VIII

L’ESGLÉSIA ADOBADA

Quin enrenou, valga’ns Déu, quin enrenou va ser el de la rectoria en aquells cinc mesos llargs que van durar les obres de l’església! Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloc, tot se va traure de polleguera… No hi va haver forat que no s’adobés, ni raconet que no es resseguís. Bé és veritat que a la feinassa feixuga d’aquella tongada de trasbals tothom hi va posar el coll… el rector, amb els seus fervors d’apòstol… la Mariagna i en Josep, amb l’obediència i resignació de sirvents humils… Des de trenc d’alba fins tard de la nit, tots anaven en dansa, tots se movien atrafegats. Com que, per a tirar endavant les obres, mossèn Llàtzer no havia pogut fer venir de l’Ametlla només que dos mestres i encara gràcies!, entre ell i els jaios s’havien tingut d’esparvillar per a ajudar a la tasca an els fadrins. Mentres la vella sirgava per a aconduir als homes i fer-los el menjar, el rector i el jaio prou feina tenien a portar obra als dos minyons, a fer i desfer bastides, a amarar calç, i pastar morter, a traginar amb les bèsties camins de pedra o a pujar sorra de la riera del moll.

Amb la dèria de veure ben aviat apariada l’església, el capellà s’agafava a la primera feina que li venia als dits, i en tot el sant dia no parava, ara anant de l’obra al bosc per cairats, ara trescant del bosc al cingle per esquerda… i, al veure’s amb aquella fatxa de rector bosqueta, amb la sotana arrebossada i bo i muntat dalt de l’egua, moltes vegades no podia menos de pensar amb els temps passats, amb aquells dies de disputa teològica en què havia arribat a tenir suspesos dels seus escrits als homes saberuts i a les multituds badoques de tota una gran ciutat.

—Si ara em veien, si ara em veien d’aquest modo… —pensava a voltes, amb un somriure entre dos llustros, mig mofeta, mig amarg.

Però se li esvanien de cop i volta semblants recances aixís que es posava a meditar com ell tot sol, sense un cop de mà dels feligresos, havia tingut prou força d’esperit per a fer esclatar la vida en un racó d’aquell sot de les tristeses, que semblava el reialme de la mort. Pensar que ell tot sol, havia infantat la vida i s’ho havia engendrat tot! Als sonsos veïns de les clotades no els havia hagut de menester per a res… Abans que tornar a demanar ajuda an aquella gent que mirava de reüll i no volia dir un mot, més s’havia estimat trucar a la porta dels estranys. Ple de fe, ple de coratge, havia recorregut a piadosos forasters, al degà de la comarca, als bons amics de ciutat; i, al tornar a la trista fondalada, després d’aquella pelegrinació, no solsament portava dins l’ànima la seguretat de tornar a edificar el temple de Déu, sinó que hi duia una cosa potser millor…, l’esperança de desvetllar als feligresos amb aquell exemple de l’església ressuscitada, que tindria quelcom de miraculós.

* * *

Un goig fins allavores desconegut, un goig d’home que triomfa dels obstacles i arriba a posar en planta els seus designis, li pessigollava l’ànima d’un modo misteriós cada cop que veia que a la seva veu se desvetllaven els indrets adormits i prenien moviment les coses mortes. Quin plaer, quin plaer més fondo i més estrany, com de sant que fes miracles, sentia mossèn Llàtzer a l’adonar-se de que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava i eixerivia al compàs de la seva voluntat, fins arribar-se a bellugar les coses cançoneres i engorronides que més entrebancs li posaven suara amb el llur ensopiment!

Aquell herbei tan espès i tan tossut, que privava de dar un pas entre l’església i la rectoria, ja jeia a feixos estimbats al fons de les torrenteres, deixant lliure el trànsit dels caminals. Aquells carreus caiguts de les parets, que a tot arreu entrebancaven i feien nosa, ja tornaven a hissar-se a dalt dels murs, sostenint l’empenta de les voltes. Aquella pobra església, que se n’anava a trossos per moments, amb les lloses enfonsades, les parets plenes d’esberles i la coberta tot un esvoranc, s’alçava altre cop amassissada i ferma, resolta a esperar a peu dret l’envestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoria, la rectoria, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroia; perquè, aixís que les obres de l’església varen estar llestes del tot, se va apariar un xic la casa de la manera que es va poguer. Com l’edifici era prou gran per a la poca gent que l’habitava, va acabar d’enderrocar-se el cantó més enrunat, i amb les desferres sobreres se va adobar la bandada del porxo, que encara s’aguantava poc o molt. I quin goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! I aquell jardí que el rector havia fet plantar prop del caminal de l’hort, ben sembrat de violes dobles i de rosers de tot l’any!

