Fracàs per dissolució

El «patriotisme» particularista valencià estava condemnat, pels seus mateixos orígens, a una vida més aviat precària. Era la capital que l’havia suggerit i animat.

Podia i hauria d’haver-se difós per la totalitat del país. Del seu major o menor arrelament depenia que fos o no el que pretenia d’ésser: un sentiment cohesiu, capaç de donar als valencians un grau substancial de maduresa col·lectiva. Però, ben mirat, li faltava força estimulant. Era, en primer lloc, un «patriotisme» massa «modern»: no posseïa aquell fons de mitologia èpica, secular, que nodreix la tradició nacional de la majoria dels pobles europeus. Com que era de confecció «burgesa», i de data relativament recent, això se li esmunyia. Era un patriotisme «civil» i, per tant, poc persuasiu. No oblidem que aquesta mena de tensions psicològiques dels grups socials han de tenir un ressort agressiu, i d’aquí que tota «tradició nacional» es basi en memòries bèl·liques i es disposi a sustentar una forma o altra d’arrogància militar en últim terme. «Burgès» —ciutadà— en la seva font, el patriotisme valencià no trobarà, en el curs dels segles, cap ocasió per a prendre una densitat seriosa. A partir del XVI el País Valencià ja no compta internacionalment com a tal país. I dic «internacionalment» perquè un «poble» s’afirma enfront d’un altre poble, i no per relació amb si mateix. Des del 1500, l’única cosa que els valencians podien «al·legar» i «defensar» en aquest pla era llur condició de «regne»: foteses forals. Ben poca cosa, doncs. En tot cas, només hi bullia un recel, mitjanament xenòfob, envers els castellans i els catalans estrictes.

Tampoc no pot dir-se que fos una incitació massa considerable.

A més d’això, el patriotisme espanyol, que també a partir del XVI pren increment —i cada dia major— entre els valencians, havia d’esmorteir la duresa de qualsevol probable superexcitació particularista. La societat valenciana, després del 1609 —els moriscos, de nou—, ha de reposar la seva població, i el nombre d’immigrats tornarà a ésser-hi important. Aquesta gent no s’inseria en un clima nacional sòlid. Eren assimilats, sí. Però llur assimilació no es produïa amb una energia «patriòtica» suficient.

Potser si l’altre patriotisme, de procedència castellana, que propagava la Monarquia, no hagués tingut tanta seducció, el valencià hauria pogut imposar-se finalment. La situació, al principi del segle XIX, en aquest punt, no resultava gaire encoratjadora per al particularisme local. La lluita contra Napoleó, a pesar de la seva robusta consistència «regional», va tenir per efecte intensificar l’espanyolisme dels valencians. El fenomen es repetia en tots els altres territoris de l’Estat, però entre nosaltres es presentava amb més força, justament per la debilitat prèvia del particularisme regional. I per això, quan en 1833 el País Valencià era dividit en tres províncies, l’esperit particularista era ja molt tènue, a penes una lleu coloració local del patriotisme espanyol. I la divisió provincial no tardaria a posar-lo a prova.

No va poder resistir-ne les conseqüències. El particularisme regional es va veure amenaçat pel particularisme provincial. Els lligams «patriòtics» regionals eren ben rebles: en quedar desvertebrats amb la desaparició del «regne», deixaven el camp lliure a la creació d’unes altres formes de sentiment col·lectiu. D’una manera lenta, però segura i progressiva, les «províncies» esdevindrien marc d’uns particularismes a llur mida. En un altre lloc miraré d’explicar aquest procés, singularment actiu a la província d’Alacant. I una qüestió de vocabulari —també ací— venia a afavorir-lo. «Valencians» ho érem i ho som tots: tanmateix, el fet d’existir una «província de València» —i una «ciutat de València»!— predisposava a limitar l’ús del gentilici a les pertinences de la província central i de la capital. A partir d’ara, els valencians es distingeixen en «valencians», «alacantins» i «castellonencs». De Morella a Elx tothom se sent i es diu «valencià», és clar. Però l’empremta provincialista ha vingut a degradar més encara el patriotisme localista. El qual avui corre el perill d’esfumar-se per dissolució. La salut social del País Valencià exigeix una rectificació d’aquesta tendència. Els valencians tenim una personalitat regional ben neta: no desapareixerà, per molt que hi maldin uns i altres. Cal, de tota manera, no mistificar-la. Una frontera administrativa, una jurisdicció de funcionaris, no pot introduir escissions profundes en el cos de la nostra societat: escissions que, més que cap altra, serien insignement artificioses. Si ho mirem bé, aquest «provincialisme» és encara una maniobra jacobina. Perquè l’hidra jacobina, liberal —diguem-me liberal— o an-liberal, no sembla disposada a jubilar-se, en aquesta trista i inconcebible península en què vivim.

I, si cal reajustar i restaurar la nostra personalitat regional, ha d’ésser, naturalment, dins un conjunt més ample i consistent. Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble. Cada un dels nostres països n’és un fragment: o millor, un membre. La història i la geografia —la societat particular que formem— ens dóna una fisonomia matisada i complementària, i el conjunt té, i en un moment de plenitud normal el tindria amb admirable justesa, un perfecte equilibri en tots els ordres de la vida col·lectiva. Els Països Catalans no són solament un petit tros d’humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d’una altra unitat anterior i origen de nous llaços d’unitat. El «jacobinisme» al·ludit —d’alguna manera haurem d’anomenar-lo—, tant com fomentador de la histèria provincialista, ho és també del «regionalisme» ultrancer. Hi ha un interès explícit a dividir-nos com a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la més inefable inermitat. De vegades, sots capa de «valencianisme», «valenciania» o «valencianitat», hom intenta de separar-nos de la nostra comunitat natural. L’home del carrer es deixa entabanar per aquesta monstruosa perversió, que tots sabem qui beneficia. Si el País Valencià —posem-nos en la perspectiva més localista— vol salvaguardar la seva personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica. Et le reste est littérature.

He sentit contar una anècdota —no en garanteixo l’autenticitat— que resulta prodigiosament adequada, ací. Diuen que una vegada Francesc Cambó va intervenir en un míting, a València. Cambó hi va parlar en català: en el seu dialecte, vull dir. Era, sembla, el moment de les prèdiques de l’Espanya Gran i totes aquelles històries, entre les quals hi havia la de la Gran Catalunya. Amb tota la seva trastienda classista, allò, al capdavall, responia a una realitat i a una aspiració objectivament útil per als valencians.

Doncs bé: a les primeres frases de l’orador, un dels assistents a l’acte el va interrompre amb un crit sorprenent: «¡Viva Cervantes!». Com que l’incident el provocaven uns republicans tan burgesos com Cambó, no és des de l’angle classista que cal valorar el fet. La irrisorietat del «¡viva!» era elemental. Però el que em convé de subratllar és que la interrupció —la protesta «anticatalana»—, en tant que valenciana, no es feia a base de dir «Visca Ausiàs March!», ni tan sols «Vixca Bernat i Baldoví!». El lector —confio— em dispensarà de més comentaris, per raó de les circumstàncies.