4. Nubecula

Tot desfent el camí cap a casa només penso en quina explicació hauré de donar. No els parlaré del vell gitano que m’ha ajudat, però no puc dissimular que he maldat per rentar-me els pantalons i que la flaire de vòmit hi ha quedat impregnada. La meva germana Suzette és la primera a notar-ho.

—Ui, fas pudor… Mamà, l’Assiscle fa pudor…

La mare, en veure’m tan pàl·lid, ha de seure. Durant alguns segons es frega una galta en senyal d’impotència, abans de demanar a la criada que em prepari sopa de farigola amb un gra d’all.

Més tard, quan pensaré en aquest dia, tindré dificultats per recordar si vaig suposar que tothom vomitava aprenent llengües. L’anormalitat d’aquest do, però, només m’apareixerà l’any següent, a la primera lliçó de llatí, quan tinc vuit anys fets i el setembre m’obliga a tornar a l’escola. A l’imperi de Napoleó III només els capellans tenen dret de tenir escoles, i els pares han pouat en els estalvis familiars per poder oferir-me la que acull més fills de famílies acomodades, al carrer de la Campana d’Or. És una escola de parets de color de fulla seca, de fustes velles i capellans humits.

A la meva classe s’apinyen més de seixanta nins d’edats diverses, i els mestres, per treballar en silenci, utilitzen la seva capacitat de terroritzar els alumnes. Gairebé tots saben tustar galtes, estirar cabells i pessigar orelles sense interrompre la lliçó. Les seves passes sempre lentes fan grinyolar el terra de fusta quan van i vénen mentre fem algun exercici amb el cap cot, i el contrapunt del fru-fru de la seva sotana ens ajuda a saber a quina distància es troben. Els mestres més dotats aconsegueixen el seu punt màxim de terror quan grinyol i fru-fru s’interrompen rere nostre, senyal que estan mirant el que escrivim, i esperem amb l’ai al cor que reprenguin el pas o que, enutjats per una falta o una gota de tinta caiguda, ens ventin una bufetada amb el dors de la mà.

El que més m’espanta és el mestre de llatí. No en recordo el nom, només podria parlar del seu embalum tapat de fosc, de la seva olor de cosa agra i de la marca d’aquella mà que a vegades em queda incrustada a la pell. Aviat, però, ell també tindrà por de mi, i per això no em picarà gaire sovint.

La primera frase que trobem escrita a la pissarra el dia de la primera lliçó de llatí, que brilla i vibra quan ens arrenglem al costat de les taules esperant l’ordre de seure, és: Capra lupum timet.

Tres mots que observo amb atenció, provant vanament de desxifrar-los. Sense deixar de fitar-los, escolto el mestre que lloa la llengua de Roma, llengua de sants i d’emperadors, llengua beneïda entre totes les llengües, com hi ha una verge beneïda entre totes les verges, però encara no sé què és una verge, a part de ser la Mare de Déu, i em pensava que només n’hi havia una. Aquest pensament massa llarg m’ha desconcentrat i no he seguit l’argumentació del mestre, que acaba dient-nos que si ja ningú no sap parlar correntment el grec antic, en canvi el llatí, llengua morta i mai morta, serveix encara arreu del món. I així, amb un gest generós del braç, escriu a sota de la frase misteriosa la seva traducció al francès: La chèvre a peur du loup.^[1]

Neix, dins la classe, un rumor d’admiració provocat pel dramatisme de la frase escollida. Així doncs, pensen els alumnes, el llatí serveix per parlar de coses ben interessants. Tinc consciència d’aquest rumor tan sols uns quants segons abans de desplomar-me de la cadira. El mestre s’acosta corrents, inquiet de perdre un alumne el primer dia de classe. M’obre la bata i la camisa per deixar-me respirar. Ningú no es mou, i el capellà va a cercar aigua ell mateix a la pica del pati per mullar-me la cara, tot ventant un xic d’aire amb una llibreta. Em refaig i el fito amb la por de qui sap que podria ser escanyat allà mateix per aquelles mans d’ogre disfressat d’home de Déu.

