L’altra insuficiència

L’«insurgentisme», en tant que manifestació «perifèrica» de la política espanyola del XIX, hauria d’ésser relacionat amb una altra qüestió: la del soi-disant anti-centralisme dels sectors «insurgents». No deixa d’ésser curiosa, aquesta coincidència. Potser també era inevitable. Enfrontats polèmicament amb l’Estat jacobí, per unes raons o altres, llur oposició havia de reflectir-se en una concepció de l’Estat des del punt de vista «regional». Els carlins parlaren de «furs». La vaguetat amb què usaren el terme «furs» no desvirtua gens el sentit «descentralitzador» que sempre van voler donar-li: en temps de Carles VII arribaran a emprar la fórmula «monarquia federal». Federals eren els republicans majoritaris del País Valencià. En l’evolució de l’extremisme liberal —progressistes de primer, demòcrates després, republicans finalment—, Pi i Margall fou el polític que en recollí la clientela més extensa. El radicalisme social de Pi i Margall fou, sens dubte, l’al·licient que li guanyà l’adhesió del poble. Però també hi havia el fons proudhonià d’una idea de l’Estat als antípodes de la versió jacobina. Blasco Ibáñez es limitarà a repetir la lliçó més o menys ben apresa en els llibres d’En Pi. I quan els seguidors de «don Vicent», ja aburgesats del tot —en el sentit pejoratiu de la paraula—, hauran oblidat els principis del vell federalisme vuitcentista, encara es diran «autonomistes». El comunisme llibertari de la Primera Internacional era apolític; però en la seva organització també es proclamava federal. La fòbia a l’Estat els hi impulsava. De manera que, en el pla teòric, les forces polítiques «insurgents» del XIX, que eren les úniques que tenien sincera vitalitat popular, afirmaven un designi de rectificació de l’Estat unitari.

D’entrada, sembla previsible que aquestes posicions «descentralitzadores» haguessin de prendre consciència de la seva arrel nacional, única cosa que podia atorgar-los plenitud de valor col·lectiu. Fins a un cert punt en tingueren, en una primera etapa.

Carlins, republicans, i fins i tot anarquistes, van muntar-se llur mica de premsa en la llengua del país i cultivaren la mitologia local del partit, com calia. Però mentrestant la Renaixença anava per un altre camí. A les mans de Teodor Llorente i dels seus amics, gent afiliada als partits governamentals de la Restauració, «Lo Rat-Penat», l’entitat cultural valencianista representativa, va convertir-se en un feu conservador. Malgrat que en les files de la Renaixença figuraren homes destacats de totes les tendències, el prestigi literari de Llorente hi era decisiu. Això fou una circumstància castradora per al moviment literari autòcton. Donades les condicions locals, la seva base «burgesa» fou mes reduïda que la que tingué al Principat. D’altra banda, els personalismes polítics, i la mediocre intel·ligència dels dirigents dels partits, feien que l’oposició al conservadorisme esdevingués, més d’un cop, oposició a la Renaixença. Era una transferència d’odis polítics bastant ridícula. Però existia, i cal ressenyar-la.

El conservadorisme de Llorente i dels seus «felibres» fou funest. Els homes de la Renaixença, justament pel fet d’ésser escolans d’amén dels partits de la Restauració, havien de negar-se a donar una projecció civil al moviment renaixentista. Llur «valencianisme» fou un valencianisme exclusivament literari, ni tan sols plenament culturalista. Jugulaven així les possibilitats d’una «renaixença» política. Però, de retop, provocaven llurs enemics de partit a adoptar una actitud reticent davant el to «valencià» a adoptar. D’aquí que fos un blasquista el proferidor del «¡Viva Cervantes!» que interrompia un discurs de Cambó. D’aquí, encara, que hi hagués al País Valencià, durant dècades, un partit de configuració ben local, que es deia «autonomista», i que mai ningú no ha sabut aclarir quina autonomia demanava, si és que en demanava cap, ni per a qui! Pel costat carlí, la cosa tampoc no queda clara. Al Principat, l’evolució del carlisme fou més precoç: d’ella va sortir el «catalanisme històric», en part. El carlisme valencià, en descarlinitzar-se, origina la Dreta Regional Valenciana, que va transformar el fuerismo en «regionalisme». Això ocorria ben entrat el segle XX. Era massa tard per a improvisar una «Lliga», que sobre l’anacronisme hauria tingut l’handicap d’una base purament rural. El «regionalisme» dels homes de la Dreta Regional Valenciana fou tímid, i no tingué temps de perfilar-se. La fúria dels esdeveniments s’ho emportà tot a la quinta forca.

Però, des d’un altre angle, l’important, en el XIX, no era pas que el carlisme reivindiqués uns «furs» que els seus militants desconeixien, ni que el republicanisme es proclamés «federal» en uns termes lamentablement indecisos: l’important era la «insurgència» que carlisme i republicanisme —i anarquisme, en un altre estadi— representaven. La revolta implicada en llur actitud, constituïa una afirmació «localista» més neta que qualsevol declaració de principis. La terminologia —«furs», «federació» (fins i tot l’anarquisme)— fa pensar en una «autonomia». De fet, revoltar-se ja era, en si, una manifestació d’«autonomia». Era la discrepància radical amb el jacobinisme: amb l’Estat unitari —amb l’Estat. Tanmateix, tot això no es desplegava en el buit: es desplegava dins un marc «provincià». Després parlarem del provincianisme. Diguem, de moment, que el provincianisme és, essencialment, una mentalitat de «sucursal». La paraula «sucursal» —espero que el lector ho recordi— ha aparegut ja alguna vegada en aquestes pàgines. Tota la discrepància «perifèrica» dels valencians no arriba, al segle XIX, a desbordar el condicionament «provincià». Potser perquè se sentien «poca cosa» davant el pseudo-Leviatan de l’Estat borbònic, necessitaven «aliances» més enllà del clos regional, i l’orientació centrípeta, natural pel mateix fet de l’existència de l’Estat unitari, els induïa a sotmetre’s als clans del centre amb els quals trobaven alguna afinitat. I així, la «insurgència» autòctona passava a ésser «sucursal» d’una posició política que li era pràcticament heterogènia. En una fase avançada del procés trobarem contradiccions espantoses, filles d’aquest malentès. Pensem, per exemple, que la dreta agrària valenciana —propietaris rurals i comerciants que miraven, per inflexible llei de mercats, de cara a l’exportació— va solidaritzar-se amb els cerealistes castellans. Potser la defensa de la propietat privada explica aquestes aberracions. La manca de sentit nacional contribueix a explicaries, també.

I «no en dic pus», com escrivia el clàssic: perquè aquest no és un llibre de solucions, ni tan sols de consells, ni un programa… De més a més, l’autor i el temps s’inclinen, ara, a pensar en un altre enfocament dels problemes.