Llengua i societat

La castellanització literària, però, és un fenomen de superfície. No va acompanyada, al principi, de cap progrés considerable de castellanització social. Un observador llunyà, a la vista del canvi de llengua efectuat per les minories literàries del XVI i del XVII, podria concloure que és tota la societat valenciana que es castellanitza: vull dir que canvia de llengua també. En les mateixes defenses del català, que surten de plomes valencianes en aquella època, trobem lamentacions amb les quals seria possible de documentar aquesta suposició. Referint-se a la llengua castellana, Viciana escriu en el Libro de las alabanzas: «Todos los valencianos la entienden, y muchos la hablan olvidados de su propia lengua». Poc més de mig segle després, en 1639, Marc Antoni Ortí diu que, en el seu temps, «no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consistix en parlar en castellà». Però aquestes afirmacions són exagerades. I són exagerades perquè la intenció vindicatòria dels homes que les fan obliga a carregar les tintes en la denúncia del perill, a fi de provocar la còngrua reacció saludable. Ortí mateix recorda que, en la seva joventut, «quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua». Que hi ha un començ de castellanització social és evident. Tanmateix, va estrictament lligat a una situació de classe, i ni que només fos per això, ja no podia tenir un desenvolupament ràpid ni homogeni.

En el XVI assistim a la castellanització de l’aristocràcia. Acabo de dir alguna cosa a propòsit d’això: sobre la influència que en aquesta classe va exercir l’ambient cortesà dels Trastàmara i, sobretot, el de la cort local de la virreina Germana de Foix. Després, la penetració fou lenta, però continuada. La llengua habitual de les senyores valencianes que constituïen la tertúlia de Germana de Foix en l’alegre postguerra de les Germanies era el català. Joan Fernández d’Heredia pogué escriure en 1524 una espècie de comèdia —el Col·loqui de les dames valencianes, com l’han titulat els editors— en la qual veiem les aristòcrates indígenes aferrades al vernacle: ja s’acostumen al castellà —en castellà parlen a la virreina i a les criades vingudes de Castella—; però elles amb elles s’expressen en l’idioma autòcton. Això no hauria canviat gaire en 1535, quan Lluís del Milà escriu El Cortesano, inspirat també en la vida d’aquella gent: tanmateix, Milà no fa parlar en català sinó una sola dama de la noblesa. Vol dir, en tot cas, que el bilingüisme progressava. Bernat Català de Valeriola (1568-1608), un noble lletraferit, fundador de l’«Acadèmia de los Nocturnos» —que reunia els escriptors castellanitzats de la València del XVI—, encara escriu en català la major part de les seves memòries autobiogràfiques. Però en 1599, Guillem de Castro, en La verdad averiguada y engañoso casamiento, fa que, quan una criada s’adreça a la senyora en català, la dama li’n faci retret: «Habla siempre en castellano», li ordena. En el XVII l’aristocràcia valenciana pren el castellà com a llengua de la llar.

La noblesa, castellanitzada, havia d’esdevenir un focus actiu de castellanització enmig de la societat. Després de la seva victòria sobre els agermanats —burgesos i artesans—, la ciutat i el país restaven a les seves mans. Els nobles eren, de més a més, els qui sostenien la vida literària local. Amb aquests prestigis immediats —i els mediats, més il·lustres: l’esplendor de la Monarquia, el de les lletres castellanes contemporànies—, la llengua importada adquiria, als ulls dels valencians, la dignitat de llengua culta exclusiva. Ni el poble ni la burgesia, de moment, no van cedir en l’ús de l’idioma autòcton. Però bé podia dir Ortí que «casi en totes les juntes se parla en castellà», perquè, d’una manera maquinal, per pur mimetisme, parlar en castellà es convertia en senyal de «distinció». La llista completa dels factors que en el XVI i el XVII contribuïren a afavorir la castellanització lingüística del País Valencià seria llarga i complexa; no és tampoc, aquest, el lloc de fer-la. La presència dels virreis castellans i de la plaga de buròcrates forasters que els seguia no era un dels fets més innocus. A la Universitat de València —creada oficialment l’any 1502— alguns mestres ja ensenyaven en castellà. I l’Església Valentina hi abocarà, finalment, tota la seva autoritat. La Inquisició, introduïda per Ferran el Catòlic, era des d’un principi regida per castellans, i en castellà redactà des del primer dia els seus documents. A partir del 1511 fins al 1700, tots els prelats que ocuparen la Mitra de València, amb una sola excepció, eren estrangers, els quals, quan compareixen per la pròpia diòcesi, hi actuaven d’esquena a la realitat lingüística del poble i d’acord amb la tendència de l’aristocràcia. La predicació, a la ciutat, es feia en castellà. En 1657 l’arquebisbe Pedró de Urbina publicà en castellà els formularis per als Quinque libri. Durant el pontificat del Patriarca Ribera va haver-hi una forta immigració de clergues castellans, dirigida a la conversió dels moriscos, però que reforça l’actitud castellanitzant de la jerarquia eclesiàstica.