Per això, potser, espero d’haver-me aixecat per vomitar. Giro el cap per no embrutir el mestre que m’estira cap a la porta i així esquitxo els peus dels meus veïns. Amb crits continguts, el mestre m’empeny a fora, ara anant amb compte de no tocar aquest detestable alumne. Tanca la porta rere meu.

Quedo al pati més temps del que caldria, clavat prop de la font per la por d’haver de tornar a classe sota la mirada de seixanta nins sorneguers. No sé si haig de picar a la porta o obrir-la directament, no sé si haig d’adreçar-me al mestre o dirigir-me cap a la meva taula sense dir res. Quedo immòbil en un racó del pati fins que la vergonya d’imaginar-me el mestre preguntant-se el que dec estar fent venç la vergonya de no saber com entrar; pico a la porta. El mestre m’obre i em fa un senyal perquè el segueixi fins a la tarima. Allà, dret a prop meu, lentament, es gira cap a mi, i després cap a la classe, i després de nou cap a mi. Fent això, primer diu que les ganes de vomitar poden ser irrefrenables, però que se senten a venir i que no demanar sortir és intolerable. Llavors, sense perdre la calma, em venta una galtada que em fa recular un parell de passes i em talla la respiració. Sense afegir res, amb la mà m’indica la meva cadira. És així, sota el foc d’aquesta mà, que decideixo detestar per sempre els mestres, siguin o no capellans.

El dia en què rebo aquesta primera lliçó de llatí, que he après per la gràcia de tres paraules traduïdes, ja fa dos anys que freqüento aquesta escola de mossens fastigosos, i fa dos anys, doncs, que he après a malfiar-me’n. Hauré necessitat, però, aquest dia de cabra i llop perquè la malfiança es mudi en detestació. Fa dos anys també que m’he adonat que els càstigs més brutals són per a aquells que es pixen als pantalons i per a aquells que parlen en català.

Recordo com un mestre ens va fer recitar una poesia devota en què apareixia un hibou i, en veure que molts alumnes no pronunciaven bé aquest mot, va demanar si tothom sabia a quin animal es referia. Sí!, és un xot!, va exclamar un nin assegut dues o tres rengleres davant meu. El mossèn va travessar l’aula a gambades i va bufetejar dues vegades aquell alumne, que es va posar a somicar, esforçant-se en va per no arrencar en plors. Més a poc a poc el mestre va tornar a la seva taula i ens va preguntar qui podia dir per què havia merescut una punició.

Així vaig saber que la meva llengua materna no semblava prou noble per entrar a l’escola. Aviat vaig haver adquirit prou saviesa per ser capaç de classificar l’efecte que produïen, entre els mestres del carrer de la Campana d’Or, les meves quatre primeres llengües.

Detesto els mestres d’aquesta escola per la por que em fan, per la seva incomprensible jerarquització de les llengües, però també per l’avorriment en el qual em submergeixen. Als exàmens escrits i orals de llatí m’escau sempre la millor nota possible, excepte quan les preguntes són teòriques: Indiqueu el datiu de gladius… Llavors em quedo amb l’esperit vacil·lant i no tinc més remei que intentar copiar un dels meus veïns. Em deixen fer. S’han adonat que estic disposat a compartir el meu propi saber amb qualsevol que hi trobi algun interès; per això em beneficio d’una certa indulgència de part seva quan s’organitzen batibulls de pati i jo intento mantenir-me’n apartat. A classe, a vegades provo d’escoltar el mestre per entendre què és un epítet o un genitiu, i cada vegada tinc la sensació que l’esperit se’m rovella. Per a mi, una llengua és un cos viu i nerviüt, però sobretot sencer i intocable.

I si no m’interessa la gramàtica, tampoc no m’importa gaire saber quina llengua està emparentada amb quina. M’és igual que el llatí sigui la mare de tantes altres llengües: no m’ajuda ni m’alimenta. Ni tan sols no m’estranya que a la llista oficial de les filles del llatí hi manqui el català. Diu el mestre: Del llatí han nascut el francès, l’italià, l’espanyol, el portuguès i el romanès. No goso dir-li que se n’ha descuidat una, tinc por de fer-li vergonya i que es vengi tornant-me a picar, aquesta vegada amb el puny, com ho fa de tant en tant quan necessita reblar la seva autoritat.