12. Kùmhòkwtët

L’Assiscle comença a abandonar Perpinyà per sempre una tarda de començ de juliol, mentre s’encamina a casa de la seva alumna i no sap que les llengües estan a punt d’engolir-lo de nou.

Josepa m’ha demanat si li podria trobar històries d’amor fàcils de llegir. S’avorreix tant, diu. Així, avui, tresco més de pressa que de costum, amb dues novel·les sota el braç que he comprat amb una part del meu salari. D’aquí cinc o sis dies tornarà el seu marit, i ara, gràcies a l’efecte silenciós però evident que crec que poden tenir aquestes històries sentimentals en la seva ment, començo a imaginar-me atrevit. Però, mentre camino, tres nins del carrer de la Fusteria corren cap a mi, amb els ulls lluents dels dies de gresca. Alenteixen el pas i, abans d’arribar a prop meu, em parlen tots tres a l’encop.

—Un baló, faran volar un baló… Hi ha un cartell, allà, el veues? Vine!

Com a veí més gran, puc ignorar-los, puc rambolar-los amb mal humor, o puc somriure i seguir-los, pensant que així tindré una notícia per oferir a Josepa.

El cartell, de grans dimensions, està afixat a l’entrada del teatre. S’hi veu un globus fugisser entre els núvols i, dins la barqueta, un home barbut que manipula instruments de mesura. Sobre la barqueta es llegeix un nom, Dédale, i mai, fins llavors, no m’havia imaginat que els globus, com els vaixells, poguessin ser batejats. «Gran Ascensió de Globus Aerostàtic per Barnabé Bonnefin, aeronauta, format a Roma», diu el cartell, en francès.

A sota, amb caràcters més petits, es pot llegir el mateix text que els diaris locals publicaran l’endemà, un text que arribaré a saber gairebé de memòria:

Camp de Mart de Perpinyà. Ascensió de Barnabé Bonnefin, per una única representació, el diumenge 6 d’abril (si el temps ho permet). A les quatre una banda militar tocarà peces escollides entre el repertori patriòtic. Mentrestant, Barnabé Bonnefin començarà les operacions químiques, emplenant de gas el globus que s’aixecarà poc temps després. Quan sigui acabada aquesta operació, duta a terme amb la col·laboració de la Societat Agrícola, Científica i Literària de Perpinyà, Barnabé Bonnefin pujarà dins la barqueta i l’ascensió començarà. Primer el globus serà lligat al centre del camp, de tal manera que pugui acontentar el més gran nombre possible d’espectadors. Des del cel, Barnabé Bonnefin llançarà flors de paper per celebrar l’epopeia del dia. Tot seguit el gran aeronauta demanarà permís a les autoritats per tallar la corda que el lliga a la terra i, acompanyat per una música de circumstància, saludarà aquestes autoritats i el poble de Perpinyà tot enlairant-se. En el cas que el vent sigui fort i bufi cap a llevant, Barnabé Bonnefin ofereix una recompensa de dos francs a qui el socorri amb una embarcació si mai no pogués aterrar abans d’arribar a la mar i s’arrisqués a perdre-s’hi.

Després vénen les tarifes i les condicions sota les quals els espectadors més adinerats poden baixar al centre de la plaça a observar de prop com s’infla el baló. El text, però, a baix de tot del cartell, s’acaba amb dues línies més, de lletra petita.

Haig de seure als esglaons del teatre i desfer-me el corbatí. Esbufego i suo. Un badoc que també s’ha aturat per llegir el cartell em demana si necessito ajuda. Murmurejo: No cal, m’estic aquí matei, gracis.

Em quedo allà, immòbil, conscient que no m’ho podia haver esperat i intentant convèncer el meu estómac d’apaivagar-se. No sé res d’aquesta llengua ni puc emparentar-la amb cap que conegui, però ja la sé parlar. I aquesta nova llengua m’espanta, sobretot, per la segona frase, la que no està traduïda. La que diu:

Evidentment, no aprofito l’absència de Mateu, i mentre imparteixo la lliçó a Josepa percebo dins meu un deix de rancor contra ella, que ara impedeix que em precipiti vers aquell Bonnefin, capaç, potser, d’explicar-me l’origen del meu do. Torno a casa amb el cap ple de la meva pròpia estupidesa i em poso al llit sense sopar ni dir bona nit. Em faig l’Assiscle sofrent.

