XLI

Gelosia i endura

(Morella, tardor del 1320)

—No em trobo bé aquest matí, Pere. Avui, vés-hi tu a fer la compra, en el meu lloc.

—Què li passa, monsenyor?

—Res de particular.

—Segur?

—Vés i compra una lliura de carn de be per a vosaltres, Pere.

—I per a vós, senyor?

—Dejunaré.

Els Perfectes dejunen tres dies per setmana en temps de Quaresma, Nadal i Pentecosta. En aquests dies només ingereixen pa i aigua. Si consideren que han comès alguna falta, es castiguen amb tres dies consecutius de dejuni. Mai no ingereixen carn. Només peixos, verdures, fruites, hortalisses, pa. El plat ideal per a un Perfecte és l’empastat: pastís de peix, carn de peix bullida. O ben empanada en una pasta de bunyol. Beuen aigua i vi diluït amb aigua. Els creients ordinaris sí que mengen de tot, encara que la carn és cara, tret que sigui en salaó o en conserva.

A en Belibasta avui no li ve de gust veure ningú, sent l’ànima als peus. En aparellar la Raimona amb en Pere, ha descobert un sentiment que no sospitava que tenia: gelosia. Ara tem perdre l’afecte, el favor, la càlida entrega de la Raimona. Ha descobert que l’estima. O, més ben dit, ha descobert que necessita que ella l’estimi, que l’adori. I ara tem que l’amor de la Raimona pugui tornar-se cap al gentil pastor Pere Mauri, de llegendària fama com a encantador de dones.

En Belibasta se sent ara molt fràgil. No sap com actuaria Jesucrist si Maria Magdalena estimés un altre home… Pensa que això no li passaria a Jesucrist, i no vol que li succeeixi a ell! Està penedit d’aquest casament. El pastor surt de casa, i en Belibasta busca la Raimona a la cuina.

—Com estàs, Raimona?

—Bé.

—Us vau aparellar ahir a la nit?

—Sí.

—Es va portar bé amb tu el teu marit?

—Sí.

—Et…, et va agradar?

En Belibasta s’ha ennuegat gairebé imperceptiblement en preguntar això a la Raimona: no pot evitar-ho, encara que ni tan sols sap si vol sentir la resposta. Però la pregunta pot més que ell. La Raimona l’escolta i es ruboritza lleument, tomba la cara per cercar algun objecte sobre la taula de la cuina.

—Senyor, tot es compleix segons ho vam voler i planejar, tal com vas disposar en la teva saviesa. En Pere Mauri m’ha conegut carnalment aquesta nit: quan el meu ventre s’infli, ell i tots els bons cristians creuran que ell és el pare de la criatura, i no tu. Tot va bé, senyor!

—Et va agradar?

—Pensava en tu, senyor.

—Vaig sentir els teus panteixos, Raimona. No tornis a jeure amb en Pere Mauri.

—Però…, és el meu marit!

—Vols tornar a jeure amb ell? Ho vols, Raimona? Ah, el prefereixes a ell? És això? El vols a ell?

—Si el rebutjo, sospitarà la burla, descobrirà l’engany! I qui sap si no carregarà la seva ira contra tu! I et farà mal, t’atacarà, et delatarà!

—Tu ets la que em fas mal, dona! Tu, si no m’obeeixes! Has d’estimar-me i obeir-me! Ets la meva dona! No jauràs més amb en Pere Mauri! —En Belibasta no pot evitar alçar la veu. Sense pretendre-ho, està cridant a la Raimona. Li pot la ràbia—. Maleïda siguis, dona, maleïda siguis!

Ràbia contra si mateix per la seva fragilitat i contra una dona que no pot dissimular que la martingala li ha resultat agradable. Després de dotze anys com a concubina secreta del Perfecte Belibasta, la Raimona es troba ara amb un marit animós i lliure de preocupacions, un home fort i que fa olor de camp, un home sempre jovial i amb un ull de cada color, un home que sap dir coses boniques a una dona, que sap com fer-la sentir-se única…, a ella també.

A la Raimona li ha agradat passar la nit amb en Pere Mauri, ha sentit carícies que no coneixia, carícies amb les seves rústiques i rudes mans, que l’han fet estremir. En Pere Mauri li ha fet sentir un plaer desconegut. La Raimona ha dormit aquesta nit amb un somni pròxim a la beatitud. I en Belibasta la maleeix, indignat. I, mentre ho fa, se sent molt malament i es compadeix de si mateix.

