XVI

Luxúria a Prades

(1312-1313)

Es diumenge, el poble d’Orta està tranquil. El pastor Pere Mauri arriba a la vila. Ve de Tortosa pel mateix camí costerut que ha seguit l’arrier de salaons, aquest corriol que s’endinsa en espessos boscos i travessa el port de muntanya i connecta la costa i l’interior.

En Pere Mauri es troba la seva tieta Guillemeta que duu dol. Ha enterrat fa poc el seu marit al cementiri d’Orta. Es besen, s’abracen. Però en Mauri veu que la seva tieta està trista: no pot deixar de pensar que el seu difunt marit ha marxat d’aquest món sense consolament, sol al bosc, sense un Perfecte al seu costat que vetllés per la salvació de la seva ànima…

—I com és que no éreu amb en Belibasta, com l’última vegada que us vaig veure, a Granadella, o a Flix, o a Camposines? —s’estranya en Pere Mauri.

—En Belibasta va ser amb nosaltres aquí, a Orta, durant la verema…, però se’n va anar després de cert sobresalt que va tenir amb la Joana.

—La Joana? La meva cosina? La teva neboda Joana, la filla de la tieta Mersenda, la teva germana?

—Sí, sí, d’elles es tracta.

—Què va passar, tieta?

—Veuràs, Pere, va ser un matí en què vam anar a veremar. Ens vam llevar la meva germana Mersenda i el marit de la Joana, en Bernat Befayt. I també el meu marit, els meus fills i jo. Era encara de nit, abans de l’alba, l’hora bona per anar al camp a veremar! En Belibasta es va quedar dormint a la casa: havíem convingut que ell premsaria després el raïm. El cas és que la Joana s’havia endarrerit, i, en veure llevar-se tard en Belibasta, va començar a escridassar-lo: «Oh, dropo! Encara ets aquí? Faré el possible perquè el foc et rosteixi les costelles!».

—Dona boja! Com se li acut parlar així a un Perfecte? Serà possible? I què va fer el nostre senyor Belibasta?

—Es va alarmar moltíssim! Davant d’aquesta amenaça, va sortir corrent camp a través, descalç i mig nu, més de dues llegües. Després ens va dir a tots que la Joana estava posseïda pel dimoni, i que evitaria estar al mateix poble que ella.

En Pere Mauri vol saber quina baralla o desacord va poder provocar que la seva cosina Joana proferís tan tremenda i desagradable amenaça contra el senyor Belibasta. La Guillemeta nega conèixer-ne la raó. A en Pere Mauri li sembla que la seva tieta sí que sap alguna cosa…, i que prefereix no dir-ho. En Pere Mauri juga amb els petits Joan i Arnau, d’onze i dotze anyets, els regala una flauta de canya feta per ell mateix en pauses al costat dels seus ramats, es mostra afectuós amb la Guillemeta, que somriu suaument… I, al final, en Pere Mauri aconsegueix persuadir la seva tieta perquè li expliqui el succeït entre la Joana i en Belibasta.

—M’ho va contar la Blanca, que aquí es fa dir Comdors.

—La germana de la viuda Raimona Martí de Junac, oi? La Raimona, l’acompanyant d’en Belibasta, oi?

—Aquella Blanca. Ja saps que un home ric de Sabartès la va ajudar a fugir de la nostra terra, donant-li per a això uns bons diners…

—Sí, ho sé. I?

—Doncs bé, ella em va explicar una cosa que va succeir en els dies en què van viure a Prades, a prop de Siurana. Allà convivien la Blanca, la seva germana Raimona amb la seva filla Guillemina, i el nostre senyor Belibasta. Això va ser abans d’anar a Flix i a Tortosa, i abans de venir aquí, a Orta. La Blanca em va contar que un dia va entrar d’improvís a l’habitació de Prades en què dormien en Belibasta i la Raimona…, i no li va agradar el que hi va veure.

—Què hi va veure?

—Diu que va sorprendre en Belibasta de genolls al llit, i la Raimona també de genolls davant d’ell, i ell estava besant-la i coneixent-la carnalment.

—Ja.

—La Blanca conta que, en veure’s així sorpresos, en Belibasta li va cridar, irat: «Maleïda bastarda, véns a sembrar la confusió en els assumptes de la Santa Església!».

—Ja.

—La Raimona i en Belibasta es van aixecar precipitadament del llit, i tots tres es van posar a discutir, a cridar. La Raimona i en Belibasta negaven que la Blanca hagués vist el que deia que havia vist. Però la Blanca em va confessar que aquest dia havia deixat d’estimar en Belibasta, em va dir que era un mal home i que tenia embruixada la seva germana. Sentir tot això em va doldre.

—Amb raó! No descartis que la Blanca envegi la seva germana per la confiança que el nostre senyor li té…

—La cosa és que la Blanca li va explicar tot això a la Joana i a la seva mare, la meva germana Mersenda, estant tots aquí, a Orta. I per això la Joana va començar a atacar el senyor Belibasta, a faltar-li al respecte i a incomodar-lo. A la Joana li surten gripaus i colobres per la boca!

—Dona boja, maleïda!

—Què et sembla a tu tot això, Pere?

—Que la Blanca i la Joana són unes histèriques a les quals no s’ha de fer gaire cas. Això sí, val més tenir-les lluny. Oblida tot això, Guillemeta, no li donis importància, no ens portarà res de bo ni útil! L’important és que estiguem tots els creients junts i ens ajudem els uns als altres.

—Tens raó. Em sento sola, trista, insegura. Què faré ara, sent vídua? El meu marit ha mort sense consolament, el seu cos es podreix al cementiri d’Orta. Però on serà ara la seva ànima?

—Només el Pare Celestial ho sap. I digue’m, on són ara tots, tieta?

—La Mersenda i la seva filla Joana viuen a Beseit, darrere aquelles muntanyes. Crec que la Blanca també hi viu, però no ho sé del cert. I en Belibasta se n’ha anat unes quantes llegües més al sud, més lluny… Sempre acompanyat per la Raimona i la seva filla Guillemina.

—On?

—En Belibasta és ara a Morella, ja al Regne de València.

—Morella! Magnífic lloc, forta ciutat. Bon mercat d’ovelles i llana! I respectables muralles. Allà hi ha gent arribada de diverses parts, també del Llenguadoc… M’alegra que monsenyor sigui a Morella… I tu, has pensat què faràs?

—No ho sé, nebot, em preocupa el futur dels meus fills…

—Hauries de deixar Orta i instal·lar-te a Sant Mateu, Guillemeta, un lloc segur i pròsper, i amb moltes oportunitats, un bon grup d’occitans…, i de bons cristians: unint-t’hi, t’anirà molt bé.

—Sona bé…

—Jo he passat alguns hiverns a les pastures de Sant Mateu amb els ramats dels meus amos de Bagà i Josa, i conec bé la vila! És ideal per a algú com tu, amb empenta, ganes de treballar i amb dos fills. Hi ha més activitat comercial, és un poble més lucratiu que Orta. Jo et donaré un cop de mà, i puc deixar-te diners…

—Sí? Doncs, anem!

—A més, tieta Guillemeta, només una jornada i mitja de camí uneix Sant Mateu i Morella: podràs tornar a veure monsenyor Belibasta! Serà bo reunir-nos tots! Jo mateix aniré a cercar-lo a Morella.