Tot floria, tot somreia en aquell raconet del món tan trist… Tot reprenia el seu ús, tot recobrava les forces, tot retornava a la vida, tot ressuscitava, tot…, menos els rústecs feligresos, que restaven, com sempre, de nit i dia, ensopits, més ensopits que les coses inanimades.

—Aquí si que encara no hi han pogut res, res enterament, ni les prèdiques ni les pregàries!… —rumiava el rector amb tristesa—. He lograt sotragar les pedres, però no he sabut somoure aquesta gent tan llorda. He mudat les roques de seti, traginant-les de la muntanya a l’església… i no he tingut prou força per a arrencar als bosquerols a l’eterna son que els aclapara. Però ara potser se deixondiran… i lo que no han pogut fins avui ni precs ni bones paraules ho faran d’aquí endavant els exemples i les obres. Quan vegin que l’església ha renascut d’entre les runes, airosa i rejovenida, com una aucella amb plomes noves, tothom se sentirà revifat i voldrà tornar a la vida. «Mireu —jo els diré allavores—, mireu la pobra àvia dels sigles enterrats, com s’és mudada amb trajos nous, igual que si estés de bodes! Mireu com rumbeja la porta de trinca al mig del frontis; mireu com llueix els junts frescos i ressortits des del portal fins a l’absis; mireu com parpelleja amb vidrieres de colors als finestrals; mireu com adreça el cap, amb el cloquer crescut d’una pila de filades! I vosaltres ¿què feu? Aixequeu també el cap, aixequeu els esperits, que per a l’església i per a vosaltres ha arribat l’hora de la resurrecció!».

* * *

Com més s’acostava el dia de tornar a obrir al temple als feligresos, més confiança tenia mossèn Llàtzer de que Déu els tocaria el cor, fins a quedar, davant de l’església ressuscitada, postrats d’admiració, com davant dels resplendors d’un prodigi.

La llàstima era que no quedava tot enllestit tan de pressa com ell hauria volgut, perquè, un cop les obres acabades i els mestres despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap tots els dintres de l’església. El tràfec era tan llarg i tan pesat que feia venir angúnia de pensar-hi. Tota la polseguera de les obres havia anat caient a clapes blanques sobre la pols negra antiga, filla de les centúries passades i de la deixadesa dels bosquerols. Calia anar traient dels sants i dels altars i del servei de missa els gruixos de polsim que ho tapaven tot, fins al punt d’estrafer monstruosament els colors i les formes de les coses. S’havia d’escombrar ben bé el borrissol que s’amagava amatent pels forats i raconades, com si no es volgués deixar agafar. També s’havien de fer caure les teranyines negres que s’arrapaven dalt de les voltes com raïms de rata-pinyades adormides. Després s’havien de netejar amb monita les crostes de floridura que cobrien, igual que un brià, les columnes, els plafons, les motllures dels retaules… Però tota aquella farda romàtiga i estantissa, criada a còpia de temps i de paciència per la velluria dels sigles morts, costava molt d’arrencar. Semblava que s’hi trobes bé, tota ensopidota entremig dels racons i les escletxes, i no es volgués moure’s de per lla al voltant. Quan l’empaitaven d’un lloc, fugia a entaforar-se en un altre a corre-cuita. Esvalotades de moment, les volves de pols corrien com follets endiastrats voleiant d’un cantó a l’altre, fins que tornaven a caure adormides aixís que s’amarraven a un altre indret…

Allavors va començar una batussa llarga i perfidiosa entre la polsina, que s’ajocava pertot arreu, i el rector i els jaios, que la perseguien amb santa paciència. Fregant, espolsant, netejant bo i silenciosos i recollits per tots els racons del temple, semblava que entre tots tres fessin una cerimònia de purificació mai vista. Venia a ser una mena d’aspergis tot estrany, com un exorcisme per a treure de l’església els mals esperits de la pols, tan cançoners i dormilegues. La Mariagna, sobretot, amb aquells aires que tenia de muda resignació, tan soferta, tan callada, com si hagués fet vot d’humilitat i de silenci, resseguia devotament tots els altars, sacra per sacra, palmatòria per palmatòria, candeler per candeler, igual que si al peu de la lletra anés seguint les regies complicades d’un ritual misteriós.

«Hala! hala!», semblava que digués, mig resant, mig mormolant, bo i dirigint-se a la brossa adormida pels relleus i les escletxes. «Hala, hala, pols toca son! Desvetlla’t, eixeriveix-te i ves-te’n en nom de Déu! Hala, hala, trenyinotes del diastre! Aneu que us teixeixin entre els pins dels bosc! Hala, hala, borrissol impertinent! Fuig defora ben de pressa i que no et veem mai més!…».

I aixís, amb tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments i persignant-se, per davant de cada altar… i, amb els espolsadors als dits, a tall de salpasser, anava conjurant la pols per a què sortís de les coses santes i anés a escampar la boira més enllà de la casa del Senyor…