Introducció

«On n’écrit pas les livres qu’on veut». Si més no, a mi em passa una mica això: no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció. Certament, aquestes dissipacions intel·lectuals solen ésser un risc intrínsec en qualsevol «home de lletres», i no tinc dret a queixar-me’n. En la mesura en què m’he fet un ofici de la ploma, he hagut de resignar-m’hi. D’altra banda, estic segur que la meva petita posteritat literària no hi perdrà res. Però, amb el llibre que ara començo, el problema se’m planteja, ben mirat, en uns termes molt diferents. D’un cantó, és un llibre que m’agradarà d’escriure i que escric —ja— perquè vull. De l’altre, és, també, la mena de llibre que hauria preferit de veure escrit per altri: per algú, no sé qui, que hi posés en joc més competència i més intenció que jo no hi podré posar.

Sobretot, en aplicar-me a la tasca, aquest últim escrúpol se m’apareix com una reprovació preventiva. I no ho dic pas per dir-ho: no acostumo a practicar indegudament la modèstia.

El llibre, en efecte, exigia un altre autor. Tal com caldria que fos, hauria d’haver-lo confeccionat un historiador, o un sociòleg, o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg. Això va implícit en la seva mateixa índole, en el seu propòsit, en la seva ambició: índole, propòsit i ambició que no m’invento jo sobre la marxa, pel gust de la hipèrbole, sinó que vénen definits en funció d’una necessitat tan objectiva com urgent. Necessitat: penso que la paraula no és exagerada. Hi ha una pregunta que tots ens hem fet en alguna ocasió, moguts per un motiu o altre: què són —què som— els valencians? Ens l’hem feta els valencians, i se la fan, també, els altres catalans. L’abast i el sentit del «què» inicial són obvis: miren d’aclarir, exactament, la nostra entitat de poble. I valia la pena d’assajar-ne la resposta. L’historiador i el sociòleg hi eren convocats: ells, amb les tècniques respectives, podrien aportar-hi descripció, notícia i dictamen, des dels angles més immediats i més vius.

Pocs valencians hi deu haver —valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho— que no s’ho hagin plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Una crispació econòmica, una polèmica de cultura, una enyorança, un projecte polític, un reajustament social, molts fets i moltes inquietuds de la nostra vida diària, importants o anecdòtics, convergeixen a suggerir-nos aquell interrogant. Cada circumstància «crítica», per mediocre que sigui, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ningú no tindria cor d’auto-enganyar-se. Si hi ha res que tothom veu a la clara, és això: que «fallem» en tant que poble normal. Ni el més optimista dels indígenes no sabria fer-se il·lusions sobre el particular. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva, en la nostra complexió de societat. No es tracta, ara, de mesurar la «normalitat» d’un poble pel grau de concreció institucional a part, jurídica i administrativa, en què viu: es tracta de dèficits més profunds.

No caldrà que jo faci ressenya, ací, de les manifestacions habituals d’aquest desballestament. Són un trist teixit d’abandons, de desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de conformitat provinciana, una progressiva depauperació social. Indiferents o mistificats, els valencians —els valencians en bloc— vivim presos en una espècie de passivitat confusa, que no encertem a superar: passivitat concertada sobre la nostra condició de valencians, més que res. Tota comunitat mitjanament sana manté, per damunt o per sota dels seus antagonismes interns, uns nexes de solidaritat bàsics, gràcies als quals continua afirmant-se en ella mateixa i és ella mateixa: són aquests nexes els que, entre nosaltres, van relaxant-se de mica en mica, es debiliten, s’esvaeixen. Encara el gentilici «valencians» vol dir alguna cosa, naturalment, i més que no sembla a primera vista: però la seva força vinculatòria i estimulant queda rebaixada, restringida, quasi ineficaç.

