X

Del Mur a l’exili

(1309-1310)

La sola menció del Mur de Carcassona terroritza. El Mur és com anomenen les masmorres d’aquesta ciutat-fortalesa tan massissament emmurallada. Aquí els sospitosos d’heretgia esperen ser interrogats pel bisbe i inquisidor. Citat per l’inquisidor, el vell Bernat de Junac hi passa vuit dies. Després d’interrogar-lo, l’inquisidor li permet tornar a Junac, el seu poble. Tanmateix, amb una condició: a canvi ha d’enviar els seus fills a Carcassona. L’àvid inquisidor aspira a peces millors que el vell Bernat! Els fills veuen tornar el seu pare, l’abracen i el tranquil·litzen abans de partir. Marxen, i el pare emmalalteix i mor de pena i vergonya. Una de les moltes històries d’humiliació…

En Felip d’Alayrac i en Guillem Belibasta, Perfectes de l’herètica iniquitat, estan presos al Mur a la Quaresma de l’any 1309. Saben que, delatats i reconeguts per múltiples testimonis, el seu futur és molt negre. És un futur en forma de foguera. O, gairebé pitjor, de grillons als turmells, a pa i aigua al Mur fins a la consumpció i la mort.

Estan tancats al Mur, i a fora, en una plaça de Carcassona, cremen en una foguera la senyora Sibil·la Batlle, d’Acs dels Tèrmes, atès que s’ha negat a abjurar de la seva fe. Totes les seves propietats han quedat requisades per la Inquisició. Un dels seus fills, el Perfecte Pons Batlle, fuig del país. Un altre dels seus fills, l’Arnau Batlle-Sicre, maleeix la seva mare heretge, que els va treure de casa a ell i al seu pare…

Dins la masmorra del Mur, de terra negre i humit, fangós i viscós, el vell Felip d’Alayrac, de més de seixanta anys, està més assossegat que en Guillem Belibasta, aleshores a punt de fer els trenta. En D’Alayrac ja veu complerta i justificada la seva vida, durant deu anys dedicada a salvar ànimes. Però en Guillem Belibasta, en canvi, no pensa resignar-se a un final que un altre ha escrit. En Belibasta confia a fugar-se.

A fora, l’animós pastor Pere Mauri es disposa al rescat. En Belibasta i en D’Alayrac són els seus estimats Perfectes, els homes sants que vetllen per la salut de la seva ànima. Els traurà del Mur com sigui. A en Pere Mauri, pastor intrèpid de les pastures altes de l’Arieja, no li agrada gens estar-se quiet: prefereix sempre moure’s, actuar. La seva mirada castanya i verda recorre merlets i barbacanes. Sap que els murs de les masmorres es consoliden en roca viva, que és impossible foradar un túnel subterrani. Sap que els murs tenen dos metres de gruix: descarta l’opció d’obrir-hi una bretxa. Sap que les angostes espitlleres de respiració, a quatre metres d’altura del terra de la fosca i humida masmorra, no permeten la fuga. Però en Pere Mauri empunya una arma: el seu do de gents, la seva simpatia natural, el seu gran talent per fer amics. I alguna moneda… En Mauri coneix un dels carcellers, hi parla, li avança una ovella, uns sous…, i la promesa d’alguna cosa més.

La soga té nusos i vuit metres de longitud: salva l’altura des de l’única obertura del sostre fins al terra de la masmorra. Així s’enfilen en D’Alayrac i en Belibasta. Una vegada a dalt, el carceller els xiuxiueja per on han d’escapolir-se per reunir-se amb en Pere Mauri en un carreró de Carcassona. En trobar-se, el bon pastor s’agenolla i els besa tres vegades.

És nit sense lluna i la ciutat emmurallada està tancada amb pany i forrellat, però en Pere Mauri coneix una recòndita gatonera per la qual els pobladors de Carcassona s’esmunyien en el passat, quan eren assetjats a l’interior de les muralles. És un embornal humit i repulsiu per on repten.

En Pere Mauri, en Guillem Belibasta i en Felip d’Alayrac s’arrosseguen pel llit d’un torrent, s’amaguen entre la malesa a l’alba, romanen ocults durant tot un dia i s’allunyen de Carcassona a la nit següent, aprofitant al màxim totes les hores de foscor. Ocultant-se durant el dia i avançant a la nit, es dirigeixen cap al sud-est, per les Fenolledes, travessen l’Agly entre Rasigueres i Tornafort, i pel Rosselló i les Alberes.

En Belibasta i en D’Alayrac salten així els Pirineus. S’allunyen de la jurisdicció de Carcassona i s’endinsen al comtat d’Empúries, fora de perill de la persecució d’en Geoffroy d’Ablis. El temps és suau i amable. S’aturen a la riba del riu Ter, a la vila de Torroella de Montgrí, custodiada per un castell. En Belibasta respira, se li eixampla l’ànim. Vol una vida nova.