XXIII

De caça

(Comtats Catalans, 1317)

L’Arnau Batlle-Sicre, el cerca-recompenses, surt de caça. Vesteix barret de feltre d’ala ampla, rodó, i tabard amb cuir a les espatlles, que usa de manta en les nits al ras. Li penja de l’espatlla un sarró en què porta una mica de pa, formatge i nous, un gobelet de cuir, un tros de pedra foguera per fer foc i una petita xarxa per pescar en les aigües dels rius. Completen el seu equipatge un ganivet, una bóta de vi i una llarga gaiata per ajudar-se a travessar els torrents i espantar gossos salvatges. La mirada al davant, glauca i obstinada, li indica el camí.

L’Arnau Batlle-Sicre, el fill desposseït de la Sibil·la Batlle d’Acs, heretge relapsa cremada a la foguera, comença la seva cacera. La peça rere la qual corre es diu Belibasta, un Perfecte dels heretges fugit a terres catalanes. Vol trobar-lo, guanyar-se la seva confiança, atraure’l a la jurisdicció del comtat de Foix, entregar-lo a la Inquisició. Que facin amb ell el que vulguin! Que el torturin, que ballin sobre el seu esquelet, que el cremin. Que ho gaudeixin. L’únic que ell demanarà a canvi és que li tornin la casa de la seva mare a Acs, requisada per la Inquisició. L’Arnau Batlle-Sicre s’ha cansat ja de viure d’almoines.

Tanmateix, com localitzar en Belibasta? La tasca li sembla hercúlia, similar a buscar una agulla en un paller. Primer, perquè la Corona d’Aragó és un espai enorme, esquitxat de llogarrets i viles, un ampli territori que es podria dir uns Pirineus escampats cap al sud, aigües avall, fragmentat per valls i terrenys abruptes, moles i muntanyes, boscos i pastures. I que, des del Pirineu, expandeix els dominis de la cristiandat cap al Mediterrani i cap al sud, creant el Regne de Mallorca i el de València. Segons el seu germà, en Belibasta s’està entre l’Ebre i les muntanyes del nord del Regne de València, però, i si l’heretge s’ha embarcat? Sap que fa ja vuit anys que va fugir del Mur de Carcassona. On deu ser ara?

I segon, la tasca de localitzar en Belibasta és àrdua perquè el seu germà, que viu a la Seu d’Urgell, li ha explicat que els heretges exiliats a terres catalanes tenen bona cura de protegir-se entre ells, d’ocultar la seva identitat, d’esborrar el seu rastre.

—S’esforcen a ocultar la seva identitat, i fins alguns muden de nom, Arnau. M’han dit que en Guillem Belibasta es fa anomenar Pere no sé què. El temor a la Inquisició els ha ficat la por al cos i no els basta de fugir a centenars de llegües de distància, sinó que s’esforcen a passar inadvertits. Dissimulen el seu origen i, per descomptat, les seves creences: en la intimitat de la llar tal vegada viuen com els heretges que són…, però fora de casa s’esforcen a semblar catòlics piadosos. I fins presumeixen d’això públicament! Volen evitar ser assenyalats com a heretges i ser inquietats, xantatjats o perjudicats. En això, els heretges s’assemblen a aquestes famílies de jueus conversos al cristianisme que afirmen que són bons cristians, i van a missa i mengen pernil, però que judaïtzen en el secret de les seves cambres. No et serà fàcil, Arnau, germà…

Cal aguditzar l’olfacte, doncs, i seguir totes les pistes possibles. L’Arnau Batlle-Sicre es pregunta per on començar… El seu germà ha vist passar grups d’exiliats per la Seu d’Urgell, els ha reconegut, hi ha parlat, els ha sentit parlar entre ells, i alguna cosa sap…

—Sé que alguns d’aquests heretges, després de travessar els Pirineus pel port de Pimorent, segueixen el Segre i descansen a la Cerdanya, a Bellver, i alguns segueixen fins a Tuixén o Bagà, i allà s’ocupen com a ramaders locals, com a pastors. Altres s’allotgen una temporada a Castellbò, com sé que va fer en Belibasta. O per aquí. També segueixen baixant pel Segre fins a Lleida. Sé que en Belibasta també va ser-hi, fent-se anomenar Pere… Pere…, ara me’n recordo!: Pere Pentiner. Bona sort, Arnau!

