XXXIX

Nit de noces

(Morella, tardor del 1320)

Així s’oficia el casament entre el pastor Pere Mauri de Montelhó i la senyora Raimona Martí de Junac. A la cuina d’una casa de la plaça dels Tarrascons. Amb una olla de congre a terra. En presència del senyor de Morella. També hi és present la Guillemina, la filla de la Raimona.

—Tu vols que jo sigui el teu marit, Raimona?

—Sí.

El pastor Pere Mauri mira la Raimona als ulls, en fer-li la pregunta, i ella abaixa les parpelles en assentir.

—Us comprometeu a cuidar-vos l’un a l’altra, en la salut i en la malaltia? —els pregunta en Belibasta.

—Sí.

—Sí.

—Bé! Pere, Raimona: ja esteu casats! Podeu besar-vos. Ja sou marit i muller.

I, en presenciar el petó, en Belibasta no pot evitar esclafir a riure. Riu amb un riure d’alleujament, però ell mateix s’adona que en el seu riure hi ha també una ombra d’agitació, certa tensió, un nerviosisme imprevist.

Seuen a la taula de la cuina, i rubriquen el casament amb un sopar a base de congre perfumat amb herbes. En Belibasta beneeix el pa a la manera herètica i mussita una oració. Mentre acaben de sopar parlen de la nova situació. Acorden que els veïns de Morella no han de saber res d’aquest casament clandestí. És un matrimoni que només concerneix els bons creients.

Per a la resta de la gent, En Belibasta i la Raimona seguiran sent esposos, i la Guillemina, la seva filla en comú: així ho han escenificat des que van arribar a Morella, i així seguiran. Com una de tantes famílies arribades dels Pirineus catalans i aragonesos, del Sobarbre i el Pallars, d’Urgell i la Cerdanya, i de les valls navarreses sota el monestir de Sant Joan de la Penya, de llogarrets com Echo, Biniés i Embún.

—Pere, si la Raimona i tu tinguéssiu un fill, nosaltres el criaríem aquí —detalla en Belibasta—, no tindries per què ocupar-te’n, si no pots o no vols.

En Belibasta ha parlat, i ara han abaixat els ulls tant el pastor Pere Mauri com la Raimona. En Belibasta s’ha posat dret. Ella alça la mirada cap a ell amb dolçor, i de seguida torna a abaixar-la cap a la taula. En Belibasta posa llavors una mà damunt l’espatlla d’en Pere Mauri, en un gest fugaç. El Perfecte surt de la cuina. Es deté a l’entrada.

—Pere, Raimona: bona nit, esposos. Surto al carrer un moment. Després jo em posaré a dormir aquí, a la cuina, a la vora del foc.

En Belibasta no dormirà aquesta nit amb qui és la seva estimada concubina des de fa ja una dotzena d’anys. Aquesta nit serà en Pere Mauri qui ocuparà el seu lloc al llit, qui compartirà l’escalfor del seu cos. No imaginava en Belibasta que en aquest moment sentiria aquest desassossec dins el pit…

Surt a la plaça dels Tarrascons, però es queda al llindar de la casa. La nit està alta i estelada. Només a Morella refulgeixen les estrelles amb la mateixa intensitat que als pobles dels Pirineus occitans. A la porta del costat veu el seu veí, de Tarascon, en Bernat Baraller.

—Bona nit, monsenyor —xiuxiueja el veí.

Eviten la salutació del mellorer, ja que és massa arriscat fer-ho a la via pública, i parlen en veu molt baixa. Però en Belibasta se sent estranyament desassossegat, i no vol tornar a entrar a casa seva de moment. Parla el veí:

—La meva dona ja dorm, i de seguida me n’aniré jo a dormir. Per cert, senyor, ella m’ha demanat que us digui una cosa, encara que jo crec que és una ximpleria.

—Què?

—Que no ens fiem de l’Arnau Batlle, el sabater de Sant Mateu. Que el seu pare era l’Arnau Sicre, el notari que va treballar per a l’inquisidor D’Ablis a la massacre de Montelhó… La seva mare era una bona creient, de les millors! Però el pare…, vivia a Tarascon, i la meva dona diu que el va conèixer: un catòlic clerical sense remissió. La veritat és que la meva dona és massa susceptible. Ja us dic que és molt espantadissa, crec que exagera…

En Belibasta, en un altre moment, hauria prestat summa atenció al que li relatava el seu veí. Però no ara. Ara sent parlar en Bernat, però no l’escolta, no li fa gaire cas. S’imposa el brunzit que des de dins sembla ensordir-li les orelles, el rumor de la sang que li batega a les temples, que se li acumula a les galtes. Vol entrar a casa i córrer escales amunt cap al dormitori de la Raimona, però els seus peus estan clavats a terra com els de Jesucrist a la creu.

—Digues-li que no temi res.

En Belibasta ha parlat mecànicament, però absent, escindit: vol ser dins la casa i vol ser fora al mateix temps. Vol escoltar què hi succeeix, a la vegada que tem sentir qualsevol so de l’interior, ni el més lleu.

—Bona nit, monsenyor —es retira el veí.

—Bona nit.

En Belibasta es queda sol i una inusitada tremolor li agita les cames i els braços com si fossin branques tendres. El seu veí s’ha retirat a l’escalfor del seu llit, del cos d’una esposa. I ell? I la seva dona, i la dona amb qui dorm cada nit? És un Perfecte, i no té dret a dona. Però l’ha pres. I ara ha pres també la decisió de casar-la amb un amic. No li quedava més remei, no tenia una altra sortida! Torna a sentir-se víctima de si mateix com tantes vegades, com el dia en què va matar… Però ara sent que ha enfonsat el punyal en les seves pròpies entranyes, en el seu propi cor.

L’envaeix un inesperat desemparament. Què està succeint a dalt, al llit de la Raimona? La tremolor es converteix en espasme, es doblega sobre si mateix, li sembla que no pot sostenir-se, i llavors, avergonyit per aquest descontrol del seu cos, entra a la casa, turmentat per una soledat imprevista, devorat per una candent i insospitada gelosia.

A penes ha creuat mig vestíbul, reconeix el panteix de la Raimona. El panteix que ha sentit tantes nits al seu coixí, al costat de la seva orella, arraulida en el seu pit, a la seva aixella, el seu alè calent de cadell satisfet. Els genolls cedeixen, cau desmanegat, a la terra piconada, l’estómac li puja fins a la gargamella. Vomita, se sacseja per dins com si l’haguessin enverinat amb mercuri, i queda estès a terra, convuls, i ja cap múscul no l’obeeix. Només aconsegueix tapar-se la boca amb les mans per ofegar un gemec punyent.

A dalt, el panteix de la Raimona s’eternitza, com si mai no haguessin d’arribar els sospirs i el silenci. En Belibasta queda estès, traspassat de dolor i commiseració, com si la mort li respirés a cau d’orella. S’arrossega fins a l’estable, on té ocult el seu punyal, aquest punyal que ja va tenyir de sang… Però, no. No pensa actuar com aquest mateix any el noble senyor Francesc de Vinatea a la seva casa veïna de Morella, a tocar de l’almodí. No apunyalarà ningú. Perquè la Raimona no l’ha enganyat: ha estat ell qui li ha ficat dins el llit l’irresistible Pere Mauri.