XXVI

Traïdor enfront de Perfecte

(Sant Mateu, 1318)

Passen els dies i l’Arnau s’impacienta. Vol contactar ja amb els membres de la comunitat heretge de Sant Mateu, retenir-ne les cares i els noms, assistir als seus rituals, prendre nota dels seus errors i de les seves desviacions i, sobretot, conèixer en Pere Mauri i en Guillem Belibasta, el Perfecte Belibasta, la seva presa.

I un dia de mercat a la vila de Sant Mateu es presenten al taller d’en Jaume Vital quatre persones que l’Arnau no coneix. Al capdavant hi va una dona un pèl grassa, amb aires de matrona i de matriarca, vestida amb túnica verda de cotó i capa de llana bruna, coberts els cabells amb una reixeta.

—Ets tu l’Arnau Batlle?

—Sí.

—Déu us salvi, messire. Jo sóc la Guillemeta Mauri.

L’Arnau s’avança a saludar la Seva Gràcia senyora Guillemeta i li besa la mà. Ella li presenta els seus acompanyants:

—Aquest és el meu fill, en Joan Mauri. I aquest, el meu nebot, en Pere Mauri…

—Déu us guardi!

L’Arnau Sicre saluda el fill de la Guillemeta, un mosso de setze anys, de mirada inquieta, saia recosida i calces, i també el pastor Pere Mauri. El pastor Pere Mauri! Es miren fixament. En Pere Mauri somriu i afua els seus ulls de dos colors, i unes arruguetes múrries li emmarquen la mirada. La seva pell bronzejada parla d’una vida a la intempèrie, de fogates, sols ardents i vents gèlids. En Sicre sent l’encaixada fèrria de les mans aspres del pastor, unes mans que munyen i ajuden a parir ovelles i cabres, i que s’enfronten als llops si cal.

I, després, l’ama Guillemeta presenta a l’Arnau el quart visitant:

—I aquest és en Pere Pentiner.

En Pere Pentiner! En Pere Pentiner, com és conegut allí en Guillem Belibasta, el Perfecte. Així l’hi va avançar el seu germà a la Seu d’Urgell i així l’hi va confirmar la dona amb què va parlar dies enrere en una cantonada. L’Arnau Batlle-Sicre s’aferra als braços d’en Belibasta, afectuós. El mira a la cara, veu la marca vinosa sobre el llavi superior, i també recel en la mirada. En Belibasta escruta en Batlle en silenci, no bada boca. Fa un pas enrere…, i surt del taller sense haver dit ni mitja paraula.

Per part seva, la Guillemeta, resolta i animosa, diu a l’Arnau Batlle-Sicre:

—Segueixi, segueixi amb la seva feina, messire, en nom del Senyor!

I la Guillemeta, en Joan i en Pere Mauri s’acomiaden de l’aprenent de sabater. No l’han invitat a la casa. Mal senyal! L’Arnau Batlle-Sicre es pregunta si no haurà comès algun error, o si els heretges estan prenent-se les prevencions de rigor. I en Belibasta no l’ha saludat. Deu sospitar alguna cosa? O és molt prudent davant un nouvingut? L’Arnau decideix esperar. Pocs dies després torna al taller l’ama Guillemeta.

—Amic Arnau: per què no veniu a veure’ns?

—Res no em plauria més, però no sé on viviu —menteix l’Arnau, que ho sap pel seu cap, el sabater Vital.

—És la casa dels Cerdans, al carrer dels Llauradors —aclareix la Guillemeta, que informa així que en aquesta casa ha viscut gent vinguda de la Cerdanya i que potser encara la freqüenten.

L’Arnau Batlle-Sicre no desaprofita la invitació. El dia festiu següent es presenta a la llar de l’ama Guillemeta amb unes xinel·les de cuir d’ovella que regala a la mestressa. L’Arnau saluda després els fills de la Guillemeta, els joves Joan i Arnau, i el seu germà Pere —el pastor Pere Mauri no hi és, està amb les seves ovelles—, i també el Perfecte Belibasta, que és aquí, a la casa. L’Arnau es felicita: ja té davant en Belibasta, l’home que vol engalipar i entregar!

Satisfet, en Sicre pensa que ara està assegut al voltant de la taula amb el mateix Belibasta i els seus fidels, compartint conversa i tragos de ratafia de codony i vi calent. La Guillemeta observa des de l’altre costat de l’estança, mentre fila. L’Arnau Sicre s’aixeca per alleujar-se la bufeta i la Guillemeta aprofita per abordar-lo:

—Veniu amb mi, messire, hem de parlar un moment. Anem al pati.

Ja al pati, sense altres testimonis, la Guillemeta pregunta a l’Arnau Batlle-Sicre:

—No donaríeu gràcies a Déu si us mostressin el Bé?

—De quin Bé em parleu, Guillemeta?

L’Arnau Batlle-Sicre força la situació per no semblar esbojarrat, per transmetre a la Guillemeta cautela i prudència. I la dona somriu amb satisfacció:

—Parlo del Bé que va ser de la vostra modèlica mare, i també del pare de la vostra mare. Per desgràcia, no així del vostre pare, que mai va posseir enteniment del Bé. I per aquesta raó la vostra santa mare va haver de fer-lo fora de casa seva! Ho sabíeu, això?

