La disjuntiva actual

La història de la castellanització cultural continua en el XIX i el XX amb una orientació més aviat vacil·lant. Els intel·lectuals valencians del Set-cents havien promogut un retorn a les realitats directes del país: geografia, història, economia, llengua i tot. El Romanticisme hauria d’haver continuat i potenciat aquests corrents. Així va ocórrer al Principat, on la veta romàntica més cultivada fou la tradicionalista, d’origen germànic i anglosaxó, amb els fantasmes d’Ossian i de Walter Scott com a patrons. Els romàntics de València begueren en fonts franceses, i llur romanticisme fou més liberal i més cosmopolita. Tal és, almenys, la conclusió d’Allison Peers. De tota manera, romanticisme era, i això significava un reencontre amb el poble i amb la història. Amb la llengua. El qual es convertí, per dir-ho amb el terme exacte, en «Renaixença». Tomàs Villarroya, en 1841, publicava els primers versos catalans de la nova fornada —la romàntica. Sens dubte, li havien estat suggerits per l’Oda d’Aribau: El Vapor era una revista que arribava a València, i que fins i tot era llegida pels redactors d’El Mole. En 1858, un mallorquí insigne, l’home més «renaixentista» de la Renaixença catalana, Marià Aguiló, ve de director de la biblioteca de la Universitat Valentina. Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol, llavors estudiants, reben el seu consell i el seu estímul: tots dos escriuran, més o menys, en català. En 1859 se celebren uns primers Jocs Florals valencians: Llorente i Víctor Balaguer hi obtenen premis. Un altre poeta valencià, Constantí Llombart, comença a publicar, en 1874, un almanac titulat Lo Rat-Penat, on col·laboren escriptors de tots els Països Catalans. «Lo RatPenat» serà el nom de la «societat d’aimadors de les glòries valencianes», que és fundada en 1878, i normalitza la institució local dels Jocs Florals. La Renaixença estava en marxa.

Però, mentrestant, el castellà —amb l’ajut de l’escola i de l’Església, sobretot— havia esdevingut la llengua «culta» habitual dels valencians. Els setmanaris dialectals, amb llur èxit, de vegades —he citat xifres— fabulós, no resultaven «culturalment» satisfactoris: eren eficaços precisament per llur dialectalisme, però ningú no oblidava que eren dialectals, és a dir, marginals a la cultura. D’altra banda, la Renaixença, arcaïtzant i conservadora, «regimental» en bona part, no arribava al «poble», ni tan sols no obtenia audiència entre la burgesia de la capital. Enmig de totes dues posicions lingüístiques, un gran camp d’acció quedava ofert al castellà. Però València, al mateix temps, era una modesta capital de província, que no podia sostenir, tot i la seva esperançadora amabilitat econòmica, un «estament» intel·lectual seriós. D’aquí que l’escriptor valencià emigri. Emigra de llengua: escriu en castellà. I emigra a Madrid, sempre que pot. Ja he recordat que Blasco Ibáñez començà a escriure en català: hagué d’optar per l’altra llengua, perquè en la del país no se li obrien sinó possibilitats ben migrades. Azorín emigra; emigra Gabriel Miró. L’ambient valencià no permet el literat professional, ni tan sols en una mesura mínima. No el permet en català, per falta de base social. La «Renaixença» valenciana és esquifida i trista: «Si oyen ustedes decir por ahí que la literatura lemosina ha renacido, no lo crean», escriu Azorín en un pamflet —Buscapiés— del 1894; «esas son voces que hacen correr los pavos, como dijo el otro. Es decir, los pavos precisamente, no; los señores de “LoRat-Penat”, una Sociedad de bombos mutuos». Però València tampoc no arriba a retenir els seus escriptors en castellà. Madrid els atreu —i, bé o malament, els alimenta. El mateix Blasco, que va quedar-se a la ciutat, per raons polítiques —ell era el nervi del republicanisme autòcton—, també emigra quan es desentén de la vida publica municipal.

