Les Germanies

En 1502 Ferran el Catòlic havia autoritzat la formació de milícies gremials a València. Es tractava d’una previsió ponderada i irreprotxable: els pirates barbarescos fustigaven les costes valencianes, i calia plantar-los cara. Ni la Corona ni la ciutat no disposaven de recursos «normals» per a fer-ho, i fou arbitrada aquella solució. Però, donades les circumstàncies, allò equivalia al que, avui, en una crisi radical d’un Estat burgès, seria armar els sindicats: els sindicats revolucionaris, és clar. I els gremis valencians del principi del XVI derivaven cap a l’agitació revolucionària: en donar-los les armes, difícilment podia hom evitar, ja, que acudissin a l’acció directa. Uns incidents qualssevol, durant la pesta del 1519, van exacerbar les passions mal contingudes. La tirania del nobles fou denunciada. La connivència dels musulmans del país amb els pirates —connivència real o suposada— donava peu a una altra acusació contra l’aristocràcia: els moros eren vassalls dels cavallers, i ells els protegien. L’odi al moro i l’odi al noble, característics en el «poble menut», s’hi confonien. Naturalment, quan la revolta es converteix en guerra, els nobles utilitzaran llurs moros com a força de xoc contra els agermanats. «Los militars e persones magnades», escriuen els Jurats de València a l’arquebisbe de Tarragona en 1521, «han fet col·ligacions entre ells», «contra la dita ciutat, e format exèrcit contra aquella, unint-se ab los moros del present regne» i «deliberant venir ab mà forta per a devorar-la». La Germania defineix així el front enemic.

El moviment, però, també tenia el seu petit ideal positiu. Joan Llorenç, un «paraire» —teixidor de llana— que hi feia de mentor, propugnava per a València un règim com el de les ciutats italianes. «No es rebran més drets ni suraran altres lleis que les ben donades, com per la Senyoria de Gènova», deia en una carta. Pere Màrtir d’Anghiera, l’humanista, que visita aleshores la ciutat, s’indigna davant aquell poble, lliurat, diu, «a una nova espècie de desvergonyiment que ells anomenen “llibertat”».

Malgrat aquest «republicanisme» de les intencions, els agermanats sempre es manifestaren fidels a la Monarquia, i entre llurs crits rituals no faltava el de «Visca el rei!». Els Tretze —comitè revolucionari: «tretze síndics, a imitació de Venècia», subratlla un contemporani— enviaven ambaixades a Carles V, al qual feien repetides protestes de lleialtat, i l’Emperador va tenir-hi tractes. La Germania fou, estrictament, una guerra civil entre els nobles i el «poble». L’Emperador acabà per decantar-se a favor dels cavallers, però el plantejament només era antioligàrquic. D’altra banda, les pretensions «republicanes» dels agermanats es limitaren, en la pràctica, a aplicar l’oblidat privilegi de Pere el Gran, que concedia a la «mà menor» dues places de Jurats, i alguna altra modificació del mateix tipus. La Germania, en la seva faceta urbana, no té, si ho mirem bé, un gran contingut «social». Els termes en què la qualificà Escolano són vàlids: «cuando el pueblo desenfrenadamente pugnó por entremezclarse en el gobierno» de la ciutat. En una mena de «cop d’Estat» municipal, els insurgents van designar llurs dos Jurats —un pels «artistes», l’altre pels menestrals—, van posar un mercader al front de la Taula de Canvis —abans, a més d’un mercader, hi havia un noble i un «ciutadà»—, i nomenaren uns «tinents» d’elecció popular al Justícia Criminal i al Mostassa. Amb això i amb una supressió d’impostos, s’acontentaren. Era una reforma tímida. I, encara, es feia més a costa dels «ciutadans honrats», que no dels cavallers, en el terreny teòric si més no: els dos nous Jurats en desplaçaven dos dels «ciutadans», però subsistien els dos de la noblesa. Decididament, el patriciat estava en plena decadència: tot i no ésser l’adversari declarat, rebia la primera garrotada. És la violència de les venjances allò que, d’alguna manera, tenyirà de ràbia «social» la revolta de la capital. L’animositat projectada sobre els aristòcrates fou només lleugerament sanguinària: va esbravar-se, sobretot, en cremes de palaus i saqueigs no massa exhaustius. Serà en el camp on la Germania prendrà un caire més truculent, i on tindrà una justificació específicament «social»: d’atemptat a les estructures, per dir-ho a la moderna.

