Un intent de dimissió

L’any 1500, sembla, moria Joan Roís de Corella, l’últim gran escriptor valencià del Segle d’Or de la literatura catalana. Encara li sobrevivia un grup de notaris i eclesiàstics, metges i artesans, que, des de la darreria del Quatre-cents, animaven les tertúlies intel·lectuals de València, fabricaven llibres i proveïen de versos els reiterats certàmens poètics que es feien a la ciutat. Ningú no hauria dit, en la primera dècada del XVI, que el cultiu literari del català estigués amenaçat de mort en terres valencianes. El llatí i el català havien estat els dos únics vehicles lingüístics normals de cultura per als valencians de l’Edat mitjana. En aparença, la cosa no canviava. I, tanmateix, el canvi es produïa. En l’últim quart del XV ja hi havia hagut alguns poetes locals —Bernat Fenollar, Joan Escrivà, d’altres— que versificaren en castellà: eren assaigs esporàdics, intercalats en llur obra catalana, com purs jocs d’esnobisme. Ara començava a haver-hi alguna cosa més que esnobisme. Un d’aquells mateixos escriptors locals, assidu als certàmens i col·laborador de famosos poemes col·lectius —Lo procés de les olives—, Narcís Vinyoles, fa en 1510 un elogi de la llengua castellana —en castellà, és clar—, i diu que entre «muchas bárbaras y salvajes de aquesta nuestra España, latina, sonante y elegantísima puede ser llamada». Jordi Rubió ha destacat aquestes línies de Vinyoles com la mostra catalana més antiga de «desafecte a la llengua materna». Si el poeta considerava «bárbara y salvaje» la llengua en què habitualment ell escrivia —el català—, no hi ha dubte que la tria del castellà ja no podia atribuir-se a motivacions frívoles.

No seria Vinyoles l’únic a professar aquesta opinió. D’una manera gairebé brusca, els escriptors valencians del principi del XVI abandonen el català pel castellà. En uns pocs anys, la llengua de Castella desplaça el vernacle com a llengua de cultura. I la tradició literària medieval cau en l’oblit. En 1561, Onofre Almudéver acusarà els seus compatriotes valencians d’«ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats» per aquell abandó dels clàssics de l’idioma del país. Almudéver els exhorta a mostrar «a les nacions estranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua i les coses altes que en ella estan escrites»: «molts ignorants» afirmaven aleshores que el català —el «valencià»— era una llengua «falta de vocables o freda en si»… Però la protesta d’Almudéver no era destinada a tenir eco. La indiferència més sorruda acollia les seves paraules. Almenys en els medis on realment haurien d’haver estat escoltades: en els cercles literaris. Cada dia són més els escriptors valencians que cultiven el castellà. El negoci editorial s’encara al mercat espanyol, i la publicació de llibres castellans a València és abundant i variada, cosa que, de retruc, havia d’influir sobre els literats indígenes. El teatre castellà arrela ràpidament a València, i Lope de Vega hi deixa un atapeït estol de deixebles. L’aportació valenciana a les lletres castellanes del XVI i el XVII resulta, si no massa apreciable en la qualitat, aclaparadora en el volum. En literatura, la llengua autòctona és relegada a un lloc ben secundari.

Aquesta castellanització literària resulta particularment efectista: per ràpida, per voluntària i per total. No podem dir, sobretot, que hi hagués hagut cap pressió «central» per procurar-la. El fenomen s’acomplia d’una manera espontània. L’origen del procés és una mica fosc. Però és evident que el fet d’ésser castellans de llengua els reis de la Casa de Trastàmara degué influir-hi molt. La cort, en la mesura en què podia tenir una irradiació cultural, no va tenir-la de cara al català. Pere Miquel Carbonell escrivia d’Alfons el Magnànim: «Ell ens ha despertats!». Era una gratitud d’humanista. De tota manera, el mecenatge i l’ègida del Magnànim no van beneficiar gaire la nostra literatura nacional. Més encara: el caràcter castellà de la cort havia d’acabar per castellanitzar més o menys profundament els seus clients catalans. Tot això va fer-se més intens durant el regnat de Ferran el Catòlic, i era lògic. Quan després de la guerra de les Germanies, Germana de Foix i el seu tercer marit, virreis de València, obren llur palau a l’aristocràcia local i l’acostumen a les seves festes, la castellanització de la noblesa, classe dirigent quasi exclusiva, s’accentuarà i repercutirà sobre els nuclis literaris de la ciutat. D’altra banda, el bilingüisme del país també havia de fer-se sentir, si més no com una remota predisposició. L’abundància d’immigrants aragonesos i castellans, en el XVI i el XVII, completaria el quadre de factors que propiciaria la castellanització cultural. En la nòmina dels escriptors valencians més destacats d’aquell període, que van escriure en castellà, n’hi ha alguns, com el canonge Tàrrega, que eren de comarques valencianes de parla castellana, i d’altres, bastants, que eren —com Guillem de Castro, Rey de Artieda, Virués, Joan Timoneda— fills o néts de forasters aveïnats a València.