—Sí, i aquesta qüestió ens ha portat molta desgràcia a mi i a la meva família. Hem patit molt per aquesta causa. Per això temo tractar amb bons homes, compreneu… No voldria tenir més problemes…

L’Arnau Batlle-Sicre juga bé les seves cartes. No vol semblar ansiós per contactar amb heretges. Vol entrar amb peu segur en les seves vides, vol ser convincent, i la seva desperta intuïció li dicta que és millor convertir-se en una peça cobejada, fer-se de pregar, fer-se valer davant els heretges…

—No és la meva intenció forçar-vos a trobar-vos amb heretges, messire, no és la meva intenció…

L’ama Guillemeta retrocedeix. No vol alarmar un possible nou membre de la seva incipient comunitat. Necessiten fer-la créixer, i intentaran seduir l’Arnau Batlle, fill de la santa Sibil·la Batlle, i si demana temps, el tindrà…

Un parell de setmanes després, l’Arnau Sicre jutja que ha arribat l’hora de deixar-se estimar. Sap que ha caigut en gràcia a l’ama Guillemeta —els regals ajuden—, i que és moment d’entrar a la comunitat dels heretges. Amb un bon pot de confitura de figues al sarró, després de l’hora de dinar, l’Arnau es presenta a casa de l’ama Guillemeta, que no dissimula la seva alegria davant la visita. L’Arnau l’agafa d’una mà i l’arrossega al pati de la casa, a soles.

—Allò que em dèieu l’altre dia sobre fer-me veure el Bé, era broma?

—Per què m’ho pregunteu? —li replica amb una pregunta Guillemeta, posant-se a la defensiva—. Teniu enteniment del Bé?

—Sí, senyora. Sé que puc ja confiar en vós, i que us puc dir que tinc enteniment del Bé. I crec que aquí, lluny del nostre país, ja no tinc res a témer. Ja veig que la meva fe en els bons homes aquí no em portarà cap desgràcia. —La Guillemeta guarda silenci i deixa que l’Arnau Batlle-Sicre segueixi parlant—: Fa ja més de deu anys que vaig tenir el privilegi de conèixer els germans Pere i Guillem Autier. Van ser ells qui, a principi d’aquest segle, van fer rebrotar la vella heretgia, ja extinta des de feia cinquanta anys. Van acabar a la foguera.

—Vós heu vist els venerables Autier? —s’emociona la tieta Guillemeta—. Heu de venir a la nostra pròxima reunió aquí, compartir-ho amb els meus amics i companys. Hi haurà el Perfecte amb nosaltres: en Belibasta. Aquí, en Pere Pentiner. És ell. No us n’alegreu? No m’ho agraïu?

—Us ho agraeixo a vós i a Déu!

—Doncs torneu aquesta nit.

Una mica més tard, emparat per l’obscuritat de la nit sense lluna, l’Arnau Batlle-Sicre, per no ser vist, fa una marrada per les velles muralles de la suda islàmica de la vila de Sant Mateu i arriba a la casa de la Guillemeta. A dins, hi veu l’ama, els seus dos fills i el seu germà, drets vora la llar. I, amb ells, el Perfecte Guillem Belibasta, que ja sap que l’ama ha posat en antecedents l’Arnau Batlle sobre la seva identitat. I l’Arnau saluda tothom de la manera més natural.

L’Arnau Sicre comet un error: no saluda amb el mellorer, el ritual de salutació dels bons cristians. Mellorer: «pregar davant» o «dirigir el rés». I és obligat —sempre— davant un Perfecte! També ho és entre dos bons cristians que se saluden per primera vegada, o si fa temps que no es veuen. Per això sí que ho ha fet la família de la Seva Gràcia Guillemeta quan ha arribat a la casa el Perfecte Belibasta:

—Benedicite, Sénher, la benedicció de Déu i la vostra! —li han dit, alhora que s’inclinen de genolls. Han repetit la petició de benedicció i la genuflexió tres cops. I, a la tercera vegada, han dit—: Sénher, pregatz Deu per aquest peccaire, que Deus m’aport a bon fi!

En les dues primeres genuflexions, el Perfecte els ha respost:

—Tingueu la benedicció de Déu i la nostra.

I a la tercera, els ha dit:

—Deus vós benedigat, eus fassa bon crestià, eus port a bon fi.

Tot seguit, els bons cristians han donat al Perfecte el petó de la pau, anomenat «caretas», una abraçada en què inclinen el cap sobre una de les espatlles d’en Belibasta i diuen: «Benedicite, Sénher». Ho repeteixen a l’altra espatlla, i altre cop a la primera. I la salutació acaba amb un petó a la boca del Perfecte, bo i dient: «Pregueu a Déu per nosaltres».

I en Belibasta respon: «Que Déu us beneeixi, us faci bon cristià i us condueixi a una bona fi».

L’Arnau Batlle-Sicre no ha saludat amb el mellorer, no ha saludat i adorat el Perfecte com li correspon. I en Belibasta el mira…, i calla.