X

MALA NISSAGA!

Nang!… Aquella primera batallada del cloquer de la parròquia va ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no s’entengués prou bé. Feia tant temps que les campanes restaven mudes, que, al llençar per l’espai el primer mot, semblava que tinguessin enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a balbotejar. Mes, a la segona batallada, Naaang!… la veu del bronzo es va aclarir i, esbategant d’ales aire amunt, volava, corria, s’eixamplava per tots indrets, fins a fer-se entendre al cap d’enllà de les timberes i al fondo més fondo dels avencs. Cada toc acompassat de la campana major era com una alenada de vida, tèbia, suau, amorosa, que anés desglaçant a poc a poc l’ensopiment de les nits eternes.

Però això encara no componia res per lo que va fer la campana xica… perquè, tan bon punt va començar la cridòria alegroia del tritlleig, allavores sí, que tot va eixerivir-se ben de pressa. L’herbei emperesit, que fistonava els reguerots, se deixondia de sobte, espolsant-se les gotes de rosada. De les bardisses n’eixien els aucells a munions, tot xisclant i xiuxiuejant, atorollats pel baladreig del cloquer. Per l’espessor de les boscúries tristes, mortes de son i de fred, s’hi entaforaven els repics bellugadissos, fregant-se pels arbres i pessigollant les fulles, com si, a còpia de refrecs i pessigolles, volguessin desentumir l’arrauliment de les soques balbes i dels brancatges emboirats.

Després, l’alegre cridòria trescava amunt, ben amunt, enfilant-se cap als cingles, als turons i als espadats, fins a coronar amb sorolls de joia tot el cèrcol de muntanyes negres que emparedaven el sot. I quan la remor de vida va arribar arran de les casetes mig enrunades que componien el veïnat, a tothom feia estranyesa el bell brogit. La gent s’estirava de bravos i es fregava els ulls, com difunts que es desvetllessin al sentir la trompeta del Judici.

L’avia de Can Pugna mormolava, tot parant l’orella:

—No sé si desvariejo o somnio… però em sembla que toquen a l’església.

A l’altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota estranyada:

—¿No oïu, nostramo, no oïu? ¿No oïu com sonen campanes?

El cego de l’Uià treia el cap a la finestra per a sentir millor el tritlleig.

Anguniats per aquell toc desficiós que feia com si pregonés a corre-cuita la resurrecció de la carn i la vida perdurable, els bosquerols no sabien pas què fer ni quin determini pendre. Feia tant temps que no havien posat els peus a la parròquia, que els recava de baixar-hi. Des del dia en què el rector nou els havia congregat al cementiri per a predicar-los l’obra santa d’adobar l’església, que ningú s’havia deixat veure per lli a prop. Si havien d’atravessar el terme, abans de passar per la rectoria, més s’estimaven fer marrada trencant pels pendissos de Can Sunyer o dar la volta pel peu del cingle. Tot era per por de no topar-se amb aquell capellà esperitat que els volia fer somoure i bellugar-se i caminar i arrancar-los a la quietud de les muntanyes dormilegues. I ves quina pena, ves quina vergonya no feia ara d’haver de tornar a l’església, tota apariada de fresc, sense que an ells se’ls degués grat ni gràcia! Ves quines babarotes no els faria el rector nou, com volguent dir que per a res li havia calgut cap ajuda dels veïns!

Però veus aquí que, mentre estaven els feligresos en aquests dubtes, plens d’angúnia, rumiant què farem, què direm…, tot d’una va parar el tritlleig desesperat i es va posar la campana grossa a senyalar a missa pausadament: Nang… nang… nang!… Allavores bosquerols i bosqueroles ja no van ronsejar més, i, com acatant una ordre severa de les que no es torcen ni es poden contradir, tot moixos i resignats, van disposar-se a baixar al sot, vulguis no vulguis. Els homes, com si anessin d’esma, despenjaven de les estanques les mantes i els gambetos, i les dones treien les caputxes dels caixabancs. No hi havia més remei… Aquells tres tocs cançoners i acompassats eren el manament obeït de pares a fills per tots els sigles. No hi havia més remei… Calia acotar el cap i resignar-se i emprendre el camí rostos avall. Més que a la veu de Déu, tramesa pel ressò de la campana, obeïen a la llei de les costums eternes, heretada de les velles generacions. Feien com havien fet els pares, com havien fet els avis, com havien fet tots els passats, des de les centúries més llunyanes. No hi havia més remei… Allò era com el curs dels astres, com els canvis de la Terra, que un no s’hi pot revoltar. Havien d’ajupir-se a les batallades del cloquer com s’ajupien al sol i a la serena, a la pluja i al bon temps, a l’ombra i a la claror. No hi havia més remei… No es podia replicar… Per això, tot davallant cap a l’església, passaven consirosos arran de les boscúries, rebecs per dins, humils per fora, com a moltons formats a fer sa via sota les vergassades d’un pastor ferreny. Anaven pas a pas, però caminaven… Au, au, au! Amb la caputxa al cap o amb el gambeto a les espatlles, semblaven ànimes en pena que, tretes dels llimbs a viva força, estessin condemnades a marxar per una ruta temuda, de bon grat o de mal grat…

* * *

Els primers bosquerols que, tot tau tau, van arribar al peu de la parròquia, de cop van quedar sorpresos, i després malhumorats, al contemplar les obres fetes.