L’Arnau Batlle-Sicre està disposat a trepitjar totes les pedres dels Comtats Catalans, Aragó i València al darrere d’en Belibasta. Parteix cap a Bagà, per provar sort. Allà, uns picapedrers s’escarrassen a coronar una església sota l’advocació de sant Esteve. El riu Bastareny salta a prop, amb alegria de remolins i escumes. Una flamant plaça porticada, ideal per acollir un pròsper mercat, parla de la riquesa ramadera del lloc. L’Arnau Batlle-Sicre s’assabenta que freqüenta el lloc un pastor ariegès, de Montelhó, que coneix bé en Belibasta i que respon per Pere Mauri. El cerca-recompenses fa amistat amb uns pastors i decideix afluixar-los la llengua sobre tot el que sàpiguen d’això…

El delator té dues coses: una, una mica de diners que li ha deixat el seu germà; dos, els ulls glaucs d’algú que ha llegit gairebé tot el que es pot llegir i que sap de l’ànima humana gairebé tot el que s’ha de saber. Compra un porc, el neteja, socarra i desfibra, el frega amb all i llimona, l’adoba amb sal i pebre, l’unta amb llard freda i el porta al forn de Bagà.

Amb el garrí acabat de rostir es presenta a la borda on pernoctaran els pastors, que acaben d’aplegar els ramats. La sumptuosa aroma del porcell cruixent converteix la barraca dels pastors en la sala d’un palau, i ells es fonen de plaer. Confortats per la carn rostida i el vi, els pastors s’estiren a l’exterior de la borda, sota el cel, al costat d’un petit foc que crepita entre quatre pedres, i xerren. Són tres sardanesos, un ariegès, un andorrà i un aragonès de les muntanyes de Terol, d’ascendència lleidatana. Parlen cada un la seva pròpia llengua materna i tots s’entenen perfectament. Cada un identifica el particular accent i els girs verbals de l’altre, que delaten la seva procedència.

—En Pere Mauri? El d’un ull de cada color? Treballa molt amb els ramats de la dama Brunissenda de Cervelló, els ha pasturat diverses estiuades a les altures de l’Arieja.

—Gran dama catalana, i gran ramadera! Ella i en Pere Mauri s’entenen molt bé…, conten.

—I és clar que s’entenen bé! Ella, sota la gaiata d’en Pere Mauri…, es converteix també en una dòcil ovelleta, ha, ha, ha!

—I, nyam, se la menja el llop, ha, ha, ha!

—No sé qui es menja a qui, ha, ha!

—En Pere Mauri també pastura els ramats d’en Bartomeu Company, d’aquí, de Bagà. I d’en Ramon Boursier, de Puigcerdà. I de l’Arnau Faurier, també de Puigcerdà. Jo he estat en una de les seves quadrilles. Sap el que es fa, és el millor dels dos vessants dels Pirineus! Li he vist enfrontar-se tot sol a una llopada, sense por.

—Jo també vaig ser amb ell, fa uns quants anys, per les muntanyes de Castellbò i Josa.

—Ah, allí és on van matar a pedrades un bisbe, fa anys…

—No era un bisbe, era un inquisidor. Però d’això fa cinquanta anys, home! Va ser per l’afer del vescomte de Castellbò i la seva filla. Sabeu el que va passar, oi?

