XIX

L’AGONIA

—Josep, veniu! Josep, pugeu! —cridava esgargamellant-se la Mariagna des del replà d’escala que donava a la cambra del rector.

—Josep, veniu, per amor de Déu!

Però com que el jaio, ni en ombra ni en pols, no compareixia, la bona vella no va tenir més remei que sortir a la finestra de damunt del cementiri i des d’allí tornar a encomanar a l’aire els seus gemecs:

—Josep, per amor de Déu! Cuiteu, veniu!

L’avia prou guaitava anguniosa per defora, ara cap a l’hortet, ara cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com que ja no hi llucava de tres passes lluny, enlloc del món assolia a veure al jaio. Per això tot era despacientar-se la pobra vella, i crida que cridaràs amb la veueta esquerdada:

—Josep, veniu! Josep, cuiteu!

I lo bo era que el jaio no es trobava pas gens lluny. Tot justament allavores eixia de sota la renglera de xiprers i s’encaminava cap a casa; però, com era tan dur d’orella, no sentia a la jaia poc ni molt. I a més d’això… prou feines tenia el vell xaruc a fer anar una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Des de que va estimbar-se pendís avall de torrentera, aquella nit que duien Nostramo al Lledonell, no havia fet res més de bo. Maliquejava tot el sant dia, i a cada passa que donava no feia més que exclamar entre dents, com si resés la lletania dels sants: «Senyor, assistiu-me! Senyor, empareu-me! Senyor, acompadiu’s de mi!».

Per això és que no en sentia ni un mot, dels planys de la pobra àvia Mariagna, que des de dalt de la finestra anava cridant i esgargamellant-se, fins que a l’últim, afadigada i somicosa, va baixar escales avall, amb l’intent de sortir al defora i veure si trobava an en Josep. Anava la velleta amb posats d’angúnia, desolada… i, com si la desgràcia l’empaités, semblava disposta a córrer tots els camins i viaranys…, quan, al ser al mig de l’entrada, se va topar, sense veure’l, amb el jaio, que venia coixejant.

—Ai, Josep, correu, cuiteu!

—Però… ¿que teniu? Reina santa!

—Missenyor no sé què té!… Missenyor s’està morint!

—¿Morint, dieu? Valga’ns Déu!

—Sí, morint… Si ja no és mort. L’he cridat… i no ha dit res; l’he tornat a cridar… i no m’ha respost paraula; li he tocat la mà… i l’he trobada com la neu…

I, amb les llàgrimes als ulls i la por a l’ànima, vell i vella se’n varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas la imatge de la mort lo que els feia esverament, que prou que la coneixien de veure-la de prop i de tocar-la sovint… Massa sabien, pel seu ofici de sagristans de bosc, lo que era vetllar un difunt i vestir-lo i enterrar-lo… Lo que els estamordia era pensar en la soletat afrosa que els esperava entremig de les muntanyes negres aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per la mà com criatures, varen enfilar-se tots dosets escala amunt, afanyosos, per un cantó, d’arribar al llit de mossèn Llàtzer, i encongits, ademés, pel gran misteri que els voltava, pel gran misteri de les animetes que se’n van a l’altre món…

La cambra era freda, trista, nua. Arrambat pel capçal a la paret, el llit s’alçava a quatre pams de terra, sota els braços estesos d’un gran crucifix. A l’altre cantó de cambra, s’hi veien dos setials, una tauleta amb una llàntia a sobre, i, al damunt de tot, una repisa carregada de llibres i papers. Fora d’això, res més que les parets emblanquinades, clapades aquí i allí per les taques antigues de goteres que s’esllargandaixaven mur avall des del trespol.

Els avis varen entrar pas a pas, mig de puntetes, com si temessin torbar el sagrat silenci d’uns darrers instants de vida. No s’oia ni sospir ni ranera, ni panteix… Plens del respecte que fa el misteri de la mort, varen atansar-se poc a poquet fins al llit, i, a la claror tremolenca de la llàntia, miraven d’esbrinar si encara alenava el moridor.

—Missenyor! —va cridar el jaio, amb la veu ennuegada—. Missenyor!

Però el sacerdot restava quiet i callat com una imatge de pedra.

Allavors el vell li va agafar la mà de sobre del tapall, i, a l’acostar-se-la als llavis per a besar-la, la va trobar freda igual que un glaç, i, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixar-la anar altra volta sobre el llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre jaio va sentir-se defallir; però, com si es negués a perdre la darrera gota d’esperança, encara volia fer més provatures, fins a heure la terrible certenitat del flagell que els queia a sobre. Per a eixir del dubte anguniós, per a saber del cert si era mort o viu, ell prou li hauria tocat el pit i el cor, si el moridor hagués sigut un home com els altres; però an el sacerdot, al ministre de Déu, a l’ungit del Crist, no gosava a posar-li la mà al damunt, com si es trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llàntia i passar-l’hi dos o tres cops per davant dels ulls per a veure si les nines s’animaven i seguien la claror; més la vista restava tèrbola i sense cap moviment.

Aleshores el jaio va acotar el cap, com volguent dir: «No hi ha remei». Després se va persignar, i, girant-se a la vella, li va dir amb un to solemnial:

—Mariagna, missenyor és mort. Agenollem-nos i resem per l’ànima de missenyor.

