XIX

Germans en el Bé

(Sant Mateu, 1315)

La vila de Sant Mateu ha deixat de ser sarraïna fa molt pocs anys. S’alça sobre un monticle suau en una plana fèrtil en pastures, vora el camí que, cap al sud, es dirigeix a València.

El pastor Pere Mauri i la seva tieta Guillemeta, amb els joves Arnau i Joan, hi arriben des d’Orta. La vila de Sant Mateu encara conserva part de la torre de la suda, l’alcassaba i trams de les velles muralles islàmiques que la fortificaven. Els colons cristians no han deixat d’arribar-hi des que la vila va ser conquistada per les mainades de Jaume I el 1233, i han remodelat part de la medina, aquell entramat laberíntic de carrerons foscos i tortuosos. Hi han derruït les velles cases de tàpia i tova per redibuixar carrers més amplis i regulars, delimitats per nous casals de pedra tallada, amb portals en arc de mig punt formats per bells carreus.

Sant Mateu no para de créixer, any rere any. Pacificat el territori, les possibilitats de desplegar-hi explotacions agrícoles i ramaderes s’incrementen i reporten riquesa als seus habitants, que proliferen amb gent arribada d’Aragó, de Lleida, de diversos Comtats Catalans i d’Occitània. Com la Guillemeta, recent viuda amb dos fills. I amb un germà, en Pere, que està a punt d’arribar.

La Guillemeta és dona d’empenta, amb iniciativa, intel·ligència i molta capacitat de treball. I sap aprofitar bé les oportunitats que ofereix la vila…, amb l’ajuda del seu nebot, el pastor Pere Mauri.

—Guillemeta, jo he de tornar amb les meves ovelles. Vindré la pròxima estació. Mira, vull que acceptis aquests diners per instal·lar-te aquí…

En Pere Mauri embolcalla en un drap més monedes de les que la Guillemeta ha vist en anys. La tieta d’en Mauri se sorprèn, però entén que els enormes ramats que el seu nebot pastura cada any, propietat de rics senyors dels Pirineus, li rendeixen bons guanys… I no pregunta. Ho agraeix al bo del pastor, que l’anima:

—Reuneix aquí la comunitat de bons cristians, Guillemeta. Aquest és un bon lloc per estar tots junts, per prosperar i refer la vida de la nostra Església. Ho diré als bons cristians que em trobi en els meus pasturatges!

Al cap de pocs mesos, en aquest 1315 del Senyor, tothom a Sant Mateu comença a conèixer la viuda com «ama Guillemeta» o «la Seva Gràcia Guillemeta». Aguerrida dona occitana, imposa el seu propi cognom: Guillemeta Mauri. S’oblida del Martí del seu marit, mort a Orta. Ella ordena. I tanca bons tractes amb els cavallers hospitalaris, amos i senyors de la vila i de les seves terres, i compra una casa amb pati i jardí, i terres fèrtils, i una vinya, i unes quantes ovelles i pastures, i una mula. I ella i els seus fills es posen a cardar i filar la llana dels cavallers hospitalaris, que després venen a plaça a mercaders florentins. I, a més, la família de l’ama Guillemeta també allotja viatgers en algunes de les habitacions de la seva àmplia casa. I, en temps de sega, s’ocupen tots com a segadors. I així prosperen a Sant Mateu.

La casa està al carrer dels Llauradors. Hi viu l’ama Guillemeta, el seu germà Pere, els seus fills Joan i Arnau. La casa aviat es converteix en centre de reunió d’un grup d’emigrats occitans a la comarca, entre Tortosa i els Ports de Beseit i Morella. El que no saben els altres pobladors de la vila de Sant Mateu és que aquestes reunions no són només per fraternitat d’origen territorial o de llengua…, sinó amb motiu de les seves creences religioses. En la clandestinitat de la casa de la Guillemeta, aquests cristians professen els seus ritus i comparteixen les seves creences herètiques. Són germans en el Bé, coneixedors del Bé, de l’única veritat sobre la natura del món i la salvació de l’ànima.

Quan el pastor Pere Mauri torna, s’admira de l’obra de la seva tieta, l’ama Guillemeta:

—Tens talent per al negoci, tieta Guillemeta!

—Però no serveix de res això si demà caic d’un pont i moro sense consolar, Pere, i això em preocupa! Tu em vas prometre que em portaries el Perfecte Belibasta… I aquí el necessitem!

L’ama Guillemeta, al pla de Sant Mateu, és l’ala material de la comunitat de bons cristians, el puntal econòmic, el refugi terrenal. El Perfecte Belibasta, en l’aèria de Morella, és l’ala celestial, el puntal espiritual. Amb aquestes dues ales, alçarà el vol el colom de la comunitat heretge en les terres acabades de conquerir als moros per al cristianisme…, encara que sigui un cristianisme una mica peculiar.

La tieta Guillemeta parla així perquè un membre de la comunitat de bons creients, en Pere Cortil, heretge veí de Sant Mateu, s’ha posat malalt. I la família es desespera: temen que mori sense consolament, la cerimònia que només un Perfecte pot oficiar. I que es condemni la seva ànima a reencarnar-se en algun embrió humà…, o en el de qualsevol animal de sang calenta.

En Pere Mauri no s’ho fa pregar: també ell anhela veure el Perfecte Belibasta. A més, hi ha una cosa que vol tornar-li: un punyal de fulla corba i molt afilada…

De bon matí, en Pere Mauri, lleuger de peus, parteix cap a les altures de Morella, i aquella nit el punyal torna al seu propietari.