Amb tots els seus defectes, tanmateix, la Renaixença valenciana obtenia un triomf indiscutible: trencava el monolingüisme cultural del País Valencià, centrat en el castellà després del 1500. Malgrat la seva timidesa política, i malgrat la seva inèpcia per guanyar-se la societat, els poetes jocfloralistes del XIX reintroduïen el català en els migrats costums literaris dels valencians. Al segle XX serà catalana la millor literatura feta al País Valencià. Això, parlant en termes absoluts, potser no vol dir res: vol dir, simplement, que la literatura en castellà que s’hi feia era pitjor. Els pocs escriptors indígenes que valien, i que s’adaptaren al castellà, donen l’obra pròpia fora del petit món cultural valencià. D’altra banda, algunes empreses realitzades pels intel·lectuals valencians de llengua catalana, a partir del 1920 —citem publicacions: Taula, els llibres de L’Estel, Acció cultural valenciana, La República de les Lletres, l’obra editorial de la Societat Castellonenca de Cultura—, eren positivament estimables. No hi ha res en castellà, produït en terres valencianes, que els pugui ésser comparat. Al costat d’això, l’erudició, d’expressió bilingüe però —és clar— projectada sobre els homes i els fets de la història del país, era l’altra branca ferma de la cultura local. Els intel·lectuals castellanitzants hi feien, a l’altre cantó, un paper cada cop més desfibrat i provincià.

Però hi eren. La indecisió perdurava, per tant. Tan insignificants com vulgueu, els representants de la tradició castellanista subsistien. I avui les coses no han canviat.

Evidentment, una «cultura», no sols la constitueixen els «productors» de versos i de monografies: també els «consumidors» en formen part. I això ens portaria a examinar l’estat de la castellanització social als últims temps. El segle XIX, que hereta l’estructura del XVIII, manté, en una primera meitat llarga, la situació lingüística anterior. El castellà a penes avança a la capital, i segueix sense penetrar als pobles. Més tard, la burgesia de València i d’Alacant l’adoptarà com a llengua sumptuària, i la introdueix en l’ús familiar. Era una burgesia —no pas burgesia industrial, em sembla que ja ho he indicat— que, sobretot a València, «sortia» de la classe mitjana, i que, per consegüent, buscava de distingir-se’n: la manera de parlar —l’idioma— era un expedient «distintiu» de classe, com ho pogués ésser el luxe del vestit o la pertinença a un club restringit. Els mateixos burgesos que muntaven Jocs Florals i escrivien englantines en català, parlaven castellà a casa. El poble —les classes mitjana i obrera— dedicava els seus sarcasmes més àcids a aquells trànsfugues de la llengua. Una gran massa de literatura popular del XIX i del principi del XX treu un excel·lent partit còmic de la burla adreçada als castellanitzants. Hi ha una paraula en el vocabulari de la capital, «coentor», que ve a ésser sinònima de «cursileria», però que al·ludeix particularment a l’afectació que suposava, en un valencià, de parlar castellà. Els graciosos sainets d’Eduard Escalante presenten una variada galeria de «coents», que feien les delícies de l’auditori teatral del nostre segle passat.

En una d’aquelles peces d’Escalante, precisament, L’herència del rei Bonet, un dels personatges se sorprèn perquè el seu pare, un artesà que espera un llegat de milions, li parla de sobte en castellà. «Vegen a mi per què em parla en castellà!», diu. I l’ingenu velluter li contesta: «Perquè dec acostumar-me al mudar de classe…». L’herència del rei Bonet és del 1880. El mecanisme de la mutació idiomàtica hi queda exposat d’una manera ben gràfica. Més o menys, encara continua igual. Amb una particularitat: que la «classe» ja no és solament la «burgesia», sinó també les professions liberals, l’alta mesocràcia i els buròcrates d’elevada remuneració. Les dones, més sensibles a les fascinacions de la «distinció», hi han exercit un paper important. València, que en els últims cent anys ha vist créixer les seves capes de parvenus, fa la impressió al visitant d’una ciutat completament castellanitzada. No ho està tant com sembla. La gente bien —per dir-ho amb una al·lusió a Rusiñol— hi abunda. També les relacions quotidianes amb aquests nuclis castellanitzats fan que la resta de la població es deixi emportar, sovint, a promiscuar les llengües en la conversa de carrer. Però els sectors més amplis de la classe mitjana i del poble segueixen fidels a llur vernacle. De més a més, la capital es veu assaltada cada dia per una xifra considerable de gent de les comarques, que puja a treballar-hi o a fer negoci, i que hi puja amb la seva parla inabdicada. Als pobles, en efecte, i a les ciutats grans —Alacant n’és l’excepció—, el català conserva les seves posicions. Ni que només fos per això, València no arribaria mai a castellanitzar-se del tot.