—¿Què és tot això? —rondinaven entre dents—. ¿Què és tot això?

I, entre esquerps i tafaners, resseguien, amb la vista tèrbola, tots aquells racons apariats de nou, tots aquells llocs adormits que s’havien despertat com per miracle, totes aquelles coses mortes que acabaven de ressuscitar. Grans i xics arrufaven el nas, com si flairessin amb pena l’aire de vida i de frescor que deixaven anar aquells indrets tan jolius, suara abandonats i plens de runa. Guaitaven arreu com qui escorcolla; donaven dues passes endavant, després tornaven enrere… i vinga esbrinar i tafurejar; i, com més miraven i remiraven, més sorruts esdevenien i malcarats. Aquella església de l’antigor, més jove i forta que mai; aquella rectorieta, amb les parets tan blanques; aquella mica d’horta tan florida, aquells caminals tan repolits, se’ls aixecaven davant dels ulls com una befa, un escarnot. Temple, rectoria, horta, camins, trumfaven joiosos i somreien; i, com més somreien i trumfaven, més ràbia els feien i més neguit, i fins els semblava que tot plegat se mofés d’ells i els digués, fent-los ganyotes: «Ela, ela! els feligresos! ¿Oi que us pensàveu que sense la vostra ajuda no podríem tornar a alçar el cap? Doncs ja ho veieu… No us hem hagut de menester gota ni mica. El rector nou, que és un sant home, ens ha reviscolat, tot sol, tot sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?».

I els rústecs feligresos, amb aquelles cavil·lacions de malpensat que els rodaven pel cap espès, com ombres enfurismades, s’anaven embotint, embotint a marxes dobles. Se creien humiliats, se creien escarnits, i era tan gran la quimera que portaven dintre, que, al capdavall, tota la tírria covada contra el capellà els va sortir pels ulls i per la boca.

—Mira el fotxut del rector —deia l’un—, com s’ha arranjat per a fer adobar l’església!

—No sé pas com s’ho ha fet, el gran janfúmer!

—¿No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap a on jeuen?…

—Pesta que el toc! Per mi té pacte amb el dimoni…

—Això deu ésser, rellampus!, perquè fins sembla cosa de mal art…

La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va sentir-se un clam de pena, un «Déu meu!» mig ennuegat, que va fer callar les boques. Ningú va saber d’on venia aquella veu d’angúnia. Els bosquerols se van girar, però no van veure ànima viventa que gemegues per lli prop.

Era mossèn Llàtzer, el pobre mossèn Llàtzer, que, havent tret el cap de darrere els xiprers del cementiri per a veure amb sos propis ulls com s’obrava el miracle de la resurrecció dels veïns morts, va ofegar un crit de congoixa al sentir aquelles paraules.

Les esperances de redempció se li havien fos tot d’un plegat, com si s’haguessin enfonsat a sota terra. L’ànima esquerpa dels rústecs feligresos se li acabava de despullar a davant seu, en tota sa nuesa bonyeguda i feréstega. Ell havia somiat que eren fantasmes tristois que caminaven d’esma a l’ombra de les boscúries, tan incapaços de fer bé com de fer mal… Però ara veia que allò eren somnis, només que somnis… Ara veia que, tot i sent enzes dormilegues, covaven el pecat sota la son. Feien el mal a la quieta, mig desperts, mig adormits, sense fressa, sense escàndol… Feien el mal que podien, sempre que el mal no els inquietés massa ni els torbes l’ensopiment en què vivien engorronits… Mala nissaga! Mala nissaga!

Allavors mossèn Llàtzer va presentar-se davant dels bosquerols, amb posat sever, amb gestos de profeta santament irat, disposat a avergonyir-los, a execrar-los, a fuetejar-los la cara amb dicteris que condemnessin tanta iniquitat, tanta misèria!

Però la gent se va escórrer per qui, per lli, aixís que va veure al capellà esperitat. Els uns giraven cua cap a l’absis; els altres se ficaven a l’església, tot fent l’orni. N’hi havia que giraven el cap per a excusar el bon dia al rector nou… Alguns se’l miraven amb una expressió dubtosa, mig mofetes, mig babaus… Mossèn Llàtzer va passar de llarg, i, ofegant a viva força la ira santa que li inflamava el cor, sols mormolava entre dents: «Mala nissaga!». Va penetrar a l’església, va atravessar la nau, va ficar-se a la sagristia, fent sempre esforços per a apaivagar l’esvalot d’indignació que li sotragava l’ànima.