Tot això, considerat en abstracte, podria induir a conclusions desoladores: podria interpretar-se com un senyal precursor, si no com una dada irrefragable, de la nostra total i definitiva despersonalització. Davant un observador foraster, fins i tot als ulls desatents d’algun d’autòcton, faríem l’efecte d’un poble a punt d’extingir-se, dimitit. La veritat és que la contrapartida d’aquell desistiment diguem-ne moral resulta prou menys tètrica.

El nostre gentilici encara vol dir alguna cosa: els valencians no hem deixat d’ésser una gent enèrgicament diferenciada, i l’atonia no és pas una de les nostres característiques col·lectives. L’aparença d’estar passant per una etapa d’assimilació a certes vagues superestructures estranyes es veu desmentida per les realitats més sòlides i vistents: els condicionaments materials estrictes del país i la sedimentació històrica que ens afaiçona en són la millor prova. I la mateixa —tan relativa com vulgueu— vitalitat econòmica que hem demostrat al llarg dels últims cent anys, sense comptar-hi de moment d’altres vitalitats no tan reditícies però igualment exuberants, ja revelen que no som ben bé un poble apàtic ni escarransit.

El contrast entre les dues facetes que acabo de subratllar és massa voluminós perquè no ens sorprengui a nosaltres mateixos, en el més ràpid instant de reflexió. Ens sorprèn, i ens torba —bon símptoma, al cap i a la fi—: ens torba de comprovar la distància o el desfasament que hi ha entre «allò que som» i «allò que hauríem d’ésser».

L’«allò que som» hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l’aspecte positiu: una comunitat demarcada, potent pel treball i per l’enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L’«allò que hauríem d’ésser» se’ns perfila més aviat d’una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana «hauria d’ésser» qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és. La comparació, doncs, té la seva vigència. No importa que, de vegades, la desvirtuï algun apassionament transitori. En el seu esquema, simplista i fàcil a les excitacions de l’amor propi local, s’inscriu la imatge completa d’una incomoditat —passeu-me el mot— o d’una insatisfacció col·lectives, que els valencians han de confessar-se ben sovint.

En general, aquestes reaccions prenen la forma trivial i primària de l’anticentralisme, i en això s’esgoten. Són rèplica improvisada a alguna inèpcia burocràtica o al desdeny agressiu d’algun visitant carpetovetònic. La seva ingenuïtat és evident. Té, en canvi, una correlació més vidriosa, que anomenaríem —per entendre’ns— moral o espiritual, i que ens porta a un altre ordre de constatacions. El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba «incert»: pressent que no és carn ni peix. No és un atzar, per exemple, que no hagi pogut produir-se un «nacionalisme valencià» seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció hagin estat flàccids i pintorescos. No obstant això, tampoc la perspectiva integradora en què venim inserits des de fa —almenys— dos segles i mig, no ha arribat a subsumir-nos del tot en una nova categoria global. D’aquí el «marginalisme» permanent dels valencians, en el pla de la consciència col·lectiva. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat. I és una ambigüitat paralitzadora, enervant. No crec que sigui irremeiable, naturalment —si ho cregués no escriuria aquest llibre: fóra perdre el temps—; però cal reconèixer que constituirà una rèmora greu per al futur del país, en una etapa pròxima.

L’anàlisi d’aquest fenomen ens portaria lluny, massa lluny. La recensió i l’examen de més detalls i de més condicions de la mentalitat del valencià actual podrien ocupar-nos encara pàgines i pàgines. Ho deixarem córrer, però. El desconcert «nacional» dels valencians no és cap secret per a ningú. I seria pueril de voler-lo explicar amb la mitja dotzena de tòpics que són de rigor en tals casos. Sobretot, seria ridícul de transferir totes les responsabilitats —posat que «responsabilitats» sigui la fórmula justa— a l’«altre». Res més senzill ni més confortable, per a un poble com per a un individu, que considerar-se «víctima» i atribuir l’origen de les seves desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena. A casa d’algun il·lustre patriota enragé, i fins i tot en algun museu públic del País Valencià, hi ha severs retrats a l’oli de Felip V penjats cap per avall: la ira vernacla es projecta romànticament sobre el primer Borbó espanyol, i la inversió dels quadres és una venjança simbòlica ben significativa. La innocència i la falta de sentit històric que aquestes actituds suposen, resulten més còmiques que simpàtiques —i com a simpàtiques, ja ho són! Però la veritable qüestió és tota una altra.

