«Poble ajustadís»

«Aquesta noble ciutat», deia Joanot Martorell en una pàgina de Tirant referint-se a València, «vendrà per temps en gran decaïment: d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…». Pronòstic a part, la preocupació del novel·lista reflectia, només amb un mínim d’exageració, l’estat de coses de la capital en el XV: la ciutat, certament, ja era «poblada de moltes nacions de gents». «Poble ajustadís», havia dit Eiximenis un segle abans. I els moros no entraven, de segur, en el còmput de l’un ni de l’altre. La cosa venia de l’endemà mateix de la Conquista. Els repobladors que Jaume I va poder acomodar a la ciutat tenien un origen ben divers: catalans, aragonesos, provençals, jueus, si més no. I no altrament s’esdevenia a les comarques. La preponderància dels uns sobre tots els altres decidia, a la fi, la identitat de cada zona. En primer lloc, però, sobresurt l’índole de barreja nacional que a la superfície, presentava aquella «superestructura dirigent». El caràcter mestís de la nostra constitució és una dada a tenir en compte, si volem entendre’ns i entendre el fet històric valencià. Perquè, encara que la pluralitat de base es resolia sempre per la preeminència indubitada d’un dels elements, els residus al·lògens hi havien d’ésser, en el millor dels casos, un germen actiu de relaxació o de deixadesa comunitària.

Catalans i aragonesos foren el llevat primigeni del País Valencià. D’Aragó i del Principat va baixar el gros dels repobladors. En aquesta duplicitat de procedència s’ha trobat la raó del bilingüisme actual dels valencians. La distribució geogràfica de les llengües fa presumir la natura dels colonitzadors de cada comarca. L’Alt Millars, la Vall de Sogorb, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrès, que avui parlen castellà-aragonès, van tenir una aportació aragonesa predominant, si no exclusiva, en el repoblament inicial. Els Ports de Morella, el Maestrat, tota la faixa marítima, i algunes parts més interiors, com el Camp de Llíria, el Pla de Quart, la Costera, la Vall d’Albaida, les Serres d’Alcoi i la Foia de Xixona, van rebre colons del Principat i són idiomàticament catalans. I així començava a dibuixar-se la fisonomia més vistent del país, almenys fins a la primera frontera meridional, fixada pel tractat d’Almirra del 1244 en la línia Bussot-Biar. La dualitat catalano-aragonesa, en estabilitzar-se, havia d’afegir al mestissatge una altra desconveniència: frustrava potencialment la millor unitat possible de la regió. D’altra banda, les comarques aragonitzades s’establien, en general, sota un règim de feudalisme, per contrast amb les catalanes, on l’organització va tenir un fonament més aviat burgès, i aquesta discrepància social hagué de produir més conseqüències inquietants.

Si a Almirra Jaume I consentia al seu gendre Alfons X de Castella la possessió de les comarques del nostre Sud actual, Jaume II, en 1305, les incorporava definitivament a la jurisdicció valenciana. Eren la Vall de Novelda; l’Horta d’Alacant, el Camp d’Elx i l’Horta d’Oriola. Aquestes terres, i les del regne de Múrcia, havien estat poblades de catalans, tot i pertànyer a Castella: de llurs habitants havia dit justament Ramon Muntaner que «són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món». Però la presència castellana no podia haver estat innòcua. La zona, doncs, restà també bilingüe.

Una breu extensió de la Vall de Novelda i l’Horta d’Oriola cauen dins l’esfera del dialecte de Múrcia: un castellà farcit de catalanismes. L’Horta d’Alacant, el Camp d’Elx i la resta de la Vall de Novelda continuen parlant «del bell catalanesc del món».

D’aquesta manera, al costat del factor aragonès, i enfront del català, apareixia ara un factor semicastellà. Castellà del tot —perquè castellans purs foren els seus colonitzadors— era el territori de la Vall d’Aiora, que s’integrava al País Valencià igualment al segle XIV.

Amb tot i això, no hem d’oblidar que els peoners de la repoblació no passaven d’ésser una minoria molt prima. Llurs posicions constituïen una malla fràgil, imperceptible, superposada al fons musulmà del regne. Els moros continuaven ocupant-hi zones dilatades. N’hi havia una mica pertot, i eren especialment abundants a les comarques del secà —excepte als Ports de Morella i al Maestrat— i en els regadius de Gandia, de Xàtiva i d’Oriola. La consolidació del domini cristià no podia reposar solament en la força de les armes, i els reis hagueren de fomentar la immigració. En realitat, el repoblament del País Valencià a gran escala no comença sinó als darrers anys del regnat de Jaume I i, en certa manera, encara seguia en tràmit en temps de Ferran el Catòlic. Durant aquest llarg període van produir-se denses fugues de moros, que marxaven a Granada o al nord d’Àfrica, i les pestes insistents s’acarnissaven en moros i cristians. Les noves baixes en la població eren, per tant, un altre problema a afrontar. Les excitacions dels monarques, oferint avantatges i privilegis als qui volguessin establir-se al regne de València, van tenir un bon acolliment. L’afluència de catalans del Principat fou constant, o gairebé constant, als segles XIV i XV. Els regnats de Jaume II i de Pere el Cerimoniós devien haver estat els moments de major aflux de repobladors, i en la segona meitat del Quatre-cents tornà a augmentar la correntia de catalans cap a València. Algun cronista antic subratlla la intervenció d’immigrants del Principat en la revolta de les Germanies, al principi del XVI.

Cal indicar que una gran part dels nous vinguts procedien de nuclis urbans i que trobaren assentament a les ciutats i viles reials. L’època era de dura tensió entre la noblesa i la Monarquia, i els reis tendiren a enfortir les municipalitats lliures, en les quals buscaven suport contra la insolència dels senyors feudals. La prosperitat econòmica de la capital i de les contrades de la costa —el regadiu fèrtil— afavoria aquella absorció de gent, i se’n lucrava al seu torn. La ciutat de València havia tingut una majoria de repobladors del Principat, llavors del «repartiment» de Jaume I, cosa que determinà de seguida la llengua i els ressorts psicològics de la comunitat naixent. Un altre tant ocorria amb la resta de ciutats i viles reials. Les immigracions del XIV i del XV consagraren i accentuaren la catalanització de fet. Valencians són alguns dels més importants escriptors en llengua catalana d’aquestes centúries. Al final del XV el regne de València arribaria ja —comptant-hi els moros— als tres-cents mil habitants, i ha estat calculat que la capital en devia tenir uns setanta mil. Pel que feia a les comarques catalanes —València inclosa—, el mestissatge cristià quedava reduït, en la mesura en què ho podia ésser. I l’hegemonia sobre les comarques aragoneses estava decidida: la decidien la major població, la riquesa superior, la capitalitat política i cultural.