar una mirada a la nau per a veure si havia comparegut cap feligrès escadusser; però, com que les ombres s’apilaven feixugues per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba que regnava es coneixia que dins aquella foscúria no hi alenava ningú.

El dia, en compte d’alçar-se s’anava tapant, tapant. Ni la mica de claror glaçada que s’escorria pels finestrals, ni les llumenetes tremoloses dels ciris que parpellejaven a l’altar, eren prou per a esbargir les tenebres que s’escampaven arreu. Només els llums de la credença feien com una boirina lluminosa a l’una banda i altra del sagrari; i, en quant a les dues palmatòries de sota sant Pau, amb prou feines feien lluir una mica l’espasa de l’apòstol rabassut. Lo demés tot eren tenebres i espessor de llimbs…

Amb el cor vessant de dol, mossèn Llàtzer palpava per sota l’ara, mentres deixava el calze i treia la bossa i regirava el missal. La tristesa inconsolable d’aquell dia de foscúria se li ficava a glop dintre de l’ànima, com si volgués ofegar-la en sa negror. «Sol!», barbotejava, plorós. «M’han deixat sol!». I tan contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenia per anar seguint les cerimònies ni per a recordar-se de les paraules de la missa. Ell prou feia esforços per asserenar-se i aixecar l’esperit a Déu…, però cada pas del sacrifici era per al pobre capellà una punyida nova i un clau nou.

El primer cop que es va girar de cara a la porta de l’Església per a dir El Senyor sia amb vosaltres, va semblar que el cor se li feia a trossos al veure que la salutació d’amor ressonava en la soletat…, El Senyor sia amb vosaltres… i els bancs eren buits, tots buits!… «Però, ¿a on sou, oh condemnats feligresos?», preguntava entre dents el sacerdot. «¿A on sou, que fugiu de la benedicció del Cel?». I, com si fos una resposta misteriosa, tot d’un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava el siti de damnació a on els bosquerols s’aplegaven en aquest instant.

* * *

… En compte d’encaminar-se, com sempre, a la parròquia, s’havien enfilat cap al cim de Puiggraciós. Les dones prou volien davallar, com de costum, al sot de l’Església per a anar a missa, segons manava la veu de la campana…, però els homes els havien privat de posar-hi els peus. «No hi baixéssiu pas, sentiu?», els deien mirant-les de fit a fit. «Si voleu missa, aneu a Sant Segimon, aneu a l’Ametlla, o a Bertí, o al Figueró… però, a la parròquia, de cap manera…».

I allavores, vulguis no vulguis, les caputxes blanques havien pres, per entre la boira, el camí de les esglésies veïnes, mentres per la seva banda, els homes, embolicats amb les mantes, trescaven rostos amunt fins a dalt de Puiggraciós.

Amb quina claretat més espantosa ho anava veient tot el capellà! A la mateixa hora que començava a dalt la missa negra, acompanyada de generació…

Com si tingués el do de veure les coses llunyes i amagades, al sacerdot, des de l’ara de l’altar, se li oferia davant dels seus ulls mateixos l’espectacle estrany que es representava dins l’ermita. Veia les cambres fumades de l’hostalet totes plenes de gent i resplendors… i li semblava que eren la nau i el presbiteri d’aquell temple del pecat, a on s’hi celebrava la festa del dimoni. La llar, tota encesa, amb bon espetec de foc de garbons, se li apareixia com l’altar major de l’infern, guarnit de tions i de flames que il·luminaven sinistrament les parets negres de l’hostal i les cares torrades dels bosquerols. Davant de l’altar de foc, a tall de Sant Patró venerat, se li aparentava el mal esperit, encarnat en la bagassa. Allí, mig deixada anar sobre l’escon, se destacava la Roda-soques com en un trono triomfal, lluint les trenes de color encès i el coll i els braços i el pit de carn blancassa. Tot al voltant, hi rondaven anguniosos, com devots que no gosessin arribar a l’altar, l’hereu de Cal Janet, el xicot de l’Ensulsida, el Bepus de l’Uià, tota quella mústiga jovenalla, corsecada de luxúria i de tristor…

Com esfereït per aquella aparició sacrílega, el capellà tancava els ulls per a no veure-la; però el fantasma de l’ermita era perfidiós, i el va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la consagració, també va semblar que se li apareixien els oficiants de la missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eren l’ermita i l’ermitana, els dos vells mig salmaires, mig bruixots, que anaven i venien per les taules de l’hostal, bo i servint vianda i beure als feligresos o portant recados a la bagassa de part dels terrassans, llenyataires o pastors. Venien a ser com capellans de l’infern que fessin arribar fins al dimoni les lletanies del pecat mortal.

Mossèn Llàtzer s’anava afinant, afinant de congoixa, com si s’hagués de morir. Al ser a llegir les darreres oracions, amb prou feines podia arribar a dir un mot ni a aguantar-se davant l’ara. Després se va girar, com de costum, per a donar comiat als feligresos; però a l’anar a dir les sagrades paraules: Aneu’s-en: la missa s’ha acabat, se va repensar de sobte, no deixant sortir aquells mots que semblava que fessin coro amb la befa impia dels bosquerols. Allavors va resar amb veu tremolosa el darrer evangeli, i després va agafar el calze per a tornar a la sagristia. Però estava tan adolorit, tan trasbalsat, havia hagut de fer tants esforços per a acabar al sacrifici, que al baixar els dos graons de l’altar va sentir que les cames se li segaven, que el pensament li fugia, i, després de trontollar un instant, va rodolar per terra com ferit de mort.

El calze va anar per qui, els corporals per lla, la patena un bon tros lluny… Els jaios hi varen córrer per a assistir-lo: «Missenyor! Missenyor!». Però, com que l’església era tan fosca, no veien ben bé a on havien de posar els peus per a no trepitjar al sacerdot. Ademés… per lli terra hi havia escampat el sagrat servei de missa, i els esborronava de pensar que amb les seves mans profanes podien tocar la copa del calze o els dintres dels corporals, o bé el fons de la patena… Però, a la fi, vencent el sagrat terror, van acostar-se, van estirar el braç per dins de l’ombra, van palpar la casulla…

—Missenyor! Missenyor! —exclamaven.

—Missenyor! —repetien—. Missenyor!

Però el capellà no tornava en si.