IX

El tresor

(Montsegur, 1309)

En Pere Mauri se separa dels seus companys i s’allunya del curs de l’Arieja. Han decidit dispersar-se per un temps. El pastor puja des de la ribera dreta, entre Foix i Mirepoix, i s’interna amb les seves ovelles al País d’Alion. Les seves ovelles són la seva vida i el seu aliment, se sent un amb elles. Traspassa el coll del Tremblement, i entén el perquè del seu nom: des d’aquí albira els pics encantats de les muntanyes Tábor, Soularac, Montsegur… I experimenta l’estremiment, coneixedor de les llegendes sobre aquests paratges, formats per gegants de temps remots. Però, ràpid, es desempallega de les llegendes amb un calfred i un somriure: des d’aquesta altura se sent el rei del món, d’un món molt bonic, maragdí. I la seva vista queda fixa en el pic de Montsegur…

Montsegur! I torna a estremir-se. No hi ha muntanya que sembli més sobrenatural que Montsegur, un con gairebé perfecte que s’alça vertiginós des de la seva base en delirant espiral cap al cel. I en la seva cresta, acariciant aquest cel, els murs del castell. El castell que va ordenar erigir fa un segle la santíssima Esclarmonda de Foix, llum clara del món, dama per excel·lència de trobadors i bons cristians, heretge preclara i lluminosa. En Mauri contempla els murs del castell que han vist la tragèdia més sagnant de la història, els murs que van albergar els últims Perfectes de la generació del seus besavis. En aquest castell van resistir els millors bons cristians que va veure la terra, bons homes i bones dones, assetjats pels soldats del rei i del Papa. En aquests murs, abans de morir, van emparedar figuretes de fang cuit en forma de colom: el colom, símbol de l’ascensió de l’ànima al Pare Celestial, de la salvació de l’ànima!

Murs alineats per a cada solstici, cada equinocci i cada orto del sol en els dotze signes del zodíac. En Mauri no ho sap això, però sí que sap que els Perfectes i les Perfectes de l’època dels seus besavis van acabar per entregar-se: van descendir cantant himnes i van entrar pel seu propi peu en les fogueres que els croats els tenien disposades a la falda de la muntanya, al Camp dels Cremats. També li han explicat que la Perfecta Esclarmonda de Perella, en expirar a la foguera, va prendre forma de colom… I encara es posa, a vegades, als murs de Montsegur…

En Pere Mauri coneix també la llegenda del tresor dels últims heretges, escamotejat als croats en l’últim moment del setge. Li han relatat la història el seu pare i el seu avi, bons cristians, en llargues nits d’hivern al costat del foc, a la casa familiar de Montelhó, ara tancada per la nova persecució. Li van explicar que en Pere en i Mateu Bonet van abandonar el castell amb uns embalums plens de pedres precioses i monedes, setmanes abans de les fogueres. I, després, mentre cremaven els Perfectes voluntàriament i així tenien entretinguts els soldats amb les seves pires…, unes altres quatre ombres —l’Amiel Aicard, l’Hugo, en Pictavin i un altre— es despenjaven amb cordes per la vertiginosa paret oest del turó i posaven fora de perill una manta lligada en forma de farcellet, un altre tresor…, però no ja de monedes. De què? Objectes? Relíquies? Velles escriptures? En Mauri no ho sap. Potser els Perfectes sí que ho saben, segur que els molt sants i savis germans Autier ho saben! Al capdavall, van néixer a Montsegur…

En Mauri travessa un bosc per les seves altures, i les ovelles se solacen amb l’abundant herba. El pastor se solaça també amb la pau del lloc, es reclina sobre l’herba…, i s’adorm.

El desperta un somni. Ha vist foc, coloms bevent en una copa d’àgata plena de sang, coloms que es besen en el bec i que després alcen el vol amb ales en flames, entre una pluja de monedes d’or… Ha vist una cova amb les calaveres resseques de Perfectes morts en endura… Es desperta, s’aixeca, reuneix les seves ovelles. En falta una. Deixa el ramat sota l’atenció del seu gos, al qual renya per aquesta ovella extraviada. S’allunya en la seva recerca, cap a un cingle. Veu excrements frescos. Una mica més amunt n’entreveu més, i el pastor Pere Mauri, de cames àgils i fortes, grimpa, trepitja pedres i aixafa mates. Sent el bel. L’ovella. A prop. Apressa el pas, pendent amunt…, i el peu se li enfonsa en el terra en trepitjar un arbust.

El peu hi queda presoner. No pot seguir. S’asseu sobre l’altre peu, arrenca mates, aixeca pedres… Ha de moure un gran pedrot per alliberar-se… I llavors veu el forat. Un forat fosc, que s’eixampla sota terra.

El pastor Pere Mauri troba la boca d’una cova, s’hi escorre dins. És petita, no com aquestes coves catedralícies de Lombrives, de l’Ermite, del Grand Père, no com aquestes grutes fortificades de Bouan, Ussat, Ornolac, amb múltiples sortides i llacs subterranis en els quals es van ocultar alguns creients temorosos després de la caiguda de Montsegur… No, aquesta és una cova petita. Amb prou feines hi cap una persona. Però al fons hi ha alguna cosa. Què és? Una forma semiesfèrica. Una olla? En Pere Mauri agafa l’objecte, el treu a l’exterior. Sí, és una olla de fang embolcallada en draps podrits, desfets… Pesa. Pesa molt! La boca de l’olla insinua el que tanca a dins, però costa ficar-hi la mà. El pastor Pere Mauri empunya una pedra i trenca el fang cuit de l’olla. Les monedes s’escampen sobre l’herba. Monedes. Monedes d’or, monedes de plata, monedes de fa ara mig segle. Un tresor.

L’ovella perduda bala al seu costat, tranquil·la. Rosega l’herba a la vora del seu pastor. Aquesta ovella extraviada ha conduït el pastor Pere Mauri a un tresor. Un tresor! En Pere Mauri no ho dubta: ha trobat una part del tresor dels heretges de Montsegur, aquella part que primer van fer treure del castell els últims Perfectes, el farcellet amb les monedes i gemmes. El pastor Pere Mauri s’agenolla i resa. Sent pujar les llàgrimes des del seu pit fins als seus ulls, i plora. Plora amb el cor pels últims Perfectes sacrificats, i també per la seva família. No s’hauran sacrificat en va: el pastor Pere Mauri sap què ha de fer amb aquestes monedes, sap què ha de fer pels últims Perfectes del seu temps, també ara perseguits, detinguts, també cremats en fogueres i sacrificats.

Agafa dos grapats de monedes i les guarda al seu sarró. Sap a què les dedicarà. Afavorirà els bons cristians, els bons homes. Aquestes monedes no seran per a ell, perquè ell ja té el que necessita: les seves llunes i els seus sols, les seves pastures i les seves muntanyes, les seves ovelles i la seva vida lliure i alegre de pastor. No necessita res. Però ara els seus avantpassats li han enviat els recursos per ajudar els bons homes i les bones dones del seu temps que ho necessitin.

En Pere Mauri torna a amagar la resta de les monedes en aquesta cova, i en acabat tapa i oculta l’entrada. I per això el pastor Pere Mauri tornarà amb les seves ovelles, estiu rere estiu, als seus adorats cims pirinencs.