* * *

—No és pas pietat —deia entre si—, no és pas misericòrdia, lo que li cal an aquesta gent, més aspra que els terrossos, més negra i traïdora que la nit… És l’espectacle dels càstigs, la predicació de les eternes penes, lo que els ha de junyir, de doblegar… —anava repetint el rector, tot acostant-se a l’arquimesa a on hi havia disposats els ornaments per a revestir-se.

Mes, aixís que va veure les sagrades vestidures, va sentir terror dels propis pensaments. Tan bon punt va agafar l’amictus per a posar-se’l a l’espatlla, se va recordar de que aquell drap era el vel místic amb què van ser tapats els ulls del Crist a l’hora dels escarnis i les befes… i va començar a trobar-se aconhortat amb el record de la paciència divina. Quan va passar-se, després, l’alba pel cap, anava sentint-se amb més consol, bo i pensant que la blanca vestidura era la túnica d’orat que van posar al Fill de l’Home, a la nit de la Passió. Acabat, tot lligant-se el cíngol, quasi esdevenia enterament asserenat, perquè li passaven per la memòria les cordes de Getsemaní i els assots en el pretori…

Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuar-se sobre el pit l’estola d’or, signe d’immortalitat i atribut majestuós del ministeri, sense saber per què, li van tornar a rebotir pel cap els flams d’indignació que l’abrusaven.

—Mala nissaga! —repetia sense poguer-hi fer més—. Mala nissaga! Com els saions de Pilat, també escarneixen al Crist i també el tracten de boig! Atribueixen al diable l’obra de Déu i prenen el miracle per bruixeria! S’assemblen a les velles tribus dels jueus, sempre escopint al Cel, desagraïdes! Amb un Déu d’amor no hi volen saber res… se les volen heure amb el Déu de les justícies eternes! En lloc d’un sacerdot de la llei de gràcia, els caldria un sacerdot de l’antiga llei, que els fes sentir el pes de les divines ires, que crides sobre d’ells el foc del Cel, que els maleís fins a la quarta generació!…

Tan indignat se sentia contra els feréstecs bosquerols, que va estar a punt de treure’s els ornaments de sobre i presentar-se al presbiteri i manar tancar l’església, cridant: «Aneu’s-en, aneu’s-en! Ja us en podeu anar tots! No hi ha missa per als perversos!…». Mes, fent un suprem esforç, altre cop va posar fre a l’exaltació, i va acabar de revestir-se, disposant-se a anar a l’altar. Ple d’unció i recolliment, amb el cap acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d’oració, el sacerdot va sortit de la sagristia, l’una mà aguantant el calze i l’altre per damunt dels corporals.

Però quan va trobar-se davant del poble, al trencar de la sagristia al presbiteri, el capellà va tombar el cap tot de prompte, com desvetllat del recolliment pel brogit d’irreverència que surava dins la nau. De la generació que omplia el temple n’eixia com una remor confosa de trepig i de xiu-xius… La gent se parlava a l’orella, i els uns als altres se feien signes, assenyalant-se els altars repintats i les imatges adobades i els guarniments aconduïts… Allavors mossèn Llàtzer se va deturar un moment de cara als feligresos, i, redreçat a l’acte, immòbil, altiu, sever, com una estàtua de la majestat divina, va clavar sobre la turba una mirada llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a homes i dones. De cop va regnar un silenci de sepulcre… i el celebrant va pujar a l’altar.

¿Què hi devia haver en aquella mirada i en aquell gesto del sacerdot, que va deixar als bosquerols estamordits? ¿És que havien vist passar per davant d’ells la imatge augusta del Déu ofès, del Déu irat, tal com deurà presentar-se a judicar als vius i als morts el dia negre del darrer Judici? Quelcom d’això devia ser… perquè, abans d’haver-lo contemplat amb els sagrats ornaments, fos que el veiessin al peu de la rectoria, fos que el trobessin al bosc, per al rector nou només sentien rancúnia, tírria, quan no se’n mofaven i en feien escarnot! Però, revestit per a dir missa, cobert amb la casulla, el calze a la mà i al peu de l’ara…, allavors ja era altra cosa, una cosa més tremenda!… Allavors, se’ls representava com el ministre del Déu que té en ses mans poderoses la tempestat i la pedra, la neu i la glaçada, el llamp i el bufarut, la passa dels ramats, la mort dels homes i les bèsties!

Aquests pensaments reveladors sobre l’ànima obscura dels bosquerols anaven i venien pel cap del capellà, mentres treia la bossa de sobre el calze i regirava el missal.

—¿No és el temor de Déu el començament de tot? —sos-pirava—. Doncs encara puc menar-los a Déu per la temença…

I un raig d’esperança li resplendia als ulls al dir, després, davant la grada:

—Introibo ad altare Dei.