En l’alçament gremial es destria, ja a primera vista, una aguda participació «burgesa». Els caps dels avalots i de la guerra —Joan Caro, Guillem Sorolla, Vicent Peris— són reclutats entre els artesans acomodats. Caro, «sucrer», posa al servei de la Germania quantitats de diner molt respectables, que prou denoten les dimensions de la seva fortuna personal. Alguns dels juristes més acreditats de València foren guies i consellers dels agermanats. Un d’aquests juristes, Bartomeu Montfort, a l’hora de la repressió, hagué de pagar dotze mil ducats de multa —i els pagà, i encara li restava un patrimoni considerable—: un altre gran «burgès», doncs. Amb els juristes, s’adheriren a la revolució «molts notaris, e molts mercaders e poticaris». I també gent d’església. Fins i tot va haver-hi «ciutadans honrats» —Ros, Esteve Urgellès— que militaren del costat dels rebels. Cal dir que no tots ells hi actuaren de la mateixa forma. Els capitostos gremials en constituïen l’ala esquerra, implacable, dura. Els altres, sense pecar de conciliadors, eren partidaris de procediments menys feroços, i van mirar d’aconseguir que el moviment no s’esgotés en pura i descordada rauxa. Ells van fer útils les escasses reformes polítiques realitzades, van parlamentar amb el monarca a fi de defensar la justícia de la revolució, tractaren de salvar-la de l’anarquia. Llur fracàs no minimitza el mèrit dels propòsits i de les gestions que van aportar-hi.

A les zones rurals la revolta tenia pàbuls més profunds. El malestar agrari era tan vell com el regne: ja en 1275 es registren els primers disturbis per la possessió de terres, i moltes pertorbacions medievals, avui encara no gaire estudiades, insignificants potser, tenien la mateixa causa. La Germania les continuava. Hi havia, d’un costat, el ressentiment del pagès envers el senyor feudal. Hi havia, més encara, el ressentiment del pagès cristià envers el pagès moro. Sens dubte, i tot ben sospesat, els moros, reduïts a una servitud gairebé absoluta, eren víctimes d’una explotació més ignominiosa que la que pogués patir el més dissortat dels cristians. L’antagonisme religiós establia entre uns i altres una aversió invencible. Però el pagès cristià, de més a més, veia en el moro un competidor. Home de minifundi, cobejava més terra: la terra que treballava el moro, aquell «estranger». I el moro la treballava en condicions que el pagès cristià no hauria volgut suportar. Els pagesos musulmans tributaven als senyors en una mesura exorbitant. Frugals, acostumats a un nivell de vida més baix, no solament podien resistir tot això, sinó que fins i tot ho superaven amb algun rendiment. El pagès cristià l’enveja. El moro, d’altra banda, per la seva fidelitat al senyor, semblava un còmplice del mateix feudalisme que l’oprimia: el feudalisme avorrit pel cristià lliure.

«De cristiano no hay de quien fiar en el Reino», escrivia el virrei Mélito a l’Emperador en 1521. «Tots los crestians del regne foren agermanats», escriu el notari Miquel Garcia, testimoni dels fets. I Garcia afegeix que els cristians de les viles de senyors «eren més agermanats en lo cor que tots los altres». Al camp, allà on hi ha moros hi ha agermanats. Al Maestrat i als Ports de Morella, comarques sense musulmans, la Germania a penes arriba a tenir èxit. Durant els tres anys de guerra els moros van haver de sofrir els pitjors ultratges dels revolucionaris. Assassinats i robatoris eren el pa de cada dia d’aquella gent. Ben sovint els batejaven a la força. En alguns llocs, els moros, després de batejats, eren degollats sense compassió. «Feien dir missa en moltes mesquites», apunta Garcia. Les devotes propensions dels agermanats es barrejaven, així, amb la crueltat més rudimentària. La qualitat d’«estrany» que el musulmà venia tenint dins la societat valenciana esdevé un factor més d’hostilitat: contribueix, en tot cas, a envoltar d’indiferència aquells dramàtics insults.

