La resistència feudal

La resposta de Jaume I a les Corts aragoneses de 1264 no fou inapel·lable. Els senyors feudals van esperar un moment més oportú per a tornar a incidir en llurs demandes. El regne de València estava ja terminantment definit i constituït, però ells seguien considerant-se aragonesos, i consideraven aragoneses llurs terres del País Valencià. És a les Corts d’Osca de 1284 que presenten llurs queixes a Pere el Gran, i encara en el regnat de Pere el Cerimoniós, ben entrat el XIV, Pedró de Xèrica i d’altres aristòcrates aragonesos de dominis valencians es negaran a acudir a les Corts de València pel fet d’estimar que el Fur d’Aragó, de què gaudeixen, els obliga a l’altre regne. Les pretensions aragoneses aprofitaran la debilitat dels monarques per a renovar-se amb una especial acuïtat. Ho veiem en temps de Pere el Gran. La «Unió» aragonesa compta amb l’adhesió dels senyors feudals valencians —el d’Alcalatén, Ximèn d’Urrea; el de Bunyol, Fernández d’Híxar; el de Xèrica, Pedro—, i els «unionistes» d’Aragó fan pròpia la il·lusió irredentista que, d’ençà de la Conquista, els nobles d’aquell regne alimentaven sobre el País Valencià. No podem aturar-nos en els incidents d’aquest debat. Forçat per les amenaces d’una invasió francesa, el rei hagué de cedir a algunes exigències dels «unionistes». I els «unionistes» imposaren el nomenament d’un Justícia General del Regne, a l’estil aragonès —càrrec inexistent en els Furs de València—, el qual, de més a més, havia de recaure en un natiu del regne d’Aragó.

Les concessions de Pere el Gran no van tenir cap efecte pràctic. Però dos anys després, en 1286, la pressió fou més intensa. Alfons el Liberal, que havia succeït a Pere el Gran, no estava en condicions d’imposar-se a la revolta feudal. Els aragonesos —la «Unió» encara— obtenen d’ell l’extensió del Fur d’Aragó al territori valencià. Era una determinació vexatòria que els valencians no podien acceptar. Malgrat tot, els aragonesos estaven disposats a fer-la efectiva per la força. I van començar la invasió del País Valencià en gener de 1287 des de Terol. Arribaren fins a Morvedre —Sagunt—, on van aturar-se perquè el rei volia mitjançar-hi. La guerra —modesta, però guerra— entre els escamots feudals i els de la burgesia de la capital va tenir encara una continuació. La demanda «unionista» d’estendre el Fur d’Aragó al País Valencià seguia essent objecte de negociacions. Alfons el Liberal claudicà. Però l’oposició valenciana exposada rudement amb les armes, havia obert els ulls als aragonesos. Descobrien que existia un «poble» que no estava disposat a deixar-se asservir: un «poble» —i una burgesia. La solució fou de deixar que ciutats i llocs triessin el fur que preferien. Només les localitats infeudades a nobles aragonesos optaren pel Fur d’Aragó: exactament —segons els historiadors— trenta-una.

Potser eren més. La fase següent de la qüestió revela que, en aquella època, la inquietud aristocràtica no quedava limitada al grup feudal aragonès. És tota la noblesa territorial del País Valencià, incloent-hi la d’ascendència catalana, la que ara tractarà d’aconseguir la confirmació legal de les seves prerrogatives i el seu reconeixement categòric per la burgesia. Alfons el Benigne, en 1329, presidiria la transacció. A les Corts valencianes d’aquell any són alguns senyors els qui, precisament, sol·liciten l’abolició del Fur d’Aragó al regne de València. En realitat, més que no pas l’abolició, el que va produir-s’hi fou la renúncia expressa, per part de diversos nobles, a la legislació aragonesa. El rei, a canvi, els concedia una jurisdicció especial —jurisdicció alfonsina, se’n diria—, que, inserida en els Furs de València, reservava als senyors uns poders bastant dilatats: tant, que Zurita arriba a dir que, a partir d’aleshores «en las disputas sobre la observancia de éste —el Fur de València— o del de Aragón, ya no se trataba sino del nombre del mismo». No era ben bé això, sens dubte. La jurisdicció alfonsina era molt més restrictiva que la que atorgava el dret feudal aragonès.