* * *

I, mentres els dos vells se postraven al costat del llit, mormolant un parenostre, el rector va fer un gran esforç per a parlar; però amb tot i l’esforç no va poder… Perquè de mort no ho era, encara, mossèn Llàtzer… Sentia ben clar tot lo que deien, coneixia tot lo que passava al seu voltant…, però no podia girar-se ni moure’s, ni dir un mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauria dit: «¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? No repapiegeu més, desventurats!». Però, com que no tenia habilior ni per a obrir la boca, se veia privat d’avisar-los… i, al pensar que podien enterrar-lo abans de morir, sentia que se li arrapava a l’ànima el terror més negre. «És el càstig de les meves culpes!», rumiava horroritzat, mentres els jaios resaven de genolls a terra. «És el càstig dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me varen ficar a la tomba negra d’aquests sots… De viu en viu me donaran terra sagrada en el fossar de l’església. És una sentència que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. Quina damnació més tremenda per a mi, que sempre he cercat la llum del sol, que sempre he cercat la vida! Bressat per la dèria de fer reviure a un savi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres, vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d’un heretge fer-ne un sant, i, cada dia més ensuperbit, no vaig parar fins a estimbar-me dins del pecat, que és la mort de l’ànima… Després me varen desterrar per càstig en aquests sots amarats d’ombra i de tristesa… i fins an aquí, fins en aquest país de la son i de la mort, vaig provar de fer brollar el moviment i la vida. Volia ressuscitar als bosquerols difunts que van caminant per les boscúries negres amb positures de ser animats; però, en comptes d’encomanar-los la vida an ells, m’han encomanat la mort a mi… Per a obrir-los els ulls a la llum eterna, m’he deixat fer escarnots, m’he deixat enganyar, m’he deixat escopir, m’he deixat martiritzar de cos i d’ànima… i ara, per paga de tot, m’ajudaran a enterrar de viu en viu, i fins vindran a ballar davant de la meva sepultura…».

I aquestes esgarrifoses cabòries encara voleiaven com fantasmes d’ombra pel pensament de mossèn Llàtzer, quan els avis, acabada ja l’oració mortuòria, se varen alçar tot senyant-se sobre el front, sobre els ulls, sobre la boca. Després el jaio va dir a la jaia poc a poc, amb la veu baixa amb què es parla en les cambres a on hi ha un difunt:

—Mariagna, quedeu’s a vetllar el cos aquí a la vora… i enceneu al voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa…

—I vós, ¿a on aneu, Josep? —va preguntar la jaia amb tot respecte.

—Jo a l’església… a tocar a morts per missenyor.

—Què Déu el tinga a la santa glòria!

—Amén —va respondre l’avi, tot afegint després, amb certa unció misteriosa—: Després… quan torni… l’emmortallarem.

I, mentres el vell sortia de la cambra bo i ranquejant, el capellà pensava, ple de terror: «Ai, desventurat de mi! Si jo pogués parlar! Si jo pogués fer un signe, si pogués donar-me a entendre! Ai, com els aturaria de que ventessin les campanes, de que toquessin a morts! Quan els bosquerols ho sentin, potser baixaran, potser entraran a veure’m, potser me ficaran al sot de viu en viu i cuitaran de tirar-me terra a sobre per a acabar d’una vegada la seva obra de maldat».

I tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una professó d’espectres anguniosos, les tribulacions i els vituperis amb què l’havien aturmentat els feligresos sorruts d’ençà que dormia enterrat en els sots feréstecs… Veia com gran i xics li giraven l’esquena, sorneguers, quan ells els predicava l’obra santa d’apariar l’església feta runes…, veia com tots se mofaven del seu fervor quan ell tornava a edificar la casa de Déu, pedra per pedra…, veia com, ja adobada l’església, prenien aquell miracle del Cel per males arts del dimoni…, veia després el rústecs feligresos com s’estamordien quan, revestit amb els sagrats ornaments a peu d’altar, els feia caure de genolls a terra, mirant-los a la cara com un Déu ofès.

Però aquesta corrua de visions acongoixoses se va esvair un moment quan l’avia va acostar-se al llit arrossegant un canelobre vell, dels entaforats per les golfes de la rectoria. La pobra dona el va deixar a la dreta del capçal, i de seguit se’n va anar a cercar-ne un altre, que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restaven, els va plantar cap als peus, un a cada part del llit.

La jaia hi posava tota la paciència i tot el seny, en repartir els canelobres a la mateixa distància l’un de l’altre, ni més ençà ni més enllà, ni massa a prop ni massa lluny, com si guarnís un altar per a una gran cerimònia. Semblava que volgués revestir l’espectacle de la mort de tota aquella solemnitat que ella podia oferir-li en sa rústega misèria. Amb els mateixos aires d’unció litúrgica amb què havia recompartit els canelobres, va anar posant els ciris dins dels brocs i encenent-los un per un, tota recollida, tota fervorosa, fent acataments i persignant-se cada cop que passava per davant del llit, igual que si celebrés una funció desconeguda, que ella s’anés empescant, consagrada al descans etern de les animetes que se’n van del món.

Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llàntia, a espolsar els sitials com fan les dones de sa casa quan han de tenir visites de grans senyors. Ella, la pobra àvia, tenia aquell dia la de la més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, i feia tot lo que sabia per a rebre-la, si no amb la cerimònia deguda, amb la condícia que ella pogués. Per això endreçava les coses i escombrava el borrissol i aconduïa els pobres mobles… perquè lo que ella no volia era demostrar poca reverència, poc acatament davant d’aquella misteriosa sobirana que té a tots els homes per esclaus.

—Oh Mort, oh santa Mort!, quan m’arribi aquella hora de les darreres angúnies, sigues amb mi ben dolça… —anava mormolant la vella com si resés, mentres arrenglerava els llibres de la repisa i espolsava els feixos de paperots, i contemplava la patxoca que feien els cirials del voltant del llit.