En Pere Mauri, amb la carn de be sota el braç, torna del mercat. Camina a pas viu i cantusseja una cançó apresa al Sabartès d’un pastor dels comtes de Foix:

L’ha cantada a l’orella a la Raimona al llit, en la seva llarga nit de noces, en la seva càlida nit de cossos fosos. En Pere Mauri se sent lleuger de cos i ànima. Sempre li ha agradat la Raimona, a la qual ha tractat amb l’afecte que correspon a la dona que comparteix la vida amb el seu Perfecte. En Pere Mauri no vol saber si el seu senyor Belibasta jeu o no amb la Raimona, però respecta el seu acord. Ara, no obstant, la sent una mica seva. L’ha posseït carnalment amb plaer i amb tendresa, ha sentit la seva escalfor i el seu alè, i li ha agradat.

Ja a la plaça dels Tarrascons, en Pere Mauri entra a casa d’en Belibasta. Sent crits a la cuina. Reconeix la veu del Perfecte, alterada. Li estranya, perquè l’estat d’ànim d’en Belibasta sol ser estable i alegre. En Pere Mauri entra a la cuina, i en Belibasta i la Raimona fingeixen que no succeeix res entre ells. En Pere Mauri deixa la carn damunt la taula.

—Tot bé?

—Tot bé —respon el Perfecte.

Davant en Pere Mauri, en Belibasta se sent sobtadament abatut. El pastor és el seu creient més estimat, un home valent i sempre disposat, l’home que el va ajudar a escapar del Mur de Carcassona i que sempre ha estat al seu costat. El seu desig per la Raimona i el seu afecte per en Mauri es converteixen ara en un pes per a en Belibasta. Aclaparat, s’abstreu.

—No menjaré res. Em retiro a la meva màrfega. Deixeu-me tranquil.

En Belibasta se sent malalt de cos i ànima. Sense forces, com si un dimoni li hagués xuclat la vitalitat pels peus. Ajagut al llit, no menja res en tot el dia. Ni en tota la nit. Ni en tot el dia següent…

—Monsenyor, monsenyor, què us passa?

En Pere Mauri pregunta al Perfecte. La Raimona calla. En Guillem Belibasta, senyor de Morella, ha entrat en endura. No menja, no beu.

L’endura és el dejuni extrem, el dejuni que condueix a la mort. El Perfecte que entra en endura demostra el seu desdeny pels lligams de la vida carnal, la seva desafecció de l’existència en aquest baix món, corromput, demoníac, satànic. Els moribunds «consolats» pel Perfecte entren en la breu endura que els porta a una mort santa, la que allibera l’ànima d’una altra reencarnació i la reuneix amb el Pare Celestial: «els que es deixen morir així, són sants de Déu», prediquen els Perfectes d’aquest temps, com en Belibasta.

Amb l’endura, en Belibasta busca depurar les seves passions trobades, la confusió del seu ànim. Pensa en la història que li va explicar la Berbeguera, l’esposa d’un senyor de Puylaurens, en els seus dies de vagareig al costat d’en Felip d’Alayrac per Occitània: «Vaig anar a veure un Perfecte que havia entrat en endura feia setmanes, i era la més estranya meravella: romania assegut en una cadira, immòbil, com una estàtua humana, com un tronc, insensible a tot el que l’envoltava». Un altre «bon home», veient-se acorralat per la Inquisició, s’havia endinsat a les muntanyes del Sabartès, i en les seves altures, en alguna espluga inabastable, havia consumat la seva vida en santa endura.

En Belibasta no menja res la segona nit. Ni durant el tercer dia. Després de la tercera nit sense menjar, a l’alba, en Belibasta s’incorpora i parla amb en Pere Mauri. El pastor està intrigat i preocupat pel Perfecte. La Raimona no ha volgut explicar-li res.

—Esteu bé, monsenyor?

—No, Pere. He discutit amb la Raimona.

—Alguna cosa vaig sentir quan vaig tornar del mercat. Per què discutíeu? Ella no ha volgut explicar-me què passa. No ho entenc. Hauríem d’estar contents!

—Per què, Pere?

—Vós volíeu que em casés amb la Raimona, i feliçment així ha estat. No hauria de motivar això la vostra alegria?

—Has jagut amb la Raimona mentre jo era en endura, Pere?