Indústria i comerç

L’embranzida del XVIII preparava el terreny a la industrialització, i podem dir que la primera meitat del XIX, malgrat el desgavell polític, fou una etapa de creixença ben prometedora. El ram tèxtil —manufactures de lli, de seda, de cotó, de llana— hi ocupa el primer lloc: és una tradició que semblava enrobustir-se. Unes estadístiques anteriors al 1832 donen un volum global de tallers i d’operaris al País Valencià superior al del Principat, i només en el sector cotonaire el Principat ultrapassa —això sí, àmpliament— el País Valencià. La mecanització havia estat precoç. Ja en 1821 els cardadors i filadors d’Alcoi declaren una vaga i promouen incidents contra els fabricants que hi havien introduït maquinària: 17 màquines hi foren destruïdes. En 1835 les primeres Tarcot comencen a treballar en unes filatures de Patraix; en 1841 és accelerada la mecanització del nucli fabril d’Alcoi; en 1860 Elx ja utilitza màquines per a substituir la feina manual en el trenat de jute. La seda, sense aguantar-se en el nivell de la darreria del Set-cents, té encara, a la primeria del segle, més de dos mil obradors en funcionament. Al marge dels teixits, les velles artesanies també experimentaven la benèfica influència del temps.

Els avenços, però, foren molt lents, i mai no arribaren a concretar-se en iniciatives ambicioses. La modèstia més paralitzadora presidia la industrialització del País Valencià. El diner del camp —abundant— no afluïa a inversions de tipus industrial, i l’activitat fabril hagué de desplegar-se com una prolongació gairebé estricta del taller artesà. La competència estrangera, i una furiosa epizoòtia que redueix la producció de fibra, aviat arruïnen el negoci sericícola. Fins al 1900, poques vegades una empresa sobrepassa la xifra de cinquanta obrers. A l’Exposició Regional del 1909, dels 1.202 expositors del País Valencià, n’hi ha 896 que exhibeixen productes manufacturats: és encara la petita indústria familiar allò que hi predomina. Hi trobem excepcions animoses, és clar. Hi ha, també, comerciants i financers d’alguna envergadura. En 1846, Josep Campo Pérez —la Restauració el faria marquès de Campo— funda la «Sociedad Valenciana de Crédito y Fomento», que impulsà la creació de ferrocarrils i diverses altres explotacions de serveis. Una «Compañía Valenciana de Vapores Correos de Àfrica», constituïda al final del XIX, originarà la «Compañía Transmetiterránea», de transports marítims, i la «Unión Naval de Levante», de construccions navals. Un Banc de València, datat del 1900, passarà després a les mans del capital valencià.

Un cens dels primers contribuents a l’Estat, en el País Valencià del Vuit-cents, revela la preeminència de la propietat rústica: només en llocs relativament reculats apareixen els banquers, els comerciants i els industrials. Era el moment de constituir-se, a la capital almenys, una burgesia a la moderna: com a Barcelona, per exemple, i proporcions servades. Però aquesta burgesia no arriba a quallar: en tot cas, mai no aconsegueix d’imposar-se a l’oligarquia rural. Els gran terratinents, establerts a la ciutat, hi seran una força immobilista. En canvi, la capa dels petits industrials, el sector mercantil, es quedaran a mig camí en la realització de les missions polítiques i socials que l’època els atribuïa. Semiburgesos, ja que no burgesos en el millor sentit de la paraula, no disposaren de recursos morals ni materials per a «construir» llur societat. La qual, altrament, hauria estat —i era— prefixadament ciutadana. València continua essent, en certa manera, una ciutat «hanseàtica». La facúndia agrícola dels darrers cent anys revertirà sobre ella, però sense que ella sàpiga endegar-la com caldria. Semblarà una ciutat envaïda pel camp, en comptes d’ésser la ciutat que el domina o el dirigeix i l’estimula. La semiburgesia urbana i el poble menestral constituiran, al llarg del XIX, el motor del liberalisme indígena. Els pertocava d’ésser-ho. En el laboriós assaig de confeccionar un Estat espanyol a la mida de la democràcia burgesa, ells hi contribueixen a llur manera: amb una permanent predisposició a la revolta. Tots els pronunciamientos i tots els aldarulls polítics d’aquell segle tenen llur versió —sovint corregida i augmentada, i ja veurem com— a la ciutat de València. El progressisme va arrelar-hi amb eficàcia, i aviat va prendre un resolut caràcter republicà, sobretot després de la revolució de setembre del 1868. L’ideari federalista de Pi i Margall va tenir-hi una gran acceptació. En la dècada del 1880 al 1890, Vicent Blasco Ibáñez aportarà al federalisme l’ímpetu dels seus dots tribunicis i de la seva afecció al motí; després, encara hi durà el seu prestigi literari. Tot plegat va fer de Blasco un ídol de les masses liberals de la ciutat, i el republicanisme prenia un nom i una configuració localistes: el blasquisme.