Els escriptors valencians adoptaven el castellà per a redactar llur literatura sense parar-se a pensar-ho: amb tota naturalitat. La llengua domèstica seguia essent el català —amb poquíssimes excepcions—, i no trobaven gens estrany allò de canviar d’idioma per a escriure. Se’ls escapava, d’una part, el fet de la traïció a la pròpia llengua que així cometien; d’una altra, que el castellà manllevat que empraven distava molt d’ésser un castellà correcte. Alguns d’ells, però, sí, que en tenien consciència. I tracten de disculpar-se o de justificar-ho. Pel que fa a l’abandonament del català, hi ha qui, com Martí de Viciana —en el Libro de las alabanzas de las lenguas, publicat en 1574—, diu que opta pel castellà a fi de fer la seva obra «comunicable a muchas otras provincias»: serà la raó més difosa. D’altres hi afegiran algun argument més curiós. Pere Antoni Beuter, quan edita la versió castellana de la seva Crònica —1550—, l’exposa en aquests termes: «Pues como el tiempo ha traído la diversidad de tantos reinos como en España se partieron por la venida de los moros, en un general y solo señorío, excepto el reino de Portugal, parece que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común lengua, como solía en la Monarquía primera de España en tiempos de los godos». No ens ha de sorprendre, doncs, que un valencià, Josep Estévan, bisbe d’Oriola, quan en 1595 hom projecta un campanya contra la llengua dels moriscos, digui: «Cuando los pueblos estan sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño». El prestigi de la Monarquia absoluta tenia aquestes conseqüències.

També hi ha escriptors que s’excusen de llur insuficiència en l’ús de la llengua literària forana. El mateix Viciana, en 1564, quan tradueix del català la seva Crònica —ell i Beuter havien escrit aquells textos històrics en la llengua del país—, fa observar que «por ser yo valenciano no escribiré tan polido castellano cual se habla en Toledo». I Escolano: «Si en la frase castellana me conocieres extranjero, pasa por ello, que mi pretensión no ha sido ser imitado, sino solamente entendido de muchos en lengua universal, que lo es la castellana». Encara en el XVIII trobarem manifestacions d’aquesta mena. «Servir al público y dar gusto con la verdad, no con el estilo, ni con las voces, que por ser mías no seran tal vez las más propias del idioma castellano», escriu el bibliògraf Vicent Ximeno en 1747. És el drama del bilingüisme dels escriptors. De Blasco Ibáñez conten que, fart de sentir-se acusat pels crítics d’escriure en un castellà horrorós, va llogar un secretari —«un cagalló de la gramàtica», diu Josep Pla en comentar-ho— que li endrecés la sintaxi i el vocabulari. Azorín, fill de Monòver, un dels pobles del sud català del País Valencià, no ha amagat la seva preocupació personal: «¿Cómo escribirá quien ha pensado, niño, adolescente, con otros signos que el castellano? ¿Cómo escriben castellano los nativos de Valencia? Cuestión esta conmovedora para el autor de estas líneas. Para el autor de estas líneas», continua Azorín, «tratar esta cuestión es como poner el pulpejo del dedo, todo lo delicadamente que se quiera, en una carne sensitiva, palpitante y dolorosa…».

Amb la castellanització literària, els valencians dimitien la condició de valencians en l’ordre de la cultura. Era un intent de suïcidi. Cal dir, però, que el fil de la continuïtat mai no arribà a trencar-se del tot. En el segle XVI encara apareixen alguns poetes recordables —Valentí, Valero Fuster, Siurana, Andreu Martí Pineda, Guerau de Montmajor, Joan Fernández d’Heredia…—, i en el XVII la llengua es manté en textos devots o jurídics, hom registra la falsificació de les Trobes de mossèn Febrer, i hi ha la figura pintoresca del P. Mulet, un sub-Vallfogona passablement divertit. A un erasmista tan fi com Jeroni Conques, segons ha revelat Bataillon, devem una traducció cinccentista del Llibre de Job, avui perduda, i és possible que en arxius i biblioteques inexplorats quedin manuscrits inèdits d’aquells segles, que evidenciarien més vitalitat que els papers publicats no indiquen. En el XVIII, a més d’una curiosa floració de romanços o «col·loquis» destinats al públic popular, hi ha algun poeta com Baptista Escorigüela, no desproveït d’interès. El toc d’atenció d’Almudéver en 1561 tampoc no resta solitari. A mitjan XVII el reprèn Marc Antoni Ortí, i al llarg del XVIII, Carles Ros, el P. Galiana i Leopold Ignasi Piles. En 1820, Manuel Civera, autor d’unes «conversacions» per a instruir el poble «en lo nou sistema constitucional», escriu una ingènua i fervorosa defensa del català: «Que acàs no es poden esperar d’esta llengua idees altes, penetracions agudes i pensaments de sublimitat?». El caliu no s’havia extingit.