—Sí, que el vescomte Arnau i la seva filla Ermessenda feia anys que eren morts i enterrats, però això no va frenar el bisbe d’Urgell: els va jutjar i va condemnar per heretgia. I va executar la sentència: els va desenterrar, va cremar-ne els ossos a la foguera i esventà les seves cendres als quatre vents.

—Conec un de Castellbò que m’ha explicat que el seu pare, de nen, va tirar pedres a en Pere de la Cadireta, agent de la Inquisició de passada per Castellbò. Els veïns de Castellbò apreciaven el seu senyor, i els va ofendre que el desenterressin i cremessin les seves restes! A l’inquisidor el van córrer a pedrades pels carrers, fins a fer-lo fora del poble. I allà, als afores, el van rematar a pedrades. El desgraciat va quedar fet un pellingot…

—Segueix havent-hi heretges, per allà?

La pregunta la fa l’Arnau Batlle-Sicre. Un dels pastors, l’ariegès, ha callat. Es diu Guillem Maurs, i és íntim amic d’en Pere Mauri. Un altre es persigna.

—Hi ha de tot a tot arreu.

—Tu, Maurs, has pasturat al Cadí, a Gósol, amb en Pere, i a l’hivern heu baixat ramats a Tortosa i Peníscola, veritat?

L’Arnau Batlle-Sicre ha retingut el nom d’aquells llocs al sud dels Comtats Catalans, enclavaments del Llevant arrabassats als moros. Però en Guillem Maurs no es dóna per al·ludit i decideix canviar el curs de la conversa.

—Allà sota hi ha hagut molt d’enrenou últimament amb la dissolució de l’orde del Temple. El rei s’ha apropiat dels seus castells, comandes i propietats. Ha desposseït els cavallers templers, a canvi d’unes pensions miserables.

—No sempre tan miserables, m’han dit… I què diu d’això la gent de per allà?

—Que els cavallers templers eren bons senyors. Ells han administrat les noves terres conquistades als moros i les han fet prosperar amb bons tractes amb els nous pobladors. Ara hi ha temor que els nous administradors reials siguin corruptes i els carreguin amb nous impostos…

—Però els templers tenen el que es mereixien. No obeïen Déu ni el rei! I practicaven la sodomia i la fetilleria, adoraven un gat negre, trepitjaven la creu i hi escopien a sobre…

—Com els heretges! Ells també trepitgen la creu.

—Però demana’t per què un cristià ha de venerar el tronc en què han penjat Déu. Si al teu pare l’haguessin penjat d’un arbre, resaries a aquest arbre?

—No blasfemis, Guillem…

En Guillem Maurs es penedeix de seguida d’haver parlat. No ha pogut evitar repetir el que a vegades ha sentit a dir al seu amic Pere Mauri, veïns tots dos del perdut poble de Montelhó. Aquests pastors han vist el pastor Maurs brandar la gaiata amenaçadorament a la vista de creus de pedra, creus que marquen en els camins els termes de les viles. L’han vist etzibar cops de gaiata a les creus, tot passant-hi pel costat. L’Arnau Batlle-Sicre, sempre atent a qualsevol relliscada, ha entès que es troba sobre la pista bona per arribar fins a en Pere Mauri. I confia que, a la vora d’en Pere Mauri, hi haurà en Belibasta.

L’endemà al matí, l’Arnau Batlle-Sicre busca la llera del riu Segre i la segueix cap al sud. Segueix camins de terra, la majoria irregulars, pedregosos o enfangats, a trams empedrats en els temps remots dels romans. Travessa afluents per ponts nous o alçaprems de fusta, i es creua amb mercaders i pastors, mulers i arriers, pagesos i monjos, picapedrers i vidriers, vagabunds i missatgers, i amb algun bandoler amb qui es bat a gaiata partida…

Sicre va sol, amb la mirada glauca, fixa a l’horitzó, amb un pensament únic. I així, camina que caminaràs, arriba davant la vila de Flix, sobre un enorme meandre del gran riu Ebre.