Dormo tan poc, regirant-me entre els llençols i aixecant-me per vagarejar fins a la cuina, que ningú no dubta que estic realment malament. Al matí no necessito intentar semblar més pàl·lid del que sóc per escapar-me d’anar al col·legi. Podria explicar-ho tot, el pare es posaria de mal humor, com a davant d’un mecanisme d’un rellotge car fet malbé, però al final m’acompanyaria. Sé que haig d’anar sol, però, a desxifrar el misteri de les meves llengües. A mitja tarda anuncio a la mare que em sento millor, i em suggereix allò que sabia que em suggeriria.

—Sall al carrer una estona, l’aire te reviscolarà.

L’Hôtel Blanche no és un hotel de gaire bona reputació, a tocar mateix hi ha un bordell, però després d’haver dubtat un moment passo la porta i pregunto si el senyor Bonnefin s’allotja allà. El recepcionista m’ha mirat sense malfiança i de seguida m’ha respost que no amb un somriure bastant amable. Ara, si m’hagués demanat per què volia parlar-li, no hauria sabut què respondre.

Al segon hotel on entro, l’Hôtel de la Perdrix, prop del Castellet, regna un cert formalisme; cortesia i prudència. Però ja he decidit que m’envia la Societat Agrícola, Científica i Literària de Perpinyà per lliurar un missatge urgent al senyor aeronauta, i per això algú puja a cridar-lo.

M’equivocava quan pensava que res no em podia terroritzar més que confessar el meu amor a Josepa. Mentre espero en aquest saló, el meu cor esclata en un txam-txam que fa vibrar els vidres i eixorda el personal, i tots van i vénen tapant-se les orelles. Al cap de quatre o cinc minuts sento les escales que grinyolen mentre algú baixa amb passes de paixà amo del món. M’aixeco per no haver de tremolar assegut, provo de somriure i dissimulo la meva ganyota amb una salutació del cap. És gairebé vell. Me l’imaginava cepat però encara jove, amb espatlles de domador d’ós i la barba bruna, com al cartell. La seva barba és grisenca i curta, i ell tot sencer m’arriba una mica per damunt del mentó. Em mira sense ganes d’ajudar-me. Haig de parlar.

—Bonjour, monsieur.

—Bonjour, jeune homme.

Respiro massa sorollosament, abans de preguntar-li:

—Kulamàlsi hàch?^[11]

—Pardon? —I sembla que les celles se li eixamplin de tanta incomprensió.

—Deia: Kulamàlsi hàch?

—No entenc el que dieu, jove… Que em podeu dir qui us envia o què voleu?

Sento nítidament, dintre meu, com se m’esqueixa quelcom. Molts anys més tard encara pensaré que aquests primers segons de conversa van representar una de les decepcions més agudes que mai hagi hagut de suportar, i només podré comparar-la amb el dia en què em vaig adonar de la traïció d’alguns dels homes amb qui vaig patir presó, set i deportació. Si m’haguéssiu observat a l’Hôtel de la Perdrix, m’hauríeu vist dret, les mans buides i sense tenir res més a dir a aquell home que no feia res per ajudar-me. Hauria de balbucejar i sortir d’allà, però no puc obrir la boca. Estic a punt de marxar sense donar-li cap excusa quan, sense moure cap múscul de la cara per apuntar un somriure, Barnabé Bonnefin diu, abaixant la veu:

—Digueu-me una altra cosa, sisplau.

—Com?…

—Vull dir: digueu-me una altra cosa en aquesta llengua que heu utilitzat…

—Oh… Nshielìntàm…, nshielìntàm…^[12]

No para de mirar-me.

—Que parleu lenape, potser?

—Com?

—Sempre feu repetir les preguntes? No és un costum gaire bo, sabeu… Us demano si parleu lenape.

—… No, no… Bé, vull dir que no ho sé, no ho crec pas, jo no…

—No parleu lenape o no sabeu si parleu lenape?

—No…, no ho sé, no sé si parlo lenape.