Però la noblesa valenciana obtenia així una diàfana ratificació dels seus privilegis.

La burgesia ho acceptava. El patriciat urbà, en últim terme, també podia aprofitar-se’n. La jurisdicció alfonsina no era atorgada solament als nobles, sinó àdhuc a tothom que posseís o poblés un lloc de més de quinze cases, ni que fos plebeu o eclesiàstic. Per aquest cantó, doncs, els «ciutadans honrats» del Braç Reial, que transigien a les Corts de 1329, haurien trobat el punt de coincidència amb els aristòcrates: la jurisdicció alfonsina era a llur abast. La noblesa, al mateix temps, s’agenciava una altra ganga política. En aquelles Corts li era assignada una robusta intervenció en el govern municipal. D’aleshores endavant els cavallers podran elegir i ésser elegits en la provisió de càrrecs públics a la ciutat i a les viles reials. Només els de primera categoria —els grans barons feudals— en foren pretèrits. Ara: l’entesa de burgesos i aristòcrates que transparenten els acords del 1329 consolidava la unitat jurídica interna del regne. Era un avanç estimable. La classe senyorial conservava la seva posició dominant a les comarques, i de fet, la preeminència del feudalisme no havia estat sinó mínimament atenuada. Però el país en sortia una mica més «constituït».

Sigui com sigui, encara hi hagué nobles que no van voler desprendre’s del Fur d’Aragó, i la querella es prolonga en petits incidents un parell de segles més. En 1399, durant les festes de la coronació de Martí l’Humà a Saragossa, el Justícia d’Aragó va emparar-se dels bagatges dels ambaixadors valencians, instat per un Ladrón de Guevara, vescomte de Xelva, ofès per les restriccions que la ciutat de València li oposava a l’aplicació del Fur aragonès en el seu domini. El rei va fer-hi de conciliador. No fou l’única vegada que Martí I reprendria el problema. En 1403 havia de declarar literalment que l’autoritat del Justícia d’Aragó no podia estendre’s al País Valencià: senyal que la ingerència d’aquell magistrat seguia essent, si més no, possible. En 1417, els senyors de Xiva, Castelmontan, Argelita, Altura, i d’altres, demanen a les Corts valencianes que els sigui respectat el Fur d’Aragó. Cent anys després —1519— són les Corts aragoneses que reclamen el dret del Justícia de llur país a conèixer en recurs les causes promogudes en terres valencianes sotmeses a Fur d’Aragó… La disputa havia perdut la fogositat dels començos, però no havia estat resolta. Felip IV, a les Corts de 1626, tornarà a advertir els aragonesos que al País Valencià no regeix més llei que la de la capital.

Aquest tripijoc tan dilatat, que més d’un cop abocava a friccions violentes, i que els historiadors encara no han dilucidat en totes les seves ramificacions, seria una bona pista per a estudiar els afrontaments de classe en la nostra Edat mitjana. No és insòlit, sinó tot al contrari, que, quan els nobles aragonesos reclamen en Corts valencianes la conservació de llur fur, siguin els altres aristòcrates del Braç Militar, no aragonesos i ja acomodats al Fur de València, els qui els facin costat i defensin llurs demandes. I, simètricament, pobles de nissaga aragonesa —Sogorb i Xèrica, verbigràcia, en temps de Joan II— es revolten contra llurs senyors i aspiren a viure sota el Dret de la capital.

Aquella solidaritat «supranacional» i aquesta ruptura «intranacional» són indicis ben respectables. Tot això, de més a més, hauria d’ésser revisat en un context mes ampli: en relació amb d’altres dissensions de tipus classista, com les bandositats nobiliàries i la competició pel poder municipal a València, i també amb esdeveniments d’aparença més dissímil, com l’alçament popular contra Pere el Cerimoniós i la guerra civil dinàstica que girà entorn de Casp. L’oposició entre l’aristocràcia i la burgesia aclarirà moltes coses.