El XVIII dóna un diguem-ne «estat legal» a la castellanització. En ésser abolits els Furs, el català deixa d’ésser la llengua oficial dels organismes polítics i administratius del regne: és expulsat, doncs, de l’últim reducte «públic» que li quedava. L’Església ja no s’amaga d’accentuar la seva castellanització, i cap a mitjan segle l’arquebisbe Mayoral l’ordena taxativament pel que fa als documents eclesiàstics. «El idioma castellano es el que en este tiempo se usa regularmente en todos los tribunales», diu, «y para no dar lugar a interpretación de partida vertida en castellano, de bautismo, juzgamos por conveniente su uso; por tanto, mandamos que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana». La política d’assimilació lingüística patrocinada pels Borbons tindrà el seu èxit. I tot això hauria conduït a una depauperació idiomàtica total, i potser sense esmena possible, si no hagués coincidit amb un fenomen compensatori. El Set-cents renova els quadres dirigents del país: hi ha els terratinents oriünds dels pobles i els industrials i comerciants de la capital, que mantenen la llengua.

La vella aristocràcia castellanitzada, que després de l’expulsió dels moriscos havia anat malvivint a València o —les famílies més potents— emigrava a la cort i hi emparentava amb la noblesa castellana, ara és rellevada per uns equips lingüísticament sans. Sans per la procedència rural o per la seva extracció de les classes mitjanes fabrils o mercantils de la capital. La castellanització trobava aquest dic espontani i imprevisible.

Si en aquell segle la castellanització cultural sembla acomplida —i tampoc no ho era: recordem Ros, Galiana, Planells i el renaixement dels estudis locals—, la castellanització social és frenada.

El poble s’havia mantingut incommovible en la seva llengua. Fins a ell no arribava, o ja molt atenuada, la influència dels nobles, els quals, altrament, no eren sants de llur devoció. A més d’això, la capacitat de xenofòbia dels valencians havia tingut, de sempre, un principal destinatari: els castellans. L’anticastellanisme, com ha subratllat Ferran Soldevila, no és freqüent al Principat medieval, però sí que ho és al País Valencià: els valencians tenien frontera amb Castella i hagueren de sentir-ho en guerres i invasions: «Suegra y nuera son entrambas», deia Lluís del Milà en El Cortesano, parlant de Castella i València. «Oh que cosa tan bestial és lo castellà grosser!», exclama un personatge del Col·loqui de les dames valencianes. Si els mateixos nobles locals, fins i tot quan més castellanitzats estaven, sentien hostilitat als castellans, el poble encara els guanyava. Amb motiu de la vinguda a València de l’alta aristocràcia de Castella, per a la boda de Felip III en 1599, mossèn Porcar anota en el seu dietari: «Estos Grans de castellans», «tots los aposientos han emmerdat, i tot ho han derruït, i casi tots los panys de les portes han arrancat». I un altre capellà humil del XVII expressa així un desdeny de distinta mena: «Si algun re-sabut dirà / Per què en castellà no escric, / Dic io que d’aquella llengua / Sols me’n valc per a mentir». Aquesta predisposició, molt general, no resultava la més apropiada per a deixar-se castellanitzar. La profusió de «col·loquis» editats durant el XVIII en el català dialectal de València demostra que el poble conservava intacte l’instint de la seva personalitat col·lectiva, encara que només fos a través d’una manifestació literària tan banal.

És clar que aquesta «resistència» popular a la castellanització tenia molts punts dèbils. Però ni l’escola ni l’Església, ni cap altre instrument oficial de despersonalització, no aconseguiren de destruir-la. Mentrestant, el País Valencià rebia quantitats importants d’immigrants, i les noves masses de forasters eren indefectiblement absorbides. Aquesta mateixa creixença demogràfica minimitzava la nocivitat dels sectors i dels esforços castellanitzants. Perquè l’assimilació dels nou vinguts es produïa sense obstacles. El català col·loquial dels valencians, naturalment, no deixava de ressentir-se’n. La proporció de castellanismes lexicals s’eleva d’una manera espantosa, per la ben explicable raó de la convivència amb els forasters que eren assimilats. Però quan al segle XIX l’«opinió» pública comença a pesar en la política, blancs i negres acudiran al dialecte per fer-se escoltar del poble. Multitud de setmanaris es publicaran a la capital i als pobles —El Mole, liberal, serà el primer, en 1837—, i n’hi haurà de totes les tendències. Fins i tot n’hi ha un d’anarquista: El Chornaler del 1883. Per la mateixa època, La Traca, republicà, feia un tiratge normal —diuen— de 12.000 exemplars, i El Palleter, carlí, arribà a tirar-ne 50.000 d’algun número. Era un periodisme de libel, sistemàticament satíric, emanat sobretot dels més diversos cantons de l’oposició política i que les autoritats regimentals —les Monarquies d’Isabel II, d’Amadeu, de Sagunt— perseguiren sense clemència. L’idioma que emprava era el patuès més vulgar, i ortografiat a la castellana. Però testimoniava, amb la seva expansió, la importància que l’aferrament del poble a la seva llengua va tenir d’un cap a l’altre del Vuit-cents.