Creació dels menestrals i els burgesos, la Germania va trobar aquest eco entusiasta en el món camperol. La ira contra l’aristocràcia era idèntica, entre el «poble» de la ciutat i el de la ruralia. Les reivindicacions, no. A la ciutat la revolució era només «política»; al camp era, sobretot, «social». Els pagesos lluitaven contra el feudalisme —i contra els seus servidors, els moros. Alguns pobles van negar obediència a llurs senyors i es declararen integrats a la Corona. Els dirigents urbans de la revolta van fer-se càrrec de les pretensions rurals i acordaren de revisar els drets de senyoria dels barons i cavallers del regne, a fi de dictaminar, segons els títols possessoris, si havien de conservar llurs dominis o bé haurien de retornar-los al patrimoni reial. En el fons hom aspirava a un reajustament de la propietat rústica. Tot això era una mica candorós i fantàstic, improvisat amb la millor intenció, però sense gaire viabilitat aleshores.

Tanmateix, el sentit dels esdeveniments hi queda precisat amb tota claredat.

Des d’un altre angle, la Germania fou un episodi caòtic, d’un cap a l’altre, i per totes dues bandes contendents. L’ocasió era suggestiva per a aventurers i professionals del pillatge. N’hi hagué del costat dels agermanats: «gents estrangeres, desmandades, replegadisses», reconeixen els Jurats de la revolució, en carta a Carles V. Aquestes «persones forasteres e vagabunds» foren una tortura per als inspiradors de la revolta: la desacreditaven davant l’Emperador i davant la consciència dels autèntics revolucionaris.

Però els nobles també van importar —de Castella sobretot— xusmes mercenàries, a fi de sotmetre els rebels: «no menos mal han hecho estos que los agermanados en robos y destruir los lugares», dirà un dels aristòcrates locals. I encara hi havia lloc per a superxeries tan curioses com la de l’Encobert de Xàtiva, un histrió que es feia passar per nét de Ferran el Catòlic —fill del príncep Joan— i que s’arrogava misterioses dignitats teològiques. Per la seva part, l’Emperador no va seguir sempre una política clara respecte a la situació valenciana. «Estamos determinados de antes perder el Reino que la obediencia», escriu als Jurats en 1520, i, malgrat això, fa concessions i permet que aquells Jurats, elegits «contra fur» per la Germania, actuïn «legalment». Dins València, els Tretze continuaven essent l’equip propulsor del radicalisme. Els Jurats maldaren per introduir una engruna de coherència a l’embull general.

Al final de l’any 1523 el regne ja era pacificat amb la victòria dels cavallers, i Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic, esposa llavors del marquès de Brandemburg, venia de virreina a València. Els país estava desolat. Diu que havien mort uns dotze mil homes, que hi hagué setanta llocs cremats, que els danys podien ésser calculats en set-cents mil ducats: xifres probablement inflades, però que, cregudes pels contemporanis dels fets, revelen la impressió de cataclisme col·lectiu que la Germania havia produït. La repressió, dirigida per Germana de Foix, fou brutal i vergonyosa, i reforçà el desastre. Es multiplicaren les penes de mort, els exilis, els empresonaments.

Les composicions pecuniàries foren agrament oneroses. La ciutat de València i els seus gremis van haver de pagar fortes sumes en concepte de sanció. També les altres ciutats i viles reials. Per llur compte, els senyors van imposar igualment multes a llurs súbdits agermanats. Els abusos foren a l’ordre del dia. «E los pobles», diu el notari Garcia, «restaren hostigats, perquè veien que la composició no era castic sinó modo de haure diners», i «més agermanats estaven en lo cor après d’estos castics que no abans, e així restaren molt males voluntats…».