No val la pena que ens aturem a ressenyar les peripècies del moviment republicà de València i comarques adjacents. Batalles de carrer amb els carlins, manifestacions antidinàstiques, pistolerisme al servei de les discrepàncies personals entre els propis líders —Blasco i Rodrigo Soriano—, excitació anticlerical, disbauxa pressupostària als municipis, etcètera: són episodis folklòrics. Però el fet del domini majoritari republicà és, a la capital, una evidència des del final del Vuit-cents.

El socialisme i l’anarquisme penetraven en el baix poble. Encara no hi havia un «proletariat» autèntic. Els obrers industrials eren escassos. Allà on n’hi havia —Alcoi— la consciència de classe va fer grans progressos, de signe anarquista, però.

En quatre anys —del 1868 al 1872—, Alcoi esdevé un punt clau de la Primera Internacional en terres ibèriques, i allí resideix el Consell Federal. La subversió alcoiana del 1873 —uns quants morts i uns quants incendis— en serà la conseqüència. Blasco Ibáñez intentà de sostreure les masses populars de la seducció anarquista, i inserir-les en el seu federalisme pimargallià, radical també, però de quadres coherents. Ho aconseguí a mitges, només. El blasquisme comptava amb massa adhesions «burgeses» per a resultar convincent als ulls dels assalariats. L’ideal llibertari, que triomfava al camp, s’imposa també a la capital i a les ciutats més o menys industrialitzades. El socialisme hi seria minoritari, i no comença a assegurar-se posicions sinó ben entrat el segle XX.

En el transcurs de la nostra centúria, l’esquema econòmico-social del XIX resta sense alteracions profundes. El País Valencià serà encara «eminentment agrícola», i la taronja, cada cop més estimada a les halles d’Europa, el conreu que més s’escamparà. La mitjana d’exportació de cítrics, entre el 1920 i el 1930, és d’unes 700.000 tones.

D’altres productes del camp —hortícoles, particularment— obtenen cotitzacions elevades en els mercats estrangers i també eixamplen llur àrea. Hi havia hagut contratemps de diversa índole, però la línia ascendent era indiscutible. Fins l’arròs i tot aconseguia de situar-se amb alguns avantatges. Mentrestant, l’equipament industrial seguia mediatitzat per la mateixa manca d’inversions i la debilitat d’iniciatives que conegué en l’etapa vuitcentista. L’economia valenciana, doncs, no quedava tan articulada de cara al mercat espanyol com la del Principat. El nostre client principal era —i és— Europa. I si això ens proporcionava uns ingressos estimables, ens condemnava igualment a un estadi d’evolució col·lectiva bastant mediocre. La societat valenciana serà una societat rural: vull dir, bàsicament estacionaria —malgrat la immensa riquesa creada pels pagesos amb la incessant bonificació de la terra—, acèfala i neutra.