I aconsegueixo tornar a somriure per mostrar que em penedeixo de la meva indecisió. Barnabé Bonnefin m’examina com jo havia vist que ho feia una vegada un comissari de policia a un grup d’obrers republicans. Molt lentament seu en una butaca, sense perdre’m de vista. Quan sembla satisfet, m’indica amb la mà una altra butaca i espera que m’hi hagi instal·lat.

—És possible, doncs, que parleu lenape… Que potser heu llegit el meu cartell? Vull dir la totalitat del meu cartell.

—Sí, l’he llegit, sí, però no volia…

—L’heu llegit i em veniu a parlar lenape… Digueu-me, sisplau: quant de temps fa que parleu aquesta llengua?

I mentre diu això tomba el cos cap a mi per sentir més bé la resposta.

—Doncs… Ja que m’ho pregunteu, us haig de dir que fa poc, sí, fa poc…

—I com l’heu apresa, sisplau, aquesta llengua lenape?

—Com? Bé… M’agraden les llengües, sempre he tingut bons professors… Llavors el lenape…, feia temps que volia aprendre el lenape…

—Feia temps, sí, deu fer temps que us interessa aquesta llengua…

—Sí, fa temps…

—I em podeu dir on es parla, aquesta llengua?

A cals paios que carden ta mare, li hauria amollat Abel, però jo no tinc tanta sang freda per ser impertinent amb un simple acte de voluntat. Per això només li contesto:

—La veritat, no ben bé…

Sento que sóc tan ridícul que fins i tot algú antipàtic com aquest Barnabé Bonnefin hauria de riure’s de mi. En aquest moment, però, la cara se li endolceix i seu més còmodament, com si ja sabés tot el que havia de saber.

—Mmm, jove, tot això no és gaire clar. O, més aviat, sembla tan clar que no m’ho crec, i si és així us haig de demanar disculpes per la meva actitud potser arrogant… Em sembla que ens hauríem de dir la veritat, però us veig molt trasbalsat; així doncs, si m’ho permeteu, m’atreviré a parlar en lloc vostre. Si m’equivoco, interrompeu-me, d’acord?

—Sí, és clar, d’acord.

—Caminàveu per Perpinyà i, caminant caminant, heu vist el meu cartell. Heu fet com tothom que el veu, us heu acostat per mirar les imatges o llegir-lo… Entre la gent que sap llegir, no tothom llegeix el text sencer, i entre els que ho fan, alguns a vegades m’han preguntat què eren aquells mots incomprensibles impresos a baix de tot… Seu el primer que, aparentment, els entén, i com que no teniu cap idea del lloc ni de la gent que parla aquesta llengua, dedueixo que, potser, heu après a parlar lenape pel sol fet d’haver llegit aquests mots… Correcte o no?

Tot i que ja fa alguns segons que no respiro, aconsegueixo murmurar:

—Sí.

Torna a observar-me.

—Això explica el fet que no sabíeu que parléssiu el lenape i que ignoreu que el lenape és la llengua dels indis delaware, que viuen als Estats Units d’Amèrica…

No mostro cap senyal d’alegria en saber que per fi he après una llengua d’allà, l’únic continent al qual no havia arribat encara el meu do.

—Heu après el lenape, el lenape sencer llegint el cartell, i m’heu vingut a trobar pensant que jo també havia de parlar aquesta llengua. O fins i tot pensant que jo també tenia aquesta manera tan interessant d’aprendre llengües…

Faig que sí amb el cap, em sembla inútil parlar, tot i que l’escolto amb la boca oberta.

—I ara em toca a mi d’explicar-me i m’haureu de perdonar la decepció que heu sentit en veure que no entenia el que m’estàveu dient. Jo no parlo ni he parlat mai lenape. Però el vostre, diguem-ne, talent, no em sorprèn del tot… És clar que podeu comptar amb la meva discreció, no en parlaré a ningú sense el vostre consentiment…

S’està animant. Es pica la cuixa amb una mà mentre amb l’altra es frega el bigoti.

—És increïble, sabeu? Increïble que hagi funcionat! Mai m’ho hauria pensat!… El cartell era un esquer, ben entès, això ja ho sabeu. Però no per atreure-us cap a mi, no, jo només serveixo d’intermediari. És el meu germà, el meu germà gran, Nestor. Té el mateix talent que vós… Vits!, li haig d’escriure de seguida!