No seré pas jo qui negui la transcendència dels factors «externs» que hagin penetrat de manera poderosa en la vida d’un poble. Les violències infligides des de fora —invasions militars o pacífiques, anul·lament dràstic de l’autogovern, coaccions pedagògiques, fissures territorials imposades, adulteració cultural, etc.— tenen sempre efectes decisius sobre la salut d’una comunitat. Tanmateix, no hem de perdre de vista que l’impacte nociu produït per aquelles pressions exògenes serà major o menor, segons la resistència espontània que el cos social afectat els oposi. És un problema de defenses orgàniques, si puc dir-ho així. Molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut «digerir-los» sense cap alteració essencial en llur personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia, anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior, que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos.

«La gente desta tierra es blanda de suyo», afirmava en 1582 un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comte-duc d’Olivares confessà que ho feia perquè «tenemos a los valencianos por más muelles» que els súbdits del Principat i del regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: «… les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians», escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV.

«Blandos», «muelles», «molls» —«molls i folls», deia amargament l’indígena—: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra «blanesa», la nostra trista, perillosa i pertinaç «blanesa» data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. No podia ésser d’una altra manera.

Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; mai, tampoc, no vénen solament provocades per la crisi d’una generació ni per l’aleatòria deslleialtat d’unes oligarquies. Tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarques també tenen llur part. Intento de dir, només, que la cosa no és simple, i que cal una investigació molt afinada de la societat, en l’espai i en el temps, per a poder treure’n l’aigua clara. La perquisició ha d’incidir sobre la realitat viva, i ha de remuntar-se a la seva genealogia. Per això he invocat, abans, les professions del sociòleg i de l’historiador. L’instrumental metodològic de què l’un i l’altre disposen seria l’únic apte i, per tant, indispensable, per a arribar, amb la solvència justa, en aquella «introspecció necessària». La nostra conformació demogràfica i econòmica actual, tant com les proclivitats de conducta i d’ideologia, són resultat d’unes determinants anteriors, successivament preparades per fets físics i morals que no sempre sabem tenir presents. Aclarir-ne l’entrellat, i evidenciar-ho en la seva influència per a l’esdevenidor, serà una tasca útil i terapèutica.

Jo no sóc ni sociòleg ni historiador, i heus ací que aquest llibre no serà el que hauria d’ésser. Però, hi ha ara, avui, un sociòleg o un historiador valencians que puguin encarregar-se de la feina? Sincerament: no els veig enlloc. Parlo sense petulància, amb una punta de melangia i tot. El nostre món intel·lectual és petit, i tothom sap qui és tothom: no hi ha més cera que la que crema. Tenim doctes erudits, és clar, i potser persones iniciades en l’estudi dels mecanismes socials. Ni als uns ni a les altres, no els nego la consideració científica que, sens dubte, s’han ben guanyat. Tanmateix, ja és simptomàtic que, fins en aquest moment, cap d’ells no hagi manifestat encara cap preocupació seriosa en el sentit que postulo. En la bibliografia valenciana recent —i també en la que no ho és tant—, abunden les monografies asèptiques, d’una neutralitat impàvida, i dignes: no hi trobem, en canvi, el conat de visió de conjunt, molt més que expositiva, amb la qual es despullés la contextura «problemàtica» del país i de la seva gent. Si res s’hi ha intentat, no pot ésser posat en el compte dels historiadors ni dels presumptes sociòlegs: ho han fet literats i polítics, amb el risc inherent d’unes conclusions frívoles o sectàries. Es veu que els tècnics indicats, o no s’hi atreveixen, o bé han patit d’una deplorable i indecorosa miopia «nacional».

En la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit. És un primer motiu: escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l. Una altra cosa puc al·legar, en segon lloc, a favor meu: el fet de compartir un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït. M’apresso a proclamar-ho: apriorisme, o partit pres, o com li vulgueu dir.

Entenguem-nos, però: no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà. Dins les meves —i tan òbvies!— limitacions hauré de valer-me de la història i hauré d’acudir a les dades que el sociòleg es reserva: ho faré amb la més rigorosa objectivitat. De tota manera, estic convençut que una obra com aquesta no pot ésser concebuda sinó des d’una decisió de futur. I això que anomeno «decisió de futur» és un punt que fa temps que tinc ben clar. Si començo per denunciar la nostra malaltia o les nostres malalties col·lectives, és que sé que sense això mai no tindrem la possibilitat de sobreposar-nos-hi. Els valencians hem de defensar-nos com a poble: tal és, reduït a afirmació incitant, l’apriorisme a què em referia.

I no caldrà fer-hi trampa. També n’estic persuadit. La veritat —els fets constatables i explícits—, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: «explicar» serà una invitació a «transformar». És «transformar» el que ens interessa. Hem de decidir «què hem de conrear i què hem d’esbandir» per tal de refer-nos. I per a prendre-hi una resolució —l’única resolució salvadora—, hem de tenir a la vista els elements precisos del problema. Breument: conèixer-nos. «Conèixer-nos»: aquesta era la consigna que Jaume Vicens i Vives inscrivia al front de la seva Notícia de Catalunya. Les pàgines liminars del llibre de Vicens serien la millor introducció al nostre treball. Que si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, es ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel: no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

Vicens ens ho reclamava, a valencians i a mallorquins —«catalans que l’expansió dels avantpassats féu créixer i perpetuar més enllà del territori estricte del vell Principat»—: ens reclamava una contribució complementària al seu tempteig.

D’un costat, hauria volgut que diguéssim la nostra paraula sobre allò que a ell el preocupava aleshores: els catalans del Principat i llur «tarannà històric». D’altra banda, ens proposava de fer, damunt la nostra realitat privativa, una operació semblant a la seva. I encara ens demanava que declaréssim «com ens trobem ancorats en el port de la nostra mentalitat comuna». Només un altre Vicens i Vives —valencià, mallorquí— hauria pogut correspondre a la triple petició. En certa mesura, ell mateix ja hi responia quant a més d’un aspecte important. Serveixi d’advertiment, doncs: parlant del Principat, Vicens ha deixat dites, en la seva Notícia, moltes coses que tenen una vigència perfecta i incontrovertible respecte a tots els Països Catalans. El que hi exposa sobre el pactisme o sobre la inclinació delegacionista, per exemple, i una pila més de notes incidentals, és vàlid també per a valencians i mallorquins. El meu lector farà bé de llegir —si encara no, l’ha llegida— Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.

I les hi oferiré, no pas amb l’àrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit d’unes llargues i nervioses meditacions personals. No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi.

Em cenyiré a resseguir les línies generals del «cas valencià», en la seva faceta mes privativa. Tot allò que hi hauria d’ésser marc previ —aquella «mentalitat comuna» unidora, amb la llengua, dels Països Catalans—, en quedarà descartat: podria ésser objecte d’un altre llibre, més ampli, distint. Tampoc no hi recolliré la primera suggestió de Vicens: descriure el «cas del Principat» des de l’angle valencià. El meu tema serà solament el que anuncia el títol: «nosaltres, els valencians», en la nostra restringida configuració, a part i definits. Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los, a ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat, em donaré per satisfet. Sempre serà un bon començ.

J. F.